Deixant de banda la basarda que provoca anar a polèmica absurda diària i deixant de banda que la majoria d’aquestes polèmiques absurdes no mereixen ni una línia perquè sinó el que passa és que es sobredimensionen absurditats, val la pena dedicar un parell (o tres) de línies a la polèmica absurda d’ahir. El cartell de la sèrie Pàtria, que ha produït HBO Espanya i que s’estrena a finals de mes. Aquesta setmana s’ha difós i ha generat neguit entre tuitaires i opinadors de tot pelatge. El cartell està partit per la meitat, fent efecte de pantalla partida. En una banda es veu una dona abraçant un home que acaba de patir un atemptat terrorista d’ETA i a l’altra banda s’hi veu algú que representa un etarra sent torturat per uns policies. La frase publicitària és eloqüent: “Todos somos parte de esta historia”.
L’autor de la novel·la en què es basa la sèrie és Fernando Aramburu. No és qualsevol autor ni qualsevol novel·la. S’han venut milers d’exemplars. És un èxit de llarg recorregut. El propi Aramburu va fer un tuit fa dos dies en què donava fe de la col·locació del cartell a la mítica façana madrilenya de Gran Via amb Callao.
Un tuit concís i sense mirada interpretativa. Un tuit impressionista. Tot va canviar el dia següent, ahir, quan Aramburu va difondre un article del seu blog en què lamentava que l’esperit del cartell era esbiaixat i no feia justícia a l’esperit de la sèrie –ja n’ha pogut veure uns quants capítols- ni tampoc al de la seva novel·la. Lamenta que HBO faci una campanya promocional a judici seu equivocada.
Les paraules són clares: “A diferencia de numerosos opinantes precipitados, he visto los ocho capítulos de la serie. Hay en dichos capítulos una o dos secuencias que me chirrían; pero la trama es en líneas generales próxima a lo que yo narré en mi novela, con una clara línea divisoria entre quien sufre y quien hace sufrir; al mismo tiempo, con un nítido propósito de mostrar la circunstancia humana de cada uno de los personajes”.
“Opinantes precipitados”, no es pot dir amb més claredat. I tampoc es pot dir amb més claredat tota la resta. Jo no he llegit el llibre i tampoc he vist ni un sol minut de la sèrie. Per tant, de judicis precipitats i gratuïts intentaré no fer-ne. El meu cas deu ser estrany. Soc tan partidari de què un llibre, una pel·lícula, una sèrie o qualsevol mena de ficció o de documental ens mostri les motivacions humanes de les persones que fan actes –d’amor, de violència, d’irresponsabilitat, de contradicció, de bogeria etc- com de no posar al mateix sac el dolor de les víctimes d’ETA i dels assassins. Les tortures són inhumanes, està clar, i no s’haurien d’exercir contra ningú ni amb cap propòsit. Els GAL van ser una aberració que van cometre atrocitats per les quals, per cert, encara no s’han depurat totes les responsabilitats. Dit això: n’hi havia uns que mataven i uns que morien. Negar això és fer el merda.
Al·lucino quan veig reportatges i documentals sobre víctimes i assassins que es troben al cap dels anys i els primers diuen haver perdonat els segons. M’agradaria saber com es deu fer això. M’agradaria no parlar per parlar, no ser un bocamoll, però crec que mai voldria parlar i per suposat mai perdonaria algú que hagués matat la meva parella, el meu fill o el meu pare. També al·lucino quan veig polítics i periodistes encantats de fer-se fotos amb Arnaldo Otegi i fascinats per la seva figura. Fascinats per la figura d’algú que sempre, sempre, sempre, va evitar condemnar la violència etarra. En ocasions, fins i tot, la relativitzava, la contextualitzava tramposament. Després ha contribuït decisivament a la pau a Euskadi, i tant que sí. I també s’ha demostrat que va tenir un judici no imparcial. Però sentir fascinació per ell? No ho entenc.
Per què explico tot això? Potser perquè les històries sobre ETA sempre m’han interessat molt. Em va impressionar veure al fantàstic documental d’Albert Om sobre l’atemptat de Vic que mentre a la capital d’Osona se celebraven els funerals per les víctimes de la bomba, a Gernika eren rebuts com a herois els cadàvers dos dels etarres responsables, morts per la policia en l’operatiu posterior a l’atemptat. Se’m va fer un nus a la gola i al cor. Com era possible allò? Com podien dos assassins ser rebuts com a herois de la pàtria basca?
Encara avui, està clar veient les reaccions a un cartell d’una sèrie que encara no ha vist ningú, el conflicte basc és un niu de dolor, de suspicàcia, d’apriorismes, d’injustícia, de paradoxes. Un niu, també, fascinant.
