08
de juliol
del
2020
Actualitzat
a les
6:46h
Passaven uns minuts de les vuit del vespre quan Jordi Cuminal va pujar a l'escenari del congrés fundacional del partit que havia de deixar enrere Convergència. Home de confiança d'Artur Mas i Francesc Homs, Cuminal va ser l'encarregat de presentar públicament les dues propostes de nom per a la nova formació: Més Catalunya i Catalans Convergents. Les més de 3.000 persones congregades al Centre de Convencions Internacional de Barcelona (CCIB) van mantenir les formes mentre els mitjans de comunicació assistien a la presentació de les dues propostes però, tan bon punt van marxar les càmeres, la remor es va apoderar de l'auditori. Era el 8 de juliol del 2016 i el congrés fundacional del PDECat tot just acabava d'arrencar.
De l'escena se'n compleixen aquest dimecres exactament quatre anys, que no han estat precisament senzills per als hereus de CDC. A les turbulències del procés se li han sumat canvis en els lideratges -Artur Mas en va deixar la presidència a principis del 2018, Marta Pascal va acabar deixant el càrrec el mateix any per les discrepàncies amb Carles Puigdemont- i un procés de reordenació interna, ja sota el paraigua electoral de Junts per Catalunya (JxCat) que enfila la fase final. De fet, el PDECat fa anys en plena batalla per evitar la dissolució i immers en unes negociacions amb Puigdemont destinades a evitar la trencadissa camí de les eleccions catalanes de la tardor-hivern.
El partit que presideix ara David Bonvehí no s'ha presentat mai amb el seu nom a les eleccions -el 21-D del 2017 va optar per la marca de JxCat, que després va repetir als comicis al Congrés dels Diputats, al Parlament Europeu i als ajuntaments de tot el país- i, des de l'hivern de fa tres anys, s'ha vist eclipsat pel rol de Puigdemont i el paper dels independents, que són majoria a la cambra catalana i en la presa de decisions de l'espai, sempre sota la supervisió de l'expresident de la Generalitat. Malgrat això, el partit continua tenint cartes rellevants en la negociació amb JxCat: disposa dels drets electorals i econòmics i, encara més important, del registre de la marca.
El vessant administratiu, però, no és l'únic en el qual hi ha discrepàncies internes. Un repàs de com va anar el congrés fundacional del PDECat i els enfrontaments entre famílies provinents de CDC que s'hi van produir serveixen per entendre, també, quin és el substrat en el qual es juga la partida a JxCat. Alguns dels actors que més fort van jugar el juliol de fa quatre anys, per exemple, continuen a primera fila, implicats en la reordenació. Es tracta del mateix Puigdemont, però també de Josep Rull, Jordi Turull, Miquel Buch, David Bonvehí i el mateix Mas, tot i que aquest últim no té previst implicar-se en la pugna interna i es manté en un silenci que no passa desapercebut.
Què volia Puigdemont fa quatre anys? En essència, traslladar davant del país que es tracta d'un projecte nou, allunyat del que Mas assenyala en les seves memòries com un "retoc estètic" de l'antiga CDC. És per això que, en una trobada a la Casa dels Canonges, trasllada als seus interlocutors -entre els quals el seu antecessor a Palau- que no veu Turull com a màxim dirigent del PDECat perquè "treu credibilitat al concepte de refundació, de començar de nou". Així mateix ho rememora el propi Mas en la pàgina 242 de les seves memòries polítiques, Cap fred, cor calent, publicades per Columna.
Equilibris de famílies
Puigdemont va acabar avalant el tàndem que assumeix les regnes del nou partit, format per Marta Pascal i Bonvehí, un dels seus principals afins dins del grup parlamentari abans d'assumir la presidència de la Generalitat. Pel camí s'hi va quedar la candidatura -mai presentada- de Miquel Buch, en aquell moment president de l'Associació Catalana de Municipis (ACM) i que durant bona part de l'etapa precongressual havia lligat el seu destí al de Turull. Ara, com a conseller d'Interior, és un dels dirigents que defensa la creació d'un nou partit i s'ha anat allunyant de la direcció del PDECat liderada per Bonvehí, amb qui no es va entendre tampoc en el congrés celebrat el 2018.
I el grup que s'arrenglerava al costat de Josep Rull? L'exconseller de Territori, un dels més estimats per les bases de CDC, estava en aquell moment enfrontat al sector que liderava Turull, per bé que ara estan alineats en l'objectiu del nou partit. Rull va acabar avalant el tàndem Pascal-Bonvehí i va centrar-se en la tasca al Govern. Mas, també en les seves memòries, assenyala que el seu esquema ideal era que Turull assumís "major protagonisme" al partit i que Rull s'anés "dibuixant" un perfil més electoral, però l'impuls renovador -i, en certa manera, caòtic- del congrés fundacional trastoca els plans. Damià Calvet, representant de l'exconseller de Territori fora de la presó, manté intactes les opcions de presentar-se a unes primàries per ser candidat efectiu a la Generalitat.
El conclave va acabar el 10 de juliol amb un discurs breu de Puigdemont -més d'una cella es va aixecar quan va tancar la intervenció, que no va arribar als deu minuts- i, al cap de dues setmanes, es van presentar les candidatures per liderar la direcció. Pascal i Bonvehí es van envoltar de figures emergents com Elsa Artadi -recomanada per Andreu Mas-Colell, que la tenia al seu equip quan era conseller d'Economia- i Albert Batet, que s'ha acabat convertint en un dels lloctinents de Puigdemont. Els estralls del congrés fundacional, però, van obligar a un terç de la direcció a plegar pel règim d'incompatibilitats, el primer tràngol que van viure Pascal i Bonevhí.
El tàndem no va superar els dos anys perquè, en el primer congrés ordinari, fa tot just dos anys, la coordinadora general va plegar per desavinences amb Puigdemont i el seu número dos va assumir el lideratge per integrar el PDECat dins la Crida. Ara la integració és entre el partit i JxCat, una negociació al límit que, tot i la duresa dels retrets, encara és a temps d'acabar en un acord. L'ombra del congrés fundacional de fa quatre anys és allargada i a la recepta s'hi han afegit, amb el pas del temps, més independents i una ascendència cada vegada més gran de Puigdemont. Serà ell qui tindrà l'última paraula.
De l'escena se'n compleixen aquest dimecres exactament quatre anys, que no han estat precisament senzills per als hereus de CDC. A les turbulències del procés se li han sumat canvis en els lideratges -Artur Mas en va deixar la presidència a principis del 2018, Marta Pascal va acabar deixant el càrrec el mateix any per les discrepàncies amb Carles Puigdemont- i un procés de reordenació interna, ja sota el paraigua electoral de Junts per Catalunya (JxCat) que enfila la fase final. De fet, el PDECat fa anys en plena batalla per evitar la dissolució i immers en unes negociacions amb Puigdemont destinades a evitar la trencadissa camí de les eleccions catalanes de la tardor-hivern.
El partit que presideix ara David Bonvehí no s'ha presentat mai amb el seu nom a les eleccions -el 21-D del 2017 va optar per la marca de JxCat, que després va repetir als comicis al Congrés dels Diputats, al Parlament Europeu i als ajuntaments de tot el país- i, des de l'hivern de fa tres anys, s'ha vist eclipsat pel rol de Puigdemont i el paper dels independents, que són majoria a la cambra catalana i en la presa de decisions de l'espai, sempre sota la supervisió de l'expresident de la Generalitat. Malgrat això, el partit continua tenint cartes rellevants en la negociació amb JxCat: disposa dels drets electorals i econòmics i, encara més important, del registre de la marca.
El vessant administratiu, però, no és l'únic en el qual hi ha discrepàncies internes. Un repàs de com va anar el congrés fundacional del PDECat i els enfrontaments entre famílies provinents de CDC que s'hi van produir serveixen per entendre, també, quin és el substrat en el qual es juga la partida a JxCat. Alguns dels actors que més fort van jugar el juliol de fa quatre anys, per exemple, continuen a primera fila, implicats en la reordenació. Es tracta del mateix Puigdemont, però també de Josep Rull, Jordi Turull, Miquel Buch, David Bonvehí i el mateix Mas, tot i que aquest últim no té previst implicar-se en la pugna interna i es manté en un silenci que no passa desapercebut.
Què volia Puigdemont fa quatre anys? En essència, traslladar davant del país que es tracta d'un projecte nou, allunyat del que Mas assenyala en les seves memòries com un "retoc estètic" de l'antiga CDC. És per això que, en una trobada a la Casa dels Canonges, trasllada als seus interlocutors -entre els quals el seu antecessor a Palau- que no veu Turull com a màxim dirigent del PDECat perquè "treu credibilitat al concepte de refundació, de començar de nou". Així mateix ho rememora el propi Mas en la pàgina 242 de les seves memòries polítiques, Cap fred, cor calent, publicades per Columna.
Equilibris de famílies
Puigdemont va acabar avalant el tàndem que assumeix les regnes del nou partit, format per Marta Pascal i Bonvehí, un dels seus principals afins dins del grup parlamentari abans d'assumir la presidència de la Generalitat. Pel camí s'hi va quedar la candidatura -mai presentada- de Miquel Buch, en aquell moment president de l'Associació Catalana de Municipis (ACM) i que durant bona part de l'etapa precongressual havia lligat el seu destí al de Turull. Ara, com a conseller d'Interior, és un dels dirigents que defensa la creació d'un nou partit i s'ha anat allunyant de la direcció del PDECat liderada per Bonvehí, amb qui no es va entendre tampoc en el congrés celebrat el 2018.
I el grup que s'arrenglerava al costat de Josep Rull? L'exconseller de Territori, un dels més estimats per les bases de CDC, estava en aquell moment enfrontat al sector que liderava Turull, per bé que ara estan alineats en l'objectiu del nou partit. Rull va acabar avalant el tàndem Pascal-Bonvehí i va centrar-se en la tasca al Govern. Mas, també en les seves memòries, assenyala que el seu esquema ideal era que Turull assumís "major protagonisme" al partit i que Rull s'anés "dibuixant" un perfil més electoral, però l'impuls renovador -i, en certa manera, caòtic- del congrés fundacional trastoca els plans. Damià Calvet, representant de l'exconseller de Territori fora de la presó, manté intactes les opcions de presentar-se a unes primàries per ser candidat efectiu a la Generalitat.
El conclave va acabar el 10 de juliol amb un discurs breu de Puigdemont -més d'una cella es va aixecar quan va tancar la intervenció, que no va arribar als deu minuts- i, al cap de dues setmanes, es van presentar les candidatures per liderar la direcció. Pascal i Bonvehí es van envoltar de figures emergents com Elsa Artadi -recomanada per Andreu Mas-Colell, que la tenia al seu equip quan era conseller d'Economia- i Albert Batet, que s'ha acabat convertint en un dels lloctinents de Puigdemont. Els estralls del congrés fundacional, però, van obligar a un terç de la direcció a plegar pel règim d'incompatibilitats, el primer tràngol que van viure Pascal i Bonevhí.
El tàndem no va superar els dos anys perquè, en el primer congrés ordinari, fa tot just dos anys, la coordinadora general va plegar per desavinences amb Puigdemont i el seu número dos va assumir el lideratge per integrar el PDECat dins la Crida. Ara la integració és entre el partit i JxCat, una negociació al límit que, tot i la duresa dels retrets, encara és a temps d'acabar en un acord. L'ombra del congrés fundacional de fa quatre anys és allargada i a la recepta s'hi han afegit, amb el pas del temps, més independents i una ascendència cada vegada més gran de Puigdemont. Serà ell qui tindrà l'última paraula.