Superació personal

Viure després de donar-lo per mort: la història d'un català que ha vençut tots els diagnòstics

Marc Sellarés va patir, el dia 4 de gener, un greu accident de muntanya que el va deixar en coma i el va obligar a tornar a aprendre a llegir, a escriure i a recordar

per Aina Font Torra , Manresa, 16 de setembre de 2020 a les 15:10 |
Marc Sellarés, el jove navarclí que és un exemple de superació | AFT
"Mira, m'ha anat molt bé que ens trobéssim perquè així faré un exercici de memòria". Mentre estem asseguts a la terrassa d'un bar, a punt per fer l'entrevista, el Marc Sellarés saluda un conegut seu, l'Álvaro. El recorda perquè és el germà de la Laura, que va ser parella seva de balls de saló durant cinc anys. Fins i tot, en una ocasió, van guanyar el campionat d'Espanya de la seva categoria: "estem parlant de fa segles, per això!", somriu.

I sí, és cert. Va deixar el món de la competició quan tenia 17 anys. Ara en té 33. Tot i així, aquella època la té present i aconsegueix recordar-li a l'Álvaro que un cop va acompanyar-lo en un concert que feien a Platja d'Aro. Últimament, recordar, pensar i fer anar el coco és l'exercici més recurrent que practica. De fet, aquesta pràctica rutinària és la que l'ha portat a recuperar les habilitats cognitives que tenia el Marc d'abans de l'accident. Si no hagués estat per la seva tossuderia i perseverança; si s'hagués quedat estancat amb els diagnòstics mèdics, potser ni tan sols hauríem pogut trobar-nos per fer aquesta entrevista.


Balls de saló, futbol, maratons, curses de muntanya i escalada

L'esport sempre l'ha acompanyat, al Marc. Aquest navarclí orgullós del seu poble assegura que necessita l'activitat física tant o més que l'aire que respira. A banda de balls de saló, ja des de ben petit va apuntar-se a futbol, un esport que no va deixar fins fa pocs anys, quan va descobrir el món del running. "Recordo que un dia vaig sortir a córrer per preparar-me per la pretemporada futbolística, i em va agradar molt". Aquell primer contacte amb l'asfalt el va portar, més endavant, a participar en diverses maratons, com la de Barcelona o Sevilla.


Tot va canviar, però, quan va 'provar' la muntanya: "allò em va enamorar", assegura, mentre confessa que el recorregut de la Ultra Pirineu (la Cavalls del Vent), "me'l conec com si fos casa meva". Era tan potent el desfici per les trails de muntanya que fins i tot el van fitxar per formar part del grup de corredors de l'equip del Collbaix-Celler El Molí.

I una cosa porta l'altra: "arran de les curses de muntanya vaig descobrir l'escalada, i allò sí que em va robar el cor, més que qualsevol altra cosa". S'hi va enganxar completament: "la sensació d'estar totalment aïllat i la satisfacció que tens quan has aconseguit acabar una via no es poden pagar ni amb tot l'or del món".


L'escalada del 4 de gener

Havia començat el 2020 i aquell hivern encara no havia anat cap dia a escalar sobre gel: "es tracta d'una disciplina que havia començat a practicar l'any anterior: és una mica més tècnica que l'escalada normal, en la qual estàs més exposat, a més altura i amb més fred", comenta.
 

El navarclí Marc Sellarés, en una imatge prèvia a l'accident fent el que més li agrada: escalar Foto: Arxiu personal


El 4 de gener, doncs, va decidir, amb dos amics més (el Carles i l'Aitor), que anirien cap a la zona del Cadí a fer el Canal de l'Àliga, una via de 400 metres amb un nivell molt alt de dificultat (de grau V+, pels coneixedor de l'argot escalador). "Havíem estat llegint moltes coses sobre aquesta via, i anàvem molt preparats per fer-la", assegura el protagonista de la història. I, efectivament, a dos quarts de deu del matí –aproximadament-, començaven la ruta. Va anar com una seda, però quan la van acabar, gairebé era fosc. Eren les sis de la tarda.

"La nostra idea era, un cop feta la via, acabar l'excursió fent el cim de Costa Cabirolera, però quan vam veure l'hora, vam decidir recular i tornar cap al cotxe", recorda el Marc. I així ho van fer: "vam començar a baixar en direcció al Pas dels Gosolans per un camí que tenia traçada i tot, perquè és el que fan servir els caminadors, i dúiem grampons i piulets. Anàvem molt ben equipats", ressalta.

Cap record més

El primer tros del descens pel camí és l'últim record que té el Marc d'aquell dia. Tot el que m'explica a partir d'ara, són coses que li han explicat el Carles i l'Aitor, els amics que l'acompanyaven. "Devíem estar a uns 2.350 metres d'altitud, tot estava ple de neu i de gel, i de cop i volta, el Carles (que era davant meu), va sentir un crit. Immediatament després va veure com li passava pel costat, estès a terra, patinant muntanya avall". 

Descendia a gran velocitat, de panxa enlaire, i cridava molt. De cop, va deixar de xisclar, i va desaparèixer del camp de visió dels dos amics. Instantàniament, el Carles va començar a córrer darrere seu, i l'Aitor es va apressar a trucar els Bombers.

"Estem buscant un cadàver"

Els bombers van trigar gairebé quatre hores en arribar. Durant aquella estona, l'Aitor i el Carles no van parar de buscar el Marc pertot arreu. No el trobaven enlloc. "Estem buscant un cadàver", balbucejaven, tot intentant fer-se a la idea del que veurien quan el trobessin.

Un cop amb els bombers al lloc dels fets, la recerca es va allargar relativament poc: "em van trobar, viu, estampat contra l'únic arbre que hi havia en tota la pendent", explica, tot ressaltant que "si hagués caigut uns centímetres més a la dreta o més a l'esquerra, aquell arbre no m'hagués aturat i jo ja no hi seria". No estava conscient, però gemegava.  Automàticament el van començar a tapar amb mantes. "El Carles i l'Aitor em van explicar que tots els bombers que hi havia es van treure l'anorac i me'l van posar a sobre", somriu. Tenia una temperatura corporal de 16 graus (més avall dels 35ºC ja es considera hipotèrmia).

Quan van aconseguir baixar-lo fins a l'aparcament de Martinet ("un bomber es va lligar el llit on m'havien col·locat a la cintura per descendir més de pressa"), el van ficar dins d'una ambulància direcció a l'hospital de la Seu d'Urgell, el més proper. "A mig camí, i veient la gravetat de les lesions que m'havia fet al cap, van decidir dur-me a l'hospital de Puigcerdà". Un cop allà, però, els professionals mèdics van informar que "no disposaven de les eines per fer-me el que se m'havia de fer, i em van enviar, en helicòpter, fins a l'hospital Mútua de Terrassa", relata.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Dissabte vaig poguer tornar al punt de caiguda i les sensacions van ser dures però en el fons molt agradables. L’arbre és preciós i segurament em va salvar però ningú mai l’ha plantat allà. La zona és d’alta muntanya pura i enlloc s’hi marca la mà de l’home, cosa que encara remarca més la connexió que hi tenim i com ho hem de cuidar. Necessito donar immenses gràcies a totes les situacions i coses bones amb les que em vaig trobant ara i no vull donar moltes voltes a les coses dolentes que no podem controlar. Amb mès o menys temps tant nosaltres com tothom a qui coeixiem acabarem passant pel “tubo” i per tant estem tots obligats a viure el temps que ens queda al màxim i prescindint de tot allò que no ens deixa viure feliços o que fa que d’altres persones no puguin viure plenament. La visita, amb les 3 persones més importants que puc relacionar amb el tema: El Carles i l’@aitormova que ho van donar tot i es van entregar completament perquè la cosa no acabés diferent. Van ser claus per trobar-me. I l'@annasolde8 , amb qui ja he compartit molts anys, ha estat al peu del canó en tots moments, i amb qui ara, després de tot això, no puc desitjar res mes que veure-la cada dia d’aquests que ens queden a cadascú. Seguim!

Una publicación compartida de Marc Sellarés (@xupatintes) el


Un pronòstic "molt pessimista"

El primer que van fer els doctors de l'hospital vallesà va ser induir-lo en coma: "van explicar a la família que si no ho feien, m'hauria mort del dolor", puntualitza. El pronòstic que van fer els professionals va ser molt pessimista: "no sabien si em tornaria a despertar i, si ho feia, com quedaria", diu.

Durant els dies que va estar en coma el van operar de l'os que uneix el cúbit i el radi amb l'húmer –el tenia trencat en set trossos- i de la mà esquerra, perquè tenia diversos ossos del dit gros trencats.

Es desperta

Una setmana després d'estar ingressat, el Marc es va despertar. Havia superat la primera prova. No obstant, aquell tornar a obrir els ulls i poder parlar, no va ser el que la família desitjava. "No coneixia gairebé ningú", explica. Hi havia, però, algunes excepcions: "de la família més propera, només sabia qui era el meu sogre; de la resta, com si no els hagués vist mai". El mateix va passar-li amb alguns amics: "amb els que hi tinc una relació més estreta no els coneixia, i en canvi amb gent no tan íntima, la situava perfectament".

De tot això, ell no se'n recorda; li ho han explicat. De fet, del mes i dues setmanes que va estar ingressat a Terrassa, només recorda la darrera setmana. "Mica en mica vaig anar reconeixent tothom, tot i que el meu cervell no acabava d'anar fi del tot". Semblava que havia perdut completament el filtre de la vergonya, així com també la noció del temps i de l'espai. No semblava, tampoc, que distingís què era real de què no: "a un company d'habitació li vaig dir que havia decidit canviar tots els noms dels protagonistes de Bola de Drac, i que a partir d'aquell moment volia que es diguessin làmpada", riu. D'anècdotes com aquestes en té un munt, i les explica totes amb naturalitat i frescor, convençut que la millor manera de sobreposar-se als mals moments és fent servir l'humor i tenint la capacitat de riure's d'un mateix.

A la Guttmann, sí o no?

Les lesions físiques evolucionaven favorablement, però els efectes de les lesions cranials semblava que no acabaven de minvar. "La neuropsicòloga va dir que de seguida que em recuperés de les operacions, m'ingressarien a la Guttmann". El diagnòstic era que, molt probablement, no podria tornar ni a llegir ni a escriure.

Va haver-hi un dia, però, que va marcar un abans i un després. "En una de les visites que em va fer a planta, la neuropsicòloga em va fer observar la fotografia de la portada de la revista Vèrtex. Em va demanar que la memoritzés i llavors la va amagar. Acte seguit, em va preguntar si recordava què hi havia vist". La sorpresa de la professional va ser majúscula: si bé un diagnòstic positiu hagués estat que el Marc li digués que recordava una persona pujant una muntanya, el que va respondre-li el navarclí va estripar del tot el passaport que l'havia de dur a la Guttmann: "hi havia un home fent el cim del Comabona, en un dia de sol", va etzibar-li.

El fet que fins i tot hagués reconegut la muntanya que era, i que s'hagués fixat en el detall del sol, va obrir una finestra d'esperança en un diagnòstic que semblava que ja estava dat i beneït.
 

Marc Sellarés, en una imatge d'arxiu Foto: Arxiu personal


Tossuderia i perseverança

Un mes i dues setmanes més tard, el Marc tornava a casa. No hi va haver ni un dia de treva per descansar: si la neuropsicòloga li havia dit que fent una sèrie d'exercicis d'entrenament cerebrals podria recuperar les seves habilitats cognitives, s'hi havia de posar immediatament. "Al començament eren sumes, restes, proves de recordar objectes... i ara ja començo a fer bingos i tot", exclama.

Ell, però, no en tenia prou en fer només una hora diària de gimnàstica cerebral. "Sempre he estat una persona molt lectora i volia poder-ho tornar a ser". Així doncs, va agafar un llibre: "vaig acabar el primer paràgraf i no recordava res del que havia llegit", narra. Lluny d'enfonsar-se, va decidir que cada dia llegiria. Encara que li costés. Encara que es frustrés momentàniament. Perseverar té recompenses: "el resultat ha estat que des que vaig sortir de l'hospital ja m'he llegit sis llibres", assegura.

"Els bombers em van salvar la vida; jo vull ser-ho per fer el mateix"

Vuit mesos després d'aquell 4 de gener, el Marc fa una vida completament normal. És més: té un objectiu molt clar que està treballant molt per aconseguir. Vol ser bomber. "Sempre m'havia cridat l'atenció, i casualment, quatre dies abans de l'accident, vaig decidir apuntar-me a les oposicions que se celebraran el 20 de setembre". Sí, exacte, aquest dissabte.

Ja fa unes quantes setmanes que és la seva prioritat: "els bombers em van salvar la vida; jo vull ser-ho per fer el mateix", explica, visiblement emocionat. Aquests dies, doncs, la seva rutina consisteix en entrenar i en estudiar. Molt. "Soc conscient que segurament no les passaré, però només el sol fet de poder-les fer, ja és una victòria", reconeix.

No escatimar cap 't'estimo'

Encara que sembli un tòpic, és ben cert: "l'accident m'ha fet canviar molt la manera de veure la vida", afirma. "Ara, cada dia, abans de marxar, abraço l'Anna, la meva parella, i li dic que l'estimo molt; ningú m'assegura que ens tornarem a veure", exposa. "Soc molt conscient de la fragilitat de la vida i per això agraeixo cada nou dia que puc viure".

En aquest sentit, i recalcant que "el meu ordre de prioritats ha canviat completament", el Marc té clar que el que l'únic que vol és ser feliç: "tinc clar que he de fer el que m'ompli i el que em faci estar bé, i això també passa per no jutjar ningú i per demostrar el meu amor cap a la gent que estimo", assegura. "Abans hagués estat impensable fer un sopar d'amics i parlar de sentiments profunds; ara és el que procuro fer: dir-los que els estimo i que agraeixo que estiguin aquí", somriu.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació