Doncs no, per Lleida no està bé

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Lleida és víctima de l'infortuni. El relaxament de les mesures de protecció i confinament -una actitud que malauradament s'ha generalitzat a tot el país-, i les peculiaritats del Segrià, amb la indústria agroalimentària i els temporers que, amb papers o sense, fan la seva feina i vida en males condicions, han donat peu a una transmissió comunitària de la Covid-19. A mesura que passaven els dies, la situació de descontrol i la preocupació a tota la demarcació anaven a més.

El Govern, que quan les competències eren a Madrid ens prometia una gestió exemplar un cop les recuperés, ha estat lent i, fruit de les seves tensions internes i de la dificultat de trobar l'equilibri entre salut d'una banda i economia i vida social de l'altra, ha alimentat la sensació de poca contundència. L'escenari es podia i s'havia de preveure.

Han de manar els experts i no Twitter i les decisions les han de prendre els polítics amb determinació i escoltant totes parts i després de tenir en compte múltiples factors. Els rampells són mals consellers. Perquè no podem amagar tampoc que un confinament total i una frenada de l'economia equival a un empitjorament de la situació econòmica. I la pobresa i l'atur no són precisament bones aliades de la salut.

Segurament la mesura que es va prendre la setmana passada del confinament perimetral era massa suau, perquè si bé evitava que el virus s'escampés a comarques veïnes no el frenava al Segrià. La mesura que es va prendre ahir, un enduriment de les mesures de confinament als municipis més afectats sense arribar a ser total ni a frenar-ho tot, sembla més ajustada i basada en les dades. Hi havia qui demanava més contundència i actuar abans, i també qui després de quatre mesos de prendre mesures ho trobava excessiu.

Ahir al vespre hi va haver una concentració en contra del confinament i a la nit un pronunciament contrari a les mesures de la Fiscalia de Lleida. El requeriment va ser ràpidament atès per la jutge de guàrdia, que es va negar a validar el decret perquè entén que és un equivalent a l'estat d'alarma que només el Congrés pot decretar. Diu que si Torra vol endurir el confinament ho ha de demanar a Madrid. Per tant, les mesures que havien d'entrar en vigor aquesta matinada queden a l'aire.   

En qualsevol cas hi ha, però, problemes estructurals que cal resoldre. La delegada del govern espanyol, Teresa Cunillera, fa com si tot plegat no anés amb ella i no s'ha dignat ni a respondre -ja no a atendre- les peticions de regularització dels temporers formulades per l'alcalde Miquel Pueyo. D'aquesta forma hauria estat més fàcil fer-se'n càrrec i també, arribat el cas, confinar-los i impedir la transmissió. Als alcaldes, en aquest país, se'ls escolta poc i les realitats de cada territori són sovint obviades.

Cal suport a les institucions i als veïns de Lleida, als seus comerciants i als seus empresaris, però també impedir que la situació dels temporers segueixi sent la tònica estiu rere estiu, amb pandèmia o sense. Pels seus drets, per la salut de tots i per la sostenibilitat del sector primari. Lleida, amb una opinió pública i alguns referents que sovint cauen en un discurs victimista que serveix de refugi per no fer els deures, per exemple en el cas d'alguns grans empresaris del sector agroalimentari, és avui víctima d'una situació que li ha de servir per enfortir la seva autoestima i fomentar les seves potencialitats. El "per Lleida ja està bé" hauria de passar a la història.

Lleida té problemes, però no és l'única. Avui el Govern anunciarà mesures per l'Hospitalet del Llobregat, on s'ha detectat un important increment de persones infectades en alguns barris del nord de la ciutat. La continuïtat urbana amb Barcelona i la mobilitat dins l'àrea metropolitana fan difícils de prendre les mesures quirúrgiques que s'han pres a la capital de Ponent i als municipis que l'envolten. Mala peça al teler.
 

---

Avui no et perdis

» La jutge de guàrdia de Lleida tomba l'enduriment del confinament al Segrià.

»Lleida, capital de la mascareta; per Àlvar Llobet.

» Urkullu i Feijóo, encara més forts: guia per entendre els resultats bascos i gallecs; per Oriol March.

» Opinió: «Calviño i l'Espanya auto-derrotada»; per Aleix Sarri.

» Opinió: «Sobirania popular i política»; per Eulàlia Reguant.

» 1.000 dies amb la política empresonada; per Joan Serra.

» El cas dels Jordis lesiona la imatge internacional de la justícia espanyola; per Bernat Surroca.

» Fil directe: «1.000 dies d'excepció democràtica»; per Germà Capdevila.

»JxCat abona el terreny per a la candidatura de Puigdemont; per Oriol March.

» Opinió: «PDECat, JxCat i la unitat de l’independentisme»; per Laura Pinyol.

» Entrevista a Jéssica Albiach: «El Govern està demostrant incompetència en la gestió del Segrià»; per Ferran Casas i Sara González.

» Entrevista a Salvador Cardús: «Guanyar la confrontació amb l'Estat implica tenir més força»; per Pep Martí.

» #els50noms: Maria Reig, la dona més rica i trencadora d'Andorra; per Miquel Macià i Pep Martí.

» Fil directe: «Tallafoc reial»; per Joan Serra Carné.

» Els serveis socials del Raval, al límit: «Només podem apagar focs»; per Andreu Merino.

» La pocmoderna surt de mare: La generació Covid; per Elisenda Soriguera.

I també bones notícies...

» AVENTURA Una família, set continents, nou curses de muntanya i la pandèmia que ho atura tot; per Enric Arqués.

» MÚSICA Treure disc en plena pandèmia; per Irene Montagut.

» PLAER Cinc combinacions de vi amb menjar per gaudir de l'estiu; per Jordi Bes.
 

---

 El passadís

Jean Castex, fins ara alcalde de Prada de Conflent, ja exerceix com a primer ministre de França, on hi ha imprimit un segell de més proximitat i menys distant que el del seu predecessor, Edouard Philippe. A Prada, on havia estat reelegit amb un 70% llarg de vots, hi ha deixat un bon record. Els veïns el podien veure i saludar cada dissabte, on anava a comprar sempre al mercat. Els qui parlen molt bé d'ell són les persones vinculades a la Universitat de Prada, que comença el 16 d'agost.

Precisament una de les darreres gestions de Castex com a alcalde havia tingut a veure amb la UCE. La universitat d'estiu ha hagut de demanar les autoritzacions pertinents a la prefectura després del confinament. Castex va comunicar que seria ell mateix qui gestionaria les peticions a la prefectura. Els col·lectius catalanistes del territori expliquen que el nou primer ministre va catalanitzar els noms del cadastre de la mancomunitat de municipis del Conflent que va presidir. 

Vist i llegit

Podem va ser el gran derrotat de les eleccions basques i gallegues de la calor i el coronavirus. Tenir ministres no li va servir a Pablo Iglesias per compensar el desgast de les fractures internes. Un dels efectes de tot això és el trencament a Euskadi amb Equo, que va optar per arrenglerar-se amb Iñigo Errejón a les passades generals. A El País, Pablo Ordazescrivia un article molt elogiós amb el seu candidat, el fins ara diputat José Ramón Becerra, per com s'havia defensat al debat de candidats. Els periodistes, deia l'anàlisi, van coincidir en dir que a ETB va ser el millor malgrat que tenia nul·les opcions de treure el cap a la cambra de Vitòria i que va afrontar-lo amb desinvoltura i sense dogmes. Sense voler desmerèixer l'ecologista, sovint és més còmode dir que qui millor parla és de qui no té res a pelar i no s'hi juga res i apareix com la víctima d'Iglesias, tota una piconadora interna.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 2001 va morir a Barcelona el popular humorista Miguel Gila, que havia nascut el 1919 a Madrid. Gila, militant comunista des de ben jove, va fer la guerra amb els republicans, però amb el franquisme es va adaptar com va poder. Es va iniciar com a dibuixant d'humor a la revista La Exedra, editada a Salamanca per un grup d'universitaris els anys quaranta, i més endavant a La Codorniz. També va col·laborar a Don José i Hermano Lobo, però l'èxit li va arribar de forma sorprenent l'any 1951, quan va actuar a Madrid com a espontani al teatre de Fontalba, amb un monòleg sobre la seva experiència en la guerra. Entre el 1968 i el 1985 va residir a l'Argentina, i va assolir una gran popularitat amb les seves gires i els seus hilarants i memorables monòlegs, sovint acompanyats d'un telèfon. És famosa la seva frase "¿Es el enemigo? ¿Podrían parar la guerra un momento?". Aquí en podeu veure alguns.

 L'aniversari

Ha sigut Indiana Jones, s'ha posat en la pell de Han Solo a La Guerra de les Galàxies, s'ha enfundat el vestit de president dels Estats Units a Air Force One i és la cara visible de Blade Runner. És Harrison Ford, segurament una de les grans llegendes vives del cinema actual, tot i que no s'ha endut mai cap dels grans premis individuals que atorga l'acadèmia nord-americana. Aficionat a pilotar avionetes -ho fa en un ranxo que té a Wyoming-, Ford és un d'aquells noms que sempre es converteix en un reclam quan apareix als cartells de les pel·lícules. Avui compleix 78 anys amb unes quantes estrenes per davant. Aquí podeu repassar algunes de les seves actuacions més memorables.
 ​Fes clic aquí per rebre'l