La notícia de la mort sobtada de Carles Ferrer Salat va sorprendre la societat catalana un 18 d'octubre de 1998. Un infart en un hotel de Barcelona es va endur de manera fulminant la vida del dirigent empresarial més brillant de la seva generació, que va construir una fortuna a base de medicaments tan populars com el calmant Gelocatil.
Nascut a Barcelona el 22 de març de 1931 en una família burgesa amb negocis en el sector químic i en l'alimentació, Ferrer Salat va fer els estudis d'enginyeria química en l'Institut Químic de Sarrià (IQS), des d'on va sortir llicenciat el 1953. No són dades irrellevants.
L'IQS és una institució de la Companyia de Jesús on es formaven els fills de bones famílies de Barcelona. Ferrer Salat va fer-hi bons amics com Artur Suqué i Carles Güell de Sentmenat. Unes connexions fonamentals per entendre moltes coses que passarien a la societat catalana i també a l'espanyola. Van ser els Suqué, els Güell de Sentmenat, els Mas Cantí i els Ferrer Salat, els qui crearien una de les entitats civils més rellevants de l'estat espanyol: el Cercle d'Economia.
El Cercle va sorgir d'un grup de joves de casa bona que es reunien els diumenges a la tarda en el que es va anomenar el Club Comodín, un centre d'esbarjo dels anys cinquanta, quan les festes tot just se les podien permetre uns pocs elegits. Quan es va voler construir una entitat que anés més enllà de les trobades informals i tingués vocació d'incidència, van crear el Cercle. Casa bona, estudis als jesuïtes i prou sensibilitat per entendre que el franquisme era el present inevitable, però que el futur havia de ser una altra cosa. En aquell futur encara boirós, Europa apareixia com una referència imprescindible.
La coneixença de molts fundadors del Cercle amb l'historiador Jaume Vicens Vives va ser cabdal per eixamplar-ne la influència, que va acostar-se així a un economista savi i ambiciós, que era Fabià Estapé. I també, i no menys rellevant, al futur cervell del Pla d'Estabilització de l'Espanya franquista exhausta per l'autarquia, Joan Sardà Dexeus, un economista que havia col·laborat amb la Generalitat republicana. El Pla d'Estabilització i el Cercle d'Economia van néixer gairebé a la mateixa hora.
El primer president de l'entitat va ser Carles Ferrer Salat, que el va presidir entre el 1958 i el 1965, prou temps per impregnar aquella casa, que continua sent un dels fòrums més influents de la vida civil catalana. Als fundadors del Cercle d'Economia com Ferrer Salat els anava bé el terme "comodín", un senyal de capacitat d'adaptació a tot tipus d'ambients. Però s'ha de certificar que el Cercle va ser de les poques creacions de la societat civil catalana al marge dels postulats oficials del franquisme.
Detingut per "europeista"
El jove Ferrer Salat es movia en els ambients de l'oposició moderada al règim. En el seu cas, va ser la seva convicció europeista la que el va dur a sentir animadversió per la dictadura. Ell en parlava poc d'aquesta activitat, però fonts de la família han confirmat a NacióDigital un episodi poc conegut de la seva vida: una detenció per activitats contra el règim. El futur president de Foment del Treball i la CEOE va passar una setmana als calabossos de la Prefectura de Policia de Via Laietana.
Francesc Cabana en proporciona algun detall a la seva biografia Carles Ferrer Salat (RBA), on explica que el futur líder empresarial va ser detingut en un local clandestí fent funcionar una llegendària multicopista. Va sortir de Via Laietana amb una fitxa policial oberta on se'l titllava d'"europeista", un concepte molt negatiu a l'època. D'aquesta experiència, segons explica la família, li va quedar la pneumònia que va contraure als calabossos i de la qual mai no va arribar a recuperar-se del tot.
L'activista catalanista Josep Espar Ticó esmenta el jove Ferrer Salat en un volum de les seves memòries, Amb C de Catalunya (Edicions 62), explicant que solia participar en trobades amb el poeta Carles Riba. Un senyal clar que el futur empresari se sentia ben aliè als ambients del règim.
Carles Ferrer Salat. Foto: Ferrer.
Del Cercle d'Economia al partit polític Centre Català
En els inicis de la Transició, Carles Ferrer va estar integrat en l'operació per crear un partit de centre catalanista de tipus liberal i europeista. Membres insignes del Cercle d'Economia van estar directament implicats en el projecte. Ferrer ho va seguir de molt a prop. Sempre li havia atret la política. El partit va arribar a néixer i es va dir Centre Català. Algun dels fundadors va recordar que així també s'havia anomenat el partit fundat el segle XIX pel pare fundador del catalanisme polític Valentí Almirall. Amics de Ferrer com Güell de Sentmenat i Mas Canti en van ser altres impulsors. En les primeres eleccions democràtiques, el partit va concórrer en coalició amb Unió Democràtica, formant la candidatura Unió del Centre i la Democràcia Cristiana, que només va obtenir un diputat, Antoni Cañellas.
Un empresariat modern, però a la dreta
Carles Ferrer Salat va jugar un paper decisiu en tots els moviments de renovació que es van produir en el món empresarial a les acaballes del franquisme. Junt amb el gruix del Cercle d'Economia va ser molt actiu en la unificació en una sola entitat de les dues Cambres existents fins al 1967, la de Comerç i la d'Indústria. Al costat d'una figura cabdal per entendre la filosofia d'un sector de la burgesia catalana, Andreu Ribera Rovira.
Ferrer va ser el primer president de la patronal catalana sorgida de la Transició, tot liderant Foment del Treball entre 1977 i 1978. De fet, el seu lideratge en l'empresariat català li va servir de plataforma per presidir la nova gran patronal Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE), creada el 1977 sobre les restes de la vella estructura dels sindicats verticals franquistes. La va presidir fins al 1984.
La seva etapa va ser un altre senyal de la influència que exercia la burgesia catalana en els centres de poder madrileny, al front de la patronal els anys de la Transició i els primers de la llarga etapa de governs socialistes. Va demostrar capacitat per entendre la importància dels pactes socials amb els sindicats. Però alhora va ser un interlocutor dur, amb un discurs que a vegades va ser contundent contra els tics populistes dels governs d'Adolfo Suárez. Es va mostrar molt crític amb els Pactes de la Moncloa perquè va considerar que havien enfortit els sindicats i marginat la patronal.
L'expresident espanyol Leopoldo Calvo Sotelo va recollir a les seves memòries les pressions de Ferrer Salat, com a líder de la CEOE, perquè cessés el vicepresident econòmic del govern, Juan Antonio García Díez, a qui considerava massa "socialdemòcrata". Ferrer Salat també va ser dels primers a felicitar Felipe González la mateixa nit que els socialistes van guanyar les eleccions per majoria absoluta, el 28 d'octubre de 1982.
El nom de Ferrer Salat encara va circular amb profusió els anys vuitanta per liderar o jugar un paper important en la reconstrucció de la dreta espanyola. Manuel Fraga va arribar a sondejar-lo. Però l'empresari no es va decidir a baixar a l'arena política.
Home clau en els Jocs del 92
Ferrer Salat també va ser un nom important en els Jocs Olímpics del 1992. Tot i haver abandonat la carrera de tennista, l'esport sempre el va atreure. Anys després de deixar la CEOE, va voler reforçar la seva presència en l'estructura de l'esport fins a ser president del Comitè Olímpic Espanyol. Amic de Juan Antonio Samaranch, aquest el va ajudar a entrar al COI i quan Barcelona va guanyar la nominació dels Jocs, Ferrer Salat va ser un dels homes forts del comitè organitzador.
Un enginyer amb tres carreres
Mentre fundava els Laboratoris Ferrer, a principis dels anys cinquanta, ja pujava esglaons en el tennis, on de seguida va destacar, fins a formar part de l'equip espanyol de la Copa Davis i guanyar el campionat d'Espanya. L'esport li va permetre viatjar per l'estranger, el que sembla que fou determinant en el despertar d'un europeisme que en el Cercle d'Economia, com hem dit, trobaria bona acollida. Va deixar el tennis per concentrar-se en el seu vessant empresarial, però el que no va deixar va ser d'estudiar per formar un currículum acadèmic potent, amb les carreres de filosofia i economia.
Sergi Ferrer-Salat Foto: Ferrer
Sergi Ferrer-Salat, mecenatge verd
La desaparició de Carles Ferrer va precipitar la successió al capdavant de Ferrer Internacional en la persona del seu fill, Sergi Ferrer-Salat Serra di Migni, nascut a Barcelona el 5 de febrer de 1968. L'hereu es va fer càrrec del transatlàntic empresarial amb només 30 anys d'edat. Una bona mostra del reconeixement a la figura del pare va ser la transformació del seu cognom en Ferrer-Salat.
Sergi Ferrer-Salat, llicenciat en Ciències Econòmiques, ha estat també lleial a la voluntat d'intervenció social del fundador. Ha estat membre de la junta del Círculo Ecuestre, un dels cenacles patricis de Barcelona, i pertany a nombroses institucions. Però ha reforçat un perfil de mecenatge i filantropia en el qual se sent còmode. Algú podria creure que passa més temps dedicat a l'activitat cultural i de mecenatge que no pas treballant a l'empresa per guanyar més diners.
Fa uns mesos, en una entrevista per al programa Globus Sonda de TV3, sobrevolant la Conca de Barberà en globus, Ferrer-Salat va insistir en l'aposta pel medi ambient i va parlar sobre el seu concepte de negoci. L'objectiu de l'empresa que presideix, va dir, era "no guanyar diners, sinó ser rendible per garantir el futur de la companyia". Referint-se als seus projectes de mecenatge, va explicar que "la filantropia en el camp de l'educació i la ciència tenen com a fi últim eradicar la necessitat de la caritat".
Sergi Ferrer-Salat, entrevistat dalt d'un globus en un programa de TV3 . Foto: TVC.
Abocat a la fundació musical
Sergi Ferrer-Salat s'ha abocat a la fundació musical creada pel seu pare. Va començar una estreta col·laboració amb el Festival de Jazz de Barcelona, amb un programa de masterclasses dels grans noms del jazz internacional al Conservatori del Liceu, però obert a totes les escoles de música, amb una oferta considerada d'alt nivell. L'any 2020, es va ampliar la col·laboració amb el Conservatori Superior de Música del Liceu amb les Beques Ferrer-Salat per a estudis integrals, destinades a promoure l'excel·lència musical de joves músics en els àmbits de la música clàssica, contemporània, jazz i la música moderna. Es concedeixen 60 beques cada any.
Més tard, junt amb el Conservatori del Liceu i la Fundació d'Escoles Parroquials de l'Arquebisbat de Barcelona, va crear un programa d'educació musical a Primària per a la integració social en entorns desfavorits i amb elevat risc d'exclusió social. Aquest programa s'ha engegat, a partir del curs 2016-17, en tres escoles de Barcelona: Baró de Viver, Bon Pastor i Trinitat Vella, i arriba a uns 700 nens. L'any vinent s'ampliarà a Ciutat Meridiana, i garantirà una educació primària musical a prop de 4.000 nens i nenes.
La darrera iniciativa de la fundació és Hip Hop Project In, juntament amb el musicoterapeuta Salih Gulbay i sota el lideratge investigador de la divisió de psiquiatria i salut mental de Vall d'Hebron, per aplicar els avenços de la Hip Hop Therapy als refugiats que viuen a Catalunya i que siguin diagnosticats amb trastorn d'estrès post-traumàtic.
La seva germana, Beatriz (Barcelona, 1966) ha tingut una carrera esportiva en el món de l'hípica,, seguint la petjada esportiva del seu pare. En els Jocs d'Atenes del 2004 va obtenir la medalla de bronze en doma clàssica.
"Una Catalunya dividida"
Sergi Ferrer-Salat no s'ha distingit per parlar gaire de política. Però no va evitar fer-ho l'octubre del 2017: en un acte a Madrid de la fundació musical que porta el nom del seu pare, va afirmar que "no existeix una Catalunya, sinó dues", i que el país estava completament dividit. Va admetre "desassossec" pel conflicte polític i va criticar els dirigents que "parlen en nom del poble".
Nom: Sergi Ferrer-Salat Serra di Migni (Barcelona, 1968), president del Grupo Ferrer Internacional SA.
Família: Fill de Carles Ferrer Salat i Blanca Serra di Migni.
Negoci: Grupo Ferrer Internacional SA, compartit amb la seva germana Beatriz Ferrer-Salat Serra di Migni (Barcelona, 1966).
Un lloc: Falset (Priorat), on té les bodegues Ferrer Bobet.
Actitud davant el procés: l'octubre del 2017 va criticar els dirigents catalans i va declarar que "Catalunya està dividida".
El Gelocatil, el producte
El fundador de l'empresa, Carles Ferrer i Salat, va començar la seva activitat en un petit laboratori quan va acabar els seus estudis l'any 1953, junt amb el seu cosí Jordi Ferrer. L'empresa Laboratoris Ferrer es va constituir com a tal el 1959. La primera dècada, la dels seixanta, va actuar només dins l'estat espanyol. El 1970 enceta l'expansió internacional amb la compra de Trommsdorf GmbH a la República Federal Alemanya, on el 1975 va inaugurar una nova planta per aquesta firma, que tenia els orígens el 1797. Enceta un treball de completar el seu cicle productiu creant les companyies químiques Exquim i Interquim, i un centre d''I+D a Barcelona, el 1977.
El 1975 va substituir el nom de Laboratorios Ferrer SL pel de Ferrer Internacional SA i va continuar en una etapa de creixement que anys després el va situar com el número 2 del seu sector a Catalunya, només per darrer de la fusió Almirall-Prodesfarma, dels Gallardo i Antoni Vila Casas. Un dels motors de l'expansió va ser el Gelocatil, un analgèsic a base de paracetamol que es consumeix massivament com a calmant de baixa intensitat. El 1988 compra Zoster, líder mundial en l'extracció de derivats químics de procedència vegetal per al sector alimentari i farmacèutic. Mentrestant, continua l'expansió internacional.
Publicitat del producte més conegut de Ferrer contra el dolor: el Gelocatil. ND
Segons l'estudi de Mercedes Cabrera Calvo Sotelo i Núria Puig, l'enlairament dels laboratoris es va aconseguir per diversos mitjans: representacions de marques estrangeres; elaboració de genèrics amb patent estrangera i introducció progressiva de productes propis. A l'exterior, va passar de buscar representants en empreses estrangeres a crear la seva pròpia xarxa exterior i, en una fase superior, a la creació de filials a Alemanya, Argentina, Mèxic i Perú, amb preferència per a l'adquisició d'empreses que ja estiguessin en funcionament, que era el mètode que havien aplicat les grans multinacionals capitalistes per exportar des de principis del segle XX.
El complex arriba a comptar amb dotzenes de societats filials que actuen en uns noranta països, sobretot a Amèrica Llatina, però també a Alemanya, França, Itàlia, Portugal, Hong Kong Brasil, Brasil i Irlanda. El 2002, ja sota la direcció de Sergi Ferrer-Salat, el grup sumava un miler de treballadors. En el seu moment de màxima expansió, la divisió dedicada a l'alimentació humana i animal i els seus additius i complements produeix begudes, derivats de fruites, olis, etc. Ja a la dècada dels noranta, obre una unitat hospitalària centrada en teràpies i tecnologia avançada per a oncologia, medicina intensiva i cures pal·liatives.
La caiguda del Banc d'Europa
En la trajectòria professional de Carles Ferrer Salat hi va haver un punt negre: la gestió del Banc d'Europa, que havia fundat el 1973 i que va entrar en crisi a principis dels noranta. Finalment, va haver de trucar a les portes de la Caixa, on es va trobar ben acollit. Hi tenia amics: Samaranch era el president de l'entitat i Josep Vilarasau Salat, cosí seu, n'era el director general. La Caixa va adquirir el Banc d'Europa i l'expedient va quedar resolt.
Oficines centrals de Ferrer a l'Illa Diagona, de Barcelona.
Tornar a allò bàsic
No es pot dir que la gestió del jove Ferrer-Salat al front de la seva companyia hagi estat rupturista. En línies generals, ha anat seguint el model d'expansió endreçada heretat del seu pare. Les dades oficials de la companyia estableixen que la primera dècada dels 2000, ja presidida per ell, es va igualar o superar el 10% del creixement interanual durant vuit exercicis seguits, que és una dada espectacular. Alguns exercicis es tancaven amb beneficis superiors als 30 milions d'euros.
Però dins d'aquest model, el grup Ferrer sembla haver fet cas de la idea back to the basics que ha arrelat en els darrers anys, sobretot per afrontar la crisi de 2008. Ha venut àrees d'activitat que no formaven part del cor de la firma i que, a més, no eren rendibles, o no ho eren prou.
Mario Rovirosa, el nou conseller delegat des de març de 2008 en substitució de Jordi Ramentol, (18 anys en el càrrec) ha dut a terme aquesta esporgada començant per les vendes Diater a Nazca Capital per 45 milions, i de Tarbis Pharma a Hetero, la companyia índia. Amb aquestes vendes obtenia un efectiu amb què atacar el deute viu de 250 milions que sostenia amb Caixabank, Banco Bilbao i d'altres. Les següents vendes han estat les de HealthTech Bioactivies, Abac Therapeutics i MicroCaps. Tot plegat amb un objectiu: centrar-se en ser una farmacèutica especialitzada en els sistema nerviós central, el dolor, el cardiometabolisme i les malalties minoritàries. Les vendes internacionals representen el 50% del total del grup. El 2014, va presentar un tractament cardiovascular pioner en un acte celebrat a Sant Cugat del Vallès, on té una de les seves seus.
També ha engegat projectes com el celler ecosostenible Bodegues Ferrer Bobet, a Falset (Priorat), i el restaurant Monvínic, a Barcelona, que és un referent de prestigi com a vinoteca. Durant la pandèmia, el restaurant ha garantit 40.000 menús de cuina de proximitat per a persones sense sostre de la parròquia de Santa Anna de Barcelona.
Qui no troba la manera de sortir dels números vermells és el restaurant i bodega Monvínic, que pateix pèrdues constants d'ençà de la seva inauguració el 2008. Ubicat al carrer Diputació, entre Balmes i Rambla de Catalunya, compta amb una selecta i impressionant bodega i organitza activitats entorn la cultura vitivinícola. Però no sembla que aquest dèficit, que no és res de l'altre món, preocupi massa Ferrer-Salat, que ho deu contemplar com una despesa més de promoció i mecenatge cultural.
Planta farmacèutica de Ferrer a Sant Cugat.
Sostenibilitat i compromís verd
El president del Grupo Ferrer Internacional SA ha fet una aposta molt personal en favor del compromís verd de l'empresa. Les plantes que té a Catalunya compten amb la certificació d'edifici lead. Des del 2017, tota l'energia elèctrica que es fa servir a les seves instal·lacions a l'estat espanyol prové de fonts renovables. Ferrer-Salat és membre del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible de la Generalitat.
El Grupo Ferrer ha consolidat la sostenibilitat com una de les seves marques d'identitat. Ara està aplicant estratègies d'economia circular als seus processos de producció, amb l'ecodisseny dels envasos i treballant per recuperar el rebuig industrial, un objectiu que en aquests moments ja obté en un 82%.
Sergi Ferrer-Salat i la seva família ocuparien el lloc 179 entre les fortunes espanyoles i el 50 entre les catalanes, segons el rànquing anual que elabora el diari El Mundo. Li calcula un patrimoni net de 280 milions. No se li coneix patrimoni en Borsa. El 2018 la facturació de la companyia hauria assolit els 651 milions, amb un creixement del 5% vist l'any anterior. Els beneficis va n ser de 12,1 milions, amb un creixement del 39%.
En la concepció social, Sergi Ferrer-Salat ha expressat conceptes radicals, que han sorprès en algun dels seus entorns empresarials, com ara aquest: "Si el 50% del patrimoni dels family office anés a causes socials, el país aniria millor". El gener de 2017, en un sopar amb membres del col·lectiu Respon.cat va criticar grans empreses multinacionals per tenir proveïdors que practiquen l'"esclavitud"; va denunciar que en sectors com el químic i el farmacèutic hi ha "massa casos en què s'ha sacrificat la salut de la gent", i va queixar-se del grau de contaminació de la ciutat de Barcelona, "la tercera més contaminada d'Europa; després de córrer per la Diagonal no sé si s'està millor o pitjor de salut".
Va envestir també contra els científics que busquen fórmules alimentàries que combinin sucre, sal i greixos "per generar dependència"; contra les amnisties fiscals "sense pagar quasi impostos", i contra el que considerava "una exhibició impúdica de riquesa en els mitjans socials". També va dir que encara s'espera que "les Business School entonin el mea culpa sobre les crisis financeres".