Un senyor de Barcelona

Sant Jordi, bonic com sempre

«Malgrat tot, ahir va ser un dia bonic. Mascareta, netejador de mans i molta cura. A casa vam fer una ruta de llibreries sensacional»

per Toni Vall , 24 de juliol de 2020 a les 12:17 |
Una parella a la Rambla. | Ricard Novella
Ahir va ser un dia bonic. Diferent. Un simulacre? Sí, i què? S'havia de celebrar en millors condicions, però no va ser possible. Ahir no era Sant Jordi, no va ser Sant Jordi però que ho desitgés podia passar una estona agradable fent veure que sí que ho era. El sector del llibre va acabar una mica fins als nassos de tot i també de si mateix.

No va existir una acció conjunta ni unitària entre editors, llibreters, distribuïdors, etcètera... Cadascú ho veia a la seva manera i el dispendi econòmic era motiu de pes per a creure-hi o no creure-hi. Bé, això a efectes pràctics de tots aquells a qui no ens hi anaven els quartos –o sigui els que teníem una posició còmoda al respecte– es va traduir en una cosa molt senzilla: decidir si sortíem a donar una volta, entràvem en una llibreria, compràvem un llibre i una rosa i tornàvem a casa amb una sensació agradable a dins. A casa ho vam fer.


Ja ho sé tot allò que es repeteix cada any per Sant Jordi. Sant Jordi és el 23 d'abril, per si a algú se li ha oblidat a hores d'ara. Tot allò que diuen que s'ha de llegir tot l'any i no només quan et diuen que toca comprar un llibre i fer veure que el llegiràs. Tot allò de la bombolla editorial, consistent en què els números de facturació anual dels llibreters catalans depenen a vida o mort del dia 23 d'abril. Tot allò que les editorials publiquen massa i que no se sap com quadren els resultats a finals d'any. Tot allò de les llistes de més venuts, que no es creu ningú però fem veure que ens creiem perquè forma part del ritual. Tot el teatre de les signatures, les dedicatòries, les cues, els mediàtics, els que es queden palplantats i no signen ni un trist llibre.

I tot allò de l'amor, la rosa, el passeig romàntic, la litúrgia d'un dia especial, quasi sempre assolellat. Vam trobar a faltar, a 23 d'abril, la gentada al carrer, la corrua de paradetes de Passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya i La Rambla. Tancats a casa i traient el nas per a fer un sospir de neguit. La idea del 23 de juliol va sorgir entre escepticismes i suspicàcies. Va calar i es va adoptar com a mal menor, com a llicència poètica. Els rebrots la van castrar. Res de Passeig de Gràcia. Cadascú a casa seva i fem el que puguem.


Malgrat tot, ahir va ser un dia bonic. Mascareta, netejador de mans i molta cura. A casa vam fer una ruta de llibreries sensacional. Sensacional la ruta i sensacionals les llibreries. La primera va ser La Impossible del carrer de Provença. Acollidora i agradable, de mida justa, precisa, amb atenció molt càlida. Ens hi vam trobar la Núria Iceta, entusiasta editora de L'Avenç. Esgotada però feliç de poder dedicar una estona del dia a gaudir d'estímuls literaris i de muntar-se la seva pròpia i íntima pel·lícula santjordiesca.

Després vam anar a Al·lots, al carrer Consell de Cent a tocar d'Enric Granados, la gran Paula Jarrín i el seu equip tenen un oasi de LIJ –LIJ significa Literatura Infantil i Juvenil- un sense fi de propostes perquè no tinguem excuses: cal inculcar als nens l'hàbit i la passió dels llibres. Hem de tenir clar que és un dels pocs remeis contra la barbàrie mundial que ens assota. Una de les poques vacunes contra la mediocritat, contra la mentida, contra el llardós ultraliberalisme que domina el planeta.


La tercera visita va ser a Jaimes. Jaimes, sí, que ja fa uns anys que és al carrer de València després de passar-se tota la vida al Passeig de Gràcia. Un clàssic de Barcelona que ha resistit l'envestida de l’especulació, de la uniformització d'una ciutat venuda. Un referent de l'edició i distribució en francès a casa nostra. I moltes altres coses: gran oferta de llibre il·lustrat, papereria, sala d'exposicions... Em vaig comprar un llibre preciós del ninotaire Cesc, per mi un imprescindible, un tòtem.

A tocar de Jaimes, vam fer cap a Documenta. Un altre clàssic, un altre resistent. Tota la vida a Cardenal Casanyes i des de fa uns anys a Pau Claris. Ens hi vam trobar, és clar, el grandíssim Josep Cots, la seva ànima de sempre. Ens explica que hi continua anant sovint perquè allà hi ha part essencial de la seva vida i no pot prescindir-ne però que el projecte el porten l'Èric i el seu equip: "Ho fan molt bé, estic molt content". Em compro 11 ciudades. Viajes de un periodista deportivo, d’Àxel Torres, editat per Contra. Ja fa tres o quatre anys que el futbol m'importa un autèntic rave però em continua important saber que hi ha gent que sap escriure sobre el futbol de manera intel·ligent i de qualitat.

La ruta del matí acaba a la Laie. Conversar amb el Lluís Morral sempre és un plaer. Parlar amb ell i amb tots els que he citat (i molts altres igualment fabulosos) és entendre el bonic ofici de llibreter, la feina de prescripció, l’afany de transmetre el gust per la lectura, per la intel·ligència, pel pensament, pel civisme, per la civilització. A Laie em compro un llibret deliciós sobre la llibreria Canuda que han editat a Comanegra. Sí, la llibreria Canuda, la recordeu oi? Era un indret quasi màgic i ara hi ha un Mango. Quin dolor.

Per l’epíleg de tarda, fem cap a Casa Anita, al carrer de Vic, entrant a Gràcia. Un altre temple del llibre infantil i juvenil. Dic el mateix que amb Al·lots, quina meravella que hi hagi a Barcelona aquesta mena de llibreries. Quina meravella, Sant Jordi, sigui com sigui, sigui quan sigui.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació