Entrevista

«Soc jove i vaig estar a l'UCI pel coronavirus»

La Mireia, de 31 anys, relata els sis mesos de lluita contra la Covid-19

per Jaume Ventura , 5 de setembre de 2020 a les 11:29 |
La Mireia Moret, al despatx de Granollers on treballa | Jaume Ventura
La Mireia Moret treballa en un despatx d'advocats i economistes de Granollers, on des de fa unes setmanes ha pogut finalment reincorporar-se després de mesos de lluita contra el coronavirus. Aquest veïna de Bigues i Riells, de 31 anys, porta des de principis del mes de març intentant superar la malaltia que ha provocat una pandèmia amb greus efectes arreu del món.

En aquesta entrevista a NacióDigital relata com han estat els últims sis mesos de la seva vida i alerta que els joves que també estan exposats.


-Com es va infectar?
-No en tinc ni idea. Quan vaig arribar a l'hospital vam intentar fer marxa enrere i recordar on podia haver-me infectat, però no ho hem pogut sabem del cert. Els dies anteriors vaig estar amb clients a l'aeroport, amb la família, amb amics i de turisme a Astúries. Cap de les persones amb les que vaig contactar van estar ni infectades ni amb símptomes.


-Quan comença tot plegat?
-El divendres 13 de març em vaig començar a trobar malament. Vaig anar a dinar a casa els meus pares ja amb mal de cap i cansament, però pensava que no seria res més enllà de fatiga. Vaig tornar a casa i, al cap d'una estona, ja estava a 38. Així em vaig passar tot el cap de setmana. Quan em vaig llevar el diumenge estava ja a 40. Vam trucar immediatament al 061 i després vam anar a Urgències de l'Hospital de Granollers. Allà em vaig quedar del 15 al 25 de març.


-Ingressada a l'UCI, també...
-Sí. Van ser un parell de dies, perquè vaig anar millorant i no necessitava intubació, només mascareta. Però allà hi havia ingressats que estaven intubats i boca avall.

-Com es trobava?
-Va ser horrible. Tenia els pulmons bloquejats. En un minut havia de fer moltes inspiracions perquè m'entrés l'oxigen.

-Quines sensacions tenia?
-El pitjor és que era conscient de tot. Això va ser al principi de la pandèmia, per la qual cosa els metges, que m'han tractat de deu, desconeixien encara moltes coses, s'actuava sobre la marxa perquè tot era molt nou. A més, jo vaig trencar molts dels esquemes de l'hospital, perquè vaig fer 31 anys allà, no tenia patologies prèvies, ni asma, ni diabetis... soc jove i vaig estar a l'UCI.

-Per tant, l'edat no té res a veure...
-No, no. Totes les edats poden estar exposades. Tothom li ha de tenir respecte.

-I ara, com es troba?
-Tinc dolor muscular i tos residual i encara em canso. De fet, faig rehabilitació respiratòria quan ja han passat gairebé sis mesos. Però clar, encara no sabem ben bé les conseqüències de la Covid-19. Estic millor, faig més o menys vida normal i ja no estic sempre a casa (riu).

-Quin control o rehabilitació li fan?
-Si tinc qualsevol malestar puc consultar directament als especialistes, que m'avaluen. Cada mes o dos mesos em fan proves a nivell pulmonar, perquè encara tenia alguna petita inflamació que volen tenir controlada perquè no vagi a més.

-Parlava de les conseqüències físiques. I a nivell emocional?
-L'estada a l'hospital va ser molt dura psicològicament. Que et falti l'aire fa por, però tot plegat costa d'assimilar a nivell mental. Estava 24 hores sola, no podia molestar als infermers perquè potser no tenien tot el material necessari i si volien entrar havien de fer mil passos abans...Tenia la televisió, sí, però no estava 24 hores engegada. Podia llegir. I sobretot: tenia el mòbil! (riu) Això sí, vaig trobar molt a faltar la família.

-I quan va sortir?
-Doncs no es va resoldre tot. Vaig estar gairebé 70 dies aïllada a casa, perquè em repetien les proves i encara era positiva. Fins al cap de dos mesos i mig no vaig donar negatiu.





 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació