25
d'agost
del
2020
Actualitzat
el
27
d'agost
a les
9:50h
Dimecres passat, l'executiva de Ciutadans, presidida per Inés Arrimadas, sorprenia la militància amb l'anunci del canvi de candidat a la Generalitat. La diputada Lorena Roldán era rellevada com a cap de cartell i era substituïda sense miraments per Carlos Carrizosa. Entre la majoria de dirigents i diputats de Ciutadans al Parlament, la notícia va caure com una llosa.
De nou, no ja els militants de base sinó també els quadres del partit s'assabentaven de decisions importants en el mateix moment que la premsa. No s'han donat gaires explicacions, més enllà d'una nota emesa per la direcció. Aquesta manera de procedir ha estat tolerada per la majoria del partit mentre aquest tenia bones expectatives electorals, però ara genera crítiques creixents.
El sistema d'actuar no ha estat, en tot cas, un fet excepcional. La major part de les grans decisions del partit taronja a Catalunya, des de la caiguda de Lorena Roldán a la moció contra Quim Torra, s'han pres a Madrid sense participació de la gran majoria de quadres del partit a Catalunya i sense massa explicacions. Així ho asseguren fonts diverses de la formació.
Des del seu naixement, Ciutadans ha tingut un model d'organització molt centralitzat, malgrat el discurs regenerador i l'aposta per les primàries per elegir els candidats que han de liderar les llistes. Les bases tenen un paper molt residual i els grups parlamentaris tenen un marge de maniobra escàs. Aquest model no ha canviat tampoc amb la renúncia d'Albert Rivera.
Una moció de censura sense debat
La moció de censura anunciada per Lorena Roldán el 29 de setembre passat contra Quim Torra va agafar també desprevinguts els seus companys de partit i de grup al Parlament. Va ser una decisió presa a corre-cuita i feta pública en un lloc sorprenent: davant els jutjats de Sabadell, dies després que fossin detinguts set CDR acusats de terrorisme dins l'operació Judes, que poc després es desfaria com un terròs de sucre.
Però la direcció de Ciutadans va olorar la sang amb l'operació Judes i va voler treure'n el màxim rèdit. Per això, el discurs de Roldán al Parlament el 7 d'octubre va centrar-se en equiparar el sobiranisme al terrorisme. Molts dins del partit ho van trobar excessiu i, com explica una font coneixedora d'aquelles interioritats, dins del grup parlamentari es van aixecar algunes veus reclamant que el discurs de la candidata s'enfoqués cap a la urgència dels reptes econòmics globals i intentés sortir de la dinàmica independentisme/unionisme.
Roldán va fer el discurs que se li exigia, però hi va haver dirigents que van aconsellar-li que no fes retrets a la resta de partits, en especial el PSC, sinó que insistís en la unitat dels partits constitucionalistes. La candidata, però, va emprar tota la munició contra els socialistes i va aprofitar per atacar Pedro Sánchez i Miquel Iceta, presentats com equidistants entre el constitucionalisme i l'independentisme.
Les veus dissonants, que reclamaven un discurs respectuós envers sectors sobiranistes, van quedar bandejades. La moció de censura no tenia possibilitats de reeixir, però un sector de Ciutadans va considerar que es va actuar al servei dels titulars de la premsa madrilenya.
Waterloo, assabentats alhora que la premsa
Una altra decisió presa des de l'executiva de Madrid i que els diputats taronja catalans no van poder ni discutir va ser la de fer una compareixença des de Waterloo, amb Inés Arrimadas, davant mateix de la Casa de la República, on van demanar a Puigdemont que es lliurés a la justícia. El fet es va portar amb discreció i els diputats se'n van assabentar el mateix moment que la premsa. Tan sols els van dir uns dies abans que es reservessin el 24 de febrer en la seva agenda. En aquell moment, alguns van assegurar que ni la mateixa Arrimadas hi estava d'acord.
Només uns dies abans, s'havia produït un altre acte que només va ser conegut dos dies abans, com va ser la visita a Amer, el poble de Carles Puigdemont. Aquest tipus d'accions, com una altra que es va fer a Torroella de Montgrí, d'on és la consellera Dolors Bassa, eren decidits per Albert Rivera i els seus assessors, buscant sempre un impacte a Madrid. Per molts diputats al Parlament, es tractava d'actes provocatius que aportaven poc i generaven la irritació del sobiranisme.
De nou, no ja els militants de base sinó també els quadres del partit s'assabentaven de decisions importants en el mateix moment que la premsa. No s'han donat gaires explicacions, més enllà d'una nota emesa per la direcció. Aquesta manera de procedir ha estat tolerada per la majoria del partit mentre aquest tenia bones expectatives electorals, però ara genera crítiques creixents.
El sistema d'actuar no ha estat, en tot cas, un fet excepcional. La major part de les grans decisions del partit taronja a Catalunya, des de la caiguda de Lorena Roldán a la moció contra Quim Torra, s'han pres a Madrid sense participació de la gran majoria de quadres del partit a Catalunya i sense massa explicacions. Així ho asseguren fonts diverses de la formació.
Des del seu naixement, Ciutadans ha tingut un model d'organització molt centralitzat, malgrat el discurs regenerador i l'aposta per les primàries per elegir els candidats que han de liderar les llistes. Les bases tenen un paper molt residual i els grups parlamentaris tenen un marge de maniobra escàs. Aquest model no ha canviat tampoc amb la renúncia d'Albert Rivera.
Una moció de censura sense debat
La moció de censura anunciada per Lorena Roldán el 29 de setembre passat contra Quim Torra va agafar també desprevinguts els seus companys de partit i de grup al Parlament. Va ser una decisió presa a corre-cuita i feta pública en un lloc sorprenent: davant els jutjats de Sabadell, dies després que fossin detinguts set CDR acusats de terrorisme dins l'operació Judes, que poc després es desfaria com un terròs de sucre.
Però la direcció de Ciutadans va olorar la sang amb l'operació Judes i va voler treure'n el màxim rèdit. Per això, el discurs de Roldán al Parlament el 7 d'octubre va centrar-se en equiparar el sobiranisme al terrorisme. Molts dins del partit ho van trobar excessiu i, com explica una font coneixedora d'aquelles interioritats, dins del grup parlamentari es van aixecar algunes veus reclamant que el discurs de la candidata s'enfoqués cap a la urgència dels reptes econòmics globals i intentés sortir de la dinàmica independentisme/unionisme.
Roldán va fer el discurs que se li exigia, però hi va haver dirigents que van aconsellar-li que no fes retrets a la resta de partits, en especial el PSC, sinó que insistís en la unitat dels partits constitucionalistes. La candidata, però, va emprar tota la munició contra els socialistes i va aprofitar per atacar Pedro Sánchez i Miquel Iceta, presentats com equidistants entre el constitucionalisme i l'independentisme.
Les veus dissonants, que reclamaven un discurs respectuós envers sectors sobiranistes, van quedar bandejades. La moció de censura no tenia possibilitats de reeixir, però un sector de Ciutadans va considerar que es va actuar al servei dels titulars de la premsa madrilenya.
Waterloo, assabentats alhora que la premsa
Una altra decisió presa des de l'executiva de Madrid i que els diputats taronja catalans no van poder ni discutir va ser la de fer una compareixença des de Waterloo, amb Inés Arrimadas, davant mateix de la Casa de la República, on van demanar a Puigdemont que es lliurés a la justícia. El fet es va portar amb discreció i els diputats se'n van assabentar el mateix moment que la premsa. Tan sols els van dir uns dies abans que es reservessin el 24 de febrer en la seva agenda. En aquell moment, alguns van assegurar que ni la mateixa Arrimadas hi estava d'acord.
Només uns dies abans, s'havia produït un altre acte que només va ser conegut dos dies abans, com va ser la visita a Amer, el poble de Carles Puigdemont. Aquest tipus d'accions, com una altra que es va fer a Torroella de Montgrí, d'on és la consellera Dolors Bassa, eren decidits per Albert Rivera i els seus assessors, buscant sempre un impacte a Madrid. Per molts diputats al Parlament, es tractava d'actes provocatius que aportaven poc i generaven la irritació del sobiranisme.