02
d'agost
del
2020
Actualitzat
el
03
d'agost
a les
16:46h
La crisi derivada de la pandèmia ha extremat encara més la situació d'emergència habitacional que es viu a Barcelona i a l'àrea metropolitana. Els acomiadaments o ERTO han comportat dificultats per pagar el lloguer o han deixat moltes persones sense casa, especialment aquelles que vivien rellogades o sense contracte. Els Serveis Socials de l'Ajuntament de Barcelona han atès 44.463 persones durant l'epidèmia, el 70% de les quals han estat dones, que sobretot han demanat ajudes d'alimentació i habitatge.
L'Informe sobre la inseguretat residencial a Barcelona 2017-2020 fet per la PAH, l'Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), l'Observatori DESC, Enginyeria Sense Fronteres i l'Agència de Salut Pública de Barcelona també assenyala les dones com a població especialment vulnerable en matèria d'emergència habitacional. Del total de 415 persones en situació d'emergència enquestades 290 són dones i 125 homes, cosa que evidencia com són les dones les que més recorren a la PAH, l'APE o altres moviments socials. Entre les persones amb problemes per pagar la hipoteca el 68% són dones i el percentatge es manté en relació al lloguer, amb un 67%.
L'informe també assenyala que el 74% de les persones enquestades que han ocupat un pis són dones i que el 38% d’aquestes ho feien amb fills a càrrec. "Les dones són majoritàriament les que han accedit a un habitatge sense títol habilitant per falta d’ingressos i la impossibilitat d’accedir a un lloguer de mercat", assenyala l'estudi.
En l'informe també destaca que el 28% de les famílies enquestades són monoparentals, de les quals el 91% són dones amb fills. Tot plegat comporta, a més dels evidents problemes per accedir a un habitatge, conseqüències per a la salut. Gairebé 9 de cada 10 dones enquestades presenten mala salut mental i 6 de cada 10 mala salut percebuda.
"La incertesa i el patiment són constants"
La majoria rotunda de dones també es produeix a l'Assemblea de Drets de Barcelona, un col·lectiu assembleari i autogestionat impulsat per donar resposta als problemes d'habitatge, feina o violència masclista. La Sukhaila és una d'elles i fa mesos que va ocupar un pis al Besòs després de separar-se de la seva parella i deixar el pis de lloguer on vivien. "Vaig comprar una clau per 1.500 euros per no quedar-me al carrer amb les criatures", recorda. Ara viu a l'habitatge amb els seus quatre fills menors d'edat i el seu germà.
La Sukhaila és una de les moltes persones que ha hagut de recórrer a la compra de claus de pisos ocupats. Un negoci a l'alça a Barcelona, organitzat per grups criminals que rebenten els panys de pisos buits -habitualment de bancs o grans propietaris- per vendre'ls de manera il·legal a famílies empobrides.
Qui tampoc té una solució definitiva als seus problemes d'habitatge és la Mariam, que comparteix col·lectiu amb la Sukhaila. En el seu cas, va ser víctima d'un desnonament per impagament del lloguer i des de l'abril del 2019 ha estat encadenant allotjaments temporals facilitats per l'Ajuntament de Barcelona. "Em diuen que potser he d'esperar tres anys", assegura. Segons diversos moviments socials l'espera per un pis d'emergència a la capital és de dos anys de mitjana. Un altre cas, el de la Sara, exemplifica a la perfecció aquest escenari. Ella i les seves dues filles fa dos anys que esperen i ara han pogut entrar de manera temporal en un pis turístic facilitat per l'Ajuntament. "La incertesa i el patiment són constants. Cal viure-ho per entendre el que se sent", diu.
Segons dades de l'Ajuntament durant el 2018 més de la meitat de famílies amb dret a un habitatge d'emergència no en van rebre cap. Això obliga que les famílies hagin d'anar alternant allotjaments temporals, des de pensions a albergs. Ara, la Mariam i la seva filla menor viuen en un aparthotel. "Des del desnonament el temps més llarg que he estat sense que em canviessin de lloc són sis mesos. Visc amb les maletes a la porta", assegura. El col·lapse de la mesa d'emergència fa que els allotjaments temporals hagin perdut la seva funció original, que era passar-hi pocs dies. El 2018 les persones desallotjades de casa seva van passar de mitjana 173 dies en hotels, pensions i pisos turístics cedits per l'Ajuntament.
L'adjudicació d'un pis, de vegades, no acaba amb els problemes. És el cas de l'Asmaa, que va rebre un pis a Nou Barris, després d'haver estat desnonada a Sant Martí. "Pateixo la violència verbal i el racisme d'un veí. Jo i les meves dues filles no vivim tranquil·les", afirma. Per això reclama a l'Ajuntament que li permetin canviar el pis on viu, agafant-se a la normativa que permet sol·licitar el canvi un cop han passat dos anys. "Jo vull tornar a Sant Martí, allà ho tinc tot", diu.
"Les nenes no paren de preguntar-me quan trobarem un pis"
La situació no és exclusiva de Barcelona i a l'Hospitalet la Khadija i la seva família fa dies que reclamen, amb el suport de la PAH, un pis d'emergència. El 5 de març el propietari del pis on vivia de lloguer amb les seves tres filles va aconseguir desnonar-les i l'arribada de l'epidèmia va fer que l'Ajuntament li permetés allargar l'estada a l'aparthotel facilitat com a mesura d'urgència.
El 23 de juny, però, l'Ajuntament va deixar d'oferir-li aquesta opció. "Des d'aleshores anem dormint cada dia en un lloc diferent. Les nenes no paren de preguntar quan trobarem algun pis", explica. Les opcions de trobar-lo al mercat són poques, ja que els únics ingressos del nucli familiar són els 430 euros de la seva prestació.
La Kerly també demana un pis en condicions però en aquest cas a Caixabank. El 2008 va comprar un pis i la hipoteca contractada amb Barclays va passar a aquesta entitat anys després. Després de pagar durant cinc anys, el 2013 no va poder fer-ho més i finalment li van oferir un lloguer social en un altre immoble. La sorpresa, però, ha estat quan a l'entrar-hi ha comprovat que no reneix un mínim de condicions dignes per viure-hi. "La porta d'entrada no tanca, el lavabo no funciona, si plou entra aigua a casa i només hi ha llum en una habitació", explica.
"Fa set anys que arrossego aquest problema i això suposa un desgast mental que no et pots imaginar", lamenta. "El que vull recalcar és que el banc s'ha quedat 50.000 euros corresponents al pagament d'hipoteca, i també el pis que vaig comprar en el seu moment, i ara són incapaços d'oferir-me un lloguer social en un pis en condicions", apunta.
La Kerly, la Khadija, la Sara, la Mariam, l'Asmma i la Sukhaila són sis testimonis que serveixen per entendre la magnitud de l'emergència habitacional a Barcelona i la seva àrea metropolitana. La crisi de l'habitatge té cara de dona i la pandèmia amenaça de portar de nou al límit els problemes per accedir a un lloc on viure.
L'Informe sobre la inseguretat residencial a Barcelona 2017-2020 fet per la PAH, l'Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), l'Observatori DESC, Enginyeria Sense Fronteres i l'Agència de Salut Pública de Barcelona també assenyala les dones com a població especialment vulnerable en matèria d'emergència habitacional. Del total de 415 persones en situació d'emergència enquestades 290 són dones i 125 homes, cosa que evidencia com són les dones les que més recorren a la PAH, l'APE o altres moviments socials. Entre les persones amb problemes per pagar la hipoteca el 68% són dones i el percentatge es manté en relació al lloguer, amb un 67%.
L'informe també assenyala que el 74% de les persones enquestades que han ocupat un pis són dones i que el 38% d’aquestes ho feien amb fills a càrrec. "Les dones són majoritàriament les que han accedit a un habitatge sense títol habilitant per falta d’ingressos i la impossibilitat d’accedir a un lloguer de mercat", assenyala l'estudi.
En l'informe també destaca que el 28% de les famílies enquestades són monoparentals, de les quals el 91% són dones amb fills. Tot plegat comporta, a més dels evidents problemes per accedir a un habitatge, conseqüències per a la salut. Gairebé 9 de cada 10 dones enquestades presenten mala salut mental i 6 de cada 10 mala salut percebuda.
"La incertesa i el patiment són constants"
La majoria rotunda de dones també es produeix a l'Assemblea de Drets de Barcelona, un col·lectiu assembleari i autogestionat impulsat per donar resposta als problemes d'habitatge, feina o violència masclista. La Sukhaila és una d'elles i fa mesos que va ocupar un pis al Besòs després de separar-se de la seva parella i deixar el pis de lloguer on vivien. "Vaig comprar una clau per 1.500 euros per no quedar-me al carrer amb les criatures", recorda. Ara viu a l'habitatge amb els seus quatre fills menors d'edat i el seu germà.
La Sukhaila és una de les moltes persones que ha hagut de recórrer a la compra de claus de pisos ocupats. Un negoci a l'alça a Barcelona, organitzat per grups criminals que rebenten els panys de pisos buits -habitualment de bancs o grans propietaris- per vendre'ls de manera il·legal a famílies empobrides.
Qui tampoc té una solució definitiva als seus problemes d'habitatge és la Mariam, que comparteix col·lectiu amb la Sukhaila. En el seu cas, va ser víctima d'un desnonament per impagament del lloguer i des de l'abril del 2019 ha estat encadenant allotjaments temporals facilitats per l'Ajuntament de Barcelona. "Em diuen que potser he d'esperar tres anys", assegura. Segons diversos moviments socials l'espera per un pis d'emergència a la capital és de dos anys de mitjana. Un altre cas, el de la Sara, exemplifica a la perfecció aquest escenari. Ella i les seves dues filles fa dos anys que esperen i ara han pogut entrar de manera temporal en un pis turístic facilitat per l'Ajuntament. "La incertesa i el patiment són constants. Cal viure-ho per entendre el que se sent", diu.
El col·lapse de la mesa d'emergència aboca les famílies a viure en allotjaments temporals
Segons dades de l'Ajuntament durant el 2018 més de la meitat de famílies amb dret a un habitatge d'emergència no en van rebre cap. Això obliga que les famílies hagin d'anar alternant allotjaments temporals, des de pensions a albergs. Ara, la Mariam i la seva filla menor viuen en un aparthotel. "Des del desnonament el temps més llarg que he estat sense que em canviessin de lloc són sis mesos. Visc amb les maletes a la porta", assegura. El col·lapse de la mesa d'emergència fa que els allotjaments temporals hagin perdut la seva funció original, que era passar-hi pocs dies. El 2018 les persones desallotjades de casa seva van passar de mitjana 173 dies en hotels, pensions i pisos turístics cedits per l'Ajuntament.
L'adjudicació d'un pis, de vegades, no acaba amb els problemes. És el cas de l'Asmaa, que va rebre un pis a Nou Barris, després d'haver estat desnonada a Sant Martí. "Pateixo la violència verbal i el racisme d'un veí. Jo i les meves dues filles no vivim tranquil·les", afirma. Per això reclama a l'Ajuntament que li permetin canviar el pis on viu, agafant-se a la normativa que permet sol·licitar el canvi un cop han passat dos anys. "Jo vull tornar a Sant Martí, allà ho tinc tot", diu.
"Les nenes no paren de preguntar-me quan trobarem un pis"
La situació no és exclusiva de Barcelona i a l'Hospitalet la Khadija i la seva família fa dies que reclamen, amb el suport de la PAH, un pis d'emergència. El 5 de març el propietari del pis on vivia de lloguer amb les seves tres filles va aconseguir desnonar-les i l'arribada de l'epidèmia va fer que l'Ajuntament li permetés allargar l'estada a l'aparthotel facilitat com a mesura d'urgència.
El 23 de juny, però, l'Ajuntament va deixar d'oferir-li aquesta opció. "Des d'aleshores anem dormint cada dia en un lloc diferent. Les nenes no paren de preguntar quan trobarem algun pis", explica. Les opcions de trobar-lo al mercat són poques, ja que els únics ingressos del nucli familiar són els 430 euros de la seva prestació.
"Fa set anys que arrossego aquest problema i això suposa un desgast mental que no et pots imaginar"
La Kerly també demana un pis en condicions però en aquest cas a Caixabank. El 2008 va comprar un pis i la hipoteca contractada amb Barclays va passar a aquesta entitat anys després. Després de pagar durant cinc anys, el 2013 no va poder fer-ho més i finalment li van oferir un lloguer social en un altre immoble. La sorpresa, però, ha estat quan a l'entrar-hi ha comprovat que no reneix un mínim de condicions dignes per viure-hi. "La porta d'entrada no tanca, el lavabo no funciona, si plou entra aigua a casa i només hi ha llum en una habitació", explica.
"Fa set anys que arrossego aquest problema i això suposa un desgast mental que no et pots imaginar", lamenta. "El que vull recalcar és que el banc s'ha quedat 50.000 euros corresponents al pagament d'hipoteca, i també el pis que vaig comprar en el seu moment, i ara són incapaços d'oferir-me un lloguer social en un pis en condicions", apunta.
La Kerly, la Khadija, la Sara, la Mariam, l'Asmma i la Sukhaila són sis testimonis que serveixen per entendre la magnitud de l'emergència habitacional a Barcelona i la seva àrea metropolitana. La crisi de l'habitatge té cara de dona i la pandèmia amenaça de portar de nou al límit els problemes per accedir a un lloc on viure.