"Queda un minut". Es fa el silenci. Boques emmascarades, però ulls expectants. Fotògrafs amb el dit a punt per congelar el moment. Marcel Mauri espera a dos metres del tir de càmera. Al davant, un cartell amb el retrat de Muriel Casals. "Mantingueu la distància, estem en una situació sanitària complicada", avisen per megafonia. I arriba. El cotxe gris s'atura fent un petit gir per quedar perpendicular al carrer Diputació. Jordi Cuixart surt amb pas decidit per tornar a la seu d'Òmnium. A la presó va entrar sent-ne president. Avui, assolit el tercer grau, travessa la porta del seu despatx per continuar-ho sent encara que el seu principal llit no hagi deixat de ser el de la cel·la.
Mauri i Cuixart, Cuixart i Mauri. Durant mil dies i mil nits, l'un ha estat l'extensió de l'altre perquè la presó no fos barrera. Es fonen en una abraçada mentre desenes de membres de l'entitat aplaudeixen i llancen crits que travessen mascaretes. "Llibertat, llibertat", "Ho tornarem a fer". De nou, nova alerta per mantenir la distància interpersonal i en un moment en què, per primera vegada en tres anys, tornen a sentir Cuixart a prop. A la calçada hi ha unes creus dibuixades amb vocació de garantir la separació exigida en temps de Covid-19 i en un context de contagis creixent. Mirar a terra, és una presa de consciència del risc. Mirar endavant, una presa de consciència d'on és el procés català tres anys després dels primers empresonaments.
Cuixart s'enfila a una petita tarima enmig de la concentració. "El que m'ha donat força tot aquest temps és saber que tornaria com a president". Porta el discurs esmolat, la primera parada del dia des de Lledoners ha estat Catalunya Ràdio. "Vaig fer el que havia de fer, per dignitat i per coherència". Si una cosa ha traslladat en aquest temps de reclusió és que en cap cas ha renunciat als seus principis. Ans al contrari. "Volem exercir els drets fonamentals. La llei superior és la llei de la pròpia consciència". Per a ell, no hi ha major judici que aquest.
La veu del president d'Òmnium es projecta carrer Diputació enllà i solapa fins i tot la fresa eixordadora d'unes obres que no s'aturen. Construccions i deconstruccions, són temps estranys. L'expectació s'estén a finestres i balcons. Cuixart, el primer dels presos que ha estat rebut en societat aquest divendres, continua teixint el seu discurs quan falten pocs minuts perquè comparegui el Govern per anunciar noves restriccions en plena epidèmia. "Resistir també és vèncer", diu el líder independentista. Proclama que, en aquests moments, s'aplica a totes les dimensions d'una agenda que va de l'alt voltat epidèmic a l'efervescència política amb el tercer grau dels presos i unes eleccions que ho sobrevolen tot i que també topen amb la realitat del virus.
"Hem après que l'únic límit que té la nostra lluita és la violència. La presó no és el límit". Lluny, però, de venir temps millors, avisa que vénen "dies difícils". De fet, hi som de ple. La jornada arrenca grisa com a preludi d'un estiu menys estiu que mai. Toca, diu Cuixart, continuar amb les "lluites compartides". Puja les majestuoses escales de la seu i, mentre s'asseu de nou a la taula com a president d'Òmnium, un cel de plom, el color predominant presó endins, plora sobre Barcelona.
