Crònica

1.000 dies amb la política empresonada

Les conseqüències de la sentència del Suprem contaminen la relació entre governs, sintetitzada en l'avenç complex de la taula de diàleg, símbol de la desacord estratègic entre ERC i JxCat

per Joan Serra Carné , 11 de juliol de 2020 a les 17:15 |
Una pancarta de suport als presos a tocar de la presó de Lledoners | Adrià Costa
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de juliol de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
"Totes les opcions estaven previstes, però l'empresonament no era la primera ni la segona opció". La frase, formulada el 17 d'octubre del 2017, és d'un col·laborador estret de Jordi Cuixart. Aquell dia, pocs minuts després de les 11 de la nit, el president d'Òmnium entrava a la presó de Soto del Real, dins d'una furgoneta de la Guàrdia Civil, al costat de Jordi Sànchez. La declaració a l'Audiència Nacional davant la jutge Carmen Lamela va consumar els pitjors auguris dels Jordis, que des d'aquella data acumulen 1.000 dies empresonats.

Cuixart i el seu equip -amb l'advocada Marina Roig al capdavant de la defensa- no volien situar-se en el pitjor escenari abans de declarar davant de Lamela, però aquell 17 d'octubre de fa tres anys havien estat previsors. El president d'Òmnium havia enregistrat un vídeo abans de pujar a l'AVE que el va conduir a Madrid, difós per l'entitat sobiranista quan es va concretar l'ordre de presó incondicional, en què encoratjava la ciutadania catalana a persistir en les mobilitzacions sense perdre la serenor. A Catalunya, des de l'1 d'octubre, les jornades eren adrenalítiques i el calendari, una nebulosa. Els Jordis ja no van viure cap més dia sobre el terreny. Els següents mesos els passarien privats de llibertat a Soto del Real.


L'empresonament dels màxims dirigents del sobiranisme civil, justificat per les concentracions pacífiques del 20 de setembre, incorporava un avís als dirigents independentistes: culminar el procés amb una declaració d'independència tindria conseqüències immediates. Malgrat que Carles Puigdemont optés per contemporitzar el 10 d'octubre al Parlament, amb la intenció d'obtenir fins al darrer instant garanties de negociació per part del govern espanyol -un diàleg entre la Generalitat i l'executiu de Mariano Rajoy que mai va prendre cos, malgrat la mediació del lehendakari Urkullu-, l'independentisme ja no es va treure de sobre l'amenaça de la presó. L'ofensiva judicial va accelerar-se mentre es coïa un 155 al Senat que va tenir el suport de tot el constitucionalisme espanyol.


Només deu dies després que Cuixart i Sànchez quedessin privats de llibertat, amb les bases sobiranistes mobilitzades al carrer, el Govern portava al Parlament una declaració unilateral d'independència (DUI) que no es desplegaria. Sense certeses negociadores de Madrid -es pretenia negociar després de l'1 d'octubre-, Puigdemont va dubtar fins al darrer moment entre les eleccions i un salt a l'estat propi que, faltat d'estructures ni pla per sostenir-lo, esdevenia un salt al buit.

Les discrepàncies entre Puigdemont i Oriol Junqueras feia mesos que eren palpables, i van traspuar en els moments més tensos d'aquell octubre, que van desembocar en una decisió no consensuada. Els fets posteriors a la declaració solemne al Parlament van corroborar el poc recorregut de la DUI mentre els Mossos ja estaven alineats amb l'ordenament jurídic vigent, tal com revelaria temps després el major Josep Lluís Trapero en el judici al Tribunal Suprem. La policia catalana fins i tot tenia un pla per detenir l'executiu de Puigdemont.


L'endemà de Tots Sants del 2017, la meitat del Govern de la Generalitat declarava a l'Audiència Nacional i ingressava a la presó. L'altra meitat, amb Puigdemont al capdavant, ja havia emprès el camí de l'exili per separat. No tan sols el propi partit del president -en aquell moment, el PDECat-, tenia coneixement del viatge d'incògnit a Brussel·les. No ho sabia Artur Mas i tampoc n'estava informada Marta Pascal, al capdavant de la formació postconvergent. La política catalana quedava condicionada per la presó i l'exili -derivades de la repressió judicial-, un atzucac del qual encara no ha sortit.   


La llosa de la presó i la condemna que també suposa l'exili expliquen la paràlisi. Però només l'expliquen parcialment. A la distorsió que suposa empresonar la política s'hi afegeixen les desconfiances que van supurar en els dies àlgids del procés i que no han desaparegut. Sense un calendari definit ni un objectiu abastable a curt termini, l'independentisme ha fet més notòria en aquesta legislatura la seva discrepància, que era de sintonia política i que ara també és estratègica.

La distància exhibida per ERC i Junts per Catalunya (JxCat) no només va condicionar l'inici del mandat de Torra -precedit d'un pols entre socis al Parlament per la restitució de Puigdemont en plena ofensiva judicial- sinó que també va posar una data de caducitat prematura a la legislatura. El coronavirus ha frenat una convocatòria electoral que semblava inevitable a principis d'any, tal com va verbalitzar el mateix Torra.

Amb influència de Waterloo i Lledoners, JxCat i ERC han traçat estratègies que no acaben de trobar un punt d'intersecció, i que l'ANC i Òmnium tampoc són capaces d'harmonitzar com havien fet en el passat. Sense un diagnòstic compartit de la tardor del 2017, la recepta dels partits per enfilar la nova etapa tampoc encaixa. Avui no hi ha horitzó definit per a la independència.

El viratge pragmàtic d'ERC, convertit en actor influent des de la investidura de Pedro Sánchez, contrasta amb el xoc amb l'Estat que proposen els pesos pesants de JxCat. L'acumulació de forces i el diàleg permanent amb la Moncloa que plantegen els republicans topa amb la confrontació directa formulada per Puigdemont, que té recorregut en el full de ruta del Consell per la República, debatut la setmana passada a Perpinyà. Tanmateix, de fer efectiu el mandat de l'1 d'octubre ja no se'n parla, de la mateixa manera que no s'han desobeït els mandats judicials ni es practica la unitat per molt que es reclami.

Només el judici al Suprem i la reacció a la sentència -amb condemnes que avalaven el relat de la sedició, argumentada de forma dèbil pel tribunal presidit per Manuel Marchena- van servir de parèntesi a la disputa partidista. El judici, celebrat després d'un llarg període de presó preventiva per als líders sobiranistes -primer a Madrid i després a Catalunya-, va constatar la debilitat política del camí cap a la DUI, però també va fer evident la resiliència del moviment independentista, reforçat en el relat democràtic davant la dificultat de l'Estat de construir una proposta seductora d'encaix de Catalunya. Les protestes posteriors a la sentència van plasmar l'atipament d'una bona part de la ciutadania catalana, que va assumir la desconnexió emocional amb Madrid des de la violència policial del dia del referèndum.


L'arrenglerament de l'estament judicial i del ministeri fiscal amb la defensa de la unitat d'Espanya -constatada amb duresa amb la sentència del Suprem- va contribuir a alimentar la percepció de la impossibilitat de reformar els poders fàctics de l'Estat. No és estrany, doncs, que el pòsit de l'actuació judicial hagi contaminat la relació entre governs en aquesta legislatura, i hagi incidit en la convivència entre independentistes. ERC ha justificat el seu gir pactista per la necessitat de fer inevitable el referèndum, una estratègia que té com a icona la taula de negociació amb l'Estat, congelada per la pandèmia.

Al seu torn, JxCat ha administrat els incompliments del govern espanyol de coalició per assenyalar la impossibilitat de treure rèdit per a Catalunya de les majories febles del Congrés. Ni Puigdemont ni Torra donen recorregut a la taula de diàleg mentre els comuns es presenten com l'actor que pot fer de pont entre la Moncloa i la Generalitat. El tercer discurs independentista a Madrid, el de la CUP, ha fet sonor el missatge que l'Estat no és un actor creïble. La taula de negociació, reunida per primer cop a la Moncloa abans de la crisi del coronavirus, difícilment donarà fruits a curt termini, perquè ara només pesa la imminència de les eleccions.  

L'independentisme denuncia els 1.000 dies de política empresonada, doncs, sense haver trobat una sortida nítida a la boira densa que va deixar la repressió. S'apropen les eleccions catalanes i s'acumulen les incerteses. Pot tenir calendari l'etapa postprocés? Amb quines majories ha de fer camí l'independentisme? Té recorregut l'aliança entre ERC i JxCat? Quin paper han de jugar en el futur immediat els presos i els exiliats? Fins on està disposat a arribar l'Estat en la negociació? És viable l'exercici de l'autodeterminació? Espanya acceptarà el pacte polític de l'amnistia? L'independentisme busca respostes mentre entoma una nova contesa a les urnes.





 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació