FUTBOLÍTICA

Botifarra als Jocs dels soviètics

L’estiu de 1980, un atleta polonès va dedicar una botifarra al públic de Moscou provocant un conflicte diplomàtic de primer ordre

per Ramon Usall , 18 de juliol de 2020 a les 10:30 |
L’atleta polonès Władysław Kozakiewicz dedica una botifarra al públic soviètic que el xiulava durant la final de salt de perxa dels Jocs Olímpics de Moscou de 1980 | @unutulmazfoto
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de juliol de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El 19 de juliol de 1980, ara fa tot just quaranta anys, el món adreçava la seva mirada a Moscou. L’estadi Lenin de la capital de la Unió Soviètica acollia la cerimònia inaugural dels primers Jocs Olímpics que se celebraven en un país socialista. Tot i l’entusiasme del públic local, la cita olímpica al país dels soviets tenia un regust amarg per l’èxit del boicot que havia promogut el president nord-americà, Jimmy Carter, arran de la intervenció soviètica a l’Afganistan.

La proposta de la seva administració d’absentar-se de l’Olimpíada moscovita va ser finalment seguida per seixanta-cinc estats, entre els quals destacaven els mateixos Estats Units i bona part dels seus aliats occidentals, la Xina i el gruix dels països musulmans. Per si això fos poc, una quinzena dels estats que van decidir participar als Jocs van fer-ho sense desfilar a la cerimònia inaugural o competint sota bandera olímpica com a forma de protesta.

 

Cerimònia d’inauguració dels Jocs Olímpics de Moscou de 1980 realitzada a l’estadi Lenin de la capital soviètica Foto: RIA Novosti


El context polític internacional, definit per la Guerra Freda, va marcar, doncs, uns Jocs que havien de ser l’orgull d’una Unió Soviètica que presumia d’haver arrencat la nominació de Moscou enfrontant-se als Estats Units, que defensaven la candidatura de la ciutat californiana de Los Angeles, seu, finalment, de la cita olímpica de 1984.


Ateses aquestes circumstàncies, la política va estar molt present en aquells Jocs de Moscou que durant l’estiu de 1980 van centrar l’atenció periodística mundial. Conscients d’aquest fet, les autoritats soviètiques van fer tot el possible per l’èxit social i esportiu de la seva Olimpíada i perquè les victòries dels seus atletes esdevinguessin estendards de les bondats del socialisme.

D’acord amb aquesta premissa, el públic soviètic, aclaparadorament majoritari, va tenir un paper clau a l’hora d’encoratjar els seus esportistes, que van aplegar una collita de gairebé dues-centes medalles, vuitanta de les quals d’or, alçant al país amfitrió fins a l’esglaó més alt del medaller olímpic.

 

Imatge de les forces de l’exèrcit soviètic desplegades a l’Afganistan Foto: Sputnik


Un dels fets polítics més rellevants dels Jocs del país dels soviets es va viure el 30 de juliol de 1980, durant la disputa, a l’estadi Lenin de Moscou, de la final de la prova de salt de perxa. La lluita per la medalla d’or enfrontava al favorit del públic local, el rus Konstantin Volkov, amb el polonès Władysław Kozakiewicz, un dels millors atletes de la disciplina.

Amb l’objectiu d’augmentar el recolzament a l’atleta soviètic en el seu propòsit de guanyar l’or, les autoritats van permetre l’accés gratuït a l’estadi per omplir-lo fins a la bandera d’afeccionats que no paraven d’animar el seu compatriota i de xiular el seu rival. Més enllà d’obrir les portes per propiciar un ambient favorable al seu atleta, els oficials soviètics també van fer-ho durant els salts de Kozakiewicz, amb l’objectiu de pertorbar-lo creant unes ràfegues de vent que li dificultessin la tasca.

Vista la situació, quan l’atleta polonès va saltar per sobre dels 5,70 metres en què estava fixada la perxa, el salt més alt fins aleshores a l’estadi Lenin, va dedicar una botifarra al públic soviètic que l’escridassava. Kozakiewicz va repetir l’acció quan, en superar els 5,75 metres, es va assegurar la victòria. Les dues botifarres van passar a la història gairebé tant com el rècord mundial que va batre en el seu darrer intent, quan el llistó estava situat als 5,78m.
 

Un eufòric Kozakiewicz respon, després de la seva brillant actuació, amb una botifarra als xiulets de l’estadi Lenin Foto: @unutulmazfoto

 
El que a priori podia interpretar-se com la resposta humana d’un atleta sotmès als xiulets permanents del públic en un esport, com l’atletisme, on aquesta pràctica era gairebé inexistent, va convertir-se en un incident diplomàtic i en un acte de naturalesa geopolítica donada la nacionalitat dels seus protagonistes: un polonès, que per molts dels seus compatriotes encarnava l’anhel de Polònia de desfer-se de la tutela russa, i un soviètic, símbol del domini exercit per Moscou sobre els seus països satèl·lits.

El gest de Kozakiewicz va fer la volta al món però va ser, paradoxalment, censurat tant a la Unió Soviètica com a Polònia. Les autoritats comunistes d’ambdós països no volien donar publicitat al que podia ser interpretat com un acte de desafiament a la tutela soviètica de Polònia en un moment en el que les vagues s’estenien entre els estibadors dels ports de les ciutats del mar Bàltic posant contra les cordes al govern de Varsòvia.

Curiosament, Władysław Kozakiewicz era un perfecte representant de la convulsa relació entre Rússia i Polònia al llarg de la història. L’atleta havia nascut el 1953 al si d’una família polonesa establerta a Šalčininkai, a la Lituània aleshores soviètica, que s’havia mudat a Polònia el 1958 en el marc de les repatriacions de polonesos habitant a la Unió Soviètica que van tenir lloc després de la Segona Guerra Mundial. La família Kozakiewicz va passar per un camp de refugiats abans d’establir-se finalment a Gdynia on el seu pare va començar a treballar com a estibador al port d’aquesta localitat bàltica.
 

Estibadors dels ports polonesos del mar Bàltic en vaga durant l’estiu de 1980 Foto: @Arcdelahistori

 
Així, doncs, mentre Władysław Kozakiewicz guanyava la medalla d’or i batia el rècord mundial de salt de perxa dedicant dues expressives botifarres al públic moscovita, els treballadors del port de la seva localitat d’acollida, tal i com havien fet el 1970, es mobilitzaven contra el govern comunista polonès en unes manifestacions que, poc temps després, donarien peu a la creació del sindicat independent Solidarność, nascut a les drassanes de la veïna Gdańsk sota el lideratge de Lech Walesa.

Aquesta circumstància va contribuir a fer enormement populars les botifarres de Kozakiewicz que els vaguistes entenien com un acte de desafiament al poder i d’afirmació nacional polonesa. La prova rau en què, en el llenguatge col·loquial, una botifarra va passar a ser coneguda popularment en polonès com “el gest de Kozakiewicz”. Una bona mostra de la implicació social i política que el seu acte va tenir.
 

Lech Walesa, fundador de Solidarność, durant les vagues de l’estiu de 1980, poc abans de la creació del sindicat opositor Foto: @workersliberty


De fet, les botifarres del medallista d’or van agradar tant als opositors polonesos com van disgustar a les autoritats soviètiques que van intentar, fins i tot, que fos desposseït del seu triomf. El més vehement en la protesta va ser Boris Aristov, l’ambaixador soviètic a Polònia, que va exigir que se li retirés la medalla, que s’anul·lés el seu rècord del món i que Kozakiewicz fos desqualificat de per vida “per haver insultat al poble soviètic”.

Les autoritats poloneses no van gosar enfrontar-se a les seves homòlogues russes i només van intentar justificar l’acció de l’atleta adduint l’argument que les botifarres havien estat conseqüència dels espasmes musculars involuntaris derivats de l’esforç. Una interpretació surrealista que només tenia sentit si se censuraven les imatges del gest, tal i com van fer els regents del poder a Varsòvia.


Les botifarres, i la simpatia que havien despertat entre el creixent sindicat opositor Solidarność, van accentuar la divisió entre Kozakiewicz i les autoritats poloneses que va arribar al seu zenit el 1984, quan Polònia va decidir afegir-se al boicot soviètic dels Jocs de Los Angeles en resposta al que els nord-americans havien liderat contra l’Olimpíada de Moscou.

Els atletes polonesos, seguint la consigna del seu estat, van substituir els Jocs Olímpics de Los Angeles pels Jocs de l’Amistat que els soviètics i els seus aliats van organitzar com a alternativa. Kozakiewicz, que el 1984 havia arribat a saltar fins a 5,75m, només va realitzar un intent a 5,40 en aquella nova competició i posteriorment es va retirar després de fingir una lesió. El divorci definitiu va arribar poc després, quan Kozakiewicz es va negar a tornar de manera immediata a Polònia acabada la seva participació en un míting a Brussel·les, una decisió que va provocar que la federació polonesa el sancionés durament.
 

Imatge de la cerimònia inaugural dels Jocs de l’Amistat de 1984 Foto: ruspekh.ru


Conscient del veto que s’exercia sobre la seva carrera, el 1985, Kozakiewicz va fugir de Polònia i va establir-se a la República Federal d’Alemanya on li va ser concedida la nacionalitat sota l’argument que els avis de la seva esposa havien nascut en territori germànic. Competir sota bandera alemanya va fer-lo somniar en poder defensar el seu títol olímpic de 1980 en els Jocs de Seül de 1988, després de no haver pogut fer-ho a Los Angeles. Tot i haver assolit la marca mínima per classificar-se, Kozakiewicz no va poder viatjar a Corea del Sud ja que, d’acord amb la normativa vigent, la federació polonesa havia de donar-li permís per competir als Jocs sota una nova bandera, cosa que les autoritats comunistes poloneses es van negar a fer precipitant així el final de la carrera del medallista d’or a Moscou que va retirar-se definitivament el 1989.

Amb la caiguda del comunisme a Polònia, Kozakiewicz va tornar a Gdynia on va iniciar una carrera política que va dur-lo a ser regidor de l’ajuntament per la coalició de la dreta conservadora Acció Electoral Solidaritat, hereva del sindicat Solidarność. Un càrrec que va assolir, en bona part, per la popularitat que li havien concedit les seves famoses botifarres durant els Jocs dels soviets. Un gest d’inequívoca lectura política que encara perdura en la memòria dels polonesos a través del llenguatge. Per això, per ells una botifarra no és res més que “el gest de Kozakiewicz”.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació