31
d'agost
del
2020
Actualitzat
el
01
de setembre
a les
10:45h
Amb l'estripada del carnet del PDECat, Carles Puigdemont tanca una etapa convulsa. L'expresident de la Generalitat no ha tingut mai una relació fàcil del tot amb els hereus de CDC, ja fos per qüestions orgàniques -de les quals, especialment al principi, se'n va desmarcar- o bé per raons d'estratègia política. Aquesta és una radiografia en 10 moments de la relació entre el líder de Junts i el partit d'Artur Mas, que ja no és el seu.
1. L'assemblea fundacional del PDECat. En un primer moment, Puigdemont va optar per desmarcar-se de la refundació de CDC. Feia poc que havia arribat a Palau i tenia com a prioritat reformular un full de ruta que acabaria incloent el referèndum. Però la insistència de quadres territorials i veus autoritzades del partit el van acabar convencent que s'hi havia d'implicar. Ho va fer per insistir en la idea d'un nou partit amb nous lideratges. Els van acabar assumint Marta Pascal i David Bonvehí, tot i que amb la primera mai hi va acabar d'haver química, com queda demostrat al llibre M'explico. El dia del congrés fundacional, el seu discurs de clausura va ser especialment breu.
2. El rumb del procés i la moció de censura. En el mateix llibre, Puigdemont descriu amb tot luxe de detalls el distanciament amb la direcció del PDECat -i bona part dels consellers rellevats abans del referèndum- pel rumb del procés. Nota, en aquest sentit, que no té el partit al darrere. Pascal -com Mas- era partidària d'anar a eleccions i evitar la declaració d'independència, però finalment tot s'acaba encaminant cap aquí. La ferida ja no cicatritzaria, i no ajudaria la posició discrepant entre la direcció del partit i el líder a l'exili amb la moció de censura de Pedro Sánchez, finalment avalada.
3. La formació de JxCat. I no ho faria perquè la fundació de JxCat com a marca electoral tampoc va començar amb bon peu. El PDECat va acceptar que les llistes estiguessin bàsicament formades per independents -Laura Borràs, Jordi Sànchez, Francesc de Dalmases, Eusebi Campdepadrós, Pep Riera, Aurora Madaula- i que els seus principals dirigents en quedessin fora, però ja en campanya van aflorar tensions. A banda, en els primers compassos del grup parlamentari hi va haver pugnes pels recursos. Mas i Puigdemont ho van haver d'abordar l'abril del 2018 a Alemanya. Al PDECat interpretaven -i interpreten- que no s'estaven complint els acords.
4. Creació de la Crida. Si el naixement de JxCat com a candidatura ja va comportar conseqüències internes, l'anunci de Puigdemont de crear una nova plataforma -la Crida Nacional per la República- va obrir les primeres esquerdes evidents. S'hi van alinear els independents, encapçalats per Sànchez, i va impactar directament en l'assemblea que el PDECat havia de celebrar al cap de només una setmana. La Crida havia d'aglutinar tot l'independentisme, però només els hereus de CDC van mostrar la predisposició per sumar-s'hi orgànicament. Al final, però, va resultar impossible.
5. L'adeu de Marta Pascal. Pascal va plegar, en essència, perquè no tenia la confiança de Puigdemont. Diverses fonts presents en aquell congrés del juliol del 2018 asseguren que l'expresident va amenaçar amb estripar el carnet si no s'alineava el partit amb els seus desitjos. Finalment, Bonvehí va assumir les regnes del PDECat com a president amb Míriam Nogueras de vicepresidenta, i Pascal va marxar. Ha acabat fundant el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), amb el qual concorrerà a les eleccions. Els presos -especialment Jordi Turull i Josep Rull, a través dels homes de confiança Miquel Buch i Damià Calvet- van jugar un paper clau en la defenestració de la coordinadora general.
6. Les llistes electorals. D'aquella assemblea en va sortir un mandat clar: "Si ets del PDECat, t'has de fer de la Crida". Però l'encaix trigava a arribar i el cicle electoral a Espanya s'acostava, de manera que es va haver de fer servir una marca d'èxit -Junts per Catalunya- per aixoplugar totes les ànimes. La negociació de les llistes, però, no va ser senzilla: Puigdemont va tornar a amenaçar amb estripar el carnet si no es complien els seus designis. Quins eren? Posar Sànchez i la resta de presos com a caps de cartell i Laura Borràs de número dos per Barcelona, així com també Jaume Alonso-Cuevillas de candidat per Girona. Ell lideraria la llista a Europa, i Neus Munté seria desplaçada al número tres a L'Ajuntament per darrere de Quim Forn i Elsa Artadi. Una nova esquerda.
7. Encaix (fallit) amb la Crida. Passat el cicle electoral, tancat el novembre de l'any passat amb la repetició dels comicis a Espanya, el PDECat i la Crida -Bonvehí i Sànchez- reprenen els contactes, però no van bé. Els hereus de CDC es neguen a dissoldre's, l'associació independentista insisteix que no accepta cap coalició. Un cul-de-sac que la pandèmia va acabar ajornant per enèsima vegada. L'acord va estar a prop -una assemblea de tots els electes de l'espai, per exemple, s'obria pas com a proposta-, però no hi va haver manera. El coronavirus va congelar durant tres mesos la negociació.
8. Fundació de Junts. Durant les converses Bonvehí-Sànchez, un dels acords als quals es va arribar és que, en cas de trencadissa, no es podria fer servir la marca de Junts per Catalunya. Tot i això, Puigdemont i l'expresident de l'ANC, vista la impossibilitat de transitar de forma conjunta cap a JxCat -un mandat sorgit del consell nacional del PDECat del 14 de desembre de l'any passat-, engeguen Junts amb el suport de bona part dels càrrecs institucionals del partit hereu de CDC. Abans, la direcció de Bonvehí havia rebutjat la proposta dels presos per encaixar, un gest que va acabar precipitant la posada en marxa de les noves sigles. El congrés fundacional encara està desenvolupant-se i es tanca el 3 d'octubre, quan s'aprovaran les dues ponències.
9. La demanda definitiva. Al moll de l'os de la ruptura concretada les últimes hores s'hi troba la demanda presentada pel PDECat el 6 d'agost, comunicada a Sànchez nou dies després, per la utilització de la marca. El problema ve de l'assemblea telemàtica que l'entorn de Puigdemont -assessorat per l'advocat Joaquim Jubert- va dur a terme dins del partit anomenat Junts per Catalunya -inscrit de forma instrumental pel PDECat en l'etapa de Pascal- per prendre'n el control. Hi van participar membres de la direcció del partit com Montserrat Morante i es va situar Carles Valls, alcalde de Balenyà, com a president. La demanda és civil i per uns acords societaris, i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha fixat la vista per les cautelars el 25 de setembre.
10. Adeu a la militància. Aquest episodi és el que ha desfermat les hostilitats i el que ha suposat una posta d'aterratge per als impulsors de Junts que encara mantenien la militància al PDECat. Els passos de Puigdemont ja els han seguit els presos i quatre consellers del Govern -Damià Calvet, Jordi Puigneró, Miquel Buch i Meritxell Budó-, a banda d'alcaldes -Anna Erra (Vic)-, regidors metropolitans, exiliats com Lluís Puig -va notificar la baixa molt abans de la demanda, segons fonts del PDECat- i els cinc senadors de JxCat. Al grup parlamentari a Catalunya només quedaran quatre militants del PDECat -Marc Solsona, Narcís Clarà, Montserrat Macià i Lluís Font-, i els grups municipals també hauran d'encetar un període incert de cohabitació.
1. L'assemblea fundacional del PDECat. En un primer moment, Puigdemont va optar per desmarcar-se de la refundació de CDC. Feia poc que havia arribat a Palau i tenia com a prioritat reformular un full de ruta que acabaria incloent el referèndum. Però la insistència de quadres territorials i veus autoritzades del partit el van acabar convencent que s'hi havia d'implicar. Ho va fer per insistir en la idea d'un nou partit amb nous lideratges. Els van acabar assumint Marta Pascal i David Bonvehí, tot i que amb la primera mai hi va acabar d'haver química, com queda demostrat al llibre M'explico. El dia del congrés fundacional, el seu discurs de clausura va ser especialment breu.
2. El rumb del procés i la moció de censura. En el mateix llibre, Puigdemont descriu amb tot luxe de detalls el distanciament amb la direcció del PDECat -i bona part dels consellers rellevats abans del referèndum- pel rumb del procés. Nota, en aquest sentit, que no té el partit al darrere. Pascal -com Mas- era partidària d'anar a eleccions i evitar la declaració d'independència, però finalment tot s'acaba encaminant cap aquí. La ferida ja no cicatritzaria, i no ajudaria la posició discrepant entre la direcció del partit i el líder a l'exili amb la moció de censura de Pedro Sánchez, finalment avalada.
3. La formació de JxCat. I no ho faria perquè la fundació de JxCat com a marca electoral tampoc va començar amb bon peu. El PDECat va acceptar que les llistes estiguessin bàsicament formades per independents -Laura Borràs, Jordi Sànchez, Francesc de Dalmases, Eusebi Campdepadrós, Pep Riera, Aurora Madaula- i que els seus principals dirigents en quedessin fora, però ja en campanya van aflorar tensions. A banda, en els primers compassos del grup parlamentari hi va haver pugnes pels recursos. Mas i Puigdemont ho van haver d'abordar l'abril del 2018 a Alemanya. Al PDECat interpretaven -i interpreten- que no s'estaven complint els acords.
4. Creació de la Crida. Si el naixement de JxCat com a candidatura ja va comportar conseqüències internes, l'anunci de Puigdemont de crear una nova plataforma -la Crida Nacional per la República- va obrir les primeres esquerdes evidents. S'hi van alinear els independents, encapçalats per Sànchez, i va impactar directament en l'assemblea que el PDECat havia de celebrar al cap de només una setmana. La Crida havia d'aglutinar tot l'independentisme, però només els hereus de CDC van mostrar la predisposició per sumar-s'hi orgànicament. Al final, però, va resultar impossible.
5. L'adeu de Marta Pascal. Pascal va plegar, en essència, perquè no tenia la confiança de Puigdemont. Diverses fonts presents en aquell congrés del juliol del 2018 asseguren que l'expresident va amenaçar amb estripar el carnet si no s'alineava el partit amb els seus desitjos. Finalment, Bonvehí va assumir les regnes del PDECat com a president amb Míriam Nogueras de vicepresidenta, i Pascal va marxar. Ha acabat fundant el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), amb el qual concorrerà a les eleccions. Els presos -especialment Jordi Turull i Josep Rull, a través dels homes de confiança Miquel Buch i Damià Calvet- van jugar un paper clau en la defenestració de la coordinadora general.
6. Les llistes electorals. D'aquella assemblea en va sortir un mandat clar: "Si ets del PDECat, t'has de fer de la Crida". Però l'encaix trigava a arribar i el cicle electoral a Espanya s'acostava, de manera que es va haver de fer servir una marca d'èxit -Junts per Catalunya- per aixoplugar totes les ànimes. La negociació de les llistes, però, no va ser senzilla: Puigdemont va tornar a amenaçar amb estripar el carnet si no es complien els seus designis. Quins eren? Posar Sànchez i la resta de presos com a caps de cartell i Laura Borràs de número dos per Barcelona, així com també Jaume Alonso-Cuevillas de candidat per Girona. Ell lideraria la llista a Europa, i Neus Munté seria desplaçada al número tres a L'Ajuntament per darrere de Quim Forn i Elsa Artadi. Una nova esquerda.
7. Encaix (fallit) amb la Crida. Passat el cicle electoral, tancat el novembre de l'any passat amb la repetició dels comicis a Espanya, el PDECat i la Crida -Bonvehí i Sànchez- reprenen els contactes, però no van bé. Els hereus de CDC es neguen a dissoldre's, l'associació independentista insisteix que no accepta cap coalició. Un cul-de-sac que la pandèmia va acabar ajornant per enèsima vegada. L'acord va estar a prop -una assemblea de tots els electes de l'espai, per exemple, s'obria pas com a proposta-, però no hi va haver manera. El coronavirus va congelar durant tres mesos la negociació.
8. Fundació de Junts. Durant les converses Bonvehí-Sànchez, un dels acords als quals es va arribar és que, en cas de trencadissa, no es podria fer servir la marca de Junts per Catalunya. Tot i això, Puigdemont i l'expresident de l'ANC, vista la impossibilitat de transitar de forma conjunta cap a JxCat -un mandat sorgit del consell nacional del PDECat del 14 de desembre de l'any passat-, engeguen Junts amb el suport de bona part dels càrrecs institucionals del partit hereu de CDC. Abans, la direcció de Bonvehí havia rebutjat la proposta dels presos per encaixar, un gest que va acabar precipitant la posada en marxa de les noves sigles. El congrés fundacional encara està desenvolupant-se i es tanca el 3 d'octubre, quan s'aprovaran les dues ponències.
9. La demanda definitiva. Al moll de l'os de la ruptura concretada les últimes hores s'hi troba la demanda presentada pel PDECat el 6 d'agost, comunicada a Sànchez nou dies després, per la utilització de la marca. El problema ve de l'assemblea telemàtica que l'entorn de Puigdemont -assessorat per l'advocat Joaquim Jubert- va dur a terme dins del partit anomenat Junts per Catalunya -inscrit de forma instrumental pel PDECat en l'etapa de Pascal- per prendre'n el control. Hi van participar membres de la direcció del partit com Montserrat Morante i es va situar Carles Valls, alcalde de Balenyà, com a president. La demanda és civil i per uns acords societaris, i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha fixat la vista per les cautelars el 25 de setembre.
10. Adeu a la militància. Aquest episodi és el que ha desfermat les hostilitats i el que ha suposat una posta d'aterratge per als impulsors de Junts que encara mantenien la militància al PDECat. Els passos de Puigdemont ja els han seguit els presos i quatre consellers del Govern -Damià Calvet, Jordi Puigneró, Miquel Buch i Meritxell Budó-, a banda d'alcaldes -Anna Erra (Vic)-, regidors metropolitans, exiliats com Lluís Puig -va notificar la baixa molt abans de la demanda, segons fonts del PDECat- i els cinc senadors de JxCat. Al grup parlamentari a Catalunya només quedaran quatre militants del PDECat -Marc Solsona, Narcís Clarà, Montserrat Macià i Lluís Font-, i els grups municipals també hauran d'encetar un període incert de cohabitació.