23
d'agost
del
2020
Actualitzat
a les
12:03h
La crisis que pateix la monarquia espanyola és la més greu que ha afectat els caps coronats europeus en les darreres dècades, i es troba tot just en el seu inici. La manca de reflexos de les institucions de l'Estat a l'hora de gestionar l'erosió i els escàndols de la figura de Joan Carles de Borbó ofereix notícies cada dia, la darrera la negativa de la mesa del Congrés a la compateixença de Pedro Sánchez i la vicepresidenta Carmen Calvo per informar sobre la fugida del rei emèrit.
Winston Churchill va dir que a començaments del segle XXI només quedarien cinc corones al món: les quatre del joc de cartes i la de Gran Bretanya. Però el cert és que la majoria de les monarquies europees han sabut reinventar-se després de la Segona Guerra Mundial per deixar enrere tota atribució de poder i quedar reduïdes a un símbol nacional.
Països com Noruega, Dinamarca o el Regne Unit són democràcies coronades, amb un funcionament força òptim de les seves institucions, i poques llibertats i benestar a envejar respecte a les repúbliques europees. Però tot i així, molts estats han hagut d'encarar greus crisis constitucionals per culpa de l'actitud dels seus monarques. El cas de Joan Carles I s'afegeix a un llistat de personatges ben poc recomanables.
El Regne Unit és, sens dubte, el cas més emblemàtic de la monarquia on el rei regna, però no governa, i on també disposa d'un enorme prestigi. Però va ser allí on es va haver de gestionar una de les pitjors crisis constitucionals del país en el segle XX, quan el rei Eduard VIII va decidir casar-se amb la nord-americana Wallis Simpson, que no pertanyia a la noblesa, el 1936.
El govern britànic es va oposar a la pretensió del monarca i va començar un pols que va acabar amb l'abdicació d'Eduard VIII, que finalment només va poder regnar onze mesos. Els problemes amb ell, però, no van concloure. Eduard, reduït a la condició de duc de Windsor, es va manifestar en públic com a partidari d'una bona relació amb l'Alemanya de Hitler i va ser un maldecap fins al punt que Churchill va arribar a amenaçar-lo amb un consell de guerra. Repassem més casos conflictius i que van tenir impacte històric.
- Víctor Manuel, el rei de Mussolini. A la monarquia italiana li va passar com a l'espanyola, que va caure per la seva complicitat amb una dictadura. Si Alfons XIII va haver d'abandonar Espanya el 1931 després de donar suport al règim del general Primo de Rivera, el cas de Víctor Manuel III va ser encara pitjor. Va cridar al poder al líder del feixisme, Benito Mussolini, el 1922, i va restar al tron compartint el poder amb ell fins al 1943. Quan va ser clar que Hitler i el seu aliat Mussolini perdrien la guerra, Víctor Manuel va voler desmarcar-se'n i va ordenar la detenció del duce.
L'intent de blanquejar el paper del tron durant el feixisme no va fructificar. L'opinió republicana va créixer a Itàlia a l'escalf de la derrota feixista. Víctor Manuel, veient-se perdut, va abdicar en el seu fill, Humbert II, per veure si aquest podia salvar la corona. Però el regnat d'Humbert va ser breu. Un referèndum va proclamar la República a Itàlia el 1946. Aquest article de Sàpiens explica la història.
- Leopold III, ambigu amb Hitler. El rei belga Leopold III, que va regnar entre 1934 i 1951, va provocar una gravíssima crisi constitucional al seu país. És el que es va conèixer com a "qüestió reial". Quan les tropes alemanyes van envair Bèlgica, el govern va marxar a Londres, però el monarca va optar per quedar-se i signar la rendició. No va adherir-se formalment al III Reich i va acabar sent un presoner a palau, però la seva actitud antiheroica va ferir la seva imatge.
Després de la guerra, el país es va dividir entre partidaris (molt majoritaris a Flandes) i contraris. Leopold va estar un temps a Suïssa fins que un referèndum el 1950 va obrir-li la porta al seu retorn triomfal. Però les protestes es van estendre, especialment a Valònia, hi va haver xocs amb la policia (un d'ells amb tres morts) i finalment Leopold va abdicar en el seu fill Balduí el 1951. Un bon resum de la crisi a l'entorn Leopold el podeu llegir aquí.
- El cas de Grècia. Un cas de monarquia fallida és el de Grècia, que coneix molt bé la família reial espanyola. La reina Sofia és germana del darrer monarca grec, Constantí, de 80 anys. Va regnar entre 1964 i 1967, en una etapa molt inestable i en què el rei va intervenir contínuament en la formació i caiguda de governs. El seu gran error va ser acceptar el cop d'estat dels coronels l'abril de 1967. L'acte de jurament del govern militar fet per Constantí el va convertir en una figura impopular.
Molt aviat, Constantí es va enfrontar als militars perquè no volia ser una figura decorativa, fins que va intentar fer-se amb el poder personal i, en fracassar, va marxar a l'exili a Londres. Però ell ja no recuperaria el tron. Quan la dictadura militar va caure el 1974, un referèndum va deixar els partidaris del tron amb poc més d'un 30% dels vots i es va proclamar la República. Constantí va quedar-se a Londres fins que el 2013 el govern grec li va permetre retornar al país. Aquí podeu trobar una completa panoràmica històrica de la monarquia grega.
- Liechtenstein, on el monarca regna i governa. S'ha dit que Liechtenstein és la darrera monarquia absoluta d'Europa i l'afirmació conté una part de veritat. Si més no, des del 2003, quan un referèndum va atorgar al príncep Hans-Adam II, que és el cap de l'estat, unes atribucions executives. Va concloure així un conflicte intern en aquest petit país alpí, situat entre Àustria i Suïssa (40.000 habitants i 160 quilòmetres quadrats).
Des del 2003, Hans-Adam II -que és també el principal empresari i banquer del país- governa el país i preserva un sistema que ha estat considerat un paradís fiscal per l'OCDE. Només la petitesa de l'estat ha fet que els excessos autoritaris del monarca hagin quedat en un segon terme informatiu. L'hereu al tron, el príncep Alois, detenta el càrrec de regent i és qui governa amb mà de ferro.
Quan es va plantejar una consulta sobre l'avortament, el 2012, va intervenir per vetar-la. Tot i que hi ha una minoria opositora, el cert és que la monarquia absoluta conserva un suport majoritari en un país d'opereta que no té deute públic i amb una família reial que és la més rica del planeta.
Winston Churchill va dir que a començaments del segle XXI només quedarien cinc corones al món: les quatre del joc de cartes i la de Gran Bretanya. Però el cert és que la majoria de les monarquies europees han sabut reinventar-se després de la Segona Guerra Mundial per deixar enrere tota atribució de poder i quedar reduïdes a un símbol nacional.
Països com Noruega, Dinamarca o el Regne Unit són democràcies coronades, amb un funcionament força òptim de les seves institucions, i poques llibertats i benestar a envejar respecte a les repúbliques europees. Però tot i així, molts estats han hagut d'encarar greus crisis constitucionals per culpa de l'actitud dels seus monarques. El cas de Joan Carles I s'afegeix a un llistat de personatges ben poc recomanables.
El Regne Unit és, sens dubte, el cas més emblemàtic de la monarquia on el rei regna, però no governa, i on també disposa d'un enorme prestigi. Però va ser allí on es va haver de gestionar una de les pitjors crisis constitucionals del país en el segle XX, quan el rei Eduard VIII va decidir casar-se amb la nord-americana Wallis Simpson, que no pertanyia a la noblesa, el 1936.
El govern britànic es va oposar a la pretensió del monarca i va començar un pols que va acabar amb l'abdicació d'Eduard VIII, que finalment només va poder regnar onze mesos. Els problemes amb ell, però, no van concloure. Eduard, reduït a la condició de duc de Windsor, es va manifestar en públic com a partidari d'una bona relació amb l'Alemanya de Hitler i va ser un maldecap fins al punt que Churchill va arribar a amenaçar-lo amb un consell de guerra. Repassem més casos conflictius i que van tenir impacte històric.
- Víctor Manuel, el rei de Mussolini. A la monarquia italiana li va passar com a l'espanyola, que va caure per la seva complicitat amb una dictadura. Si Alfons XIII va haver d'abandonar Espanya el 1931 després de donar suport al règim del general Primo de Rivera, el cas de Víctor Manuel III va ser encara pitjor. Va cridar al poder al líder del feixisme, Benito Mussolini, el 1922, i va restar al tron compartint el poder amb ell fins al 1943. Quan va ser clar que Hitler i el seu aliat Mussolini perdrien la guerra, Víctor Manuel va voler desmarcar-se'n i va ordenar la detenció del duce.
El rei d'Itàlia va fer costat a Mussolini durant 21 anys, la qual cosa va hipotecar el futur de la monarquia
L'intent de blanquejar el paper del tron durant el feixisme no va fructificar. L'opinió republicana va créixer a Itàlia a l'escalf de la derrota feixista. Víctor Manuel, veient-se perdut, va abdicar en el seu fill, Humbert II, per veure si aquest podia salvar la corona. Però el regnat d'Humbert va ser breu. Un referèndum va proclamar la República a Itàlia el 1946. Aquest article de Sàpiens explica la història.
- Leopold III, ambigu amb Hitler. El rei belga Leopold III, que va regnar entre 1934 i 1951, va provocar una gravíssima crisi constitucional al seu país. És el que es va conèixer com a "qüestió reial". Quan les tropes alemanyes van envair Bèlgica, el govern va marxar a Londres, però el monarca va optar per quedar-se i signar la rendició. No va adherir-se formalment al III Reich i va acabar sent un presoner a palau, però la seva actitud antiheroica va ferir la seva imatge.
Després de la guerra, el país es va dividir entre partidaris (molt majoritaris a Flandes) i contraris. Leopold va estar un temps a Suïssa fins que un referèndum el 1950 va obrir-li la porta al seu retorn triomfal. Però les protestes es van estendre, especialment a Valònia, hi va haver xocs amb la policia (un d'ells amb tres morts) i finalment Leopold va abdicar en el seu fill Balduí el 1951. Un bon resum de la crisi a l'entorn Leopold el podeu llegir aquí.
- El cas de Grècia. Un cas de monarquia fallida és el de Grècia, que coneix molt bé la família reial espanyola. La reina Sofia és germana del darrer monarca grec, Constantí, de 80 anys. Va regnar entre 1964 i 1967, en una etapa molt inestable i en què el rei va intervenir contínuament en la formació i caiguda de governs. El seu gran error va ser acceptar el cop d'estat dels coronels l'abril de 1967. L'acte de jurament del govern militar fet per Constantí el va convertir en una figura impopular.
Constantí, germà de la reina Sofia, va perdre la corona pel seu continu intervencionisme en política i per no haver-se enfrontat a la dictadura dels coronels
Molt aviat, Constantí es va enfrontar als militars perquè no volia ser una figura decorativa, fins que va intentar fer-se amb el poder personal i, en fracassar, va marxar a l'exili a Londres. Però ell ja no recuperaria el tron. Quan la dictadura militar va caure el 1974, un referèndum va deixar els partidaris del tron amb poc més d'un 30% dels vots i es va proclamar la República. Constantí va quedar-se a Londres fins que el 2013 el govern grec li va permetre retornar al país. Aquí podeu trobar una completa panoràmica històrica de la monarquia grega.
- Liechtenstein, on el monarca regna i governa. S'ha dit que Liechtenstein és la darrera monarquia absoluta d'Europa i l'afirmació conté una part de veritat. Si més no, des del 2003, quan un referèndum va atorgar al príncep Hans-Adam II, que és el cap de l'estat, unes atribucions executives. Va concloure així un conflicte intern en aquest petit país alpí, situat entre Àustria i Suïssa (40.000 habitants i 160 quilòmetres quadrats).
Des del 2003, Hans-Adam II -que és també el principal empresari i banquer del país- governa el país i preserva un sistema que ha estat considerat un paradís fiscal per l'OCDE. Només la petitesa de l'estat ha fet que els excessos autoritaris del monarca hagin quedat en un segon terme informatiu. L'hereu al tron, el príncep Alois, detenta el càrrec de regent i és qui governa amb mà de ferro.
Quan es va plantejar una consulta sobre l'avortament, el 2012, va intervenir per vetar-la. Tot i que hi ha una minoria opositora, el cert és que la monarquia absoluta conserva un suport majoritari en un país d'opereta que no té deute públic i amb una família reial que és la més rica del planeta.