Ciència en societat

El llarg procés fins que una vacuna es pot començar a distribuir al món

Per a garantir una certa immunitat, cal que s'administri almenys a la meitat de la població del planeta

per Cristina Junyent , 19 d'agost de 2020 a les 13:45 |
Mostres en un laboratori. | Europa Press
Investigadors de tot el món competeixen per desenvolupar una vacuna contra la Covid-19. Hi ha més de 170 vacunes candidates, que són rastrejades per l'Organització Mundial de la Salut (OMS). De les últimes que hem tingut notícia són la de Rússia, que asseguren que ja està a punt, i la de la Xina, que ha estat patentada. De totes, potser només una dotzena són prometedores: moltes cauran pel camí abans d'arribar al mercat. Però això no és pas dolent.

Quan hi ha hagut competència en la recerca les descobertes, han projectat els beneficis durant dècades. Encara ara ens beneficiem dels avenços en el coneixement obtinguts durant la cursa per l'espai durant la Guerra Freda. Encara que fracassin la major part dels objectius per a trobar una vacuna, que hi hagi ara tanta recerca per a trobar-ne una, afavoreix el coneixement genètic i obre portes a descobrir el guariment d'altres malalties.


Totes les vacunes es basen en el mateix principi: imitar el virus –o una part– per a estimular que el nostre sistema immune ens defensi amb els anticossos desenvolupats. A grans trets, hi ha quatre tipus de vacuna. Les basades en el mateix virus atenuat, eliminant-ne zones infectives del material genètic. Les que prenen la càpsula d'un altre virus com a vehicle i en canvien el contingut. Les fetes a partir d'un fragment de l'àcid nucleic del virus. I les que ho fan a partir d'una proteïna específica, com ara les espícules que permeten el virus d'entrar a la cèl·lula humana.

Les vacunes normalment requereixen uns deu anys de proves per a confirmar que són segures i eficaces, a més del temps addicional per a ser produïdes a gran escala. Com s'administren a milions de persones sanes, han de seguir uns estàndards de seguretat més alts que altres medicaments. Tot i això, s'espera que hi hagi una vacuna (o algunes més) contra el coronavirus en un any o un any i mig.


Com es proven les vacunes?

Les proves comencen un cop acabada la fase de disseny a laboratori. Seguint els protocols adequats, la primera prova es testeja en animals per a veure si desencadena una resposta immune. És l'etapa preclínica i encara té lloc al laboratori.


Després, comencen les tres fases dels assajos clínics. En la primera, la vacuna es dóna a un grup reduït de persones per determinar si és segura i testejar la resposta immune que provoca en humans. En la segona, s'administra a centenars de persones per afinar la seguretat i la dosificació correcta. En la tercera, es dispensa a milers de persones per confirmar la seva seguretat —incloent efectes secundaris poc freqüents— i l'efectivitat. Tots els assajos comporten l'existència d'un grup control al qual se li dispensa un placebo.

Fa poc més de vuit mesos que es coneix la seqüència del virus i ja hi ha més de cent vacunes en fase preclínica, i gairebé una dotzena en fase clínica. En el cas de la covid-19 s'està accelerant el procediment com no havia succeït abans; algunes fases es combinen per a provar-les en més persones alhora i guanyar temps. Però cal no escurçar les proves de seguretat: una vacuna no segura seria catastròfic per al progrés de la malaltia, pels possibles efectes secundaris i perquè a occident afavoriria el perillós moviment antivacunes.

La meitat de la població vacunada, com a mínim

Un cop superats els assajos clínics, per a vacunar la població encara cal la fase de producció i de distribució per a estar disponible i ser administrada a milions de persones. Al planeta som més de set-mil vuit-cents milions d'habitants; per a garantir una certa immunitat cal que s'administri almenys a la meitat de la població. Tot i això, si és que la protecció és efectiva al 100% i la immunitat es manté només amb una sola dosi. I per a això, caldrà temps.

En termes d'espècie, el més efectiu seria distribuir la vacuna a tot el món, i no en un únic país o territori. Establir prioritats fixant-nos en aspectes epidemiològics, socials i de risc, més que polítics. Estalviaria temps global de pandèmia i els seus efectes secundaris, com ara els econòmics o psicològics. Però, com convèncer un polític que renunciï a vacunar als ciutadans del seu estat pel bé comú de tota la humanitat?

Cal també afrontar el repte de la propietat de la vacuna. Seria un bé públic? La major part de les vacunes són desenvolupades en laboratoris privats. Hi ha l'antecedent de les dues vacunes contra la pòlio, que els seus descobridors van alliberar de patent. L'OMS propugna una col·laboració entre el sector privat i el públic (els estats), a fi d'alliberar les fórmules per tal que es puguin fabricar genèrics assequibles per a molts països que, d'una altra manera, no hi podrien accedir.

Així que, per anar bé, el motor hauria de ser el bé comú, ja que escurçaria la pandèmia a nivell global. Si no hi ha espais de cooperació, el país que l'administri als seus ciutadans quedarà reclòs de nou dins les seves fronteres.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació