10 punts clau del patrimoni del Pallars: de la conca de Tremp a les Valls d'Àneu

Catalunya és un país de patrimoni, i aquest estiu, quan viatjar a l'altra punta de món no formarà part de les nostres prioritats, és una bona oportunitat per (re)descobrir-lo de la mà de NacióDigital.

El patrimoni cultural pot ser material, des de les restes de civilitzacions més antigues que s'han desenvolupat en aquest país fins a l'època contemporània amb l'impacte de la revolució industrial i l'energia. Però també immaterial, vinculat a les festes, tradicions, llegendes i a la manera d'obtenir recursos naturals i relacionar-se amb el medi. De fet, molt sovint patrimoni cultural i patrimoni natural van estretament vinculats ja que és impossible saber on comença la cultura i on ho fa la natura.
 
En aquesta nova entrega de “Catalunya, país de patrimoni” et proposem fer un recorregut pel Pallars. 10 propostes de sud a nord: començant per la conca de Tremp, al Pallars Jussà, i acabant a les Valls d'Àneu, a l'extrem septentrional del Pallars Sobirà. Rastres de dinosaures, un castell i una col·legiata medieval, un telefèric amb molta història, centrals elèctriques de dimensions gegantines i misteriosos follets pirinencs, són alguns dels punts d'aquesta ruta.



L'itinerari està pensat tant per fer-lo de manera íntegra de sud a nord com per centrar-se en alguns dels sectors –conca de Tremp, Vall Fosca, Baix Pallars, Vall Ferrera i les Valls d'Àneu-. Comencem?

 

1. Geoparc Orígens: seguint els rastres dels dinosaures a la conca de Tremp

El Geoparc Origens als Pirineus Catalans és un territori de gran riquesa geològica que va rebre aquest reconeixement de l'Unesco l'abril de 2018. Està format per 19 municipis -la gran majoria del Pallars Jussà- i una extensa superfície de 2.040 quilòmetres quadrats.

El Geoparc proposa un autèntic viatge en el temps per descobrir els orígens de l’evolució de la Terra i de la vida, des del Big Bang fins als nostres dies. El punt de partida és l'Epicentre, el Centre de Visitants del Geoparc, ubicat al casc antic de Tremp. No només funciona com a punt d'informació, sinó que inclou diversos espais expositius per donar a conèixer el patrimoni cultural i natural de la zona: geologia, dinosaures, cel fosc, voltors, cultura i històries.

La conca de Tremp acull la major concentració de restes de dinosaures dels Pirineus, amb notables vestigis de fa 65 milions d'anys. Un viatge a l'era del Cretaci que pot començar al Museu de la Conca Dellà, al poble d'Isona, que inclou un exemplar de Pararhabdodon isonensi, un exemplar de sis metres originari de la comarca. Ben a prop, seguint cap a Abella de la Conca, es poden visitar el jaciments de Basturs, amb restes d'ous de titanosaures i que constitueixen un dels espais més importants d'hadrosaures d'Europa.

En aquesta mateixa zona, també val la pena el jaciment de Llau de la Costa. Un conjunt d’icnites (petjades) en forma de tres dits característiques dels dinosaures anomenats "bec d’ànec", que es poden visitar amb l'ajuda d'un guia. En cas de voler anar per lliure, es pot visitar el jaciment d'Orcau que acull una paret plena de petjades d'aquests grans animals.

Aquest sector de la conca de Tremp també concentra un notable patrimoni històric. Destaca el llegat romà de l'antiga Aeso, una de les ciutats més importants de la romanització de la Catalunya interior, el castell d'Orcau, així com l'església romànica de Sant Esteve d'Abella de la Conca, amb l'espectacular serra de Carreu com a teló de fons.

 

2. Castell i Col·legiata de Mur: història, paisatge i turisme d’estels

Al cim d'un turó que domina la conca de Tremp i amb unes vistes espectaculars, hi ha un conjunt monumental que sintetitza bona part de la vida medieval: el Castell de Mur i la Col·legiata de Santa Maria de Mur. Aquests dos edificis són símbols del domini militar i espiritual d'un territori de frontera acabat de conquerir als musulmans. Unes terres que es trobaven sota la jurisdicció d'un dels noms propis del Pallars medieval: Arnau Mir de Tost.

L'estructura arquitectònica del castell és simple però molt singular i consta d'un perímetre murat, de planta en forma de vaixell, que disposa d'una única porta d'accés al sud. Es tracta d'una obra exemplar de l'arquitectura civil militar del segle XI, que conserva excepcionalment sencers els murs perimetrals.

Tota l'obra està construïda amb carreus petits i regulars, característics del primer romànic, i es conserva, dins del recinte, la torre mestra de planta circular i uns 16 m d'alçada, dividida en quatre pisos i amb finestres espitllerades.

Construïda durant la segona meitat del segle XI per ordre dels comtes del Pallars, Ramon V i Valença (fill d’Arnau Mir de Tost), l'església de Santa Maria de Mur és un cas excepcional de canònica romànica en territori català. A diferència d'altres, conserva la seva estructura original intacta, formada per l'església, el claustre i les dependències dels canonges.

Les valuoses pintures de Santa Maria de Mur van ser arrencades mitjançant la tècnica de l'strappo i venudes el 1919 a l'antiquari nord-americà Ignacio Pollak. Aquesta acció va motivar la primera intervenció de la Junta de Museus de Catalunya que, malgrat els esforços, no va poder evitar que les pintures anessin a parar als Estats Units. Des de l'any 2008 però, mostra als visitants una còpia fidel d'aquestes pintures gràcies a una innovadora tècnica d'impressió. Aquesta acció, juntament amb la restauració del claustre i de l'església, fa que l'antiga canònica mostri una fisonomia més propera a l'original.

 

3. La Vall Fosca: el telèfèric que et puja a l’únic parc nacional de Catalunya

La Vall Fosca és un territori singular. És l'única vall pirinenca del Pallars Jussà, és una de les portes d'accés al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici –l'únic de Catalunya- i fa més d'un segle que il·lumina Catalunya. I és que la central hidroelèctrica de Capdella, inaugurada el 1914, va ser la primera gran infraestructura de generació energètica del país. 

El patrimoni vinculat a l'energia elèctrica és una constant en tota la vall. Un dels elements més espectaculars és el telefèric, construït el 1981 per l'antiga Fecsa per facilitar l'accés de treballadors i materials des de l'estany Gento durant la construcció d'una nova central hidroelèctrica reversible. En 14 minuts salva un desnivell de 450 metres i permet arribar a 2.200 metres, a tocar del parc nacional. El telefèric, que a l'estiu ofereix servei turístic, pot arribar a transportar 25.000 kg, fet que el situa com un dels de major capacitat d'Europa.

Des de l'estació superior del telefèric, es poden fer nombroses excursions per descobrir un entorn d'alta muntanya on destaquen 32 estanys i cims de més de 3.000 metres com el Peguera o el Montsent de Pallars. Ara bé, i pensant en tota la família, una ruta molt accessible és la del Carrilet de l'estany Gento. Són uns 12 km (anada i tornada) per una antiga via d'un antic trenet construït el 1911 per fer realitat l'antiga central de Capdella. El traçat -amb un mínim desnivell i túnels inclosos- s'ha habilitat com a via verda i permet gaudir d'un paisatge espectacular.

La descoberta del patrimoni vinculat a l'energia elèctrica a la vall es pot completar amb una visita al Museu Hidroelèctric de Capdella, que forma part de la xarxa territorial del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. L'espai museogràfic permet fer un recorregut des que va sorgir la idea de la central per aprofitar una gran reserva d'aigua de 50 milions de metres cúbics fins que es va posar en funcionament, passant pels canvis econòmics, socials i d'infraestructura que va suposar pel territori.

 

4. Gerri de la Sal: produir sal en ple Pirineu català

No es pot entendre la vila de Gerri, al sud del Pallars Sobirà, sense la sal, el seu motor econòmic des de l'Edat Mitjana. Les salines, les més importants que hi ha hagut històricament a Catalunya, han donat una fisonomia característica al poble, que es completa amb el Reial Alfolí de Gerri o Casa de la Sal i el monestir de Santa Maria, una de les joies del romànic que es conserven als Pirineus.

L'alfolí i les salines són les dues estructures bàsiques utilitzades des de l'edat mitjana per extreure i tractar la sal a Gerri. A un costat de la Noguera Pallaresa, entre el riu i el poble, les salines són estructures de planta irregular, fetes amb murs de pedra de diferents formes i revestides de fang, on s'hi conduïa l'aigua d'una font salada propera al poble. Un cop estancada en aquestes basses, només calia esperar que la calor evaporés l’aigua i recollir la sal dipositada en unes superfícies planes de pedra emmarcades amb taulons de fusta.

L'alfolí era el magatzem d'aquesta preuada substància, un edifici de planta rectangular amb tres nivells que actualment acull la museïtzació de tot el procés industrial. Ubicat a la plaça Major de Gerri, es tracta de l'edifici civil més gran en planta de tot el Pallars.

Finalitzada l'explotació salina ja ben entrat el segle XX, actualment l'alfolí i les salines permeten al visitant conèixer el procés de producció, transformació, emmagatzematge i comercialització de l'or blanc, la sal. La visita al Museu de la Sal inclou un passeig per les sales de l'antic magatzem, encara amb restes de sal a les seves parets, per evocar un procés que fins i tot ha donat nom al poble.

 

5. Descobrir el Parc Natural de l’Alt Pirineu com si fos una aventura

Amb quasi 80.000 hectàrees repartides entre el Pallars Sobirà i l'Alt Urgell, el Parc Natural de l'Alt Pirineu, declarat el 2003, és el més extens de Catalunya. Combina una gran diversitat de paisatges propis de l'alta i la mitjana muntanya pirinenques, sent els seus valors naturals rics i variats, com també els elements que formen el seu extens patrimoni cultural, fruit de l'acció humana sobre el territori. 

Hi destaquen la presència d'espècies amenaçades o rares com l’ós bru, la llúdriga, l'almesquera, el trencalòs, el voltor negre, l'aufrany, el milà reial, el gall fer -amb 150 mascles censats és la població més nombrosas de l'Estat-, les perdius blanca i xerra, el mussol pirinenc, la becada, el pela-roques, el pardal d'ala blanca, el tritó pirinenc i la sargantana pallaresa, un endemisme quasi exclusiu del parc. A més, presenta una gran amplitud altitudinal: des dels 650 metres del Santuari d'Arboló, al seu extrem meridional, fins als 3.143 metres de la Pica d'Estats, sostre de Catalunya.

Les opcions per descobrir i gaudir d'aquest espai natural protegit són infinites. Una de pensada per a tota la família és el passaport Explora el Parc, un repte que converteix els més petits en exploradors. Concretament, han de segellar en un llibret les visites i excursions que realitzen tant en miradors panoràmics -una bona opció per fer excursions a l'abast de la mainada-, refugis, museus, centres d'interpretació i activitats de guiatge realitzades per empreses acreditades. 

En l'àmbit patrimonial, el passaport inclou les visites a la Casa de l'Ós Bru d'Isil, el Despoblat de Santa Creu de Llagunes, la serradora d'Àreu, el Museu de les Papallones i el Centre d'Interpretació de la Guerra Civil de Ribera de Cardós o l'Antiga Farinera de Monferrer, entre d'altres.

​

 

6. Tavascan: els gegants hidroelèctrics amagats a la muntanya

Tavascan acull un dels elements patrimonials vinculats a l'energia més importants del país. L'aprofitament del sistema de llacs de la vall, culminat per l'estany de Certascan a més de 2.200 metres d'altitud, va suposar la construcció del complex de centrals de Tavascan-Montemera, una obra de dimessions colossals que va tardar dues dècades en completar-se. La central, que funciona a ple rendiment, habitualment es pot conèixer amb visites guiades amb reserva obligatòria.

El conjunt es troba dins d'una caverna de 500 metres de profunditat a l'interior de la muntanya del Pic de Guerón. Una de les seves singularitats és que és reversible, la primera d'aquestes característiques que es va posar en marxa a l'estat espanyol. De dia agafa l'aigua dels llacs per produir electricitat, i durant la nit funciona com una estació de bombeig; torna a pujar l'aigua fins als llacs superiors per poder reutilitzar l'aigua com a font d'energia.

Les dimensions de Tavascan esborronen només pensar-hi: uns 1.200 metres quadrats de planta, quatre nivells i 30 metres d'alçada. El salt que alimenta dues de les tres turbines és, amb 884 metres, un dels més alts d'Europa. Just a sobre té la central de Montemara, encara més gegantina. La caverna ocupa 94 metres d'alçada, dels quals 54 corresponen a les dues màquines amb les corresponents turbines. Unes escales amb 1.200 esglaons uneixen les dues instal·lacions hidroelèctriques.

Durant el dia, l'aigua es turbina –produeix energia- i es guarda a l'embassament de Tavascan. De nit, si es considera que "sobra" energia al sistema, s'aprofita aquest excedent per bombejar l'aigua cap a una cota superior. En aquest sentit, cal tenir en compte que tant nuclears com tèrmiques no es poden aturar i és molt difícil adaptar l'oferta a la demanda.

L'impacte demogràfic va ser absolut: en un poble d'un centenar d'habitants va ser necessària la construcció de diversos campaments per allotjar els operaris vinguts d'arreu de la Península. Per copsar les duríssimes condicions de treball, val la pena llegir l'excel·lent novel·la Allò que va passar a Cardós de Ramon Solsona.

​​

 

7. A la recerca dels Minairons: ruta fins a la cascada del Gerber

Els minairons són uns éssers fantàstics diminuts presents a la mitologia pirinenca, des de Catalunya fins a Euskadi. Aquests follets neixen de l'herba menaironera –algunes versions apunten que són les falgueres-, anomenada també herba de Sant Joan, ja que floreix i grana la nit del solstici d'estiu. 

La llegenda, que l'escriptor pallarès Pep Coll va popularitzar arreu del país fa tres dècades amb el llibre Què farem, què direm, explica que són tant petits que en un sol canut d'agulles n'hi caben milers. Quan l'amo els destapa, exigeixen treballar... però si no els mana feina, el maten. La tradició indica que un bon grapat d'hereus del Pirineu han estat amos del canut de minairons. Una explicació llegendària a la riquesa d'algunes de les cases nobles de comarques com el Pallars.

Una bona manera de buscar els minairons és fer la ruta entre el refugi del Gerdar i la cascada del Gerber o de Comials, que amb més de 125 metres, és el salt d'aigua més alt de l'entorn del Parc Nacional d'Aigüestortes. El sender, apte per a tota la família, comença des del refugi i recorre un ambient d'alta muntanya però sense un gran pendent. Espectaculars boscos de coníferes –on s'amaguen els follets-, petites tarteres, ponts de fusta per travessar el riu de la Bonaigua, que baixa amb moltes ramificacions... són l'aperitiu abans de fer la pujada final fins al salt d'aigua.

La cascada del Gerber –a la qual també es pot accedir caminant uns cinc minuts des de la carretera del port de la Bonaigua- actua com a desembassament natural de l'estany homònim, a 2.165 metres d'altitud. En arribar a la vall de la Bonaigua, que a causa del seu passat glacial té una cota molt inferior, es precipita sobtadament amb una caiguda espectacular de més de 100 metres.

 

8. Ecomuseu de les Valls d’Àneu: un viatge a la vida del passat

L'Ecomuseu de les Valls d'Àneu és autèntic un museu viu. No s'emmarca en un sol edifici sinó que està format per diversos elements monumentals, naturals i etnogràfics repartits pels pobles de la vall per explicar com han viscut els seus habitants des de finals del segle XIX. Un projecte innovador que va néixer el 1994 i que treballa en la recerca, conservació, difusió i restitució de la realitat d'aquest territori del nord del Pallars Sobirà.

El centre neuràlgic és la Casa Gassia d'Esterri, una típica casa aneuenca del segle XVIII. Manté la seva estructura original i l'actual espai expositiu mostra com era la vida domèstica durant la primera meitat del segle XX. Permet copsar perfectament les activitats que s'hi realitzaven, les relacions que s'establien entre els membres que l'habitaven, com es repartien les tasques i les responsabilitats domèstiques i com es concreten els principals factors de canvi des d'aleshores fins ara.

A partir d’aquí, l'Ecomuseu s'esten per deu centres patrimonials més. Les esglésies de Sant Joan d'Isil, Sant Julià d'Unarre, Sant Pere de Sorpe, Sant Pere del Burgal, Santa Maria d'Àneu i el conjunt monumental de Son expliquen com era la religiositat popular, les creences i els rituals. També destaquen edificis defensius com el castell medieval de València d'Àneu i els búnquers de postguerra de la Guingueta d'Àneu. Finalment, la serradora hidràulica d'Alós i la formatgeria la Roseta de Gavàs són un testimoni de les activitats econòmiques de la zona.

​

 

9. Son, un balcó de les Valls d'Àneu

El Pallars és un territori amb un poblament molt disseminat: desenes de petits nuclis tant als fons de vall com als vessants assolellats de les muntanyes. Qualsevol ruta per la comarca mereix perdre's per algun d'aquests pobles. Posats a triar-ne un, us recomanem Son: un autèntic balcó de les Valls d'Àneu, a quasi 1.400 metres d'altitud.

Son, com la pràctica totalitat dels nuclis del Pallars Sobirà, està format per cases baixes amb teulada de pissarra. En aquest cas, a més, destaca per l'església de Sant Just i Pastor, un dels millors exemples del ric patrimoni romànic de la comarca.

L'element més destacat, i que es pot arribar a apreciar des de la plana d'Esterri, és l'esvelt campanar quadrat amb una escala interior. Consta de quatre nivells de finestres, d'estils diferents a cada pis. L'església, que també inclou un porxo i un comunidor, entre altres, va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional el 1998.

A pocs quilòmetres del nucli urbà, hi ha el modern equipament d'educació ambiental Món Natura Pirineus. Construït amb criteris d'integració paisatgística, ofereix activitats per a tota la família entre les quals destaca la possibilitat de visitar un interessant centre de fauna. Va ser aquí on va néixer el Minairó –en homenatge als follets pirinencs-, la primera cria de linx de la serralada en més d'un segle.

 

10. L'Estany de Sant Maurici i els Encantats: la postal del parc nacional

Catalunya només té un parc nacional: el d'Aigüestortes i l'estany de Sant Maurici. Declarat el 1955, actualment té una superfície de quasi 41.000 hectàrees –sumant el parc pròpiament dit i la zona d'influència- repartides entre quatre comarques pirinenques amb un ric patrimoni natural, cultural i arquitectònic: el Pallars Sobirà, l'Alta Ribagorça, el Pallars Jussà i la Vall d'Aran. 

L'espai natural està dividit en dos grans sectors diferenciats: Aigüestortes, accessibles des de la Vall de Boí (Alta Ribagorça), i Sant Maurici, des de la vall pallaresa d'Espot. Aquest municipi compta amb una de les oficines del parc nacional, que ofereix al visitant una exposició permanent sobre l'evolució dels Pirineus, molt didàctica i especialment interessant per als més petits. També es mereix una visita tant per l'església parroquial de Santa Llogaia com per la seva població en el seu conjunt, estampa pròpia d'un poble pirinenc amb personalitat.

Des d'Espot surten els taxi 4x4 que permeten accedir a l'estany de Sant Maurici, un dels punts centrals del parc nacional i per on passen bona part de les rutes senderistes com la Carros de Foc. Però la postal d'aquest paratge, on ja no es pot accedir amb vehicle privat, són els Encantats. Es tracta de dos pics bessons de poc més de 2.700 metres –el Gran Encantat i Petit Encantat- que malgrat no són els més alts sí que són els més emblemàtics del parc nacional. La tradició explica que eren dos germans –Cristòfol i Esteve- que el dia de la peregrinació a l'ermita de Sant Maurici van preferir anar a caçar... i van acabar patrificats en forma de muntanya.

Més enllà de llegendes, el que és una realitat inqüestionable és la bellesa de la postal que formen l'estany de Sant Maurici –regulat com a embassament per produir energia elèctrica- i els Encantats. Des d'aquest punt es poden fer tot tipus d'excursions però una a l'abast de la gran majoria és la que recorre els estanys d'Amitges i que passa per l'espectacular cascada de Ratera.