10
de setembre
del
2020
Actualitzat
el
11
de setembre
a la
13:51h
La segona part del llibre de memòries polítiques de Carles Puigdemont ja és a les llibreries. Es titula La lluita a l'exili (La Campana) i, com l'anterior, ha estat elaborat amb l'ajuda del seu amic i periodista Xevi Xirgo, que ha compaginat la redacció dels volums amb la direcció del diari El Punt Avui. El llibre relata des de l'inici del 2018 -dies després de la victòria en el camp independentista a les eleccions del 21-D- fins que aconsegueix entrar com a eurodiputat al Parlament Europeu. Com en el primer volum, el relat de Puigdemont i Xirgo exposa vivències sucoses, analitza -amb múltiples retrets- el paper d'ERC i radiografia el progressiu distanciament amb el PDECat, concretat la setmana passada. Aquests són els episodis més destacats, alguns d'ells inèdits, del llibre.
- Investidura fallida. "La meva investidura és legítima. I s'hi havien compromès. Si no ho volen fer, quin problema tenen a dir-ho públicament?", es pregunta el líder de Junts per Catalunya (JxCat) el 29 de gener del 2018, un dia abans que el president del Parlament, Roger Torrent, suspengui la seva investidura. Li fa arribar una carta per demanar-li empara, però assegura no rebre cap resposta. El dia 30, Josep Costa, vicepresident primer de la cambra i de la seva confiança, truca Puigdemont per dir-li que Torrent "fa coses estranyes". L'expresident va ser informat que hi havia acord amb ERC després d'una reunió a la qual van assistir Josep Rull, Jordi Turull, Elsa Artadi i Albert Batet, i que consistia en què els republicans l'investirien a distància.
L'escena del 30 de gener arriba després de dies d'estira-i-arronsa entre JxCat i els republicans. Puigdemont retreu a Torrent que trigui a venir-lo a veure després d'haver estat escollit president del Parlament. "No ho poden dir més clar: em volen fora", reflexiona l'ara eurodiputat, que sosté que ja va dir als republicans que, si la investidura es complicava, s'apartaria. Són dies durs per a Puigdemont, que l'endemà veu com Telecinco emet uns missatges -molt pessimistes- intercanviats amb Toni Comín gravats per un càmera i facilitats al programa d'Ana Rosa Quintana.
"Això no hi ha déu que ho aguanti. No es pot resistir tants dies amb tanta traïció al damunt", diu Puigdemont en veure els missatges emesos. Fins i tot es planteja deixar-ho córrer tot: "Sí, esclar que em passa pel cap. Ja m'hi passava ahir [dia de la investidura fallida], perquè això no s'aguanta. No hi creuen, en la república. I això que es diuen republicans. Aquell dia, remarca Xirgo, l'expresident està "ensorrat".
- Retrets a Pere Aragonès. El 14 de novembre del 2018, el vicepresident Pere Aragonès es desplaça a Waterloo per reunir-se per primera vegada amb Puigdemont des que és al Govern. L'expresident arriba molest a la trobada: "Com pot ser que Torra hagi anat en set ocasions a Lledoners a veure Oriol Junqueras, reconeixent-li així el seu lideratge, i que Aragonès no hagi vingut mai aquí", li trasllada a Xavier Vendrell, exdirigent d'ERC que intenta greixar les relacions entre els republicans i JxCat.
Cap al final de la reunió entre Puigdemont i el vicepresident, el líder a l'exili buida el pap: "Has trigat massa a venir Vull que sàpigues que em sento menyspreat per vosaltres. No em reconeixeu el lideratge, quan nosaltres us reconeixem el vostre. És inexplicable, el que esteu fent. Vull que sàpigues que tinc molta paciència, però que la tindré fins a la sentència i després ja veurem què faig". La cita acaba amb una fotografia sense encaixada de mans a la Casa de la República.
- Ruptura amb Oriol Junqueras. Si el primer volum es relata la desconfiança larvada entre Junqueras i Puigdemont, en el segon es constata la ruptura. Quan més a prop estan d'un gest conjunt és a les portes del judici, quan tenien preparat un article conjunt que havia de publicar el diari anglès The Guardian. La periodista Pilar Rahola i Sergi Sol, de la màxima confiança del líder d'ERC, fan gestions a Waterloo per fer possible l'article. Però una entrevista de Junqueras a Le Figaro, en la qual Junqueras assegura que es va quedar a Catalunya "per responsabilitat", estripen la baralla.
"Però què li passa, a aquest home? Estem preparant un article conjunt a la premsa internacional, amb motiu de l'inici del judici de l'1-O, i fa això? M'ha de donar lliçons en una entrevista a Le Figaro? Estava esperant la seva resposta sobre l'article, però ja la tinc. Avui me l'acaba de fer arribar a través del diari", apunta Puigdemont des de Dublín, on s'hi ha desplaçat. És el 29 de gener del 2019 i ha decidit definitivament que publicarà la seva versió del procés, en primera persona, en format de llibre.
L'endemà, en el primer aniversari de la investidura fallida, fa arribar aquest missatge a Vendrell: "He abaixat la persiana amb ERC, Xavier. S'ha acabat. ja els ho pots dir". Després truca Marta Rovira, secretària general d'ERC, que segons ell li admet que les declaracions de Junqueras "no són les més apropiades". "Coi, si ella també és a l'exili! Ella no se sent interpel·lada pel seu líder?", es pregunta. "Jo ja no callaré més", diu a Rovira, i després posa el retrovisor: "Tu saps que el dia que vam proclamar la independència Junqueras no va ni venir a Palau. Ho saps. Va desaparèixer".
El contacte per intermediaris es reprèn al cap d'uns mesos, en format de carta. La resposta de Junqueras, escrita en el full d'una llibreta, és de vuit línies, incloent l'encapçalament i el comiat. Accepta la proposta d'establir un comitè d'enllaç entre tots dos format per dues persones de confiança. Apareixen guixades en negre al llibre.
- El maó de Neümunster. Bona part del llibre està centrada en l'ingrés a la presó de Neumünster, a la regió d'Schleswig-Holstein, al nord d'Alemanya. Va entrar al país en cotxe des de Dinamarca, on havia arribat després de creuar Finlàndia i Suècia. S'adona que el vehicle és encapsulat per la policia alemanya -l'euroordre havia estat reactivada hores abans- i agafa el telèfon per trucar Gonzalo Boye. No penja i el seu advocat pot escoltar com es produeix la detenció, que deriva en un ingrés a la presó.
Allà hi escriu molt -li fa mal el dit i no li arriba mai una màquina d'escriure que una família catalana acaba aconseguint, tot i que els terminis de Neümunster i la seva sortida al cap de dues setmanes fan impossible l'entrega-, hi llegeix i té temps per ordenar les idees. També consulta els resultats del Girona -aquell any a Primera- pel teletext i elogia les pizzes que elabora un intern d'origen kurd. Hi ha reclusos que li demanen autògrafs i, fins i tot, un d'ells li fa arribar que ha rebut una oferta per gravar-lo dins la presó i que un mitjà alemany -el diari Bild- estaria disposat a pagar-li fins a 50.000 euros.
L'experiència a Neumünster dura poc, i acaba sortint sota fiança. Al cap d'un any, Puigdemont torna a la presó i s'endú una sorpresa: Eduard Alonso, un gironí que li va fer costat en el temps de la detenció, l'obsequia amb un maó de la presó, de color vermell, en el qual hi ha inscrites les dates de la reclusió. L'expresident s'emociona i prefereix no saber com va poder aconseguir la peça per fer-li el regal.
- Una nit a les dependències policials. Un cop emesa la sentència del Suprem contra els líders independentistes, Puigdemont decideix posar-se en mans de la justícia belga. Ho fa amb gran secretisme, i havent-ho parlat amb els seus advocats, principalment Boye. Li diu a la seva dona, Marcela Topor, que al cap de vint minuts el deixaran marxar. Ara bé: tot i acreditar que ha estat proclamat com a eurodiputat pel Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) i que per tant té immunitat, el jutge li diu que no ha pogut localitzar ningú del Ministeri d'Exteriors espanyols que així ho confirmi. De manera que ha de tornar a Waterloo per agafar roba per passar la nit a les dependències judicials. L'endemà, a les nou del matí, surt en llibertat amb la condició que informi dels seus moviments.
- El mediador Zapatero. El 29 d'agost del 2018, Puigdemont fa un missatge a les xarxes socials en el qual reclama "no escalar un conflicte" que s'està atiant amb els llaços grocs. No és casual, la iniciativa de l'expresidet. Una persona de qui no publica el nom -apareix guixat- es posa en contacte amb Ramon Tremosa -ara conseller d'Empresa- per parlar amb el líder de JxCat. Es tracta d'algú amb qui va sopar a Palau quan era president i li trasllada que el truca de part de José Luis Rodríguez Zapatero. Li trasllada la possibilitat d'obrir un canal "confidencial". Aquest interlocutor, en nom de Zapatero i amb el vist-i-plau de Sánchez, li demana un missatge per desescalar el serial dels llaços grocs. Només Quim Torra i Artur Mas n'estan informats. El 23 de setembre, però, la mediació de Zapatero s'atura: Sánchez "té pànic" i ha decidit frenar.
- Millo treu el cap. Qui també intenta -sense èxit, com el 2017- posar-se en contacte amb les parts és Enric Millo, que a principis del 2018 encara era delegat del govern espanyol a Catalunya. Quan Puigdemont és detingut a Alemanya, Millo es posa en contacte amb Xirgo per oferir reprendre el contacte i informar-ne Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría. L'expresident català designa Elsa Artadi com a interlocutora però, després d'un intercanvi de missatges, ni tan sols arriben a veure's.
- Trucades amb Pablo Iglesias. L'ara vicepresident del govern espanyol apareix de forma intermitent en el llibre. Iglesias el truca el 22 de novembre, i li diu que proposin una taula de diàleg a Sánchez per parlar de la situació política. "No ho acceptaran", li diu Puigdemont. Al cap d'unes setmanes es va celebrar una reunió del consell de ministres a Barcelona en la qual es va canviar el nom de l'aeroport del Prat per afegir-hi Josep Tarradellas. "És una autèntica punyalada", remarca l'expresident.
- El crit de Gonzalo Boye. "No creuaràs la frontera, i punt!". L'expressió és de Boye, i la pronuncia el 2 de juliol del 2019 quan Puigdemont i Comín són a Kehl, la localitat alemanya que fa frontera amb Estrasburg -ja a França-, on hi ha la seu del Parlament Europeu. Han obtingut l'acta, però la cambra comunitària no els reconeix. L'expresident sospesa travessar la frontera, però acaba fent cas a Boye, que adverteix del risc de detenció. Tenen constància, diu el llibre, que el dia abans van aterrar a l'aeroport de Baden-Baden un grup d'agents espanyols per si cal practicar una detenció.
- Josep Costa, president? L'expresident dedica múltiples elogis a Costa, membre del seu equip d'advocats. Fins i tot assenyala que hauria estat un bon president de la Generalitat en el context posterior a l'aplicació del 155.
- Torra, personatge secundari del llibre. La persona a qui es va escollir, Quim Torra, no té protagonisme en el relat. Fins i tot es desmarca explícitament d'algunes propostes que ha fet, com per exemple la d'exercir l'autodeterminació feta pública just després de la sentència. Remarca, en aquest sentit, que no la coneixia. Li suggereix que posi Martí Anglada de cap de gabinet quan plega Josep Rius, però el president acaba triant Joan Ramon Casals, exalcalde de Molins de Rei. Sí que elogia el discurs davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el dia del judici per la pancarta del llaç groc. Malgrat tot, no aprofundeix en els motius de la tria més enllà de recordar el passat de Torra com a president d'Òmnium i que hi va haver altres candidats que no concreta.
- Buch i els aldarulls. Xirgo li pregunta, la nit del 18 d'octubre de l'any passat, sobre el paper de Miquel Buch, encara conseller d'Interior, en la gestió dels aldarulls posteriors a la sentència. Aquest és el diagnòstic: "És molt difícil, la seva situació. Però no pot ser que perdi l'autoritat d'aquesta manera; no ha fet gestos d'autoritat davant d'algunes actuacions d'alguns agents dels Mossos. Hauria de reconèixer que alguns potser han comès mala praxi i anunciar l'obertura d'alguna investigació Ha perdut autoritat moral i, en l'ordre públic, l'autoritat moral és molt important". Fa una setmana que Buch va ser cessat juntament amb Àngels Chacón i Mariàngela Vilallonga.
- El llarg adeu al PDECat. La distància amb el PDECat es fa evident quan parla amb entusiasme de la Crida i quan reivindica, al llarg de tot el llibre, les sigles de Junts per Catalunya. Del partit al qual militava fins fa tan sols deu dies assegura ja el 2018 que ha quedat "superat". Carrega contra Marta Pascal, Carles Campuzano i Jordi Xuclà, que no són "noms guanyadors" per formar part de la llista de les eleccions espanyoles. Respecta molt la figura de Mas, perquè "escolta molt", i va rebent múltiples alcaldes i càrrecs electes a Waterloo. Finalment, els dos móns s'han anat esquinçant. Puigdemont acusa el sector més pragmàtic del PDECat, de fet, d'haver-lo volgut "aïllar".
- David Fernàndez, Pep Guardiola i Lluís Llach. Quan la Junta Electoral Central (JEC) veta que Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí formin part de la llista de JxCat a les europees i han de triar alternatives momentànies per mantenir viva la llista, els noms per substituir-los són diversos. Es posa el de Pep Guardiola damunt la taula, però també el de Lluís Llach, que és el que té més possibilitats de prosperar. Posa una condició: que l'acompanyi David Fernàndez. L'exdiputat de la CUP ho consulta amb els seus i també amb Anna Gabriel, resident a Suïssa. Al cap de deu minuts, Fernàndez truca Puigdemont i li diu: "Em sap molt greu i no t'ho puc explicar, però no podrà ser".
- Visites d'Arnaldo Otegi. El líder de Bildu apareix ressenyat dues vegades com a visitant de la Casa de la República. En la primera, abans del cicle electoral, li proposa un front comú de cara a les eleccions espanyoles, tot i que és conscient que ERC no té ganes d'anar en cap candidatura conjunta amb JxCat. Un dels detalls curiosos que revela el llibre és que Otegi era a Waterloo el 19 de desembre de l'any passat, quan la justícia europea va donar la raó a Junqueras i Puigdemont va poder accedir finalment com a diputat al Parlament Europeu. El líder de Bildu i el seu portaveu al Senat, Gorka Elejabarrieta, són en un espai contigu al garatge mentre es desferma l'eufòria.
- La vaga de fam. Un dels moments més delicats de la trajectòria dels presos de JxCat és quan enceten una vaga de fam a finals del 2018. Puigdemont els trasllada un missatge nítid: "Us imploro que no travesseu el punt de no-retorn". "No sé com ho haurem de fer, però em sembla que abans de Nadal hauríem d'organitzar una campanya demanant-los que ho deixin estar. Hi hauria d'haver una campanya internacional demanant-los que ho deixin... Però en Jordi Sànchez és molt tossut", diu l'expresident.
- Visita d'alta tensió a Lledoners. L'11 de gener del 2019, la dona de Puigdemont visita els presos a Lledoners després d'uns quants intents fallits. Ho fa a través d'Òmnium. Pot parlar amb tots, però a través del vidre. Sànchez li suggerex que la setmana vinent hi torni per veure's amb ells en una sala específica, més còmoda, reservada per autoritats. Aprofita que el 18 de gener hi va el conseller Buch. El funcionari, això sí, adverteix Topor que no pot entrar a aquesta sala, que així ho han comunicat des de la conselleria de Justícia. Els presos de JxCat amenacen de fer pública la situació amb tuit i Jordi Cuixart fa de pont per resoldre la situació, finalment resolta. Tots la saluden menys Junqueras i Raül Romeva, que "han decidit no venir", segons li diuen els altres presos. "Era un missatge cap a mí", li raona Puigdemont quan parlen al vespre.
- Carta a Inés Arrimadas. "No voler parlar de les raons per les quals més de dos milions de ciutadans europeus ja no se senten representats per l'estat espanyol és reconèixer que no tenen raons ni arguments sòlids per convèncer-nos del contrari". És el fragment d'una carta que tenia prepadada el diumenge 24 de febrer del 2019 per entregar a Inés Arrimadas, cap de files de Ciutadans, el dia que va visitar Waterloo per fer-hi una performance davant de la Casa de la República. No l'hi va poder entregar, diu Puigdemont, perquè en cap moment va acceptar trobar-se amb ell.
- Contra Juliana, Puigverd i Iceta. La Vanguardia, buc insígnia del Grupo Godó, apareix com a blanc de les crítiques de Puigdemont en passatges del llibre. Dedica un epigrama a Enric Juliana i Antoni Puigverd, firmes destacades del diari. Es titula Epigrama a dos servils (Julivert amb juliana) i diu així: "Fent creure que ho diu Gaziel, es reten en servil calanya, dues grans plomes en zel, perquè mengi un Gran d'Espanya". Miquel Iceta, líder del PSC, també rep: "Malparit com tu sol, ensems home i malifeta, sempre les empaites al vol per salvar-te de la desfeta". Hi ha relacions que no milloren.
- Évole ho intenta, però no se'n surt. El 9 de març del 2018, qui aterra a Waterloo és el periodista Jordi Évole. El vol entrevistar com ja va fer a Palau, conversa que es va emetre el 24 de setembre del 2017, una setmana abans del referèndum, i que va decebre enormement Puigdemont. "Em va enganyar", rememora. "Va ser una entrevista inacceptable", afegeix després. Évole li ofereix tot tipus de formats, però l'expresident li insisteix que no farà res que tingui a veure amb el Grup Planeta, propietària de La Sexta, la cadena on s'emet Salvados. El dinar acaba com arrenca: sense acord.
- Investidura fallida. "La meva investidura és legítima. I s'hi havien compromès. Si no ho volen fer, quin problema tenen a dir-ho públicament?", es pregunta el líder de Junts per Catalunya (JxCat) el 29 de gener del 2018, un dia abans que el president del Parlament, Roger Torrent, suspengui la seva investidura. Li fa arribar una carta per demanar-li empara, però assegura no rebre cap resposta. El dia 30, Josep Costa, vicepresident primer de la cambra i de la seva confiança, truca Puigdemont per dir-li que Torrent "fa coses estranyes". L'expresident va ser informat que hi havia acord amb ERC després d'una reunió a la qual van assistir Josep Rull, Jordi Turull, Elsa Artadi i Albert Batet, i que consistia en què els republicans l'investirien a distància.
"Això no hi ha déu que ho aguanti. No es pot resistir tants dies amb tanta traïció al damunt", assegura després de la investidura fallida del 2018
L'escena del 30 de gener arriba després de dies d'estira-i-arronsa entre JxCat i els republicans. Puigdemont retreu a Torrent que trigui a venir-lo a veure després d'haver estat escollit president del Parlament. "No ho poden dir més clar: em volen fora", reflexiona l'ara eurodiputat, que sosté que ja va dir als republicans que, si la investidura es complicava, s'apartaria. Són dies durs per a Puigdemont, que l'endemà veu com Telecinco emet uns missatges -molt pessimistes- intercanviats amb Toni Comín gravats per un càmera i facilitats al programa d'Ana Rosa Quintana.
"Això no hi ha déu que ho aguanti. No es pot resistir tants dies amb tanta traïció al damunt", diu Puigdemont en veure els missatges emesos. Fins i tot es planteja deixar-ho córrer tot: "Sí, esclar que em passa pel cap. Ja m'hi passava ahir [dia de la investidura fallida], perquè això no s'aguanta. No hi creuen, en la república. I això que es diuen republicans. Aquell dia, remarca Xirgo, l'expresident està "ensorrat".
- Retrets a Pere Aragonès. El 14 de novembre del 2018, el vicepresident Pere Aragonès es desplaça a Waterloo per reunir-se per primera vegada amb Puigdemont des que és al Govern. L'expresident arriba molest a la trobada: "Com pot ser que Torra hagi anat en set ocasions a Lledoners a veure Oriol Junqueras, reconeixent-li així el seu lideratge, i que Aragonès no hagi vingut mai aquí", li trasllada a Xavier Vendrell, exdirigent d'ERC que intenta greixar les relacions entre els republicans i JxCat.
"Vull que sàpigues que em sento menyspreat per vosaltres. No em reconeixeu el lideratge, quan nosaltres us reconeixem el vostre. És inexplicable, el que esteu fent", li retreu a Pere Aragonès
Cap al final de la reunió entre Puigdemont i el vicepresident, el líder a l'exili buida el pap: "Has trigat massa a venir Vull que sàpigues que em sento menyspreat per vosaltres. No em reconeixeu el lideratge, quan nosaltres us reconeixem el vostre. És inexplicable, el que esteu fent. Vull que sàpigues que tinc molta paciència, però que la tindré fins a la sentència i després ja veurem què faig". La cita acaba amb una fotografia sense encaixada de mans a la Casa de la República.
- Ruptura amb Oriol Junqueras. Si el primer volum es relata la desconfiança larvada entre Junqueras i Puigdemont, en el segon es constata la ruptura. Quan més a prop estan d'un gest conjunt és a les portes del judici, quan tenien preparat un article conjunt que havia de publicar el diari anglès The Guardian. La periodista Pilar Rahola i Sergi Sol, de la màxima confiança del líder d'ERC, fan gestions a Waterloo per fer possible l'article. Però una entrevista de Junqueras a Le Figaro, en la qual Junqueras assegura que es va quedar a Catalunya "per responsabilitat", estripen la baralla.
"Però què li passa, a aquest home? Estem preparant un article conjunt a la premsa internacional, amb motiu de l'inici del judici de l'1-O, i fa això? M'ha de donar lliçons en una entrevista a Le Figaro? Estava esperant la seva resposta sobre l'article, però ja la tinc. Avui me l'acaba de fer arribar a través del diari", apunta Puigdemont des de Dublín, on s'hi ha desplaçat. És el 29 de gener del 2019 i ha decidit definitivament que publicarà la seva versió del procés, en primera persona, en format de llibre.
"Tu saps que el dia que vam proclamar la independència Junqueras no va ni venir a Palau. Ho saps. Va desaparèixer", li diu a Marta Rovira
L'endemà, en el primer aniversari de la investidura fallida, fa arribar aquest missatge a Vendrell: "He abaixat la persiana amb ERC, Xavier. S'ha acabat. ja els ho pots dir". Després truca Marta Rovira, secretària general d'ERC, que segons ell li admet que les declaracions de Junqueras "no són les més apropiades". "Coi, si ella també és a l'exili! Ella no se sent interpel·lada pel seu líder?", es pregunta. "Jo ja no callaré més", diu a Rovira, i després posa el retrovisor: "Tu saps que el dia que vam proclamar la independència Junqueras no va ni venir a Palau. Ho saps. Va desaparèixer".
El contacte per intermediaris es reprèn al cap d'uns mesos, en format de carta. La resposta de Junqueras, escrita en el full d'una llibreta, és de vuit línies, incloent l'encapçalament i el comiat. Accepta la proposta d'establir un comitè d'enllaç entre tots dos format per dues persones de confiança. Apareixen guixades en negre al llibre.
- El maó de Neümunster. Bona part del llibre està centrada en l'ingrés a la presó de Neumünster, a la regió d'Schleswig-Holstein, al nord d'Alemanya. Va entrar al país en cotxe des de Dinamarca, on havia arribat després de creuar Finlàndia i Suècia. S'adona que el vehicle és encapsulat per la policia alemanya -l'euroordre havia estat reactivada hores abans- i agafa el telèfon per trucar Gonzalo Boye. No penja i el seu advocat pot escoltar com es produeix la detenció, que deriva en un ingrés a la presó.
Allà hi escriu molt -li fa mal el dit i no li arriba mai una màquina d'escriure que una família catalana acaba aconseguint, tot i que els terminis de Neümunster i la seva sortida al cap de dues setmanes fan impossible l'entrega-, hi llegeix i té temps per ordenar les idees. També consulta els resultats del Girona -aquell any a Primera- pel teletext i elogia les pizzes que elabora un intern d'origen kurd. Hi ha reclusos que li demanen autògrafs i, fins i tot, un d'ells li fa arribar que ha rebut una oferta per gravar-lo dins la presó i que un mitjà alemany -el diari Bild- estaria disposat a pagar-li fins a 50.000 euros.
Un català que li va fer costat en l'estada a la presó li entrega un maó de la presó de Neumünster amb una inscripció que hi recorda el seu pas
L'experiència a Neumünster dura poc, i acaba sortint sota fiança. Al cap d'un any, Puigdemont torna a la presó i s'endú una sorpresa: Eduard Alonso, un gironí que li va fer costat en el temps de la detenció, l'obsequia amb un maó de la presó, de color vermell, en el qual hi ha inscrites les dates de la reclusió. L'expresident s'emociona i prefereix no saber com va poder aconseguir la peça per fer-li el regal.
- Una nit a les dependències policials. Un cop emesa la sentència del Suprem contra els líders independentistes, Puigdemont decideix posar-se en mans de la justícia belga. Ho fa amb gran secretisme, i havent-ho parlat amb els seus advocats, principalment Boye. Li diu a la seva dona, Marcela Topor, que al cap de vint minuts el deixaran marxar. Ara bé: tot i acreditar que ha estat proclamat com a eurodiputat pel Butlletí Oficial de l'Estat (BOE) i que per tant té immunitat, el jutge li diu que no ha pogut localitzar ningú del Ministeri d'Exteriors espanyols que així ho confirmi. De manera que ha de tornar a Waterloo per agafar roba per passar la nit a les dependències judicials. L'endemà, a les nou del matí, surt en llibertat amb la condició que informi dels seus moviments.
- El mediador Zapatero. El 29 d'agost del 2018, Puigdemont fa un missatge a les xarxes socials en el qual reclama "no escalar un conflicte" que s'està atiant amb els llaços grocs. No és casual, la iniciativa de l'expresidet. Una persona de qui no publica el nom -apareix guixat- es posa en contacte amb Ramon Tremosa -ara conseller d'Empresa- per parlar amb el líder de JxCat. Es tracta d'algú amb qui va sopar a Palau quan era president i li trasllada que el truca de part de José Luis Rodríguez Zapatero. Li trasllada la possibilitat d'obrir un canal "confidencial". Aquest interlocutor, en nom de Zapatero i amb el vist-i-plau de Sánchez, li demana un missatge per desescalar el serial dels llaços grocs. Només Quim Torra i Artur Mas n'estan informats. El 23 de setembre, però, la mediació de Zapatero s'atura: Sánchez "té pànic" i ha decidit frenar.
- Millo treu el cap. Qui també intenta -sense èxit, com el 2017- posar-se en contacte amb les parts és Enric Millo, que a principis del 2018 encara era delegat del govern espanyol a Catalunya. Quan Puigdemont és detingut a Alemanya, Millo es posa en contacte amb Xirgo per oferir reprendre el contacte i informar-ne Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría. L'expresident català designa Elsa Artadi com a interlocutora però, després d'un intercanvi de missatges, ni tan sols arriben a veure's.
- Trucades amb Pablo Iglesias. L'ara vicepresident del govern espanyol apareix de forma intermitent en el llibre. Iglesias el truca el 22 de novembre, i li diu que proposin una taula de diàleg a Sánchez per parlar de la situació política. "No ho acceptaran", li diu Puigdemont. Al cap d'unes setmanes es va celebrar una reunió del consell de ministres a Barcelona en la qual es va canviar el nom de l'aeroport del Prat per afegir-hi Josep Tarradellas. "És una autèntica punyalada", remarca l'expresident.
"No creuaràs la frontera, i punt!", li reclama Boye el 2 de juliol del 2019, quan dubtava sobre si transitar d'Alemanya a França per anar a Estrasburg en la constitució del Parlament Europeu
- El crit de Gonzalo Boye. "No creuaràs la frontera, i punt!". L'expressió és de Boye, i la pronuncia el 2 de juliol del 2019 quan Puigdemont i Comín són a Kehl, la localitat alemanya que fa frontera amb Estrasburg -ja a França-, on hi ha la seu del Parlament Europeu. Han obtingut l'acta, però la cambra comunitària no els reconeix. L'expresident sospesa travessar la frontera, però acaba fent cas a Boye, que adverteix del risc de detenció. Tenen constància, diu el llibre, que el dia abans van aterrar a l'aeroport de Baden-Baden un grup d'agents espanyols per si cal practicar una detenció.
- Josep Costa, president? L'expresident dedica múltiples elogis a Costa, membre del seu equip d'advocats. Fins i tot assenyala que hauria estat un bon president de la Generalitat en el context posterior a l'aplicació del 155.
- Torra, personatge secundari del llibre. La persona a qui es va escollir, Quim Torra, no té protagonisme en el relat. Fins i tot es desmarca explícitament d'algunes propostes que ha fet, com per exemple la d'exercir l'autodeterminació feta pública just després de la sentència. Remarca, en aquest sentit, que no la coneixia. Li suggereix que posi Martí Anglada de cap de gabinet quan plega Josep Rius, però el president acaba triant Joan Ramon Casals, exalcalde de Molins de Rei. Sí que elogia el discurs davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el dia del judici per la pancarta del llaç groc. Malgrat tot, no aprofundeix en els motius de la tria més enllà de recordar el passat de Torra com a president d'Òmnium i que hi va haver altres candidats que no concreta.
- Buch i els aldarulls. Xirgo li pregunta, la nit del 18 d'octubre de l'any passat, sobre el paper de Miquel Buch, encara conseller d'Interior, en la gestió dels aldarulls posteriors a la sentència. Aquest és el diagnòstic: "És molt difícil, la seva situació. Però no pot ser que perdi l'autoritat d'aquesta manera; no ha fet gestos d'autoritat davant d'algunes actuacions d'alguns agents dels Mossos. Hauria de reconèixer que alguns potser han comès mala praxi i anunciar l'obertura d'alguna investigació Ha perdut autoritat moral i, en l'ordre públic, l'autoritat moral és molt important". Fa una setmana que Buch va ser cessat juntament amb Àngels Chacón i Mariàngela Vilallonga.
"Ha perdut autoritat moral i, en l'ordre públic, l'autoritat moral és molt important", assegura sobre els dies convulsos de Buch a Interior durant els aldarulls de la sentència del Suprem
- El llarg adeu al PDECat. La distància amb el PDECat es fa evident quan parla amb entusiasme de la Crida i quan reivindica, al llarg de tot el llibre, les sigles de Junts per Catalunya. Del partit al qual militava fins fa tan sols deu dies assegura ja el 2018 que ha quedat "superat". Carrega contra Marta Pascal, Carles Campuzano i Jordi Xuclà, que no són "noms guanyadors" per formar part de la llista de les eleccions espanyoles. Respecta molt la figura de Mas, perquè "escolta molt", i va rebent múltiples alcaldes i càrrecs electes a Waterloo. Finalment, els dos móns s'han anat esquinçant. Puigdemont acusa el sector més pragmàtic del PDECat, de fet, d'haver-lo volgut "aïllar".
- David Fernàndez, Pep Guardiola i Lluís Llach. Quan la Junta Electoral Central (JEC) veta que Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí formin part de la llista de JxCat a les europees i han de triar alternatives momentànies per mantenir viva la llista, els noms per substituir-los són diversos. Es posa el de Pep Guardiola damunt la taula, però també el de Lluís Llach, que és el que té més possibilitats de prosperar. Posa una condició: que l'acompanyi David Fernàndez. L'exdiputat de la CUP ho consulta amb els seus i també amb Anna Gabriel, resident a Suïssa. Al cap de deu minuts, Fernàndez truca Puigdemont i li diu: "Em sap molt greu i no t'ho puc explicar, però no podrà ser".
- Visites d'Arnaldo Otegi. El líder de Bildu apareix ressenyat dues vegades com a visitant de la Casa de la República. En la primera, abans del cicle electoral, li proposa un front comú de cara a les eleccions espanyoles, tot i que és conscient que ERC no té ganes d'anar en cap candidatura conjunta amb JxCat. Un dels detalls curiosos que revela el llibre és que Otegi era a Waterloo el 19 de desembre de l'any passat, quan la justícia europea va donar la raó a Junqueras i Puigdemont va poder accedir finalment com a diputat al Parlament Europeu. El líder de Bildu i el seu portaveu al Senat, Gorka Elejabarrieta, són en un espai contigu al garatge mentre es desferma l'eufòria.
- La vaga de fam. Un dels moments més delicats de la trajectòria dels presos de JxCat és quan enceten una vaga de fam a finals del 2018. Puigdemont els trasllada un missatge nítid: "Us imploro que no travesseu el punt de no-retorn". "No sé com ho haurem de fer, però em sembla que abans de Nadal hauríem d'organitzar una campanya demanant-los que ho deixin estar. Hi hauria d'haver una campanya internacional demanant-los que ho deixin... Però en Jordi Sànchez és molt tossut", diu l'expresident.
- Visita d'alta tensió a Lledoners. L'11 de gener del 2019, la dona de Puigdemont visita els presos a Lledoners després d'uns quants intents fallits. Ho fa a través d'Òmnium. Pot parlar amb tots, però a través del vidre. Sànchez li suggerex que la setmana vinent hi torni per veure's amb ells en una sala específica, més còmoda, reservada per autoritats. Aprofita que el 18 de gener hi va el conseller Buch. El funcionari, això sí, adverteix Topor que no pot entrar a aquesta sala, que així ho han comunicat des de la conselleria de Justícia. Els presos de JxCat amenacen de fer pública la situació amb tuit i Jordi Cuixart fa de pont per resoldre la situació, finalment resolta. Tots la saluden menys Junqueras i Raül Romeva, que "han decidit no venir", segons li diuen els altres presos. "Era un missatge cap a mí", li raona Puigdemont quan parlen al vespre.
Puigdemont implora als presos que no travessin el "punt de no-retorn" amb la vaga de fam que van dur a terme durant el desembre del 2018
- Carta a Inés Arrimadas. "No voler parlar de les raons per les quals més de dos milions de ciutadans europeus ja no se senten representats per l'estat espanyol és reconèixer que no tenen raons ni arguments sòlids per convèncer-nos del contrari". És el fragment d'una carta que tenia prepadada el diumenge 24 de febrer del 2019 per entregar a Inés Arrimadas, cap de files de Ciutadans, el dia que va visitar Waterloo per fer-hi una performance davant de la Casa de la República. No l'hi va poder entregar, diu Puigdemont, perquè en cap moment va acceptar trobar-se amb ell.
- Contra Juliana, Puigverd i Iceta. La Vanguardia, buc insígnia del Grupo Godó, apareix com a blanc de les crítiques de Puigdemont en passatges del llibre. Dedica un epigrama a Enric Juliana i Antoni Puigverd, firmes destacades del diari. Es titula Epigrama a dos servils (Julivert amb juliana) i diu així: "Fent creure que ho diu Gaziel, es reten en servil calanya, dues grans plomes en zel, perquè mengi un Gran d'Espanya". Miquel Iceta, líder del PSC, també rep: "Malparit com tu sol, ensems home i malifeta, sempre les empaites al vol per salvar-te de la desfeta". Hi ha relacions que no milloren.
- Évole ho intenta, però no se'n surt. El 9 de març del 2018, qui aterra a Waterloo és el periodista Jordi Évole. El vol entrevistar com ja va fer a Palau, conversa que es va emetre el 24 de setembre del 2017, una setmana abans del referèndum, i que va decebre enormement Puigdemont. "Em va enganyar", rememora. "Va ser una entrevista inacceptable", afegeix després. Évole li ofereix tot tipus de formats, però l'expresident li insisteix que no farà res que tingui a veure amb el Grup Planeta, propietària de La Sexta, la cadena on s'emet Salvados. El dinar acaba com arrenca: sense acord.