«El VAR està inculcant als joves una por a l’error que, curt i mitjà termini, els castrarà, els convencerà que l’errada no és tolerable, els injectarà encara més por al fracàs de la que ja tenen avui incrustada a dins»
Feia temps, molt de temps, que no veia un partit de futbol sencer per la tele. La idea se’m feia tan estranya com si de cop em parlessin japonès i esperessin que els entengués. El dia del Barça-Espanyol a casa em van dir: “Avui podries veure el partit, què et sembla?”. D’entrada em va semblar un acudit però després vaig pensar que per què no, podia fins i tot ser una idea relaxant. Així ho vaig fer, sense expectatives, desitjant que el Barça perdés perquè l’Espanyol conservés viva alguna il·lusió de salvar-se. Així vaig posar-me davant de la tele. Sí, quan m’agradava el futbol era del Barça però hi ha unes quantes persones estimades que són de l’Espanyol i no tinc cap desig de veure’ls a segona divisió, ni molt menys cap desig ni pulsió de celebrar la seva dissort.
El joc era tirant a dolent, rupestre, bàsic, de batalla. Però amb espurnes entretingudes i la dosi d’emoció que injectava la realitat del cara o creu per l’Espanyol i, en menor mesura, la necessitat del Barça de guanyar per a seguir optant a la lliga. Van començar a passar coses estranyes. Vaig descobrir que s’havia instaurat una cosa anomenada “Pausa d’hidratació” consistent en què l’àrbitre atura el joc i els jugadors marxen a la banda a beure aigua i aprofitar per escoltar instruccions de l’entrenador. La meva desconnexió futbolística era total i no m’havia assabentat de la instauració d’aquesta mesura contra la temperatura estival. El gran Toni Padilla m’ho va explicar per Twitter. L’explicació és raonable –beure per apaivagar els efectes de la calor però tot i així li vaig trobar ferum de frivolitat, de comèdia, de pantomima. Au, pobres jugadors no fos cas que es desmaiessin. El cotó fluix amb què se’ls embolcalla ha arribat a aquests extrems de papanatisme.
I una estona després, quan l’àrbitre va haver de prendre decisions sobre dues entrades fortes per part dels dos equips, va aparèixer la paraula terrorífica: VAR. Fa un quadrat amb els dits perquè per l’auricular li han suggerit que vagi a mirar la tele a veuré què hi descobreix. En l’entrada del jugador de l’Espanyol havia decretat targeta groga però la tele el va convèncer de que calia canviar-li el color i que fos vermella. Una altra pantomima, aquest cop adreçada a desnaturalitzar encara més aquest esport que ja no acumula cap valor que valgui la pena. Ara ni tan sols es contempla l’error.
L’error, sí, tenim terror a l’error. Ens fa autèntica por. Ni tan sols s’accepta l’error en territoris tan absolutament intranscendents com el futbol. No podem tolerar que l’àrbitre s’equivoqui i decreti un fora de joc, un penal o una targeta equivocats. No, ham de posar-hi una tele perquè tot sigui perfecte, immaculat. Quina decadència tan gran! Encara hi ha milions de persones que tenen el futbol com a referent per a moltes coses, molts nens i molts joves als qui amb mesures tan terribles com el VAR se'ls està inculcant una por a l’error que, curt i mitjà termini, els castrarà, els convencerà que l’errada no és tolerable, els injectarà encara més por al fracàs de la que ja tenen avui incrustada a dins. No toleraran suspendre un examen, una pràctica universitària, una assignatura. Els semblarà intolerable, una agressió a la seva integritat. Així anem, ja veureu ja, els efectes del VAR. Seran demolidors. Anem de mal en pitjor.
