anàlisi

Euskadi i Galícia: més por a l'abstenció que a les sorpreses

Cinc claus amb eco espanyol i català per seguir una nit electoral que Urkullu i Feijóo afronten com a grans favorits

per Ferran Casas , 12 de juliol de 2020 a les 06:50 |
Iñigo Urkullu i Alberto Nuñez Feijóo | ND
Iñigo Urkullu i Alberto Nuñez Feijóo guanyaran aquest diumenge les eleccions basques i gallegues. Cap enquesta o analista posen en dubte el triomf dels dos presidents. Les incògnites giren entorn com es podrà votar a la comarca d'A Mariña, a Lugo, i en alguns punts d'Euskadi, on fins i tot es prohibeix votar les persones infectades, i com seran d'àmplies les majories de PNB i del PP. Si els seran o no suficients per seguir governant sense sotracs.

La campanya ha tingut un seguiment baix, s'ha parlat més de coronavirus que d'autogovern i la manca d'incògnites i la pandèmia han fet que a les seus dels partits incrementi el nerviosisme per l'impacte d'una baixa participació, que pot relaxar l'electorat dels favorits, que és també el de més edat. El que passi als dos territoris històrics tindrà repercussió a la política espanyola i, fins i tot, en la catalana. Els catalans seran els propers en votar. Cinc claus per interpretar els resultats.


1. Majoria nacionalista sense procés

Euskadi escull 75 diputats (25 per província sense tenir-ne en compte el pes demogràfic) i el PNB, que ara en té 28, pot posar el tres davant. La tendència d'EH Bildu, que en té 18, també és alcista, tot i que més lleu. El PNB, que governa amb els socialistes i vol seguir fent-ho, sumarà amb els hereus de Batasuna però també podria fer-ho amb el PP -amb qui s'entenia quan Mariano Rajoy era president i que ara va en coalició amb Cs- i fins i tot amb Elkarrekin Podemos. Com més ampli sigui el ventall, més s'abaratirà la negociació.


La majoria nacionalista superarà el 60% dels vots i podria aconseguir més de dos terços dels escons de la cambra de Vitòria. Això, però, no es traduirà en un procés sobiranista a l'estil del català per més que empenyi la formació que lidera Arnaldo Otegi, arquitecte del final d'ETA. Urkullu sempre ha marcat distàncies (el final de CiU i la llarga refundació convergent provoquen vertigen als despatxos de Sabin Etxea) i vol entendre's amb el govern central.

L'entesa amb Madrid és rendible. Perquè el PNB és hàbil, però també perquè el pes d'Euskadi en PIB i població és petit i facilita les concessions i per l'al·lèrgia de Pedro Sánchez a les fotos amb ERC i JxCat, ara nacionalistes dolents. Els intents de reformar l'autogovern han quedat al calaix malgrat que el PNB no renuncia formalment al dret a decidir. Els drets històrics d'Euskadi i Navarra que reconeix la Constitució a la seva disposició addicional primera podrien obrir una via, però la doctrina del TC i els anys de pràctica bilateral entre governs els han reduït al concert econòmic.


Els dos terços sobiranistes no condicionen Urkullu, que vol que qualsevol acord a Euskadi tingui garantit prosperar a Madrid. És a dir, el suport del PSOE i Podem. Un altre factor marca la diferència amb Catalunya. En el context de polarització màxima, l'any 2001, el PNB, que es presentava coalitzat amb EA i amb Juan José Ibarretxe de cap de llista, va estar a punt de perdre el govern. El PP de Jaime Mayor Oreja va aconseguir 19 escons i tenia a punt l'acord amb el PSE. Aquest diumenge Carlos Iturgaiz, supervivent d'aquells anys, en farà entre 6 i 10 presentant-se amb Cs. El gran beneficiat del lent però sostingut declivi és el PNB, partit de l'ordre, l'estabilitat i la interlocució a Madrid.   

2. Un triomf de Feijóo és de Feijóo

Pablo Casado espera que Feijóo revalidi la majoria absoluta i no hagi d'estar patint per si Ciutadans o Vox treuen el cap, cosa poc probable, per completar-la. Ara el PP té 41 dels 75 escons i les enquestes els pronostiquen una xifra similar. Feijóo és dels dirigents del partit menys afins a l'actual líder, que ha optat per alinear-se amb un discurs molt centralista i agressiu.

El PP gallec, que conserva el to regionalista que li va imprimir Manuel Fraga als noranta, ha amagat les sigles en campanya. Si Feijóo surt enfortit seguirà qüestionant la línia de Casado quan li convingui i mantindrà intacta l'aspiració de la Moncloa, cosa que ha estat a punt de fer almenys en dues ocasions. Casado podrà respirar alleugerit si conserva Galícia perquè ni el PSOE ni els seus rivals a la dreta tindran res a celebrar, però Feijóo no li professa la lleialtat que li tenen la presidenta i l'alcalde de Madrid per exemple. El gallec ha dit que serà el seu últim mandat i no consta que vulgui deixar la primera línia política.

3. Resposta conservadora

N'hauran de prendre nota els partits espanyols, però també els catalans. Si es confirmen els pronòstics, i a l'espera de notar a la tardor els efectes de la crisi econòmica que auguren el Banc d'Espanya o l'FMI, els votants es disposen a reforçar les opcions més conservadores i que en campanya han optat per presentar-se com a més fiables i experimentades als governs. El PNB i el PP gallec són dos dels exponents més sòlids d'un relat que defuig els riscos polítics i que intenta un complicat equilibri entre una ciutadania que refusa una resposta a la crisi que ve basada en l'austeritat, i la negativa a revisar la política fiscal, mediambiental o de serveis socials. 

4. Sánchez i Iglesias o que passi ràpid

Els líders de l'esquerra ara instal·lada a la Moncloa hi tenen molt poc a guanyar a Galícia i a Euskadi. Només una suma progressista al parlament gallec -que només es va produir entre 2005 i 2009 amb el socialista Emilio Pérez Touriño de president- podria alegrar-los de veres la nit sempre que el PSOE quedés encara per davant dels nacionalistes gallecs. El BNG apareix a l'horitzó com un soci fiable però sempre que no sigui amb la seva líder, Ana Pontón, molt ben connectada amb ERC en la seva etapa a l'Eurocambra, com a presidenta de la Xunta. A Euskadi, el PSE aspira a seguir formant part del govern del PNB i poca cosa més.

El cas de Podem és més delicat. Al País Basc s'ha esllanguit (i a més ara es presenta separat dels ecologistes d'Equo) i a Galícia pagarà les divisions encara més fortes en l'espai de l'esquerra alternativa i es veurà superat pel BNG. La primera cita de Podem a les urnes des que té ministres a Madrid no serà precisament bona. I això que el primer Iglesias tenia com a fort electoral el seu predicament a les "perifèries".
 
5. La incògnita de la participació

Seguretat, seguretat i seguretat. El temor a anar fins a les urnes després d'uns dies marcats pels rebrots angoixa els partits. El PNB, que té un electorat extraordinàriament fidel, i el PP han centrat els darrers missatges a tranquil·litzar els votants. Uns i altres expliquen que als col·legis hi haurà totes les mesures higièniques, però la poca incertesa entorn d'unes eleccions que es van ajornar per la pandèmia i la desconfiança vírica poden fer mal. EH Bildu ha fet bandera del risc de votar i això pot acabar espantant els seus, igual que a l'electorat unionista a Euskadi, que més costa de mobilitzar. Que la política basca s'hagi convertit en un balneari i que el vot estranger per correu sigui més difícil, també pels gallecs, tampoc ajuden a pensar en una gran afluència a les urnes.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació