02
de setembre
del
2020
Actualitzat
a les
21:01h
La jutgessa argentina María Servini de Cubría prendrà declaració telemàtica aquest dijous a Rodolfo Martín Villa, exministre de Governació durant la Transició i alt càrrec del franquisme, dins del procés que la justícia del país sud-americà va obrir contra ell per dotze delictes d'homicidi agreujat durant els darrers temps de la dictadura. En fer-ho, posarà el dit a la nafra de la part més tèrbola dels pactes de la Transició, els que van permetre la impunitat dels aparells policials del franquisme.
Estan en joc qüestions rellevants. Pocs dirigents polítics tenen la significació històrica de Martín Villa, exponent d'un sector del franquisme que va pactar amb les forces opositores com bastir el règim sorgit de la Constitució del 78. Potser per això, figures importants han sortit a defensar l'exministre. Els quatre expresidents espanyols vius -Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy- han escrit a la jutge Salvini per defensar la trajectòria de l'exministre. També ho han fet alguns exlíders sindicals i dos exponents de la Constitució, Miquel Roca i Miguel Herrero.
El cas es va obrir arran de la denúncia presentada per familiars d'antics represaliats agrupats en la Coordinadora Estatal de Suport a la Querella Argentina contra Crims del Franquisme (CEAQUA). La jutgessa investiga si un seguit de crims comesos per les forces d'ordre públic entre 1976 i 1978 són fets aïllats o van respondre a una voluntat sistemàtica de repressió per part de les autoritats. Dos fets repressius destaquen en la causa contra l'exministre: la massacre contra treballadors a Vitòria del 3 de març del 1976, amb un resultat de cinc morts i més de 100 ferits, i els fets ocorreguts en els Sanfermins del 1978, amb un mort i 150 ferits.
La declaració de Martín Villa arriba després d'un llarguíssim pols entre la justícia argentina i l'espanyola, amb l'actitud de blindatge de l'exministre per part dels diversos governs espanyols. Els denunciants van trobar tancades les portes de la justícia de l'Estat, ja que la llei d'Amnistia de 1977 protegia els responsables dels crims franquistes. Sense marge davant del dret espanyol, van recórrer al dret internacional i van trobar acollida a l'Argentina, on la jutgessa Servini manté que es tracta de crims de lesa humanitat i, per tant, no prescriuen.
La querella ha rebut importants suports internacionals, des d'Amnistia Internacional al Comitè de Drets Humans de l'ONU, que sempre ha criticat la vigència de la llei d'Amnistia. L'octubre del 2014 es va dictar -a través d'Interpol i des de Buenos Aires- ordre de detenció internacional contra Martín Villa i altres antics jerarques de la dictadura, entre els quals hi havia els exministres Antonio Carro i José Utrera Molina i l'exvicepresident Alfonso Osorio.
La maquinària judicial de l'estat espanyol es va posar en funcionament per blindar una figura com la que declara aquest dijous, veritable símbol dels pactes de la Transició sobre els quals, de fet, està assentat el règim del 1978. L'Audiència Nacional es va oposar a la declaració, fent-se forta en què els delictes havien prescrit, mentre que l'exministre va aconseguir que la Cambra Correccional Federal de Buenos Aires atengués un recurs seu i anul·lés l'ordre internacional de detenció. Els tribunals espanyols també han anat allargant el procés, exigint a Servini que enviés amb temps les preguntes que es farien a Martín Villa. Finalment, ha arribat el dia de la declaració.
De Vitoria als Sanfermins
Mort Franco, el règim formalment estava en peu, el futur era incert i ningú sabia quins eren els projectes del primer govern de la monarquia. Joan Carles I, el rei ungit pel dictador, estava en el tron. Carlos Arias Navarro, un funcionari de la dictadura provinent dels aparells repressius, era el president del govern. Manuel Fraga n'era vicepresident i ministre de la Governació, i Martín Villa ocupava la cartera de Relacions Sindicals.
Els fets de Vitòria van ser un dels capítols més sagnants de la Transició i afecten de ple Martín Villa. La ciutat basca vivia setmanes d'agitació obrera en demanda d'augment salarial i en el context de lluita per recuperar les llibertats. El 3 de març del 1976 es va convocar atur general a la ciutat. Milers de treballadors es van refugiar a l'església de Sant Francesc, que va ser encerclada per la policia. L'episodi va acabar en tragèdia.
Ningú des dels despatxos de Madrid va saber ordenar a les forces de seguretat que es mantinguessin a distància. Fraga era el responsable de la policia i, en vigílies de la vaga, es va permetre el luxe de viatjar a Alemanya. Martín Villa era el responsable del diàleg amb les forces sindicals. Les cintes de la policia delaten la voluntat de colpejar: "A actuar a mansalva, i a netejar, nosaltres que tenim les armes; a mansalva i sense dol t cap classe". Es va gasejar l'església i la gent que hi era concentrada va sortir precipitadament, i se la va tirotejar. No es va detenir cap responsable.
Dos anys després, en el transcurs de les festes dels Sanfermins del 1978 a Pamplona, una concentració en favor de l'amnistia va acabar amb molta sang. La irrupció de la policia a la plaça de braus després que un grup de joves mostrés una pancarta en favor de l'amnistia va desfermar un seguir de xocs i corredisses per la ciutat. Les forces policials van utilitzar les seves armes de foc provocant desenes de ferits. Un jove, Germán Rodríguez, va ser assassinat d'un tret al cap.
Martín Villa era en aquell moment el ministre de Governació, amb comandament directe sobre la policia, que a Pamplona aquell dia va ser liderada pel cap superior, Miguel Rubio, depenent directe del ministre. En aquest cas, el govern va dir que en l'actuació policial s'havien produït "errors", i el governador civil va ser cessat.
Una carrera amb camisa blava
Martín Villa va créixer en els rengles del sindicat falangista, el SEU, i des de molt jove va anar pujant en l'escalafó del règim, fent-se un lloc en l'estructura sindical. Va ser procurador en Corts i el 1974 va ser nomenat governador civil de Barcelona. En aquest lloc estava el setembre del 1975, quan es van produir els darrers afusellaments del franquisme. A Barcelona va ser executat l'activista basc Juan Paredes Manot, Txiki.
Pocs mesos després, ja amb Joan Carles al tron, va entrar al primer govern de la monarquia. Membre de la UCD d'Adolfo Suárez, va ser ministres amb diferents carteres fins al 1982. Recentment, va ser un dels impulsors d'un manifest d'exministres per donar suport al rei emèrit.
Estan en joc qüestions rellevants. Pocs dirigents polítics tenen la significació històrica de Martín Villa, exponent d'un sector del franquisme que va pactar amb les forces opositores com bastir el règim sorgit de la Constitució del 78. Potser per això, figures importants han sortit a defensar l'exministre. Els quatre expresidents espanyols vius -Felipe González, José María Aznar, José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy- han escrit a la jutge Salvini per defensar la trajectòria de l'exministre. També ho han fet alguns exlíders sindicals i dos exponents de la Constitució, Miquel Roca i Miguel Herrero.
El cas es va obrir arran de la denúncia presentada per familiars d'antics represaliats agrupats en la Coordinadora Estatal de Suport a la Querella Argentina contra Crims del Franquisme (CEAQUA). La jutgessa investiga si un seguit de crims comesos per les forces d'ordre públic entre 1976 i 1978 són fets aïllats o van respondre a una voluntat sistemàtica de repressió per part de les autoritats. Dos fets repressius destaquen en la causa contra l'exministre: la massacre contra treballadors a Vitòria del 3 de març del 1976, amb un resultat de cinc morts i més de 100 ferits, i els fets ocorreguts en els Sanfermins del 1978, amb un mort i 150 ferits.
La declaració de Martín Villa arriba després d'un llarguíssim pols entre la justícia argentina i l'espanyola, amb l'actitud de blindatge de l'exministre per part dels diversos governs espanyols. Els denunciants van trobar tancades les portes de la justícia de l'Estat, ja que la llei d'Amnistia de 1977 protegia els responsables dels crims franquistes. Sense marge davant del dret espanyol, van recórrer al dret internacional i van trobar acollida a l'Argentina, on la jutgessa Servini manté que es tracta de crims de lesa humanitat i, per tant, no prescriuen.
La querella ha rebut importants suports internacionals, des d'Amnistia Internacional al Comitè de Drets Humans de l'ONU, que sempre ha criticat la vigència de la llei d'Amnistia. L'octubre del 2014 es va dictar -a través d'Interpol i des de Buenos Aires- ordre de detenció internacional contra Martín Villa i altres antics jerarques de la dictadura, entre els quals hi havia els exministres Antonio Carro i José Utrera Molina i l'exvicepresident Alfonso Osorio.
La maquinària judicial de l'estat espanyol es va posar en funcionament per blindar una figura com la que declara aquest dijous, veritable símbol dels pactes de la Transició sobre els quals, de fet, està assentat el règim del 1978. L'Audiència Nacional es va oposar a la declaració, fent-se forta en què els delictes havien prescrit, mentre que l'exministre va aconseguir que la Cambra Correccional Federal de Buenos Aires atengués un recurs seu i anul·lés l'ordre internacional de detenció. Els tribunals espanyols també han anat allargant el procés, exigint a Servini que enviés amb temps les preguntes que es farien a Martín Villa. Finalment, ha arribat el dia de la declaració.
De Vitoria als Sanfermins
Mort Franco, el règim formalment estava en peu, el futur era incert i ningú sabia quins eren els projectes del primer govern de la monarquia. Joan Carles I, el rei ungit pel dictador, estava en el tron. Carlos Arias Navarro, un funcionari de la dictadura provinent dels aparells repressius, era el president del govern. Manuel Fraga n'era vicepresident i ministre de la Governació, i Martín Villa ocupava la cartera de Relacions Sindicals.
Els fets de Vitòria van ser un dels capítols més sagnants de la Transició i afecten de ple Martín Villa. La ciutat basca vivia setmanes d'agitació obrera en demanda d'augment salarial i en el context de lluita per recuperar les llibertats. El 3 de març del 1976 es va convocar atur general a la ciutat. Milers de treballadors es van refugiar a l'església de Sant Francesc, que va ser encerclada per la policia. L'episodi va acabar en tragèdia.
Ningú des dels despatxos de Madrid va saber ordenar a les forces de seguretat que es mantinguessin a distància. Fraga era el responsable de la policia i, en vigílies de la vaga, es va permetre el luxe de viatjar a Alemanya. Martín Villa era el responsable del diàleg amb les forces sindicals. Les cintes de la policia delaten la voluntat de colpejar: "A actuar a mansalva, i a netejar, nosaltres que tenim les armes; a mansalva i sense dol t cap classe". Es va gasejar l'església i la gent que hi era concentrada va sortir precipitadament, i se la va tirotejar. No es va detenir cap responsable.
A Vitòria es va gasejar l'església on es van refugiar milers de treballadors que protestaven i es va tirotejar els que anaven sortint
Dos anys després, en el transcurs de les festes dels Sanfermins del 1978 a Pamplona, una concentració en favor de l'amnistia va acabar amb molta sang. La irrupció de la policia a la plaça de braus després que un grup de joves mostrés una pancarta en favor de l'amnistia va desfermar un seguir de xocs i corredisses per la ciutat. Les forces policials van utilitzar les seves armes de foc provocant desenes de ferits. Un jove, Germán Rodríguez, va ser assassinat d'un tret al cap.
Martín Villa era en aquell moment el ministre de Governació, amb comandament directe sobre la policia, que a Pamplona aquell dia va ser liderada pel cap superior, Miguel Rubio, depenent directe del ministre. En aquest cas, el govern va dir que en l'actuació policial s'havien produït "errors", i el governador civil va ser cessat.
Una carrera amb camisa blava
Martín Villa va créixer en els rengles del sindicat falangista, el SEU, i des de molt jove va anar pujant en l'escalafó del règim, fent-se un lloc en l'estructura sindical. Va ser procurador en Corts i el 1974 va ser nomenat governador civil de Barcelona. En aquest lloc estava el setembre del 1975, quan es van produir els darrers afusellaments del franquisme. A Barcelona va ser executat l'activista basc Juan Paredes Manot, Txiki.
Pocs mesos després, ja amb Joan Carles al tron, va entrar al primer govern de la monarquia. Membre de la UCD d'Adolfo Suárez, va ser ministres amb diferents carteres fins al 1982. Recentment, va ser un dels impulsors d'un manifest d'exministres per donar suport al rei emèrit.