L'impressionant Monestir de Sant Pere de Rodes | Agència Catalana del Patrimoni Cultural
Branded content

10 propostes per descobrir el patrimoni de la Costa Brava

Un viatge que comença a la Jonquera i acaba a s'Agaró després de recórrer l'Alt i el Baix Empordà

L'impressionant Monestir de Sant Pere de Rodes | Agència Catalana del Patrimoni Cultural
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de setembre de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.

Catalunya és un país de patrimoni, i enguany, quan viatjar a l'altra punta de món no forma part de les nostres prioritats, és una bona oportunitat per (re)descobrir-lo de la mà de NacióDigital.

El patrimoni cultural pot ser material, des de les restes de civilitzacions més antigues que s'han desenvolupat en aquest país fins a l'època contemporània amb l'impacte de la revolució industrial i l'energia. Però també immaterial, vinculat a les festes, tradicions, llegendes i a la manera d'obtenir recursos naturals i relacionar-se amb el medi. De fet, molt sovint patrimoni cultural i patrimoni natural van estretament vinculats ja que és impossible saber on comença la cultura i on ho fa la natura.
 

En aquesta nova entrega de “Catalunya, país de patrimoni” et proposem fer una ruta resseguint la Costa Brava de nord a sud. 10 propostes que comencen amb la memòria històrica del Museu de l'Exili de la Jonquera i que acaben al camí de ronda patrimonial de s'Agaró. També inclouen pobles medievals com Castelló d'Empúries i Peratallada, les ruïnes d'Empúries, la ciutat ibèrica d'Ullastret, el llegat dels indians i el patrimoni vinculat a la pesca de Palamós, entre d'altres.

  1. Museu de l'Exili
  2. Sant Pere de Rodes
  3. Cadaqués i Portlligat
  4. Castelló d'Empúries i els Aiguamolls
  5. Empúries i Sant Martí d'Empúries
  6. La ciutat ibèrica d'Ullastret
  7. Peratallada i altres pobles medievals
  8. Begur i Calella
  9. Palamós i la pesca
  10. El camí de ronda de s'Agaró




L'itinerari està pensat tant per fer-lo de manera íntegra des de l'extrem nord de l'Alt Empordà fins al sud del Baix Empordà (o a la inversa). Ara bé, també es pot afrontar centrant-se en alguns dels sectors: l'Albera i el Cap de Creus, el golf de Roses, l'Empordanet i el sud del Baix Empordà. Comencem?

Museu del Memorial de l'Exili Foto: MUME


1. Museu de l'Exili, preservant la memòria de la retirada


El Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera és el primer equipament museístic dedicat a preservar la memòria i el llegat de l’exili republicà provocat per la Guerra Civil espanyola.

Ubicat a tocar del pas fronterer per on van fugir més exiliats, el MUME es defineix com un espai per a la memòria, la història i la reflexió crítica. Un projecte que no només es limita a la tasca expositiva sinó que impulsa la recerca històrica i la difusió pedagògica.

La seva exposició permanent presenta el fenomen de l’exili al llarg de la història, posant l’accent en la Guerra Civil i la posterior derrota i retirada republicana. La diàspora a través dels Pirineus camí de França i la sort diversa dels 475.000 refugiats que van creuar la frontera tant a l'Alt Empordà com en altres punts de les comarques gironines són un dels punts d’interès de la mostra. La vivència de l’exili i el seu llegat cultural a partir de testimonis i herències documentals completen el discurs expositiu.

La visita al MUME es pot complementar sobre el terreny amb la descoberta de les rutes de l'exili. La Xarxa d'Espais de Memòria ha senyalitzat els principals passos, com el de la Jonquera i el de Portbou, però també altres de secundaris en pobles muntanyosos de l'Albera i les Salines. Destaca el cas d'Agullana per on van marxar Lluís Companys, Manuel Azaña, president de la República espanyola i el lehendakari basc José Antonio Agirre Lekube. En aquest petit municipi empordanès es pot visitar una exposició permanent centrada en la importància de l'exili cultural català. A més, un monument al coll de Manrella recorda el president màrtir –malgrat que realment va passar per un altre punt proper, el coll de Lli-.


Més informació

Tota la informació als webs del Museu Memorial de l'Exili i de l'Ajuntament de l'Agullana.


Monestir de Sant Pere de Rodes Foto: Agència Catalana del Patrimoni Cultural


2. Sant Pere de Rodes: un colós del romànic català


El Monestir de Sant Pere de Rodes s'aixeca en un dels cims de la serra de Rodes, una cadena a primera línia de mar al nord de l'Alt Empordà. És un dels nombrosos testimonis de l’arquitectura romànica catalana, però potser és un dels més sofisticats arquitectònicament.

Del segle XI al XIV va ser el principal centre espiritual del comtat d’Empúries i el seu esplendor es mostra en les grans dimensions del conjunt monacal. Aquest està format per l’església, el campanar, el claustre, les sagristies, les dependències convencionals per fer-hi vida i el Palau de l'Abat.

El monestir està construït en terrasses per adaptar-se al terreny i els diversos edificis s’organitzen al voltant del claustre i l’església, aixecada entre els segles X i XI. En aquests dos edificis s’hi pot apreciar una mostra excepcional de l’escultura romànica: les columnes (originals de l’antiguitat) i els capitells que les coronen ens parlen de la marcada influència clàssica que té aquesta singular església.

A l’exterior, la portalada, a càrrec del Mestre de Cabestany, mostrava diferents escenes de la vida de Crist esculpides en marbre blanc. Els escassos fragments que han arribat fins a nosaltres ens donen mostra de la seva extraordinària qualitat, probablement una de les millors de la seva època.

Des del monestir es pot gaudir d’una de les millors vistes del Cap de Creus, el parc natural que engloba l'extrem més oriental del país. Poc abans d'arribar-hi, hi ha les restes del poble medieval de Santa Creu de Rodes, entre les quals destaca l'església de Santa Helena de Rodes.


Més informació

Tota la informació al web de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.


Cadaqués, un poble de postal. Foto: Albert Alemany


3. Cadaqués, el poble que va enamorar Dalí


Cadaqués era un senzill poble de pescadors aïllat al Cap de Creus, que es va convertir en destí turístic privilegiat a principis del segle XX. Els carrers inclinats d’origen medieval, les façanes emblanquinades, la badia i el paisatge d’oliveres que l’envolta, defineixen un conjunt monumental on tot sembla poc habitual. Per això no és estrany que atrapés el més surrealista dels artistes catalans, Salvador Dalí, que va establir-se a Portlligat.

El primer document que es té sobre l’existència de Cadaqués data d’inicis del segle XI. De l'antiga vila fortificada i del castell actualment només se’n conserva una torre, es Baluard, i un portal d'arc rebaixat que donava a la platja. I és que l’any 1444 els pirates van incendiar la vila gairebé en la seva totalitat. Entre els segles XVII i XVIII es va edificar l’església parroquial de Santa Maria, d’estil gòtic amb elements barrocs, que avui corona el poble. Començava aleshores un període de prosperitat gràcies al comerç amb Amèrica i al conreu de la vinya i l’oli.

A principis del segle XX, Cadaqués s’obre a estiuejants benestants de Barcelona i Girona. D’aquesta època són els edificis modernistes de la Casa Serinyana (1910) i la Casa Pont (1929). Als anys 60 es construeixen nous edificis d’estil racionalista que combinen l’arquitectura popular amb les noves tesis de l’arquitectura contemporània. Noms com Eugeni d’Ors, Santiago Rusiñol, Federico García Lorca, Truman Capote, Picasso, Chagall o Miró es van sentir atrets per aquesta joia de la Costa Brava.

Dalí es va instal·lar en una antiga barraca de pescadors a Portlligat, l’any 1930 i hi va viure i treballar fins al 1982. A partir de la construcció inicial, el pintor va anar adquirint altres barraques similars i, al llarg de quaranta anys, va definir la que seria la casa actual, que qualificava d'“una veritable estructura biològica”.

La construcció, ideada per Dalí i Gala, és una estructura laberíntica organitzada al voltant de l’anomenat Saló de l'Óssa. A partir d’aquest eix central es dispersa en una successió de petites sales connectades per passadissos, petits canvis de nivell i culs-de-sac. Les sales tenen finestres de diferents formes i dimensions però amb un denominador comú: emmarquen la badia de Portlligat, un paratge que és un tema constant en l'obra de Dalí. Forma, juntament amb el Castell Gala Dalí de Púbol i el Teatre-Museu Dalí de Figueres, el triangle dalinià empordanès 


Més informació

Planifica la teva visita als webs de Turisme de Cadaquésde la Fundació Dalí.


Santa Maria de Castelló d'Empúries, la catedral de l'Empordà. Foto: Agència Catalana de Turisme


4. Castelló d’Empúries i els Aiguamolls de l’Empordà: natura i cultura


Castelló d’Empúries és una vila medieval que encara conserva les joies arquitectòniques de temps passats, la més destacable de les quals és l’església de Santa Maria (segle XIII), coneguda amb el sobrenom de la catedral de l’Empordà.

El comtat independent d’Empúries, que també incloïa la marca de Peralada, va establir aquí la seu a partir del segle IX. En el desenvolupament de la vila com a capital comtal i nucli de rellevància política hi va tenir també molt a veure la comunitat jueva que hi residia (aljama), que el 1386 Pere III va incorporar al patrimoni reial.

El patrimoni arquitectònic abraça tant edificis de culte o religiosos com cases i equipaments civils. A més de la basílica de Santa Maria, Castelló està format per un entramat de carrers per on el visitant podrà perdre-s’hi per descobrir el passat del municipi: el carrer del Bordell, les places porxades, els barris artesans i el call jueu.

És molt recomanable començar la visita pel portal de la Gallarda, antiga entrada al recinte fortificat del poble per l’est. En aquest mateix punt es pot admirar la porció de muralla més ben conservada de la vila. La Casa Gran és un edifici gòtic que servia de residència a la noblesa castellonenca de la baixa edat mitjana. Constitueix una de les més notables joies historico-artístiques de la vila. 

Es pot completar la visita acostant-se a la Llotja, antiga Casa de la Vila (segle XIV, amb reformes del XVIII); el palau dels Comtes (segle XIV); el convent de Sant Agustí (segle XVII), amb l’església i un campanar magnífic, i el convent de Santa Clara, fundat com l’anterior a extramurs de la població i traslladat dins del nucli a final del segle XVII per protegir-se dels desastres de la guerra.

El municipi disposa d'un interessant espai museístic: l’Ecomuseu-Farinera, aixecat sobre un dels tres molins medievals de la vila. S’hi continua produint farina de manera demostrativa, amb maquinària de finals del segle XIX. Forma part de la xarxa del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

El terme, regat per les plàcides aigües de la Muga i el rec del Molí, acull la seu del Parc Natural dels Aiguamolls, al paratge del Cortalet.  És la segona zona humida més important de Catalunya, després del delta de l'Ebre, i un destacat lloc d'observació ornitològica. S'hi poden identificar fàcilment diverses espècies d'ànecs, bernats pescaires, martinets i esplugabous, així com l'arpella, el corb marí i aus de potes llargues com grues, flamencs, camallargs i cigonyes, reintroduïdes als anys vuitanta. L'esforç humà per recuperar els últims aiguamolls de l'Empordà –el parc natural és fruit d'una de les reivindicacions ecologistes més importants del país- també ha portat a reintroduir-hi amb èxit altres espècies, com la polla blava i la llúdria.


Més informació

Planifica la teva visita als webs de l'Ajuntament de Castelló d'Empúries i del Parc Natural dels Aiguamolls.


Empúries, el jaciment grecoromà més important del país. Foto: Agència Catalana del Patrimoni Cultural


5. Empúries, una ciutat grega i romana


Empúries és l’únic jaciment arqueològic de la península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega Empòrion amb les d’una ciutat romana, Emporiae. És també la porta d’entrada de la cultura clàssica: 10 segles d’història que van transformar per sempre els antics pobles ibers que hi habitaven.

El primer establiment dels grecs va ser al segle VI aC en una petita illa davant de la costa del golf de Roses (Palaia Polis, ciutat antiga), tot i que després es van desplaçar a terra ferma per fundar el que es coneix com la Neàpolis, ciutat nova. L’any 218 aC, el port emporità va servir de punt d’entrada a la Península per a les tropes romanes en la seva lluita contra l’exèrcit cartaginès. Entre els segles VI aC i V dC, Empúries ha estat port, enclavament comercial, colònia occidental de Grècia, primer campament romà de la Península, pròspera ciutat romana...

Les ruïnes gregues actuals pertanyen a la ciutat d'època hel·lenística. Es poden visitar els recintes d'Asclepi i Serapis, la petita indústria on s'elaboraven conserves i salses de peix, l'Agorá o plaça pública i les restes de paviment d'una sala de banquets amb una inscripció en grec. D’època romana destaca la Domus 1 amb els mosaics que decoraven el terra, la Insula 30 (zona ocupada per les termes públiques de la ciutat), el Fòrum, les restes de la Basílica i la Cúria i les tabernae o botigues.

Aquest jaciment únic és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya i també inclou un espai museogràfic sobre les excavacions que custodia l’excepcional escultura original d’Asclepi trobada al jaciment.

A menys d'un quilòmetre de les ruïnes, s'alça el poble de Sant Martí d'Empúries, actualment un veïnat l'Escala. La seva història es remunta al segle IX aC però va ser en l'època medieval que va assolir l'esplendor sent la seu del comtat d'Empúries fins al 1064. La muralla, l'església de Sant Martí, els carrers estrets d'origen medieval així com la Casa Forestal, d'estil modernista, són alguns dels atractius d'aquest petit però bell nucli urbà.


Més informació

Tota la informació al web de la seu Empúries del Museu d'Arqueologia de Catalunya.


La ciutat ibèrica d'Ullastret. Foto: Agència Catalana del Patrimoni Cultural


6. La ciutat ibèrica d'Ullastret


Enfilada al Puig de Sant Andreu, al Baix Empordà, la ciutat ibèrica d'Ullastret és l’assentament iber més gran descobert fins ara a Catalunya. La ciutat, flanquejada per imponents muralles, exercia com a capital de tot el territori indiketa, del qual n’explotava agricultura, ramaderia, mines i pedreres. Era el centre d’un important intercanvi comercial amb la ciutat grega d’Empúries, que exportava els seus productes i de la qual també n’importava producció exterior. 

La ciutat ibèrica domina el paisatge suau de l'Empordà i ha estat testimoni d’una de les troballes arqueològiques més importants dels darrers anys: la dels caps tallats d’Ullastret. Aquest descobriment excepcional es va fer el 2012, quan les excavacions en un tram de carrer van posar al descobert 15 fragments cranials humans, entre els quals hi havia dos caps enclavats. Es tracta d’una pràctica ritual d’origen celta que ja havien descrit autors clàssics com Posidoni d’Apamea o Diodor de Sicília, que consisteix en exhibir el cap de l’enemic vençut com a un trofeu de guerra.

Tot i que el conjunt d'Ullastret està format per dos poblats ibèrics, només són visitables les restes del Puig de Sant Andreu, que corresponen a l’última etapa d’ocupació del poblat per part dels indiketes (segle III aC). L’itinerari permet veure la muralla ibèrica més gran i antiga de Catalunya, reforçada amb sis torres circulars.

El visitant pot “entrar” a les cases rectangulars, des de les més modestes, fins a les construccions de les famílies més importants, l’aristocràcia ibera, caminar pel carrer empedrat i descobrir el sistema de recollida d’aigua mitjançant cisternes excavades a la roca, a imatge de les existents a la colònia grega d'Empúries. La vida espiritual dels antics habitants d’Ullastret ha deixat la seva empremta amb les restes de tres temples, del segle IV i III aC. 

Completa el conjunt el museu monogràfic d'Ullastret, que permet interpretar el jaciment i conèixer la cultura ibèrica a la zona nord-est de Catalunya. De fet, també és una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.


Més informació

Tota la informació al web de la seu Ullastret del Museu d'Arqueologia de Catalunya.


Un racó del preciós poble de Peratallada. Foto: Josep Maria Montaner


7. Peratallada, el poble amb més encant de la Costa Brava


Escollir quin és el poble amb més encant de la Costa Brava no és feina fàcil. Però si ens allunyem una mica del mar, un dels que segur que opten a aquesta denominació és Peratallada. Aquesta vila del Baix Empordà, declarada conjunt històrico-artístic i bé cultural d'interès nacional (BCIN), és un dels nuclis més importants del país en arquitectura medieval. 

Peratallada va ser una de les poblacions catalanes més ben fortificades. El sistema defensiu estava format per tres recintes de muralla –el principal amb el castell al centre i altres dos que eren al nord i llevant- protegida pel fossar excavat a la roca que dona nom el poble. On actualment és visible, té una fondària d’uns 7 o 8 metres.

El monticle rocós s'aixeca 4 o 5 metres sobre el terreny que l'envolta. Al seu damunt s'enlaira el gran castell, amb la seva característica torre de l'Homenatge, i el magnífic palau (segles XI-XIV), orientat a llevant, que dona a la plaça del Castell. També s'hi poden veure restes de merlets (espai per defensar-se entre la pedra massissa) que donen un gran atractiu i misticisme a la construcció. L'alta torre de l'Homenatge, la senya d'identitat del poble, és de planta rectangular, coronada per merlets quadrats. Té una porta adovellada i tenia un pis intermedi de fusta. Va ser construïda amb filades de carreus escairats.

A banda de les muralles (segles XII-XIII), també destaca l'església de Sant Esteve (romànica de principis del segle XIII). Un fet curiós és que Berenguer de Cruïlles (1310-1362), bisbe de Girona i primer president de la Generalitat de Catalunya, era natural d'aquesta població.

Una altra vila medieval imprescindible és Pals, de la qual Josep Pla reclamava fer “no una, sinó cent visites. En destaca la Torre de les Hores, un magnífic exemplar de torre romànica circular, així com l'església de Sant Pere, amb una curiosa successió d'estils que van des del romànic fins al segle XVIII. En aquesta mateixa zona hi ha altres petits pobles d'origen medieval menys concorreguts però que mereixen una passejada com Monells, Palau-sator, Sant Martí Vell, Cruïlles i Madremanya, entre altres.


Més informació

Planifica la teva visita al web de Turisme de Peratallada.


Les havaneres de Calella són fruit de l'intercanvi entre la Costa Brava i Cuba. Foto: Agència Catalana de Turisme


8. Begur i Calella: indians i havaneres


Els indians o americanos són tots aquells emigrants catalans a Amèrica –especialment a Cuba- que van aconseguir grans riqueses i van tornar per mostrar que la seva aventura havia estat tot un èxit. L'impacte social, econòmic, urbanístic i patrimonial d'aquests emigrants retornats va ser molt notable a la Costa Brava i en altres zones del litoral català, fet que ha motivat la creació d'una Xarxa de Municipis Indians.

La població “indiana” per excel·lència és Begur. Es calcula que una quarta de la població –500 homes joves i aventurers- va marxar a “fer les Amèriques”, en un context de doble crisi: la plaga de la fil·loxera i la davallada del preu del corall. 

A més de fer-se construir els magnífics edificis que es poden recórrer en la ruta indiana, quan van tornar, els indians de Begur van invertir en la indústria surera i corallera. Els casals indians de Begur són d’estil vuitcentista, amb un fort alè colonial i es caracteritzen per les seves galeries porxades amb pintures murals.

Aquest llegat pren vida cada setembre amb la Fira dels Indians –enguany s'ha hagut de suspendre per la pandèmia-. Són tres dies on Begur es transforma i carrers i places acullen un mercat de productes d'ultramar, mostres d’oficis, actuacions musicals, esquetxos teatralitzats, havaneres, espectacles de carrer i activitats culturals vinculades a aquest període històric.

Una de les herències de la relació entre Cuba i Catalunya són les havaneres, gènere musical que combina la tradició d'ambdós països així com les aportacions ancestrals de la música africana. Les havaneres estan absolutament lligades a Calella de Palafrugell, que acullen la mítica cantada estival des de l'any 1967 a la platja del Port Bo. Palafrugell, que també té una ruta indiana, forma part de la xarxa de municipis juntament amb Blanes, Calonge i Sant Antoni, Tossa i Lloret de Mar.


Més informació

Tota la informació al web de la Xarxa de Municipis Indians de Catalunya.


L'interior del Museu de la Pesca de Palamós Foto: Javi Cabrera / PTCBG


9. Palamós: el patrimoni de la pesca


Palamós acull el principal port de la Costa Brava tant a nivell esportiu, pesquer com comercial. Es caracteritza per combinar aquest vessant comercial amb la turística i gastronòmica, ja que hi conviuen a la perfecció la llotja i el mercat del peix amb espais com el Museu de la Pesca o l’Espai del Peix.

En aquest sentit, el “Tinglado”, un antic magatzem portuari, és la seu d’un museu únic dedicat a la conservació, estudi i difusió del patrimoni natural, social i cultural de la pesca del litoral català. El Museu de la Pesca ofereix un didàctic recorregut per la història, el present i el futur d’aquesta activitat econòmica a la Costa Brava. 

Mostra des de la diversitat biològica de la Mediterrània fins a qui és qui en el món pesquer. Tot això dins d’un edifici reconegut el 2001 amb el Premi Nacional de Disseny, on es recrea l’ambient mariner, amb una barca de pesca inclosa. El Museu de la Pesca també realitza també una intensa tasca de recerca i documentació en l’àmbit marítim i pesquer a través del servei Documare i la Càtedra d’Estudis Marítims de la Universitat de Girona.
 
Però l’experiència no s’acaba en l’àmbit expositiu: la seva situació al port permet completar el recorregut amb la visita a les Barques de Peix, una extensió flotant del museu, i la participació a l’Espai del Peix, que inclou tallers gastronòmics amb productes del mar. 

Una de les activitats estrella són les visites guiades a la subhasta del peix. Diàriament, se subhasten a la baixa –o a l'holandesa- 1.600 cubetes de peix entre 4 i les 6 de la tarda. L’experiència del subhastador és essencial per ajustar el preu de sortida al preu previsible de compra, fent tot el procés molt més ràpid i àgil. En posar-lo a la cinta, el pescador es desvincula aviat del producte, però subhastar-lo també implica que no pot influir en la formació de preus: són els compradors qui el marquen. Un pas més és la pescaturisme: compartir una jornada de pesca amb la tripulació d'un dels vaixells de la flota de Palamós, molt centrada en la gamba o “or vermell”.


Més informació

Tota la informació als webs del Museu de la Pesca i de l'Espai Peix de Palamós.


Un tram del camí de ronda de s'Agaró, un element patrimonial protegit. Foto: Josep Maria Montaner


10. S'Agaró, un camí de ronda patrimonial


S'Agaró és una històrica urbanització noucentista entre Platja d'Aro i Sant Feliu de Guíxols. Està envoltada per l'únic camí de ronda de caràcter arquitectònic de la Costa Brava, convertit en Bé Cultural d'Interès Nacional per la seva majestuositat. 

A més dels seus valors arquitectònics i paisatgístics, el camí de ronda és un aparador privilegiat del patrimoni geològic de la Costa Brava. La geologia d'aquest tram de costa, entre les platges de Sant Pol i sa Conca, fa d'aquest passeig un veritable museu a l'aire lliure que permet descobrir una rica varietat de roques, estructures i formes de relleu.

La creació de la urbanització s'Agaró s'emmarca en el context dels inicis del turisme de platja que es va popularitzar quan es van descobrir les propietats beneficioses de l'aigua i la brisa marina. Des dels inicis els promotors del conjunt, la família Ensesa i el reconegut arquitecte Rafael Masó, van tenir molt clara la idea que seria una urbanització destinada al turisme i a l'estiueig de l'alta burgesia. Es va convertir en l’indret favorit d’estiu de l’alta societat catalana però ràpidament la seva fama va traspassar fronteres i va arribar assolir un reconeixement internacional arribant fins i tot a Hollywood als anys cinquanta i seixanta.

Rafael Masó va concebre la urbanització com una ciutat noucentista. L’arquitecte es va decantar per una ciutat jardí, un tipologia molt valorada per aquest corrent. Per aquesta raó tots els edificis van comptar amb grans zones enjardinades i la vegetació va tenir un gran protagonisme dins del conjunt. Aquesta també va servir per integrar la urbanització al paisatge, uns dels èxits de l’arquitecte i que en va merèixer la protecció dècades després.




Una producció de l'equip de brand
Arnau Urgell (direcció i textos)
Clara Virgili (producció)
Guillem Bellafont (disseny)
Albert Alemany (vídeo)
Montserrat Guixé (contacte)
Amb el suport de

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

Participació