#ELS50NOMS (37/50)

Els Millet, de la Renaixença a l'ensorrament del Palau

Catalanisme, mecenatge cultural i escàndols econòmics caracteritzen el llegat d'una de les famílies més representatives de la burgesia catalana

per Miquel Macià / Pep Martí , 6 de setembre de 2020 a les 07:34 |
Fèlix Millet Tusell i Fèlix Millet Maristany | ND
El 23 de juliol del 2009 quedarà sempre fixat com el dia en què va caure del pedestal un dels cognoms mítics de la burgesia catalana, la més representativa del lligam entre un sector de les famílies patrícies i l'activisme catalanista: els Millet. El registre policial de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, presidida per Fèlix Millet i Tusell, per ordre de la fiscalia, va obrir la porta a un dels casos de corrupció més impactants dels darrers anys, el que es va conèixer com a cas Palau o cas Millet pel desfalc de la institució i pels vincles amb el finançament irregular de CDC.

En pocs dies, mentre el símbol queia i era arrossegat pel fang, el personatge Fèlix Millet (Barcelona, 1935) vivia en pròpia carn el destí dels caiguts en desgràcia a l'alta societat. En unes hores, el buit i l'allunyament van substituir els aplaudiments i reconeixements de tota mena que havia acumulat al llarg de tota la vida.


La caiguda de Millet va fer impossible l'homenatge que estava convocat just per a l'endemà, quan tenia previst anar a l'Ajuntament de Barcelona per recollir la Medalla d'Or de la Ciutat al Mèrit Cultural. Un guardó que havia estat aprovat, naturalment, per unanimitat. La sessió en honor al gran patrici es va haver de suspendre.

L'abril passat, el Tribunal Suprem va confirmar la condemna de l'Audiència de Barcelona a Fèlix Millet a nou anys i vuit mesos de presó i multa de 4,1 milions d'euros, i la de 7 anys i 6 mesos de presó i multa de 2,9 milions d'euros a la seva ma dreta, Jordi Montull. També va ratificar que hauran de tornar 23 milions d'euros a les estructures de Palau (Consorci, Fundació i Associació) i que van desviar en profit propi.


El Suprem va confirmar també que va existir finançament irregular de CDC pel cas Palau, refermant el comís de 6,6 milions d'euros al partit pels beneficis obtinguts mitjançant tràfic d'influències. El juny passat, onze anys després de l'esclat del cas, Millet entrava a la presó amb condemna ferma. D'aquesta manera queia una llosa sobre el llegat d'una de les nissagues més importants del país.

El nom Millet és indestriable de la història de l'Orfeó Català, una de les institucions culturals que van fer possible la represa de la Catalunya contemporània a finals del segle XIX, després de la Renaixença. Segurament va ser l'entitat més emblemàtica de la cruïlla que es va produir entre una nova classe dirigent i la represa cultural i lingüística. Una saga lligada a la figura del mestre de música Lluís Millet i Pagès. Del cas Palau es disposa d'una bibliografia i un aparell documental potent. Ens centrarem, per tant, a seguir l'evolució de la saga en el transcurs de la història, que dona moltes claus de com es desemboca en el personatge Fèlix Millet. Anem primer a les arrels familiars.


Orígens occitans

Sembla que els cognoms de Millet i Pagès són d'origen occità, arrelats a Bèthvéder de Comenge, on el nom Millet continua sent present en aquest municipi de territori gascó. Els Millet haurien format part de l'emigració occitana a Catalunya que es va produir els segles XVI i XVII, fugint de les penúries i les guerres religioses que agitaven les terres de la corona francesa. Establerts al Masnou, entre els ancestres del mestre Millet van predominar navegants i patrons mariners. Com el seu pare, Salvador Millet Estapé, que va ser capità "de la carrera d'Amèrica" al capdavant del vaixell Araucana. Extreiem les dades sobre els orígens familiars del documentadíssim estudi Lluís Millet i Pagès. Retalls de vida, de Núria Vilà i Maria Villanueva (editat per l'Ajuntament del Masnou).
 

Salvador Millet i Pagès. Foto: Arxiu Municipal del Masnou. Fons Millet


Casat amb Francisca Pagès, de qui se'n sap ben poc, Salvador Millet Estapé va ser el besavi de qui va saquejar el Palau. Sent el músic un nen, la família es trasllada a Barcelona, una decisió en què hi va tenir un paper la inestabilitat política i moments d'inseguretat que es vivien a la població (Revolució de Setembre del 1868, Primera República, lluites de faccions polítiques, darrera carlinada...). Però va mantenir el vincle amb el Masnou, lloc d'esbarjo i estiueig, i on conservaven la casa familiar, Cal Xiquet, a l'aleshores carrer del Lavadero i que avui du el nom de Lluís Millet.

Una institució símbol de la represa cultural

L'Orfeó Català s'ha de situar en el context de l'època, d'efervescència patriòtica i recuperació de la història, després dels anys del Romanticisme. Una època en què es va produir una eclosió de la música coral (que, en el cas de Catalunya, ja havia donat lloc als Cors de Clavé). El jove Lluís va sentir ja de ben petit l'afició musical, cosa que va sorprendre inicialment els pares. Un cop a Barcelona, va consolidar la seva formació al Conservatori del Liceu.

Vindria tot seguit un altre moment d'inflexió. L'Exposició de Barcelona del 1888 va suposar un nou impuls a la reconstrucció del país. Una de les activitats que es van fer a l'entorn de la mostra internacional va ser un concurs de cors, que va fer que moltes corals europees vinguessin a Barcelona. Lluís Millet i un altre personatge que seria clau en els orígens del Palau, el mestre Amadeu Vives, van quedar impactats per la qualitat de les corals que venien de fora i van decidir engegar l'l'Orfeó, que va néixer el 1891. El model van ser les corals que triomfaven a Europa, amb cantaires amb una sòlida educació musical.

El Joan Millet cotoner en va ser el primer president. Ho fou durant vuit anys i va ser cabdal per a la seva consolidació gràcies als enormes contactes que havia sabut teixir en la societat barcelonina. La fundació de l'Orfeó, però, seria només el primer pas d'una història que convertiria el que era inicialment una modesta entitat en una gran institució cultural, gens aliena a un component ideològic i nacional on el catalanisme era troncal, com també el component religiós, a l'escalf de la fe catòlica de Vives i Millet.

La relació amb Domènech i Montaner

L'Orfeó va ser un èxit social. Dels primers 37 socis fundadors va passar en pocs anys a superar els dos mil. L'entitat necessitava una seu a l'alçada de la seva categoria. D'aquí va venir el contacte amb l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que junt amb Enric Sagnier va fer els plànols del terreny on s'havia d'aixecar la seu de l'Orfeó. Si Millet i Vives eren molt més que uns músics, Domènech i Montaner era més que un arquitecte. Patriota ferm, vinculat a la Unió Catalanista i imbuït de l'esperit del Modernisme, va construir el Palau de la Música que es va convertir en un dels exponents del país que retornava. Va ser també dirigent de la Lliga Regionalista durant uns anys.

A la junta del Palau hi va haver sempre membres d'una burgesia que apostava per una idea de país i tenia inquietuds culturals, com el mateix Joan Millet, o el segon president, Joaquim Cabot, que també donaria per un capítol propi com a burgès nexe de la indústria i la cultura. D'una nissaga de joiers del Bages, va ser president de la Cambra de Comerç i Navegació i fou amic i mecenes de mossèn Cinto Verdaguer.

La història de l'Orfeó Català es confondrà amb la del catalanisme polític, especialment en la seva versió més confessional i propera a la Lliga. Símbols d'aquests anys d'efervescència nacional seran El Cant de la Senyera, amb text de Joan Maragall i música de Lluis Millet. O la mateixa senyera símbol de l'Orfeó, beneïda pel bisbe de Vic, Josep Morgades, a Montserrat el 1896.

La primera topada amb la justícia

El músic Lluís Millet tenia sis germans, dos dels quals van morir molt joves. Dels altres, Salvador i Josep eren mariners, i Francesc i Joan, comerciants. Aquest darrer, Joan Millet i Pagès (1860-1911), era l'avi del futur saquejador del Palau. Va tenir set fills, Joan, Fèlix, Josefina, Francisca, Maria, Antònia i Salvador. Comerciant (corredor de cotons), viatjava molt per Europa, especialment a Liverpool, on hi havia el mercat de cotó més important d'Europa, i va poder acumular certa fortuna. Una dada que ho corrobora és que va ser soci de Gebrüder Volkart, que arribaria ser una de les grans companyies cotoneres europees.
 

Lluís Millet i Pagès Foto: Arxiu Municipal del Masnou, fons Millet.


És curiós com els problemes judicials han caracteritzat la biografia familiar dels Millet de molt abans de l'esclat del cas Palau. El cert és que Joan Millet va passar per moments complicats en els seus negocis. Entorn el 1908, van fer fallida, segons expliquen Núria Vilà i Maria Villanueva en la recerca esmentada, obrint-se un litigi amb els seus creditors. Joan, que havia convençut un dels germans, Francesc, perquè deixés les seves activitats marineres per treballar al seu costat com a comerciant de cotó, es va trobar atrapat enmig d'un mar de deutes. Tots dos germans van fugir a Atenes cames ajudeu-me. Una situació que va acabar duent a un enfrontament entre ells, malgrat la intervenció del germà músic per posar-hi pau.

L'ajuda de Cambó

Finalment, va poder tornar a Catalunya, quan sembla que es va resoldre part del litigi amb els creditors, un afer en què van intervenir en favor seu algunes personalitats rellevants, entre elles el polític de la Lliga Francesc Cambó. Joan Millet moriria poc després, el 1911. Una de les seves decisions dels darrers anys va girar entorn la compra d'una finca que havia estat propietat del periodista Eugeni Xammar a l'Ametlla del Vallès. Aquest és un referent important en la història familiar. Davant els problemes econòmics que va haver d'afrontar la va vendre a la família del també cotoner Francesc Sindreu, que la va posseir fins a la Guerra Civil, quan va ser assassinat allí mateix. Els Sindreu s'hi van anar desvinculant i Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan, la va recuperar per a la saga. 

Millet i Maristany, el pare

L'altra gran figura de la família és Fèlix Millet i Maristany, fill de Joan Millet, que viu entre 1903 i 1967. Comparteix la ideologia nacionalista familiar i les inquietuds culturals, però podríem dir que és més Joan que Lluís, més prosaic que líric: es decanta per les activitats empresarials. Dirigent de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FEJOC) durant els anys de la República, patirà les contradiccions de molts burgesos catòlics i catalanistes.
 
L'esclat de la Guerra Civil va suposar un trasbals per als Millet, que van témer els atacs de grups incontrolats. Fèlix Millet va demanar protecció al conseller de Cultura, Ventura Gassol, que li va facilitar que embarqués rumb a Marsella, des d'on es va traslladar a Trieste, a la costa de l'Adriàtic.

Millet compartia amb el seu pare un tret característic de bona part de la saga: una vivor que els feia espavilats per tot tipus de negocis. S'havia casat als anys vint amb Montserrat Tusell, filla de l' industrial acabalat Xavier Tusell Gost, que dirigia Fábricas Reunidas de Cauchos y Apósitos (Fracsa), i alhora presidia l'asseguradora Barcelona. En tots dos àmbits, el gendre hi va penetrar amb força.

En el moment de fugir de Catalunya i anar a Trieste, el 1936, va entrar en contacte amb la companyia d'assegurances Assicurazioni Generali, que havia absorbit l'asseguradora del sogre, i va treballar durant un temps a l'empresa.

De fugit dels republicans a processat pels franquistes

Així que va poder, va tornar a la península i va entrar en zona franquista. Es va convertir així en un català de Burgos, establint-se un temps a Sevilla, on va arribar com a delegat de Generali. A la capital andalusa coneixia un personatge rellevant des dels temps de la FEJOC: ni més ni menys que el cardenal Pedro Segura. Quan algú va denunciar Millet per catalanista i el van sotmetre a un consell de guerra, Segura va intervenir en favor seu i el procés va quedar interromput. Segura, un eclesiàstic monàrquic i ultraconservador, s'havia enfrontat a la República i anys després ho faria amb Franco, a qui detestava.
 

Fèlix Millet Maristany. Foto: Òmnium


Després de l'ensurt amb les noves autoritats, va ser l'hora de refer els contactes i la reubicació professional. Gràcies a la companyia italiana va entrar al Banco Vitalicio, mentre ell s'obria pas en el camp de les assegurances amb una marca nova, la Compañía Hispanoamericana de Seguros y Reaseguros, lligada a Assicurazioni Generali. Més endavant, va entrar de ple al Banco Popular de los Previsores del Porvenir, petita entitat creditícia que es va convertir en el Banco Popular.

Millet va ser president del banc entre 1945 i 1956, des d'on facilitaria l'entrada d'uns importants cosins seus, destinats a responsabilitats molt altes en el poder financer espanyol, Luis i Javier Valls Taberner, com recorden Andreu Farràs i Pere Cullell a L'oasi català. Els Valls Taberner van acabar dirigint el banc, que estava resistint-se a un intent d'absorció per part del Banco Central d'Ignacio Villalonga.       

Entre els negocis i el mecenatge

Fèlix Millet i Maristany va ser també un gran mecenes i un protector de nombroses activitats catalanistes. El seu oncle, Lluís Millet, va morir el 1941, i fins al 1946 l'Orfeó no va poder reprendre les seves actuacions. Però ell en va ser un impulsor i presidí l'entitat, mentre la coral era dirigida pels hereus del músic fundador. Fou el fundador de la Benèfica Minerva, entitat que va fer de paraigües de moltes iniciatives que només podien fer camí al marge dels canals oficials.

En aquells anys difícils, Millet i Maristany va ajudar a obrir-se pas a molts joves catalanistes. Potser el més rellevant va ser l'advocat Josep Benet, que durant un temps va ser secretari particular seu. Va acollir Jordi Maragall -pare de Pasqual Maragall- i va subvencionar algunes de les millors traduccions de Carles Riba i Josep Maria de Sagarra. El seu vessant més conegut en l'àmbit de la represa cultural és el d'haver estat un dels fundadors d'Òmnium Cultural, que va presidir.

Plàtans, cacau i saxo a Guinea

A la seva mort, el 1967, va deixar cinc fills, tot i que el lideratge efectiu de la família va passar al seu fill Fèlix Millet i Tusell. Joan i Xavier, que eren els més grans, van dirigir els seus interessos cap al negoci d'assegurances i el Banco Vitalicio.

I Fèlix Millet? Acabats els seus estudis d'enginyeria tècnica, el pare va decidir enviar-lo a Guinea Equatorial. No era un cas aïllat en aquells anys, on algunes famílies de l'alta societat havien fet arrels -sobretot econòmiques- a la que era una colònia espanyola. La magnífica exposició "Ikunde" que es va poder veure al Museu Etnològic ho contextualitza molt bé. Sobre alguns detalls de la història de Guinea Equatorial i la relació amb Espanya podeu consultar aquí. Sobre el desgavell de la política espanyola a l'excolònia és útil aquest estudi del professor José Luis Rodríguez Jiménez.

El pare de Fèlix Millet havia establert negocis a Guinea Equatorial i el futur president del Palau va passar uns anys allí i va ser gerent de la Companyia Agrícola i Industrial de Fernando Poo (CAIFER). El 1968, Guinea va assolir la independència després d'un referèndum i les relacions amb Espanya van entrar en crisi.
 

Fèlix Millet arribant en cadira de rodes a la Ciutat de la Justícia pel judici del cas Palau Foto: Isaac Meler


L'estada a Guinea Equatorial va donar temps per a tot, també per a moments d'esplai. No tot havien de ser els negocis. Aficionat a les nits de Bata, va impulsar la creació d'un grup de saxo, anomenat Banana Boys, que va tenir cert èxit a la colònia. Després de la independència, però, Millet, com molts altres colons, va haver de tornar a la metròpoli. Qui va prendre el poder a Guinea va ser Francisco Macías, que era el més nacionalista i antiespanyol dels joves dirigents guineans.

L'experiència africana li devia resultar de profit al jove Fèlix Millet, ja que de seguida va entrar a l'IESE a culminar la seva formació com a directiu d'empreses. La seva primera aventura emprenedora, però, no va anar del tot bé i ja apuntava maneres.

Una primera estada a la presó

Molt abans de l'esclat del cas Palau, Millet va conèixer la presó. L'any 1983 va ser acusat d'estafa per la seva gestió de la inversora immobiliària Renta Catalana. Només hi va estar unes setmanes, condemnat per imprudència administrativa i falsedat documental després de la denúncia d'un grup d'accionistes. En aquest cas hi van ser processats també dos altres noms il·lustres de la burgesia: Joaquim Molins i Josep Maria Trias de Bes, però aquests foren absolts. Finalment, un nou judici va absoldre Millet d'estafa, però no pas de falsedat i d'imprudència, amb la sentència de dos mesos de presó i multa de 30.000 pessetes.

El cert és que la "relliscada" de Renta Catalana no va ser cap entrebanc en l'ascens de Millet a l'escalafó patrici de Barcelona. El 1978 havia estat elegit president de l'Orfeó Català, un càrrec que semblava destinat a la família, com si d'una dinastia es tractés. I només un any després de trepitjar la Model ja es va posar al davant del consorci d'administracions que gestionaria el Palau. L'any 1990, es va crear la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música.


 Nom: Fèlix Millet i Tusell

 Família: Fill de Fèlix Millet i Maristany, expresident d'Òmnium Cultural, i nebot-net de Lluís Millet, fundador de l'Orfeó Català.

 Càrrecs: Expresident de la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música.

 Negoci: la família es va enriquir amb les activitats navilieres i el comerç de cotó, i l'hereu es va embutxacar tot el que va poder del Palau. 

 Un lloc: Cal Xiquet, al Masnou, on hi ha la casa pairal familiar.

 Actitud davant el procés: la família prové de la tradició catalanista. Fèlix Millet no ha fet cap declaració política en els darrers anys.


Millet, potser més encara que el seu pare, es va convertir en un dels pocs omnipresents en tots els organismes imaginables. Gairebé no hi havia guardó que se li resistís: el grup de dones empresàries Set li va concedir la distinció "Ciutadà que ens honora", va obtenir la Creu de Sant Jordi, La Clau de Barcelona, el títol de Senyor de Barcelona i la Creu d'Or de l'Associació Espanyola de Foment Europeu. I càrrecs i més càrrecs: president de Bankpime, d'Agrupació Mútua, vicepresident tercer de la Fundació del Barça, patró de la Fundació Pau Casals, Cavaller de l'Orde d'Isabel la Catòlica... Diuen que només un objectiu cobejat se li va fer inaccessible: el Príncep d'Astúries de les Arts.  

Una altra de les entitats presidides per ell en la que va esclatar una forta crisi va ser l'Agrupació Mútua, però val a dir que havia entrat en turbulències molt abans que Millet entrés a la presidència, que va ocupar durant tres anys (2006-2009), després d'una gestió arriscada per part de diversos consellers delegats que van apostar per inversions costoses que no es van poder mantenir. Tot i així, Millet va estar al capdavant de la mútua fins l'esclat del cas Palau. Agrupació Mútua va acabar sent adquirida per la francesa Crédit Mutuel.

De cara al negoci i pocs escrúpols

Millet va saber teixir complicitats amb tothom. Va demostrar també no tenir manies a l'hora d'aconseguir ajudes de les institucions. Una de les aliances que va sorprendre més va ser la que va fer amb José María Aznar quan aquest era president del govern. Per molts altres exponents del catalanisme, que consideraven Millet com un dels seus, algunes decisions del president del Palau van deixar-los estabornits. Quasi ningú no sospitava. Potser Albert Manent era dels pocs que, en els cercles del pujolisme cultural, es malfiava de la seva manera de fer.

El cert és que quan Aznar va crear una filial de la fundació FAES a Catalunya, l'Institut Catalunya Futur, Millet es va avenir a entrar al patronat. Per ell, tot era molt senzill: el projecte d'ampliació del Palau de la Música requeria de sòlids suports econòmics i necessitava el suport del ministeri espanyol de Cultura. I el va obtenir en forma de quinze milions d'euros.
 

Fèlix Millet arribant a la Ciutat de la Justícia Foto: Adrià Costa


Una frase de Millet es va fer famosa perquè explica molt bé l'entramat de les bones famílies del país: "Som uns quatre-cents, i sempre som els mateixos". Millet va ser un cas molt elaborat del que es podria anomenar la transversalitat de l'amiguisme, i que ajuda a entendre els lligams, alguns insospitats, que s'estableixen en les llotges del patriciat. Un dels noms que simbolitza això és Rosa Garicano, figura important de l'estructura del Palau com a directora general.

El lligam amb els Garicano

Casada amb l'empresari Xavier Ribó, germà de l'actual síndic de greuges i exdirigent d'Iniciativa Rafael Ribó, era filla de Tomás Garicano Goñi, militar franquista, exgovernador civil de Barcelona durant els anys seixanta i més tard ministre de la Governació, on es va guanyar una certa aurèola d'oberturista. Rosa Garicano unia burgesia barcelonina, esquerra antifranquista i dirigents de la dictadura que ja pensaven en la Transició.   

La història del saqueig del Palau és incomprensible sense conèixer la història llunyana i la recent de Catalunya, i els molts anys de règims i hegemonies polítiques sense contrapesos. Al fet de ser una peça clau en el finançament irregular de CDC, Millet va afegir a l'aventura viscuda al Palau aquells anys un estil caciquil i uns excessos que només donen la sensació d'impunitat. Això va generar irregularitats a dojo i episodis de sultà oriental, anècdotes enmig del gran robatori, com els 164.269 euros que la sentència de l'Audiència acredita que va ser espoliada del Palau per pagar el casament de dues filles seves.

La figura de Fèlix Millet va esmorteir la dels altres germans, el més conegut dels quals va ser Xavier Millet, que va tenir un pas efímer per la política, com a candidat a l'alcaldia de Barcelona per CiU en les eleccions del 1979. Un altre, Joan, va ser membre del consell de Banca Catalana. Però cap d'ells, per molt que s'hi esforcés, podia competir amb el seu germà Fèlix a l'hora de moure's amb habilitat pels centres de poder. Tampoc podien sospitar, ni ells ni ningú, que en els interiors del Palau, Millet havia creat un monstre que engolaria el personatge i destruiria el panteó familiar.

​​​​​

​​​​​
​​​​
​​​​
​​​
​​​
​​


























 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

També hauries de llegir
Fa 6 setmanes

10 coses que potser no sabies dels Millet

Fa 7 setmanes

Vall Companys, el poder agroalimentari familiar de Lleida

Fa 8 setmanes

La Catalana Occidente de la família Serra Farré, el seny assegurat

Fa 9 setmanes

Salvador Alemany, l'empresari sense empresa

Fa 10 setmanes

Els Ferrer Salat, del Cercle d'Economia al mecenatge verd

Fa 11 setmanes

Carles Sumarroca, el patriarca que se sent pagès

Fa 12 setmanes

Antoni Vila Casas, filantrop i independentista

Fa 13 setmanes

Isak Andic, l'imperi mundial de moda Mango

Fa 14 setmanes

Maria Reig, la dona més rica i trencadora d'Andorra

Fa 15 setmanes

Demetrio Carceller: petroli, cervesa Damm i cultura

Fa 16 setmanes

Els Puig, capitans d'indústria amb fragància reial

Fa 17 setmanes

Joan Gaspart, de lloctinent de Núñez a «expert en el fracàs»

Fa 18 setmanes

Els Carulla, entre el mecenatge i la Gallina Blanca dels ous d'or

Fa 19 setmanes

Carmen Cervera, de filla d'un mecànic a baronessa Thyssen

Fa 32 setmanes

Luis Conde, el caçatalents que va apostar per Ciutadans

Fa 33 setmanes

Josep Lluís Núñez, el constructor sense manies que va regnar al Camp Nou

Fa 34 setmanes

Els Suñol, Barça, sucre i mecenatge

Fa 35 setmanes

Casa Tarradellas, les pizzes d'un empresari que només és un pagès

Fa 36 setmanes

Els Tous, el somni de les joies a l'abast de tothom

Fa 37 setmanes

José Luis Bonet, les caves Freixenet del poder

Fa 38 setmanes

Els Godó i «La Vanguardia», una nissaga i un negoci irrepetibles

Fa 39 setmanes

Els Valls-Taberner: banca, Opus i corona

Fa 40 setmanes

Manuel Lao, un home fet a si mateix

Fa 41 setmanes

Vidal-Quadras, banca, esclavisme i política

Fa 43 setmanes

Els Feliu, l'electricitat que ve d'Olot

Fa 44 setmanes

Alberto Palatchi, de Pronovias a la premsa del cor

Fa 45 setmanes

Borja García-Nieto, la burgesia «ecuestre»

Fa 46 setmanes

Sol Daurella, el secret de la Coca-Cola

Fa 47 setmanes

Els Güell, la burgesia girada cap a Madrid

Fa 50 setmanes

Grifols, l'Íbex sobiranista mimat per Washington

Fa 51 setmanes

Els Gallardo, entre la discreció burgesa i l'unionisme de carrer

Fa 53 setmanes

Els Molins: Opus, ciment i catalanisme

Fa 54 setmanes

Els Cambó, el declivi d'un llegat

Fa 55 setmanes

Els Lara, els prínceps destronats de Planeta

Fa 56 setmanes

Els ​Samaranch, entre la foscor i la glòria

Participació