20
de setembre
del
2020
Actualitzat
el
21
de setembre
a les
11:25h
La setmana del 4 al 10 de gener del 2016 va ser frenètica. Va arrencar amb la direcció de Convergència blindant Artur Mas, convençuda que era millor anar a eleccions que transigir amb el veto de la CUP a la figura de l'aleshores president de la Generalitat, i va acabar amb Carles Puigdemont instal·lat a Palau. Una maniobra en forma de "pas al costat" -l'expressió la va fer servir Mas en la roda de premsa durant la qual va proposar qui era alcalde de Girona com a successor- que ha acabat impregnant el designis de la política catalana els últims quatre anys. La relació entre els dos és cordial, franca, de confiança, malgrat les discrepàncies de les últimes setmanes i mesos per la trencadissa entre Junts per Catalunya i el PDECat, formació que van contribuir a fundar el 2016.
Després d'un temps de silenci que va donar peu a múltiples lectures i de moure's discretament, sense entrar al nucli negociador, per evitar la ruptura en l'espai postconvergent, Mas ha tornat -momentàniament- a primera fila per erigir-se com a mitjancer entre les parts i per clarificar que es queda al PDECat perquè el projecte de Junts, diu, pot comportar risc de "separació". La seva intervenció, dilluns, va servir per reprendre les converses entre Jordi Sànchez -autèntic home fort de la maquinària del nou partit- i David Bonvehí, president del PDECat. La coalició la descarten tant a Lledoners com a Waterloo, però els seus plans passen per, si cal, incorporar dirigents dels hereus de CDC a les llistes electorals. La fórmula que es va fer servir el 2017.
En aquell moment, Mas va desplaçar-se a Brussel·les amb Marta Pascal, Ferran Bel i el mateix Bonvehí per negociar els termes d'una candidatura transversal, allunyada orgànicament de Convergència, que permetés a Puigdemont sentir-se còmode com a cap de cartell. Les tensions no van trigar en aparèixer -de bon començament hi va haver debat sobre les assignacions econòmiques derivades del grup parlamentari, part de les quals es va acordar enviar al partit-, de la mateixa manera que en els moments decisius de la declaració d'independència Mas i el seu successor van tenir visions diferents. En els llibres de Puigdemont, això sí, no hi ha ni una mala paraula per a l'exlíder de CDC, més aviat al contrari: n'elogia la capacitat d'escoltar i el respecte mutu que es tenen.
El problema per a Mas no és només que el seu successor -a qui va designar personalment, amb l'aval de persones de confiança com David Madí- hagi creat un nou partit i hagi abandonat el PDECat, sinó que ho hagin fet els principals dirigents que va promoure en la seva etapa a CDC. Es tracta, per exemple, de Josep Rull i Jordi Turull, però també de Quim Forn -membre del pinyol original de Mas quan va ser nomenat successor de Jordi Pujol- i múltiples càrrecs institucionals. La guàrdia pretoriana de l'expresident a Palau -inclòs Francesc Homs, també Madí- s'ha implicat en la posada en marxa de Junts, tot i que el poder intern orbita al voltant de Sànchez.
Fins al punt, remarquen fonts del PDECat, que els presos que van deixar el partit no tenen un paper preponderant en les converses que s'han reactivat aquesta setmana, aprofitant també un permís de l'expresident de l'ANC. Només queden uns dies perquè se celebri la vista sobre les mesures cautelars demanades pels serveis jurídics del partit de Bonvehí contra la maniobra de Puigdemont i els seus afins per controlar la marca JxCat. L'acció judicial del PDECat va escalfar els ànims i no va agradar a Mas, però l'expresident va ser comprensiu amb Bonvehí perquè els pactes de la negociació estipulaven que la marca de Junts no es podia fer servir si no era de mutu acord.
De Junts pel Sí a la divisió interna
L'altra espina que porta clavada Mas, a banda de com s'ha desenvolupat el projecte del PDECat -ara buit de poder institucional i preparant-se per anar sol a les eleccions liderat per Àngels Chacón-, és la divisió existent entre els actors de l'independentisme. L'expresident va pressionar durant mesos per crear Junts pel Sí de cara a les eleccions plebiscitàries del 2015, però l'artefacte -pactat amb Oriol Junqueras mesos després del 9-N i de tensions internes- no ha continuat viu. I no només això: JxCat i ERC han exhibit en públic totes les diferències que, amb més o menys traça, es van anar soterrant fins al referèndum de l'1-O i la declaració d'independència de la legislatura passada.
Per això Mas es mostra ara "trist, decebut i empipat", perquè després d'una "trajectòria d'unitat" ha vist com ni tan sols el seu espai -en el qual ha anat perdent influència de forma progressiva, com ho demostra la desbandada de càrrecs del PDECat cap a Junts- es podia preservar. A partir d'ara farà propostes per recuperar un projecte comú per a l'independentisme, tot i que no ho tindrà fàcil: la divisió és evident en el curt termini -què fer davant la inhabilitació del president Quim Torra- i també si es posen les llums llargues, tenint en compte les distàncies existents entre la "confrontació intel·ligent" de JxCat i la via "sensata" que propugna ERC amb el referèndum pactat.
Mas tampoc ha vist amb bons ulls la remodelació empresa per Torra -no li va ser comunicada prèviament-, que va expulsar el PDECat i va rellevar un conseller com Miquel Buch a qui el partit, en els pitjors moments dels aldarulls per la sentència, li havia fet costat. L'expresident observa des del despatx del Palau Robert -el seu telèfon continua sent un dels que té més contactes del país- com les conseqüències del pas al costat no han estat les desitjades. Ni tan sols la refundació d'un espai, el postconvergent, que va pilotar personalment quan va treure el timó del Palau de la Generalitat.
Després d'un temps de silenci que va donar peu a múltiples lectures i de moure's discretament, sense entrar al nucli negociador, per evitar la ruptura en l'espai postconvergent, Mas ha tornat -momentàniament- a primera fila per erigir-se com a mitjancer entre les parts i per clarificar que es queda al PDECat perquè el projecte de Junts, diu, pot comportar risc de "separació". La seva intervenció, dilluns, va servir per reprendre les converses entre Jordi Sànchez -autèntic home fort de la maquinària del nou partit- i David Bonvehí, president del PDECat. La coalició la descarten tant a Lledoners com a Waterloo, però els seus plans passen per, si cal, incorporar dirigents dels hereus de CDC a les llistes electorals. La fórmula que es va fer servir el 2017.
En aquell moment, Mas va desplaçar-se a Brussel·les amb Marta Pascal, Ferran Bel i el mateix Bonvehí per negociar els termes d'una candidatura transversal, allunyada orgànicament de Convergència, que permetés a Puigdemont sentir-se còmode com a cap de cartell. Les tensions no van trigar en aparèixer -de bon començament hi va haver debat sobre les assignacions econòmiques derivades del grup parlamentari, part de les quals es va acordar enviar al partit-, de la mateixa manera que en els moments decisius de la declaració d'independència Mas i el seu successor van tenir visions diferents. En els llibres de Puigdemont, això sí, no hi ha ni una mala paraula per a l'exlíder de CDC, més aviat al contrari: n'elogia la capacitat d'escoltar i el respecte mutu que es tenen.
El problema per a Mas no és només que el seu successor -a qui va designar personalment, amb l'aval de persones de confiança com David Madí- hagi creat un nou partit i hagi abandonat el PDECat, sinó que ho hagin fet els principals dirigents que va promoure en la seva etapa a CDC. Es tracta, per exemple, de Josep Rull i Jordi Turull, però també de Quim Forn -membre del pinyol original de Mas quan va ser nomenat successor de Jordi Pujol- i múltiples càrrecs institucionals. La guàrdia pretoriana de l'expresident a Palau -inclòs Francesc Homs, també Madí- s'ha implicat en la posada en marxa de Junts, tot i que el poder intern orbita al voltant de Sànchez.
Fins al punt, remarquen fonts del PDECat, que els presos que van deixar el partit no tenen un paper preponderant en les converses que s'han reactivat aquesta setmana, aprofitant també un permís de l'expresident de l'ANC. Només queden uns dies perquè se celebri la vista sobre les mesures cautelars demanades pels serveis jurídics del partit de Bonvehí contra la maniobra de Puigdemont i els seus afins per controlar la marca JxCat. L'acció judicial del PDECat va escalfar els ànims i no va agradar a Mas, però l'expresident va ser comprensiu amb Bonvehí perquè els pactes de la negociació estipulaven que la marca de Junts no es podia fer servir si no era de mutu acord.
De Junts pel Sí a la divisió interna
L'altra espina que porta clavada Mas, a banda de com s'ha desenvolupat el projecte del PDECat -ara buit de poder institucional i preparant-se per anar sol a les eleccions liderat per Àngels Chacón-, és la divisió existent entre els actors de l'independentisme. L'expresident va pressionar durant mesos per crear Junts pel Sí de cara a les eleccions plebiscitàries del 2015, però l'artefacte -pactat amb Oriol Junqueras mesos després del 9-N i de tensions internes- no ha continuat viu. I no només això: JxCat i ERC han exhibit en públic totes les diferències que, amb més o menys traça, es van anar soterrant fins al referèndum de l'1-O i la declaració d'independència de la legislatura passada.
Per això Mas es mostra ara "trist, decebut i empipat", perquè després d'una "trajectòria d'unitat" ha vist com ni tan sols el seu espai -en el qual ha anat perdent influència de forma progressiva, com ho demostra la desbandada de càrrecs del PDECat cap a Junts- es podia preservar. A partir d'ara farà propostes per recuperar un projecte comú per a l'independentisme, tot i que no ho tindrà fàcil: la divisió és evident en el curt termini -què fer davant la inhabilitació del president Quim Torra- i també si es posen les llums llargues, tenint en compte les distàncies existents entre la "confrontació intel·ligent" de JxCat i la via "sensata" que propugna ERC amb el referèndum pactat.
Mas tampoc ha vist amb bons ulls la remodelació empresa per Torra -no li va ser comunicada prèviament-, que va expulsar el PDECat i va rellevar un conseller com Miquel Buch a qui el partit, en els pitjors moments dels aldarulls per la sentència, li havia fet costat. L'expresident observa des del despatx del Palau Robert -el seu telèfon continua sent un dels que té més contactes del país- com les conseqüències del pas al costat no han estat les desitjades. Ni tan sols la refundació d'un espai, el postconvergent, que va pilotar personalment quan va treure el timó del Palau de la Generalitat.