ENTREVISTA | CREU DE SANT JORDI

Josep Maria Monferrer: «O fem una revolució, o sempre estarem dominats»

L'historiador, escolapi i líder veïnal de la Mina recull aquest dilluns la Creu de Sant Jordi

per Andreu Merino , 21 de setembre de 2020 a les 07:00 |
Josep Maria Monferrer | Ricard Novella
Josep Maria Monferrer Celades (Benassal, 1942) és historiador, pedagog i escolapi. Aquest dilluns recollirà la Creu de Sant Jordi en homenatge a la seva trajectòria, des de fa 45 anys, al barri de la Mina. Gairebé cinc dècades de satisfacció però també de fracassos, com ell mateix reconeix.

Monferrer pilota l'Arxiu Històric de la Mina i el Camp de la Bota. És ferm defensor de la memòria històrica com a eina per entendre i canviar el present. La seva tasca com a activista ja li va valer el premi Memorial Joan XXIII el 2015. Ara insisteix que no rebrà el nou reconeixement com a individu sinó com a representant de la lluita veïnal.


- Com va rebre la notícia de la concessió de la Creu de Sant Jordi?

- Doncs m’ho van comunicar a principis d'any. Quan m’ho van dir no m’ho creia. Em van dir que me la donaven pels 45 anys de feina a la Mina, per l’Arxiu Històric... Jo vaig quedar una mica sorprès. Tothom a qui li donen la creu de Sant Jordi són vaques sagrades i jo no arribo ni a novillo.


- L’entrega serà atípica per la Covid-19. Podrà fer discurs d’agraïment?

- No.


- Si el pogués fer, què diria?

- Doncs mira, Sant Jordi era un mite però era un algú que lluitava a favor dels pobres. Entenc que el reconeixement el donen a persones que no estan de cul a la gent marginal, sinó que intenten treballar-hi. Això és el que diria. Si el premi hagués estat polític, hi hagués renunciat.

"Entenc que donen la Creu de Sant Jordi a persones que no estan de cul a la gent marginal, sinó que intenten treballar-hi.
 
- Però vostè fa política, tot i que no sigui institucional.

- Sí, entenent la política com la polis, com la ciutat. Atenent els elements que pateixen el model polític. Les classes baixes normalment tenen poc joc polític. Volia dir que hi renunciaria si el premi l’entregués un partit polític.
 

Josep Maria Monferrer. Foto: Ricard Novella


- Vostè va arribar a la Mina fa 45 anys com a professor. Què es vas trobar?

- El primer que em vaig trobar va ser un mestre, Francesc Botey. Ell feia de professor al castell de les Quatre Torres, al Camp de la Bota. Va ser una gran experiència. Ell venia d’Amèrica i coneixia la pedagogia de l’oprimit de Paulo Freire. Ell no es prenia l’escola amb el mètode que el professor parla i l’alumne calla. No en feia una lectura vertical. L’objectiu era motivar els nanos, fer protagonistes de l’educació els propis alumnes. A mi em va motivar moltíssim. Jo havia estudiat pedagogia i vaig veure que era un altre model. Vaig treballar poc al col·legi dels escolapis i de seguida vaig anar a centres públics. Els models encara eren massa verticals i quan ensenyava filosofia, per exemple, deixava una mica de banda els grans filòsofs. Basava tota la meva classe en Sòcrates. Sòcrates era un gran filòsof que mai va escriure res ni va reflexionar en res. Al contrari, feia reflexionar els altres.

"Quan hi havia vaga de professors, sortíem amb els alumnes a manifestar-nos. Si nosaltres lluitàvem, això els beneficiava"

- Això ho va vincular amb la pedagogia de l’oprimit?

- Exacte. Aquí a la Mina vaig fer de professor de primària i vaig gaudir moltíssim. En lloc de dir “nen, calla”, preguntava què volien. Em deien que les matemàtiques eren avorrides. Doncs van aprendre’n fent gàbies per ocells. A través de la pràctica. La pedagogia de l’oprimit també l’aplicàvem quan hi havia convocada vaga de professors. Sortíem amb ells a manifestar-nos. Això feia que fossin conscients que si nosaltres lluitàvem per alguna cosa, això els beneficiava a ells. No era una reivindicació corporativista. Ara m’omple d’orgull trobar-me antics alumnes que em recorden que s’ho van passar bé a l’escola. Actualment hi ha un absentisme escolar brutal.

- A què creu que es deu?

- Perquè tornem a uns models pedagògics que no són seductors per als nanos. No només no són protagonistes sinó que els imposen coses. Per això m’he separat molt del model educatiu i ara per mi l’educació és treballar la memòria a l’Arxiu de la Mina i el Camp de la Bota.
 

Josep Maria Monferrer. Foto: Ricard Novella


- Parlava de Botey i recentment ha mort Pere Casaldàliga. També l’ha marcat?

- I tant. Vaig ser-ne admirador i vaig visitar-lo dues vegades al Brasil per dir-li que plegava de l’Església. Per dir-li que n’estava fart d’aquest model d’Església clerical, prepotent, de piràmide. Una estructura masclista, en què jo no crec. Quan n’estava fart vaig anar a veure el Pere per dir-li que plegava de capellà. Ell em va dir que era molt lliure de fer-ho però em va avisar que si plegava hi hauria gent que se sentiria abandonada. Em va dir que practiqués el que em donés la gana però que no abandonés la gent. En definitiva, que fes el que cregués que és correcte, no el que digui el de dalt perquè sigui l’autoritat. Aquí no hi ha voluntat de Déu. Això són manipulacions i interpretacions. Jo continuo sent capellà però no soc practicant. Soc més aviat agnòstic.

- De nou, defugir el verticalisme. Sigui a l’educació o a la religió.

- Evidentment. En una estructura piramidal l’últim no pot ni opinar sobre el que és bo o dolent. Això a molts nivells és el que ha construït el sistema en què vivim.

"Un ha de fer el que creu que és correcte, la voluntat de Déu és una manipulació"

- I en aquest sistema, els que estan més a baix quines eines tenen per canviar-lo?

- La revolució, és clar (Riu). O fem una revolució o sempre estarem dominats I el poder és el poder. El de baix se sent pobre, se sent dèbil... Aquí a la Mina hi ha gent amb poca formació que s’està apuntat a Vox. Això és utilitzar la pobresa per fer la feina bruta que ells no volen fer. L’altre dia a la sala de venopunció hi havia una vintena de persones de Vox mirant qui entrava a punxar-se. Què volen? Que es punxin al carrer?

- Coses com la sala de venopunció, que han costat molt d’aconseguir, estan amenaçades. Quina importància creu que té pel present la memòria històrica que vostè treballa a través de l’arxiu?

- Molta. Per exemple, és important saber com es va pensar i executar urbanísticament els grans blocs de la Mina. Plens de gent, que tots han de baixar per la mateixa escala. Això genera uns problemes brutals. Actualment a la meva escala som 40 famílies però abans érem 80. Hi havia bufetades cada dia. El problema és que no aconsegueixo que vinguin veïns o escoles a l’Arxiu. La bona notícia és que l’Arxiu Històric del Poblenou s’encarregarà d’escanejar tots els documents i conservar-los. Jo en tindré una còpia i ells en tindran un altre. Han salvat l’arxiu.
 

Josep Maria Monferrer. Foto: Ricard Novella


- En què més influeix el planejament urbanístic de la Mina?

- En l’aïllament. Barcelona va regalar el barri a Sant Adrià i aquests van dir que sí per tenir més terreny. Però la Mina està aïllada. L'any 2000 van crear un Consorci perquè fossin quatre administracions (Ajuntament de Sant Adrià, Barcelona, Diputació de Barcelona i Generalitat) les que governessin el barri però els que manen passen de nosaltres. Hi ha uns xanxullos escandalosos. Mira el que ha passat amb Juan Carlos Ramos. Aquí estem escandalitzats. Ja ho deia el Huertas Clavería, que la Mina abans de crear-se, ja estava abandonada.

- Ara que hem repassat la teva trajectòria, sempre ha treballat als marges del sistema. Se sent incòmode rebent un premi institucional?

- Home, no tiro coets. Si el reconeixement valora el treball fet per la gent que pateix i no té gaires portes obertes, em deixo premiar. Si és perquè soc molt guapo, ja se’l poden quedar.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació