Un miler de dies amb presos

Què diu exactament la sentència del Suprem sobre els fets del 20-S?

El veredicte situa Sànchez i Cuixart com a peces clau de la sedició i remarca que la concentració davant la seu d'Economia va "preparar el camí" del referèndum

per Oriol March , 11 de juliol de 2020 a les 20:30 |
Mobilització davant la conselleria d'Economia el 20 de setembre del 2017. | Adrià Costa
"Els fets ocorreguts els dies 20 i 21 de setembre [del 2017] van preparar el camí per tal que l'1-O les urnes fossin a tots els centres previstos, que aquests estiguessin oberts i protegits davant del que ja se sabia que seria l'actuació de les forces i cossos de seguretat de l'Estat. Es tractaria així de demostrar que es podia vèncer la seva resistència, concebuda segurament ex ante com a passiva -la qual cosa ja és actuar fora de les vies legals o exercint la força-, però amb un evident perill que pogués degenerar en activa. En agressions no només verbals, sinó també físiques".

Aquest paràgraf correspon a la pàgina 381 de la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes que es va fer pública el 14 d'octubre de l'any passat. Fa referència a la concentració que hi va haver durant tot el 20-S -i les primeres hores del dia següent- davant la conselleria d'Economia, a Rambla Catalunya amb Gran Via, per protestar contra les detencions encaminades a frenar l'operatiu del referèndum. El relat dels fets que fa el tribunal presidit per Manuel Marchena no només serveix per condemnar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per sedició sinó que també avala els motius pels quals van ser enviats a presó preventiva poc després de la concentració.


La sentència destina tres parts a fixar doctrina sobre què va passar el 20-S de fa tres anys. Primer fa un repàs cronològic dels fets -a partir de la pàgina 40- i després, a l'hora de raonar les condemnes, detalla específicament el rol de Sànchez, en aquell moment president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i ara erigit com un dels capitans del nou partit de Carles Puigdemont, i de Cuixart, que des de la privació de llibertat ha continuat liderant Òmnium Cultural. El veredicte els atribueix a tots dos una "indiscutida capacitat de lideratge" en tant que "avantguarda" de la defensa del referèndum.


Un dels arguments que fa servir la sala segona del Suprem per condemnar Sànchez és el seu paper com a "interlocutor" -rang "conferit" pel conseller d'Interior, Joquim Forn- entre els manifestants, els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Civil, que era el cos que va efectuar el registre a Economia per trobar-hi documents sobre el referèndum. "La seva actitud en el desenvolupament dels esdeveniments, coherent amb la seva estratègia sediciosa, no era altra que la de dificultar i bloquejar l'actuació judicial", sosté la sentència, en la qual s'assenyala que buscava "desprestigiar" la policia espanyola.

"El que va convocar Sànchez no va ser una concentració ciutadana per protestar per les detencions i els escorcolls. [...] El que va motivar la seva actuació va ser demostrar a tota la societat, el ple i acreditat concert amb els responsables governamentals, que els jutges i magistrats que exercien les seva funció constitucional a Catalunya havien perdut la capacitat per executar les resolucions", manté la sentència, en la qual es destinen una sèrie de paràgrafs al que va passar a partir de les 23.41 d'aquell dimecres de setembre, quan la convocatòria ja anava minvant a les portes d'Economia.


Va ser l'hora exacta en què Sànchez i Cuixart van pujar al Nissan Patrol de la Guàrdia Civil, ja desgastat pel pas de la jornada i de manifestants, per dirigir-se als concentrats. La sentència especifica que el president d'Òmnium es va referir al vehicle com a "altar" i que les paraules que va fer servir -entre les quals que "ni [Mariano] Rajoy, ni el Tribunal Constitucional ni totes les forces de seguretat de l'Estat" podrien aturar el procés- no eren "pures bravates" o "productes retòrics" per als més exaltats.

"Aquests missatges eren el reflex fidel de la voluntat, compartida pels coacusats del delicte de sedició, de fer tot el possible (amb el límit -no es negarà- d'agressions violentes, al marge de les previsibles però no evitables que poguessin protagonitzar elements no disciplinats) per impedir a les forces i cossos de seguretat, tant autonòmics com estatals, desenvolupar l'actuació que els havia estat judicialment ordenada", ressalta la sentència. "Es posava així els agents en la disjuntiva de la seva obligació de complir una ordre judicial o enfrontar-se a la multitud, inclòs l'ús de la força representada per masses compactades exercint la resistència passiva", sosté el text.

De res serveix a Sànchez i a Cuixart, en termes processals, que la sentència admeti que a les 12 de la nit van desconvocar la manifestació per convocar-ne una altra, l'endemà, a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). En què queden els alçaments tumultuaris que, en boca dels responsables del govern espanyol, havien impregnat la mobilització del 20-S i van servir per argumentar judicialment l'entrada a la presó dels líders civils? Acaben sent aplicats també a l'1-O aprofitant una sentència de l'any 1980 que fa referència a un desnonament a Osca. 

"L'expressió tumultuari no pot tenir una altra significació que la d'oberta hostilitat, i suma un contingut d'hostilitat i violència que no té per què ser física ni comportar l'ús de la força [...] Ha de vivificar-se necessàriament en actituds intimidatòries, atemoridores i injurioses", remarca el veredicte. Una justificació que serveix per fixar el relat que condemna Sànchez i Cuixart a nou anys de presó malgrat reconèixer que no van participar en les decisions del Govern ni en les de la majoria parlamentària independentista, dues institucions de les quals no formaven part orgànicament.
 

Sentència de l'1-O by naciodigital on Scribd


 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació