El silenci d'Artur Mas

"La desunió, si es produís, és el verí que pot liquidar el sobiranisme". La frase la va pronunciar Artur Mas i no va ser en un moment qualsevol: la clausura de l'assemblea del PDECat que va consumar l'adeu de Marta Pascal del partit i l'ascens de David Bonvehí, en una operació gestada per Carles Puigdemont per encaminar la reordenació de l'espai postconvergent. Pascal sempre va ser una dirigent propera a Mas mentre que, per a Puigdemont, era un obstacle pel propòsit que s'havia fixat, el procés d'adhesió del PDECat a la Crida. La integració es donava per feta aquell 22 de juliol del 2018 en què Bonvehí va agafar les regnes de la formació.

Mas va passar de puntetes per l'assemblea en la qual Puigdemont va posar data de caducitat al partit que va néixer de la refundació de Convergència. Va fer-hi acte de presència només diumenge per votar, va abraçar-se a Pascal -el gest de complicitat de l'expresident no va passar desapercebut per les càmeres- i va transmetre el missatge calculat a la militància. Gairebé dos anys després i sense aquell procés de negociació resolt, l'expresident manté silenci davant del perill de trencadissa. Mas no s'ha pronunciat en l'escalda de tensió entre Waterloo i la cúpula del PDECat -amb un paper rellevant dels presos-, i tampoc n'han transcendit gestions per fer de mediador amb Puigdemont, que ja ha activat un nou partit que veurà la llum el 25 de juliol.

L'última aparició de Mas per evitar un escenari d'escissió data de l'estiu passat. La reunió amb Puigdemont va ser a Waterloo el 19 de juliol del 2019. Durant més de quatre hores, els dos expresidents van tractar el futur de l'espai. Mas i Puigdemont convenien llavors en la necessitat de consolidar unes úniques sigles, amb una estructura operativa que fes harmoniosa la convivència entre independents i dirigents amb vida de partit, no sempre senzilla. No va haver-hi avenços perquè quan s'aterrava en la concreció apareixia la falta d'entesa, constatada també per Bonvehí en viatges a Bèlgica i visites a Lledoners per negociar amb Jordi Sànchez.

Fa un any, Mas encara pensava que, en el pitjor dels casos, sempre quedava la via de la coalició electoral de tots els actors. I va quedar a l'espera del compromís de Puigdemont: formular una proposta concreta de reordenació de l'espai, que ha acabat sense prendre cos. Constatada la negativa de la cúpula del PDECat a dissoldre el partit en la Crida -Bonvehí, el seu equip i un bon grup d'alcaldes malden per preservar el corpus ideològic que no troben a JxCat-, Puigdemont ha optat per deixar enrere el partit, per bé que la negociació no ha acabat. Amb la nova mudança, l'ara eurodiputat pretén trencar el fil de connexió amb la refundació convergent.

Mentrestant, Mas administra els silencis. Fonts coneixedores de la seva posició apunten que el 129è president evita pronunciaments "deslleials" contra Puigdemont perquè s'ha imposat no obrir ferides amb qui va designar successor. Així ho ha fet saber al seu entorn. No hi haurà, per tant, cap disputa pública.

Però els silencis de Mas són rellevants, tant que gairebé són sonors. Un silenci cautelós, de qui està acostumat a parlar només quan sap que no prendrà mal. Un silenci de disconformitat, amagat darrere les apel·lacions a esquivar la desunió. Un silenci de contrarietat, de qui sempre ha fet vida orgànica de partit i no entén la política d'una altra manera. Un silenci de distància, amb un espai que ja no controla, perquè el comanda en solitari qui va situar a Palau. Un silenci definitiu, que sintetitza el final d'una etapa.