30 d'agost de 1957, un divendres. Els carrers de Nou Barris estaven mullats i José Molina i el seu amic Julián Ríos (Julianín), dues criatures de vuit anys del Turó de la Peira, van baixar pel carrer Nil per sortir a jugar al descampat que hi havia davant l'antic hospital mental de Sant Andreu (actual seu, entre d’altres, del districte de Nou Barris).
Mentre les seves ments innocents es concentraven en cercar caragols on ara hi ha la plaça de les mares de la Plaza de Mayo, van sentir una ràfega de trets i, de sobte, van veure un home saltar per sobre del petit mur sobre el qual passava el passeig de Verdum, caient a pocs metres d’ells.
Moguts per la curiositat s'hi van acostar corrent. L'home, amb una camisa blanca amarada de la seva pròpia sang, s'aferrava al seu últim fil de vida mentre manipulava una cosa a les seves mans davant la mirada atònita dels infants.
"¡Va a tirar una bomba!", van sentir que cridava un home, probablement un policia de paisà des de l'altra banda del mur. Espantats, van allunyar-se'n tan ràpid com van poder, amb el cor a cent.
José Gómez (Josico), que en aquell instant també tenia vuit anys havia anat a visitar el seu cosí José Molina. No era a casa i li van dir que baixés al descampat on la canalla jugava normalment, a veure si el trobava.
Josico va veure de lluny el seu cosí José i en Julianín a l'altra banda del passeig i quan anava cap allà, uns homes de paisà el van retenir i, tot seguit, ell va sentir també la ràfega de trets contra un home que anava en bicicleta que, abatut, queia rere el mur.
José Molina, Julián Ríos i José Gómez van anar a jugar i van tornar aquell dia a casa amb la innocència trencada. Havien vist assassinar a sang freda a un home davant els seus ulls. Cinquanta anys més tard, quan José Molina va tornar a reunir-se amb en Julianín va descobrir que el seu cosí era, aquell dia i a aquella hora, a l'altra banda del mur.
L'assassinat va succeir on ara hi ha la plaça de les mares de la Plaza de Mayo Foto: D.C.
Després de ser testimoni de l'assassinat, en Julianín havia tornat a casa, on li havien dit que sobretot no parlés d’això amb ningú, per si podia portar-li problemes i s'ho va guardar dins durant cinquanta anys fins que el seu cosí va començar a moure fils per donar a conèixer els fets.
Tots comentaven que havien tingut malsons recurrents després d'aquells fets, que els van marcar profundament. El dia de l’assassinat era la primera vegada que sentien armes de foc, fins al punt que no van saber què era aquell soroll fins que van constatar amb els seus propis ulls que un home era massacrat.
L'home de la camisa blanca que havien abatut a trets tenia 37 anys. Havia tingut una esposa i una filla de mesos, però havien mort l’any 1939, segurament metrallades com ell, però en aquest cas, quan anaven de camí de l'exili mentre ell era al front o en una presó franquista.
Es deia Josep Lluís Facerias, conegut com a Face o Petronio i era fill del Poble Sec. I des del 1920 havia estat vinculat al moviment llibertari català. Durant la guerra va lluitar al front d'Aragó i un cop capturat va passar per diversos camps de concentració franquistes. Quan el van alliberar, en un context on tot apuntava que les democràcies europees aïllarien el feixisme espanyol, ell va passar a erigir-se com un dels principals líders i estrategs de la guerrilla urbana antifranquista.
Elegant i ben plantat, els anys treballats de cambrer al prestigiós restaurant La Rotonda, situat a la part baixa de l'Avinguda Tibidabo, li havien donat un "saber estar" i una elegància que s’allunyaven molt de l'estereotip que el règim donava dels "bandolers", que era com anomenaven als membres la guerrilla antifranquista.
Facerias acostumava a assaltar bancs, joieries i meublé com ara La Casita Blanca, on els senyors d'aquella Barcelona de la grisor del franquisme es veien amb les queridas. Amb els diners que en treia finançava la seva activitat contra el règim i donava suport a les famílies dels presos polítics. Facerias, junt amb el maqui Quico Sabaté, amb qui va col·laborar puntualment, va esdevenir una llegenda barcelonina.
Perseguit, l'any 1952 va fugir a França i d'allà fins a Itàlia, on va col·laborar amb els moviments llibertaris del país. Facerias va tornar a Catalunya l'any 1957, muntat en una bicicleta i acompanyat dels seus companys de lluita Luis Agustin Vicente (el Metralla) i Goliardo Fiaschi. Com a ciclistes i equipats amb maletes d'excursionisme, van passar desapercebuts.
A Sant Quirze de Besora, el Metralla els va abandonar per pujar a un tren fins a Sabadell, on aniria a casa d'un amic. En Josep Lluís i en Goliardo es van ocultar a la serra de Collserola. Tant Luis Agustín com Goliardo Fiaschi van ser interceptats per la policia. A Galiardo el van lligar en un arbre prop de la cabana on s'ocultaven els guerrillers a l'espera que Facerias aparegués a rescatar-lo, però no va fer acte de presència.
La policia va esbrinar que en Facerias s'havia citat, segons l'atestat policial, amb un contacte el 30 d'agost a les 12 del migdia davant l'esplanada de l'hospital mental en companyia de Goliardo. L'atestat, consultat uns anys més tard per José Molina, un dels nens que havien estat testimonis i que va acabar sent advocat, explicava que el van disparar després que el guerriller fes el gest de treure l'arma quan li van donar l'alto.
Placa en record de l'assassinat de Facerias a Barcelona Foto: D.C.
"Els inspectors que eren a l'interior d'un edifici proper vigilant estretament els seus moviments, i en confirmar que es tractava d'en Facerias, van sortir del seu lloc d'informació i es van dirigir cap a ell per procedir a detenir-lo. En comminar-lo per a què possés els braços en alt, en lloc d'obeir, va introduir ràpidament la mà dreta a l'interior de la jaqueta agafant una pistola que portava, en vista del que i de forma simultània, els inspectors van esgrimir armes disparant sobre ell per impedir que els agredís. Facerias va caure abatut a terra per efecte dels trets, aconseguint encara, tot i que ferit, saltar a través d'un parapet d'obra cap a un barranc on va caure i va ser recollit d'inmediat pels inspectors", deia l'atestat.
Però ell, com en Julianín o en Josico, van conèixer la veritat: el van matar a sang freda i ho van veure amb els seus ulls d'infant. Avui, una placa que passa bastant desapercebuda encara que la busquis expressament recorda la mort d'en Facerías en aquell indret. José Molina va escriure un monòleg sobre aquells fets, que va representar al Col·legi d’Advocats i podeu veure aquí.