monarquia

Els Borbons, humiliacions familiars per salvar el tron

Joan Carles de Borbó, que va apartar del tron el seu pare per ser l'hereu de Franco, veu ara com el seu fill marca distàncies d'ell per protegir la monarquia

per Pep Martí , 19 de juliol de 2020 a les 08:50 |
Joan Carles imposa la faixa de capità general de l'exèrcit espanyol a Felip VI | Europa Press
La història de la dinastia borbònica a Espanya és un seguici de lluites intestines i conspiracions. És així des dels conflictes entre Carles IV i el seu fill, Ferran VII, a inicis del segle XIX, fins a les guerres carlines, que van ser una lluita entre dues faccions de la família, l'acabdillada per Isabel II, teòricament liberal, i la que encapçalava el seu oncle, Carles de Borbó, defensor de l'absolutisme. Les guerres entre dos Borbons van ensangonar el país. L'actual crisi a la Casa Reial després d'una suma d'escàndols de corrupció, té un caire més civil, però és una de les fractures més greus que viu la dinastia, assetjada ara per la Fiscalia.


Els escàndols que esquitxen la trajectòria del rei emèrit han provocat la ruptura entre pare i fill. Joan Carles de Borbó viu ara la mateixa sensació d'humiliació que va patir el seu pare, Joan de Borbó, comte de Barcelona, quan el seu fill va decidir acceptar el regal enverinat que li oferia el general Franco: ser el seu successor. Això sí: saltant-se el pare, "destronant-lo" de fet des del punt de vista monàrquic, i havent d'esperar a la mort del dictador. Un fet aquest que convertia Joan Carles en un còmplice.

És possible que Joan de Borbó perdés de fet l'autoritat sobre el seu fill des que l'any 1950, per acord amb Franco, permetés que s'instal·lés a Espanya per fer els seus estudis. El distanciament entre tots dos va ser lent, però evident. I Franco va demostrar la seva capacitat per dividir-los en benefici seu i de la dictadura.


Franco sempre va considerar que després d'ell havia de venir la monarquia, convenientment sotmesa a les lleis del seu règim. I si havia de ser la monarquia, també tenia clar que havia de ser la branca hereva del darrer rei, Alfons XIII. La successió hagués anat a Joan de Borbó, però els manifestos llançats per aquest contra Franco, com el Manifest de Lausana del març del 1945, en què va trencar amb la dictadura. Franco el va descartar.

L'escriptor José Luis de Vilallonga, en el seu llibre El Rey, fet a partir de converses amb Joan Carles, explica el moment de la ruptura entre pare i fill. Poc abans que el dictador li comuniqués que li proposava ser l'hereu, Joan Carles va visitar el seu pare a Estoril, a Portugal, on havia anat per celebrar el sant de Joan de Borbó. Franco va esperar que tornés per comunicar-li, ocultant així les seves intencions. Però el comte de Barcelona sempre va creure que el seu fill ja ho sabia i que l'havia enredat.


Joan de Borbó va quedar astorat quan va veure el seu fill saltant-se vilment la línia de successió. "Llegeix molt bé", diuen que va dir del discurs que va fer acceptant la designació. Durant anys no es van dirigir la paraula i el pare va considerar que havia estat víctima de la pitjor de les traïcions. 

El dia que Franco va deixar fumar Joan Carles  

El 22 de juliol del 1969, les Corts franquistes van designar Joan Carles successor del dictador amb el títol de Príncep d'Espanya. Joan Carles va anar a les Corts en el mateix cotxe de Franco. El dictador, que no permetia que es fumés en el Consell de Ministres, va autoritzar que Joan Carles, que estava molt nerviós, encengués una cigarreta. 

Les picabaralles entre Borbons encara donarien més maldecaps. El germà gran de Joan, Jaume de Borbó, havia estat apartat de la successió per Alfons XIII per ser sord, però a partir del 1949 va qüestionar el seu germà, reclamant ser ell l'hereu a la corona. El seu fill, Alfons, es va casar el 1972 amb Carmen Martínez-Bordiu, néta de Franco. Un esdeveniment que va fer témer a Joan Carles de ser un dia desplaçat pel seu cosí. Franco controlava la situació. 

Per Joan de Borbó, va ser difícil sortir de l'ostracisme. Fins i tot després de la mort del dictador. Quan va contemplar que el seu fill encaminava Espanya cap a un règim homologable a Europa i es convocaven eleccions, va decidir abdicar. Va ser el 14 de maig de 1977. Al fer-ho, es produïa una reconciliació, si més no aparent, entre pare i fill. Però al comte de Barcelona se li va infringir una darrera humiliació. La notícia de la seva renúncia al tron va tenir una cobertura molt modesta en els mitjans de comunicació oficials, on no es volia recordar l'origen del regnat de Joan Carles. 

Venen dies molt durs per al rei emèrit. Es va saltar totes les normes per fer-se amb la corona, fent un pacte amb el diable. La contraposició amb la figura del seu pare, a qui mai es va vincular amb la corrupció, no pot ser més evident. Al capdavall, el comte de Barcelona va ser apartat per una aliança entre el seu fill i un dictador. A Joan Carles l'humilia el seu fill i l'Estat que ell va simbolitzar després d'un cúmul d'escàndols. El diable sempre es cobra la factura.      

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació