23
de juliol
del
2020
Actualitzat
el
24
de juliol
a les
16:03h
Resseguir les 677 pàgines del primer volum de memòries de Carles Puigdemont -M'explico. De la investidura a l'exili (La Campana)- suposa endinsar-se en els viaranys de la legislatura més convulsa de la història recent del país. El relat, ja a la venda, l'ha elaborat amb l'ajuda del seu amic Xevi Xirgo, que ha combinat durant quatre anys l'encàrrec d'ordenar les vivències de l'expresident amb la direcció del diari El Punt Avui. No hi falta cap dels protagonistes -principals i secundaris- del referèndum, els contactes amb diplomàtics, la relació amb Mariano Rajoy i, també, les preocupacions personals d'un Puigdemont a qui, en els moments rellevants, tasta la solitud dels presidents.
Aquestes són les deu píndoles més destacades del primer volum, que es veurà complementat per un segon llibre que comprendrà del 2017 al 2020.
1. Dos capitans per un procés. Quan Artur Mas fa el pas al costat pel veto de la CUP i proposa a Puigdemont com a president, li dona el Govern fet. De vicepresident hi ha Oriol Junqueras, líder d'ERC, amb qui mai acabarà de tenir sintonia personal. En passatges del llibre el considera "deslleial", i li retreu a pilota passada que no acudís a la reunió del 27 d'octubre del 2017 a Palau just després de la declaració d'independència. Ni els sopars en ambients distesos -tant a casa de Puigdemont com en una masia d'un conegut- serveixen per fer fluir la química. Algun dels sopars està organitzat pel mateix Xirgo, que es preocupa per si les trobades funcionen.
En l'autòpsia de les converses prèvies a la proclamació, quan s'estava abonant el terreny per anar a eleccions autonòmiques, Puigdemont ressenya els silencis del seu vicepresident. Relata com no diu res quan li ofereix agafar el seu càrrec. "Està fent de Junqueras al més pur estil", pensa el president en aquell moment. També consigna l'agressivitat amb la qual el tracta Marta Rovira quan el pressiona per fer la declaració d'independència: "Em fa sentir com si hagués matat una criatura". El líder de Junts per Catalunya (JxCat), això sí, admet que el Govern no estava preparat per resistir les conseqüències de fer la independència en ple xoc amb l'Estat: "No tenim res a punt".
2. Rajoy, un embolic perpetu. El paper que juga l'expresident en el llibre té un punt de còmic, i quadra amb el perfil que s'ha anat construint com a personatge. Especialment significatiu és el dia, la primavera del 2017, en què coincideixen en un dinar amb la flor i nata de l'empresariat català i es passa l'àpat parlant de futbol. Fins i tot dona per fet que el Girona, en aquell moment a Segona Divisió, pujarà a Primera. Caricatura -amb base real- al marge, el relat situa Rajoy com un president en un "embolic" perpetu, incapaç de fer una oferta en condicions a Catalunya, i que l'11 de gener de fa tres anys ja adverteix que "aturaran" el referèndum, sense aclarir-ho però entenent-se-li tot.
Els contactes entre Josep Rius, cap de gabinet de Puigdemont, i Jorge Moragas, el seu homòleg a la Moncloa, hi ha un moment que es fan per correu electrònic de Gmail, no institucional, per afavorir la privacitat dels contactes. Intercanvien ofertes després de la suspensió de la declaració de la independència, però cap d'elles prospera. En part, perquè el dia clau -el dia 26, quan a Palau tothom és un sac de nervis que es debat entre eleccions o DUI-, els dos presidents no parlen. I això que tenien el telèfon mòbil l'un de l'altre, com queda clar en l'episodi dels atemptats de Barcelona.
Rajoy, de fet, insisteix que el president català el truqui directament a ell per comunicar-li si han abatut l'autor dels fets, Younes Abouyaaqoub. Un atemptat, per cert, que Puigdemont suggereix -sense acabar-ho de concretar, només com a pensament- que podria tenir una intencionalitat política. Les evasives del líder del PP en aquelles jornades dibuixen un Rajoy tenallat -com després passa amb el referèndum- entre l'ala més dura del seu partit i els qui s'obren tímidament al diàleg. Cap intent va fructificar, ni tan sols els contactes -coneguts per Puigdemont- entre Santi Vila i Rafael Catalá. El problema és que Puigdemont se sent "traït" pels qui el convencen de suspendre la DUI.
3. Urkullu, l'home dels missatges. I és en aquest apartat on cobra importància la figura del lehendakari, les comunicacions del qual -ja fossin per Telegram o per correu electrònic- queden consignades al llarg del llibre. Les maniobres duren fins al final, fins al mateix dia 27, quan s'explora la possibilitat que s'accepti una esmena del PSOE al Senat mentre es tramita el 155 per tal que quedi sense efecte la seva aplicació en cas que hi hagi convocatòria d'eleccions autonòmiques a Catalunya.
La proposta d'Urkullu té tres eixos: distensió, diàleg i acord sobre un marc de negociació política. De tot plegat se'n parla també en un sopar de Puigdemont, Marta Pascal i Andoni Ortuzar, cap de files del PNB, en el qual el president detecta que el dirigent basc està al corrent de les ofertes que intercanvien el seu cap de gabinet i el de Rajoy. És especialment rellevant el primer punt de la proposta del lehendakari: "L'acord implica el compromís de no fer nous passos unilaterals en les seves respectives estratègies". La "traïció" que sent Puigdemont el 10 d'octubre, quan suspèn la declaració de la independència, el condueix a fer la proclamació al cap de 17 dies quan detecta que no té cap garantia que no s'aplicarà la intervenció de l'autonomia.
4. Omella, la llei i el Papa. Al líder de JxCat li queda gravat que Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona, es refereix a ell com a "president de l'autonomia" en la missa per les víctimes dels atemptats, i li fa saber el seu malestar quan acaba l'ofici. Tampoc tindran una conversa plàcida quan, ja en les hores decisives de la tardor del 2017, Omella li retreu que s'hagin "saltat la llei" i ara vulguin garanties de l'Estat. La tensió és evident entre els dos i Puigdemont, finalment, decideix penjar el telèfon.
No només Omella apareix en el relat com a representant de l'Església. També ho fa, per via interposada, el papa Francesc. Antoni Puigverd, articulista gironí, li fa arribar un correu electrònic a la secretària de Puigdemont en el qual diu això: "No parlo en nom meu, sinó com a missatger de persones de la societat catalana que estan en condicions d'assegurar la proposta d'intermediació internacional. Concretament del Vaticà. Només demanem un temps de coll. Que no es precipiti, per favor. Necessitem un parell o tres de setmanes. El papa Francesc ens ajudarà segur". El correu és del 5 d'octubre.
Puigverd, que el felicita pel discurs de resposta al del rei de dos dies abans, també li fa saber que Javier Godó, editor de La Vanguardia, està a la seva "disposició" i que ja compta amb el seu telèfon mòbil. El rotatiu barceloní és un dels que sobrevola el text, així com també El Periódico i NacióDigital, especialment quan es fa referència a la informació que va avançar la proposta de "referèndum o referèndum" del setembre del 2016 que va acabar sent confirmada amb el discurs de Puigdemont al Parlament.
5. El rei, del diàleg al 3-O. El discurs de Felip VI va provocar que els membres del Govern veiessin per primera vegada en directe l'amenaça d'un futur judicialitzat que els ha dut a la presó i a l'exili. Però la duresa d'aquella intervenció contrasta amb les anteriors trobades protocol·làries amb el monarca, que fins i tot li arriba a plantejar una negociació amb dues taules diferenciades: una sobre recursos i una altra sobre el model territorial. Puigdemont té la sensació que es mou més que Rajoy, però no es concreta res, i al final topa amb un discurs que anticipa el 155 i avala la violència policial.
Hi ha un episodi distès: Felip VI, per error, truca el president català en lloc de Ximo Puig, màxim dirigent de la Generalitat valenciana, per un incendi a la comunitat. L'episodi provoca somriures entre Puigdemont i la seva secretària, Anna Gutiérrez, que acaba rebent les disculpes de la Casa Reial. Amb el rei també hi parla durant l'accident de Freginals que va provocar desenes de víctimes italianes a Catalunya, en el qual -defensa Puigdemont- la Generalitat va actuar com un estat. També va ser el dia que va aconseguir el telèfon personal del primer ministre italià, Mateo Renzi.
6. Mas, antecessor omnipresent. Artur Mas apareix ja des de l'inici del llibre, quan truca Puigdemont el 9 de gener del 2016 perquè vagi de Girona a Barcelona. Li ha de fer un encàrrec: assumir la presidència de la Generalitat. El líder de JxCat aparca al pàrquing de la Catedral, on ja l'esperen dos escortes, i escolta com, a la Casa dels Canonges -escenari dels episodis més intimistes del relat-, li dona 20 minuts per decidir-se. Des d'aquell moment, Mas apareix com un assessor àulic del president, un dirigent amb qui no sempre coincideix però amb el qual hi ha "lleialtat". Amb el referèndum, per exemple, hi posa reticències, però a mitjans de setembre ja se l'ha convençut.
Mas hi és quan es produeix la crisi de Govern del juliol del 2017, hi és quan es constitueix l'estat major del procés, hi és quan es decideix anar a eleccions, hi és quan s'acaba declarant la independència i hi és en els primers compassos de l'exili. També és qui primer li fa saber que ERC podria no acabar sent un soci fiable quan arribin els moments més tensos. Després que Junqueras es vegi sense avisar-lo amb Pedro Sánchez i quan demani una cita amb Ximo Puig sense traslladar-ho a Presidència, Puigdemont recordarà els avisos del seu antecessor respecte ERC.
7. La pressió de l'elit econòmica. Tant al principi com al final de la presidència, l'expresident nota de prop la presència del món econòmic. Noms com Isidre Fainé, Jaume Giró, Jaume Guardiola, Villar Mir, Josep Oliu, Marian Puig, Joaquim Coello i Emili Cuatrecasas van apareixent pel llibre. Giró, fins fa poc director de la Fundació Bancària La Caixa, arriba a intercanviar missatges amb Soraya Sáenz de Santamaría ens les hores crítiques prèvies a la declaració d'independència, però sense cap resultat. De fet, hi ha un moment que Santamaría deixa de respondre-li i perden el contacte.
El missatge de Puigdemont als alts directius durant el seu mandat és inequívoc, o almenys així ho trasllada Xirgo en el llibre: "Anirem fins al final". I també els reclama que demanin a Rajoy que es mogui, que faci alguna oferta. Amb Joaquim Gay de Montellà, en aquell moment president de Foment del Treball, tenen una trobada tensa després del referèndum, perquè l'empresari li reclama que renunciï a declarar la independència. Els últims intents de l'establishment per frenar-la tampoc fructifiquen.
8. El món ens mira(va). Amb els diplomàtics passa com amb els alts directius: apareixen especialment al principi de la legislatura, quan el volen conèixer, i també quan el procés arriba cap al seu desenllaç. Puigdemont relata trobades amb tot tipus d'ambaixadors -el britànic, el de la República Txeca, del Japó, representants de l'Uruguai, el cos consular establert a Barcelona, representants dels Estats Units que operen des de la capital catalana- i també amb figures internacionals, com és el cas de Romano Prodi, exprimer ministre italià, i Jimmy Carter, expresident nord-americà.
En alguna d'aquestes trobades l'acompanya Raül Romeva, exconseller d'Afers Exteriors, com ara la visita que els fa Viviane Reding, que fins al 2014 va ser vicepresidenta de la Comissió Europea. Els dos membres del Govern li traslladen que l'aposta pel referèndum és ferma i que el cas català va camí de convertir-se en un afer comunitari. En el llibre es relaten intents de Suïssa per exercir de mediadora, i també la petició de Donald Tusk, expresident del Consell Europeu, de no declarar la independència. No hi ha cap esment a contactes amb Rússia, la Xina o Israel al llarg del relat.
9. El PDECat i la CUP, actors en discòrdia. En el llibre queda clar que no disposa de bona relació amb Marta Pascal, excoordinadora general del PDECat. Li retreu reunions privades amb els consellers del partit -l'encarregat d'explicar-les al president és Santi Vila-, que canviï les agendes de les trobades entre Palau i la formació i també que no noti que té les seves sigles al darrere en els moments més rellevants. També li fa saber, abans d'assumir la direcció de la formació hereva de CDC, que no la veu del tot preparada, i que preferiria que el seu rol l'assumís David Bonvehí.
Amb la CUP, al principi, tampoc hi ha una bona relació. Tombar els pressupostos del 2016 porta la legislatura cap a un atzucac que s'acaba resolent amb la qüestió de confiança. Una carpeta que es desbloqueja en un dinar entre Anna Gabriel i Puigdemont en un restaurant de Sant Julià de Ramis, on el president hi acostuma a dinar conill a la rabiosa. Aquell dia hi va amb ganes de menjar-se'n, però ha de ser per dos i Gabriel diu que de petita en tenia a casa i que prefereix un altre plat.
L'expresident relata trobades també amb Mireia Boya i amb Quim Arrufat, que exerceix de mitjancer entre el grup parlamentari i Palau. És així a l'hora de negociar els comptes per al 2017, que inclouen una partida pel referèndum, o bé la pregunta del referèndum. També explica unes trobades de coordinació amb els anticapitalistes que serveixen per preparar la votació. Puigdemont passa de l'enrabiada pel veto de la CUP als comptes a bastir-hi una certa confiança que no sempre va agradar -ni agrada- al PDECat.
10. La sortida a l'exili. El diumenge 29 d'octubre del 2017 és un dels dies del procés sobre els quals plana més boira. Puigdemont explica que, a la tarda, Romeva i Jordi Turull són a casa seva i s'hi presenta un amic, a qui no identifica. Aquest amic, abans de marxar, es pregunta: "On he deixat el mòbil?". "El mòbil i la cartera apareixen just al costat d'on estaven asseguts el president i els consellers repassant, un per un, els propes moviments. Tothom dona per fet que tots els mòbils que entren a casa estan intervinguts", assenyala el text. Puigdemont empal·lideix, es queda mut.
Un dels mossos que fan d'escorta del president demana que analitzin el telèfon a la seu central d'Egara, però topa amb reticències: el 155 ja està activat. Però un contacte de l'agent li fa saber que el paquet que porta "crema", en referència al terminal. "És el codi en clau que precipita tota l'operació. Vol dir que han de marxar immediatament", apunta el llibre. Puigdemont s'acomiada de la seva dona, i evita fer públic -a l'exemplar apareix tapat per un rectangle de color negre- el nom de l'operació que el porta a l'exili.
Un cop a Brussel·les es troba amb altres membres del Govern, constata que Junqueras no el segueix i estreny llaços amb Toni Comín, amb qui ha compartit concerts privats a la Casa dels Canonges. Ell a la guitarra elèctrica, l'exconseller de Salut al piano. En els primers dies a Bèlgica, això sí, tot plegat queda lluny: als problemes judicials s'hi sumen les inclemències d'una logística que s'ha d'anar improvisant. Els detalls de què va passar entre el desembre del 2017 i enguany, en el proper volum.
Aquestes són les deu píndoles més destacades del primer volum, que es veurà complementat per un segon llibre que comprendrà del 2017 al 2020.
1. Dos capitans per un procés. Quan Artur Mas fa el pas al costat pel veto de la CUP i proposa a Puigdemont com a president, li dona el Govern fet. De vicepresident hi ha Oriol Junqueras, líder d'ERC, amb qui mai acabarà de tenir sintonia personal. En passatges del llibre el considera "deslleial", i li retreu a pilota passada que no acudís a la reunió del 27 d'octubre del 2017 a Palau just després de la declaració d'independència. Ni els sopars en ambients distesos -tant a casa de Puigdemont com en una masia d'un conegut- serveixen per fer fluir la química. Algun dels sopars està organitzat pel mateix Xirgo, que es preocupa per si les trobades funcionen.
En l'autòpsia de les converses prèvies a la proclamació, quan s'estava abonant el terreny per anar a eleccions autonòmiques, Puigdemont ressenya els silencis del seu vicepresident. Relata com no diu res quan li ofereix agafar el seu càrrec. "Està fent de Junqueras al més pur estil", pensa el president en aquell moment. També consigna l'agressivitat amb la qual el tracta Marta Rovira quan el pressiona per fer la declaració d'independència: "Em fa sentir com si hagués matat una criatura". El líder de Junts per Catalunya (JxCat), això sí, admet que el Govern no estava preparat per resistir les conseqüències de fer la independència en ple xoc amb l'Estat: "No tenim res a punt".
2. Rajoy, un embolic perpetu. El paper que juga l'expresident en el llibre té un punt de còmic, i quadra amb el perfil que s'ha anat construint com a personatge. Especialment significatiu és el dia, la primavera del 2017, en què coincideixen en un dinar amb la flor i nata de l'empresariat català i es passa l'àpat parlant de futbol. Fins i tot dona per fet que el Girona, en aquell moment a Segona Divisió, pujarà a Primera. Caricatura -amb base real- al marge, el relat situa Rajoy com un president en un "embolic" perpetu, incapaç de fer una oferta en condicions a Catalunya, i que l'11 de gener de fa tres anys ja adverteix que "aturaran" el referèndum, sense aclarir-ho però entenent-se-li tot.
Els contactes entre Josep Rius, cap de gabinet de Puigdemont, i Jorge Moragas, el seu homòleg a la Moncloa, hi ha un moment que es fan per correu electrònic de Gmail, no institucional, per afavorir la privacitat dels contactes. Intercanvien ofertes després de la suspensió de la declaració de la independència, però cap d'elles prospera. En part, perquè el dia clau -el dia 26, quan a Palau tothom és un sac de nervis que es debat entre eleccions o DUI-, els dos presidents no parlen. I això que tenien el telèfon mòbil l'un de l'altre, com queda clar en l'episodi dels atemptats de Barcelona.
Especialment significatiu sobre el caràcter de Rajoy és el dia, la primavera del 2017, en què coincideixen en un dinar amb la flor i nata de l'empresariat català i es passa l'àpat parlant de futbol
Rajoy, de fet, insisteix que el president català el truqui directament a ell per comunicar-li si han abatut l'autor dels fets, Younes Abouyaaqoub. Un atemptat, per cert, que Puigdemont suggereix -sense acabar-ho de concretar, només com a pensament- que podria tenir una intencionalitat política. Les evasives del líder del PP en aquelles jornades dibuixen un Rajoy tenallat -com després passa amb el referèndum- entre l'ala més dura del seu partit i els qui s'obren tímidament al diàleg. Cap intent va fructificar, ni tan sols els contactes -coneguts per Puigdemont- entre Santi Vila i Rafael Catalá. El problema és que Puigdemont se sent "traït" pels qui el convencen de suspendre la DUI.
3. Urkullu, l'home dels missatges. I és en aquest apartat on cobra importància la figura del lehendakari, les comunicacions del qual -ja fossin per Telegram o per correu electrònic- queden consignades al llarg del llibre. Les maniobres duren fins al final, fins al mateix dia 27, quan s'explora la possibilitat que s'accepti una esmena del PSOE al Senat mentre es tramita el 155 per tal que quedi sense efecte la seva aplicació en cas que hi hagi convocatòria d'eleccions autonòmiques a Catalunya.
La proposta d'Urkullu té tres eixos: distensió, diàleg i acord sobre un marc de negociació política. De tot plegat se'n parla també en un sopar de Puigdemont, Marta Pascal i Andoni Ortuzar, cap de files del PNB, en el qual el president detecta que el dirigent basc està al corrent de les ofertes que intercanvien el seu cap de gabinet i el de Rajoy. És especialment rellevant el primer punt de la proposta del lehendakari: "L'acord implica el compromís de no fer nous passos unilaterals en les seves respectives estratègies". La "traïció" que sent Puigdemont el 10 d'octubre, quan suspèn la declaració de la independència, el condueix a fer la proclamació al cap de 17 dies quan detecta que no té cap garantia que no s'aplicarà la intervenció de l'autonomia.
4. Omella, la llei i el Papa. Al líder de JxCat li queda gravat que Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona, es refereix a ell com a "president de l'autonomia" en la missa per les víctimes dels atemptats, i li fa saber el seu malestar quan acaba l'ofici. Tampoc tindran una conversa plàcida quan, ja en les hores decisives de la tardor del 2017, Omella li retreu que s'hagin "saltat la llei" i ara vulguin garanties de l'Estat. La tensió és evident entre els dos i Puigdemont, finalment, decideix penjar el telèfon.
No només Omella apareix en el relat com a representant de l'Església. També ho fa, per via interposada, el papa Francesc. Antoni Puigverd, articulista gironí, li fa arribar un correu electrònic a la secretària de Puigdemont en el qual diu això: "No parlo en nom meu, sinó com a missatger de persones de la societat catalana que estan en condicions d'assegurar la proposta d'intermediació internacional. Concretament del Vaticà. Només demanem un temps de coll. Que no es precipiti, per favor. Necessitem un parell o tres de setmanes. El papa Francesc ens ajudarà segur". El correu és del 5 d'octubre.
"Només demanem un temps de coll. Que no es precipiti, per favor. Necessitem un parell o tres de setmanes. El papa Francesc ens ajudarà segur", li assegura en un correu Antoni Puigverd
Puigverd, que el felicita pel discurs de resposta al del rei de dos dies abans, també li fa saber que Javier Godó, editor de La Vanguardia, està a la seva "disposició" i que ja compta amb el seu telèfon mòbil. El rotatiu barceloní és un dels que sobrevola el text, així com també El Periódico i NacióDigital, especialment quan es fa referència a la informació que va avançar la proposta de "referèndum o referèndum" del setembre del 2016 que va acabar sent confirmada amb el discurs de Puigdemont al Parlament.
5. El rei, del diàleg al 3-O. El discurs de Felip VI va provocar que els membres del Govern veiessin per primera vegada en directe l'amenaça d'un futur judicialitzat que els ha dut a la presó i a l'exili. Però la duresa d'aquella intervenció contrasta amb les anteriors trobades protocol·làries amb el monarca, que fins i tot li arriba a plantejar una negociació amb dues taules diferenciades: una sobre recursos i una altra sobre el model territorial. Puigdemont té la sensació que es mou més que Rajoy, però no es concreta res, i al final topa amb un discurs que anticipa el 155 i avala la violència policial.
Hi ha un episodi distès: Felip VI, per error, truca el president català en lloc de Ximo Puig, màxim dirigent de la Generalitat valenciana, per un incendi a la comunitat. L'episodi provoca somriures entre Puigdemont i la seva secretària, Anna Gutiérrez, que acaba rebent les disculpes de la Casa Reial. Amb el rei també hi parla durant l'accident de Freginals que va provocar desenes de víctimes italianes a Catalunya, en el qual -defensa Puigdemont- la Generalitat va actuar com un estat. També va ser el dia que va aconseguir el telèfon personal del primer ministre italià, Mateo Renzi.
6. Mas, antecessor omnipresent. Artur Mas apareix ja des de l'inici del llibre, quan truca Puigdemont el 9 de gener del 2016 perquè vagi de Girona a Barcelona. Li ha de fer un encàrrec: assumir la presidència de la Generalitat. El líder de JxCat aparca al pàrquing de la Catedral, on ja l'esperen dos escortes, i escolta com, a la Casa dels Canonges -escenari dels episodis més intimistes del relat-, li dona 20 minuts per decidir-se. Des d'aquell moment, Mas apareix com un assessor àulic del president, un dirigent amb qui no sempre coincideix però amb el qual hi ha "lleialtat". Amb el referèndum, per exemple, hi posa reticències, però a mitjans de setembre ja se l'ha convençut.
Mas hi és quan es produeix la crisi de Govern del juliol del 2017, hi és quan es constitueix l'estat major del procés, hi és quan es decideix anar a eleccions, hi és quan s'acaba declarant la independència i hi és en els primers compassos de l'exili. També és qui primer li fa saber que ERC podria no acabar sent un soci fiable quan arribin els moments més tensos. Després que Junqueras es vegi sense avisar-lo amb Pedro Sánchez i quan demani una cita amb Ximo Puig sense traslladar-ho a Presidència, Puigdemont recordarà els avisos del seu antecessor respecte ERC.
7. La pressió de l'elit econòmica. Tant al principi com al final de la presidència, l'expresident nota de prop la presència del món econòmic. Noms com Isidre Fainé, Jaume Giró, Jaume Guardiola, Villar Mir, Josep Oliu, Marian Puig, Joaquim Coello i Emili Cuatrecasas van apareixent pel llibre. Giró, fins fa poc director de la Fundació Bancària La Caixa, arriba a intercanviar missatges amb Soraya Sáenz de Santamaría ens les hores crítiques prèvies a la declaració d'independència, però sense cap resultat. De fet, hi ha un moment que Santamaría deixa de respondre-li i perden el contacte.
El missatge de Puigdemont als alts directius durant el seu mandat és inequívoc, o almenys així ho trasllada Xirgo en el llibre: "Anirem fins al final"
El missatge de Puigdemont als alts directius durant el seu mandat és inequívoc, o almenys així ho trasllada Xirgo en el llibre: "Anirem fins al final". I també els reclama que demanin a Rajoy que es mogui, que faci alguna oferta. Amb Joaquim Gay de Montellà, en aquell moment president de Foment del Treball, tenen una trobada tensa després del referèndum, perquè l'empresari li reclama que renunciï a declarar la independència. Els últims intents de l'establishment per frenar-la tampoc fructifiquen.
8. El món ens mira(va). Amb els diplomàtics passa com amb els alts directius: apareixen especialment al principi de la legislatura, quan el volen conèixer, i també quan el procés arriba cap al seu desenllaç. Puigdemont relata trobades amb tot tipus d'ambaixadors -el britànic, el de la República Txeca, del Japó, representants de l'Uruguai, el cos consular establert a Barcelona, representants dels Estats Units que operen des de la capital catalana- i també amb figures internacionals, com és el cas de Romano Prodi, exprimer ministre italià, i Jimmy Carter, expresident nord-americà.
En alguna d'aquestes trobades l'acompanya Raül Romeva, exconseller d'Afers Exteriors, com ara la visita que els fa Viviane Reding, que fins al 2014 va ser vicepresidenta de la Comissió Europea. Els dos membres del Govern li traslladen que l'aposta pel referèndum és ferma i que el cas català va camí de convertir-se en un afer comunitari. En el llibre es relaten intents de Suïssa per exercir de mediadora, i també la petició de Donald Tusk, expresident del Consell Europeu, de no declarar la independència. No hi ha cap esment a contactes amb Rússia, la Xina o Israel al llarg del relat.
9. El PDECat i la CUP, actors en discòrdia. En el llibre queda clar que no disposa de bona relació amb Marta Pascal, excoordinadora general del PDECat. Li retreu reunions privades amb els consellers del partit -l'encarregat d'explicar-les al president és Santi Vila-, que canviï les agendes de les trobades entre Palau i la formació i també que no noti que té les seves sigles al darrere en els moments més rellevants. També li fa saber, abans d'assumir la direcció de la formació hereva de CDC, que no la veu del tot preparada, i que preferiria que el seu rol l'assumís David Bonvehí.
Amb la CUP, al principi, tampoc hi ha una bona relació. Tombar els pressupostos del 2016 porta la legislatura cap a un atzucac que s'acaba resolent amb la qüestió de confiança. Una carpeta que es desbloqueja en un dinar entre Anna Gabriel i Puigdemont en un restaurant de Sant Julià de Ramis, on el president hi acostuma a dinar conill a la rabiosa. Aquell dia hi va amb ganes de menjar-se'n, però ha de ser per dos i Gabriel diu que de petita en tenia a casa i que prefereix un altre plat.
A Pascal li retreu reunions privades amb els consellers del partit -l'encarregat d'explicar-les al president és Santi Vila- i que canviï les agendes de les trobades entre Palau i la formació
L'expresident relata trobades també amb Mireia Boya i amb Quim Arrufat, que exerceix de mitjancer entre el grup parlamentari i Palau. És així a l'hora de negociar els comptes per al 2017, que inclouen una partida pel referèndum, o bé la pregunta del referèndum. També explica unes trobades de coordinació amb els anticapitalistes que serveixen per preparar la votació. Puigdemont passa de l'enrabiada pel veto de la CUP als comptes a bastir-hi una certa confiança que no sempre va agradar -ni agrada- al PDECat.
10. La sortida a l'exili. El diumenge 29 d'octubre del 2017 és un dels dies del procés sobre els quals plana més boira. Puigdemont explica que, a la tarda, Romeva i Jordi Turull són a casa seva i s'hi presenta un amic, a qui no identifica. Aquest amic, abans de marxar, es pregunta: "On he deixat el mòbil?". "El mòbil i la cartera apareixen just al costat d'on estaven asseguts el president i els consellers repassant, un per un, els propes moviments. Tothom dona per fet que tots els mòbils que entren a casa estan intervinguts", assenyala el text. Puigdemont empal·lideix, es queda mut.
Un dels mossos que fan d'escorta del president demana que analitzin el telèfon a la seu central d'Egara, però topa amb reticències: el 155 ja està activat. Però un contacte de l'agent li fa saber que el paquet que porta "crema", en referència al terminal. "És el codi en clau que precipita tota l'operació. Vol dir que han de marxar immediatament", apunta el llibre. Puigdemont s'acomiada de la seva dona, i evita fer públic -a l'exemplar apareix tapat per un rectangle de color negre- el nom de l'operació que el porta a l'exili.
Un cop a Brussel·les es troba amb altres membres del Govern, constata que Junqueras no el segueix i estreny llaços amb Toni Comín, amb qui ha compartit concerts privats a la Casa dels Canonges. Ell a la guitarra elèctrica, l'exconseller de Salut al piano. En els primers dies a Bèlgica, això sí, tot plegat queda lluny: als problemes judicials s'hi sumen les inclemències d'una logística que s'ha d'anar improvisant. Els detalls de què va passar entre el desembre del 2017 i enguany, en el proper volum.