Com cada dia i ben d'hora al matí, l'enginyer Enemon Kawaguki, de quaranta anys, marxava tranquil·lament cap a la fàbrica Mitsubishi situada als afores d'Hiroshima. A les vuit del matí es trobava al seu despatx. Entre els seus companys era conegut per la seva energia, el seu infatigable bon humor tot i la guerra, a més de ser un esportista nat, tot i la feina que comportava la fàbrica. Cap a un quart de nou, en Kawaguki va sentir una remor que provenia del cel. Sens dubte era un avió bombarder. Tots els membres de la fàbrica van desfilar cap als refugis abans que arribés a sonar la sirena. Era el 6 d'agost de 1945.
En Kawaguki va trigar més del normal en dirigir-se al refugi. A un quart de nou exactes, el va sorprendre una llum cegadora que mai més oblidaria. Al cap d'uns minuts es trobava a terra, d'esquenes, sense saber explicar que havia passat. Mai va poder-ho fer amb exactitud. L'enginyer japonès es va aixecar de terra completament nu, envoltat de cendra, un incendi amb flames de més de 10 metres d'alçada i una fàbrica en ruïnes.
L'abans i el després de la zona de l'explosió de la bomba d'Hiroshima Foto: Wikicommons
L'edifici de la Mitsubishi estava situat a cinc quilòmetres de l'epicentre de la detonació. Ferit, amb una biga que li havia obert una bretxa substancial a l'esquena, no entenia que passava. Va decidir moure's però tal com va relatar a l'historiador Fernand Gigon, qui va recollir el seu testimoni, una ratxa de vent -com una flamarada- provenia des de l'epicentre de l'explosió i va decidir fugir cames-ajudeu-me cap al mar.
Va marxar com va poder fins al mar i després per la vorera del riu Ota, on es va tirar a l'aigua per intentar calmar les cremades. Va nadar durant hores fins que va poder arribar a un dels turons que rodeja la ciutat i allà la va veure: la ciutat d'Hiroshima destruïda fins a l'arrel, convertida en una runa on els incendis s'acumulaven més enllà de la vista. Va seguir caminant fins a una estació ferroviària on va trobar les vies aixecades i es va adormir en vagó. Al cap dos dies es va llevar en un altre tren, aquest era sanitari, on s'acumulaven centenars de ferits provinents d'Hiroshima. Era la matinada del 9 d'agost de 1945 i es dirigien a Nagasaki a traslladar-los a l'hospital.
L'Enemon va sortir de l'estació amb cinc companys més de viatge, enlluernats per la pau que vivia Nagasaki, completament aliena a les zones bombardejades i al terror viscut a Hiroshima. Quan caminaven cap a la zona cèntrica amb la resta de ferits, l'enginyer va tornar a sentir el terrorífic brunzit d'un avió bombarder. Pres pel pànic i pel que van relatar diversos testimonis a Gigon, en Kawaguki es va tirar a terra en un fangar i es va tapar amb tota la brutícia que va poder. Horrotizat, va mirar al cel diverses vegades, espantant la gent que caminava de bon matí. Al cap d'uns minuts va tornar-la a veure: la llum cegadora i la detonació d'una bomba atòmica.
La bomba va caure a uns quatre quilòmetres d'on es trobava aquest cop. Va tornar a veure, en 72 hores, el bolet atòmic, el terror del rastre nuclear i els incendis perennes per tota una ciutat. Centenars de milers de vides destrossades en un segon. L'Enemon Kawaguki va sobreviure a les dues bombes atòmiques però va perdre completament la raó. Fins al 1957 no va trobar cap feina estable, va patir crisis nervioses incomptables vegades i va acabar morint cobert de pústules, una conseqüència de la contaminació atòmica. Va ser un dels pocs supervivents de les dues bombes atòmiques i un dels pocs casos confirmats de càncer atòmic de Nagasaki. Molt pocs altres van poder explicar l'experiència d'haver viscut l'infern dues vegades a la vida.
