14
de juliol
del
2020
Actualitzat
a les
20:00h
Vaig anar a la inauguració, no recordo quin mes de 1996. Projectaven Assumpte intern, la nova pel·lícula de Carles Balagué, que també era el propietari dels cinemes. A l'altra sala hi van projectar una reposició de l'extraordinària El gran carnaval, de Billy Wilder. No vaig trigar gens a fer-me addicte als cinemes Méliès del carrer Villarroel. Amb poc temps es va convertir en un temple de la cinefília. Però no un temple arcaic, tronat, arnat i complaent. Al contrari! Un fundador de passió cinèfila, un indret on descobrir clàssics, dues sales en què moltíssima gent ha fet néixer i ha cultivat el gust pel bon cinema, per la cultura entesa de manera àmplia, generosa, transversal.
Tinc un amic que sempre se’n recorda del cicle d’Eric Rohmer que es va empassar durant un estiu i del qual no s’oblidarà mai. Va ser fonamental per a ell. Jo hi he vist tota mena de pel·lícules. Ara mateix recordo una projecció de Grupo salvaje, de Peckinpah i una de Brazil, de Terry Gilliam. I Ariane, de Billy Wilder. I Gertrud de Dreyer. I tantíssimes altres. Ara el Méliès tanca, no reobrirà. M’expliquen que són diversos els motius. Primer el cansament. Tants anys de lluita contra els elements, contra la manca de suport institucional, contra la desídia, contra un incendi i una inundació.
Després hi ha també que cada cop és més complicat mobilitzar el públic perquè vagi a les sales. I la Covid, destructor preferent dels nostres dies. Tampoc hi ajuda gens el mal estat de la finca, la deixadesa de l'empresa immobiliària que n'és propietària, al seu torn propietat de CaixaBank. L'edifici ja fa quatre anys que està a la venda per quatre milions dos-cents mil euros. Ha patit ocupacions i l'estat de les instal·lacions és deplorable. Si volien manteniment i reparacions s'ho havien de procurar ells mateixos.
Hi ha hagut algun intent de salvació com per exemple converses amb la distribuïdora i productora Avalon, que desitjava passar-se també a l'espinós gremi de l'exhibició. No ha sigut possible, en bona part per les males condicions estructurals de l'immoble. "Hem fet números i hem vist clar que no era possible continuar", confessa Balagué amb pesantor. Un comiat d’un cinema sempre és trist, encara més si aquest cinema és una institució, un guerrer, un supervivent, un irreductible.
El tancament del Méliès és una notícia nefasta. No només pels cinèfils que l’estimàvem. També per Barcelona, una ciutat en plena destrucció, sense ànima, que va perdent cada dia que passa més patrimoni cultural i urbanístic. El més greu i més eloqüent és que a ningú li preocupa això. A ningú amb poder, vull dir. Ningú s'arremanga, ningú té idees imaginatives, ningú proposa solucions per a salvar els cinemes i els teatres de la ciutat. Van caient com a mosques. No serveix de res que ens hi esgargamellem. El més probable és que ni tan sols tinguin aquest tema sobre la taula. No és una prioritat per a ells. Tant se’ls fot.
Tinc un amic que sempre se’n recorda del cicle d’Eric Rohmer que es va empassar durant un estiu i del qual no s’oblidarà mai. Va ser fonamental per a ell. Jo hi he vist tota mena de pel·lícules. Ara mateix recordo una projecció de Grupo salvaje, de Peckinpah i una de Brazil, de Terry Gilliam. I Ariane, de Billy Wilder. I Gertrud de Dreyer. I tantíssimes altres. Ara el Méliès tanca, no reobrirà. M’expliquen que són diversos els motius. Primer el cansament. Tants anys de lluita contra els elements, contra la manca de suport institucional, contra la desídia, contra un incendi i una inundació.
Després hi ha també que cada cop és més complicat mobilitzar el públic perquè vagi a les sales. I la Covid, destructor preferent dels nostres dies. Tampoc hi ajuda gens el mal estat de la finca, la deixadesa de l'empresa immobiliària que n'és propietària, al seu torn propietat de CaixaBank. L'edifici ja fa quatre anys que està a la venda per quatre milions dos-cents mil euros. Ha patit ocupacions i l'estat de les instal·lacions és deplorable. Si volien manteniment i reparacions s'ho havien de procurar ells mateixos.
Hi ha hagut algun intent de salvació com per exemple converses amb la distribuïdora i productora Avalon, que desitjava passar-se també a l'espinós gremi de l'exhibició. No ha sigut possible, en bona part per les males condicions estructurals de l'immoble. "Hem fet números i hem vist clar que no era possible continuar", confessa Balagué amb pesantor. Un comiat d’un cinema sempre és trist, encara més si aquest cinema és una institució, un guerrer, un supervivent, un irreductible.
El tancament del Méliès és una notícia nefasta. No només pels cinèfils que l’estimàvem. També per Barcelona, una ciutat en plena destrucció, sense ànima, que va perdent cada dia que passa més patrimoni cultural i urbanístic. El més greu i més eloqüent és que a ningú li preocupa això. A ningú amb poder, vull dir. Ningú s'arremanga, ningú té idees imaginatives, ningú proposa solucions per a salvar els cinemes i els teatres de la ciutat. Van caient com a mosques. No serveix de res que ens hi esgargamellem. El més probable és que ni tan sols tinguin aquest tema sobre la taula. No és una prioritat per a ells. Tant se’ls fot.