14
de juliol
del
2020
Actualitzat
el
15
de juliol
a les
14:29h
La notícia publicada per El País i The Guardian que revela que el telèfon del president del Parlament, Roger Torrent, va ser intervingut a través del programa israelià Pegasus, ha caigut com una bomba sobre la política espanyola. Torrent, en una compareixença institucional aquest migdia, ha acusat l'Estat d'espionatge als adversaris polítics.
L'espionatge a adversaris polítics forma part de la cara més fosca del poder i sol ser emprat a discreció pels règims dictatorials i per governs corruptes. Però també en estats democràtics actuen les clavegueres de l'Estat i hi ha alguns escàndols que han passat a la història i són emblemàtics de la degradació del poder polític. Aquí en teniu alguns exemples, amb el famós cas Watergate com a més rellevant i simbòlic.
La nit del 17 de juny del 1972, cinc persones van ser detingudes en les oficines que el Partit Demòcrata tenia a l'edifici Watergate de la ciutat de Washington. Tot i que la notícia es va conèixer de seguida, en un primer moment es va considerar un afer de delinqüència comuna. Va ser la tossudesa de dos periodistes del The Washington Post, Carl Bernstein i Bob Woodward, la que va començar a donar sorpreses sobre el cas.
Els EUA vivien una campanya electoral que el president republicà, Richard Nixon, afrontava de cara. En efecte, Nixon va ser reelegit el mes de novembre i el cas Watergate no semblava una amenaça. Però les informacions del Post van començar a nodrir-se de bones fonts. Les persones detingudes estaven vinculades a responsables del Comitè de Reelecció del President.
Poc a poc, el cercle es va anar tancant entorn un Nixon que apareixia com el beneficiari d'una operació de col·locació de cintes magnetofòniques a la seu demòcrata amb l'objectiu de conèixer l'estratègia del seu contrincant, el senador George McGovern. Quan es va saber que el mateix Nixon gravava totes les seves converses a la Casa Blanca i que allí s'hi feien al·lusions a l'assalt a les oficines del Watergate, la sort de Nixon va quedar sentenciada.
El 9 d'agost del 1974, un aclaparat Richard Nixon anunciava la seva dimissió i abandonava la Casa Blanca, poc abans que el Congrés iniciés un procés d'impeachment que hagués acabat amb la seva destitució pel Congrés. No va ser fins a molts anys després que es va desvetllar un dels grans secrets del cas: saber qui era la gola profunda que va ajudar Woodward i Bernstein a seguir el fil que duia fins a la Casa Blanca. Va ser Mark Felt, director adjunt de l'FBI.
El cas Clearstream: un pols pel poder a París
També a França han esclatat escàndols sobre espionatge a rivals polítics. Un dels més sorollosos mediàticament va ser l'anomenat cas Clearstream, pel nom d'un banc luxemburguès. L'any 2004 es van fer públics uns llistats de figures rellevants amb suposats comptes opacs al petit ducat. El nom més important era el de Nicolas Sarkozy, dirigent conservador. A partir d'aquí, es va iniciar un serial que va tenir com a grans antagonistes Sarkozy i un altre líder de la dreta francesa: el primer ministre Dominique de Villepin. El fons de la trama: l'Elisi i la successió del president Jacques Chirac, el 2007.
Les llistes del Clearstream van caure en mans d'un informàtic vinculat als serveis secrets, Imad Lahoud, que treballava per al vicepresident de l'aeronàutica EADS, Jean Louis Gergorin. Va ser aquest qui va informar De Villepin del suposat compte de Sarkozy. Que les llistes bancàries estaven falsejades es va saber més tard. Sarkozy sempre va acusar De Villepin de saber-ho i, tot i així, utilitzar-les contra el seu rival polític per barrar-li el pas a l'Elisi. De Villepin sempre ho va negar, adduint que va demanar als serveis d'intel·ligència que comprovessin la veracitat de les fonts.
La Cort d'Apel·lacions de París va absoldre De Villepin el 2011 i el cas va acabar amb condemnes de tres anys de presó contra Lahoud i Gergorin. Sarkozy sempre va estar convençut del mal joc de De Villepin. En tot cas, el 2007 va ser Sarkozy qui fou elegit president de la República i el seu rival va quedar per sempre marcat per aquest cas.
La cèl·lula antiterrorista de Mitterrand
Després de la seva mort, Le Monde va posar llum a un dels majors escàndols de la política francesa, vinculat a la figura de l'expresident François Mitterrand. El diari va explicar el 1997 que en els anys vuitanta Mitterrand havia fet instal·lar al Palau de l'Elisi una cèl·lula secreta dirigida per un oficial, Christian Prouteau, centrada en l'espionatge i vigilància de rivals polítics i de periodistes. Mitterrand vivia amb la por que es coneguessin aspectes amagats de la seva biografia -com l'existència de la seva filla Mazarine- i volia saber qui estava investigant en el seu passat.
Un dels periodistes que inquietaven el president era Edwin Plenel, qui havia investigat sobre el paper dels serveis secrets en l'explosió que va enfonsar un vaixell de Greenpeace a Nova Zelanda. L'Elisi va accedir a moltes dades personals de rivals o periodistes considerats enemics per poder fer-los extorsionar arribat el cas. Un capítol més de la novel·lesca figura de Mitterrand, envoltada sempre d'intriga i tenebra.
Espionatge fiscal a Itàlia
Els escàndols d'espionatge han estat nombrosos en la política italiana. Un dels més rellevants va esclatar el 2006, quan es va saber que el primer ministre, Romano Prodi, cap d'un govern de centre esquerra, havia estat víctima d'espionatge fiscal, junt amb la seva dona. També altres figures populars van ser objecte de vigilància. Es va processar desenes de membres de l'Agència Tributària i de la Policia Financera.
L'ombra de la sospita va caure sobre l'exprimer ministre Silvio Berlusconi. Però poc després es va saber que també Berlusconi havia estat objecte d'espionatge. Com sol succeir en el laberint polític italià, es va fer molt difícil esbrinar realment qui hi havia al darrera de l'afer.
També el mateix 2006 es va saber que els serveis secrets italians van espiar periodistes del diari La Repubblica que investigaven la participació de la intel·ligència italiana en segrests de la CIA. Com a mínim, en aquest cas es va aclarir el paper jugat en la trama del cap d'operacions del servei militar d'intel·ligència, Marco Mancini.
L'espionatge a adversaris polítics forma part de la cara més fosca del poder i sol ser emprat a discreció pels règims dictatorials i per governs corruptes. Però també en estats democràtics actuen les clavegueres de l'Estat i hi ha alguns escàndols que han passat a la història i són emblemàtics de la degradació del poder polític. Aquí en teniu alguns exemples, amb el famós cas Watergate com a més rellevant i simbòlic.
La nit del 17 de juny del 1972, cinc persones van ser detingudes en les oficines que el Partit Demòcrata tenia a l'edifici Watergate de la ciutat de Washington. Tot i que la notícia es va conèixer de seguida, en un primer moment es va considerar un afer de delinqüència comuna. Va ser la tossudesa de dos periodistes del The Washington Post, Carl Bernstein i Bob Woodward, la que va començar a donar sorpreses sobre el cas.
Els EUA vivien una campanya electoral que el president republicà, Richard Nixon, afrontava de cara. En efecte, Nixon va ser reelegit el mes de novembre i el cas Watergate no semblava una amenaça. Però les informacions del Post van començar a nodrir-se de bones fonts. Les persones detingudes estaven vinculades a responsables del Comitè de Reelecció del President.
Poc a poc, el cercle es va anar tancant entorn un Nixon que apareixia com el beneficiari d'una operació de col·locació de cintes magnetofòniques a la seu demòcrata amb l'objectiu de conèixer l'estratègia del seu contrincant, el senador George McGovern. Quan es va saber que el mateix Nixon gravava totes les seves converses a la Casa Blanca i que allí s'hi feien al·lusions a l'assalt a les oficines del Watergate, la sort de Nixon va quedar sentenciada.
El 9 d'agost del 1974, un aclaparat Richard Nixon anunciava la seva dimissió i abandonava la Casa Blanca, poc abans que el Congrés iniciés un procés d'impeachment que hagués acabat amb la seva destitució pel Congrés. No va ser fins a molts anys després que es va desvetllar un dels grans secrets del cas: saber qui era la gola profunda que va ajudar Woodward i Bernstein a seguir el fil que duia fins a la Casa Blanca. Va ser Mark Felt, director adjunt de l'FBI.
El cas Clearstream: un pols pel poder a París
També a França han esclatat escàndols sobre espionatge a rivals polítics. Un dels més sorollosos mediàticament va ser l'anomenat cas Clearstream, pel nom d'un banc luxemburguès. L'any 2004 es van fer públics uns llistats de figures rellevants amb suposats comptes opacs al petit ducat. El nom més important era el de Nicolas Sarkozy, dirigent conservador. A partir d'aquí, es va iniciar un serial que va tenir com a grans antagonistes Sarkozy i un altre líder de la dreta francesa: el primer ministre Dominique de Villepin. El fons de la trama: l'Elisi i la successió del president Jacques Chirac, el 2007.
Les llistes del Clearstream van caure en mans d'un informàtic vinculat als serveis secrets, Imad Lahoud, que treballava per al vicepresident de l'aeronàutica EADS, Jean Louis Gergorin. Va ser aquest qui va informar De Villepin del suposat compte de Sarkozy. Que les llistes bancàries estaven falsejades es va saber més tard. Sarkozy sempre va acusar De Villepin de saber-ho i, tot i així, utilitzar-les contra el seu rival polític per barrar-li el pas a l'Elisi. De Villepin sempre ho va negar, adduint que va demanar als serveis d'intel·ligència que comprovessin la veracitat de les fonts.
La Cort d'Apel·lacions de París va absoldre De Villepin el 2011 i el cas va acabar amb condemnes de tres anys de presó contra Lahoud i Gergorin. Sarkozy sempre va estar convençut del mal joc de De Villepin. En tot cas, el 2007 va ser Sarkozy qui fou elegit president de la República i el seu rival va quedar per sempre marcat per aquest cas.
La cèl·lula antiterrorista de Mitterrand
Després de la seva mort, Le Monde va posar llum a un dels majors escàndols de la política francesa, vinculat a la figura de l'expresident François Mitterrand. El diari va explicar el 1997 que en els anys vuitanta Mitterrand havia fet instal·lar al Palau de l'Elisi una cèl·lula secreta dirigida per un oficial, Christian Prouteau, centrada en l'espionatge i vigilància de rivals polítics i de periodistes. Mitterrand vivia amb la por que es coneguessin aspectes amagats de la seva biografia -com l'existència de la seva filla Mazarine- i volia saber qui estava investigant en el seu passat.
Un dels periodistes que inquietaven el president era Edwin Plenel, qui havia investigat sobre el paper dels serveis secrets en l'explosió que va enfonsar un vaixell de Greenpeace a Nova Zelanda. L'Elisi va accedir a moltes dades personals de rivals o periodistes considerats enemics per poder fer-los extorsionar arribat el cas. Un capítol més de la novel·lesca figura de Mitterrand, envoltada sempre d'intriga i tenebra.
Espionatge fiscal a Itàlia
Els escàndols d'espionatge han estat nombrosos en la política italiana. Un dels més rellevants va esclatar el 2006, quan es va saber que el primer ministre, Romano Prodi, cap d'un govern de centre esquerra, havia estat víctima d'espionatge fiscal, junt amb la seva dona. També altres figures populars van ser objecte de vigilància. Es va processar desenes de membres de l'Agència Tributària i de la Policia Financera.
L'ombra de la sospita va caure sobre l'exprimer ministre Silvio Berlusconi. Però poc després es va saber que també Berlusconi havia estat objecte d'espionatge. Com sol succeir en el laberint polític italià, es va fer molt difícil esbrinar realment qui hi havia al darrera de l'afer.
També el mateix 2006 es va saber que els serveis secrets italians van espiar periodistes del diari La Repubblica que investigaven la participació de la intel·ligència italiana en segrests de la CIA. Com a mínim, en aquest cas es va aclarir el paper jugat en la trama del cap d'operacions del servei militar d'intel·ligència, Marco Mancini.