27
de juny
del
2020
Actualitzat
a les
11:07h
Aquest diumenge fa deu anys d'un esdeveniment que tindria significació històrica. El 28 de juny del 2010, el Tribunal Constitucional (TC) va emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya. Els magistrats -amb quatre vots particulars- van invalidar 14 articles i en van interpretar 27 més. El nucli dur del text estatutari, però, va quedar greument retallat i Catalunya va entrar en una fase nova.
El jurista Carles Viver Pi-Sunyer és un testimoni d'excepció d'aquell moment i del procés polític i social que es va iniciar. Exdirector de l'Institut d'Estudis Autonòmics, exmagistrat del TC, del qual va ser vicepresident (1998-2001), va presidir el Consell Assessor per a la Transició Nacional i va convertir-se en arquitecte de la desconnexió en la legislatura del referèndum. En aquesta entrevista a NacióDigital analitza amb mirada serena i lúcida la transcendència d'aquell moment i el que va suposar.
- La sentència del TC va suposar la mort de l'autonomisme?
- L'autonomisme és viu. És el sistema que impera avui, el que està vigent a l'estat espanyol. A Espanya té un suport encara força sòlid, malgrat que existeix una pressió molt potent favorable a la creació d'un estat unitari totalment centralitzat. És cert, en canvi, que a Catalunya, per una gran part de la ciutadania, l'autonomisme ha mort, fins i tot com a estadi transitori cap al sobiranisme o l'independentisme. I la sentència va contribuir a aquesta defunció. Va tenir un doble impacte molt notable, que crec que s'ha mantingut fins a l'actualitat.
- Quins efectes en destacaria?
- D'una banda, la sentència -i, de fet, el procés d'elaboració de l'Estatut- va fer veure a una part molt important de la ciutadania que el nivell d'autogovern de Catalunya, en termes de poder polític, és a dir, de competències, de finançament i de reconeixement nacional, amb totes les seves derivades, era extraordinàriament migrat. D'altra banda, va fer palès que la Constitució i l'Estatut interpretats i aplicats com ho feia el TC no permetien assolir les aspiracions d'una àmplia majoria dels ciutadans. Crec que només per aquestes dues conseqüències ja va pagar la pena assajar la via de la reforma estatutària.
- Com va viure la sentència?
- Vaig participar en l'elaboració de l'Estatut des de l'Institut d'Estudis Autonòmics, elaborant esborranys d'avantprojectes de diverses parts del nou Estatut que trametíem a la ponència del Parlament encarregada de redactar l'avantprojecte del nou text. Sovint la ponència em demanava que els presentés els esborranys. L'objectiu era aconseguir una millora substancial de l'autogovern en els tres àmbits que abans he esmentat (competències, finançament i identitari), a banda d'altres no menys importants com augmentar la bilateralitat en els relacions amb l'Estat o apropar el poder judicial a Catalunya. I es tractava de fer-ho dins del marc constitucional existent. La sentència va desactivar pràcticament totes les novetats rellevants introduïdes en el nou Estatut a base d'un argument demolidor com va ser el de degradar la posició constitucional de l'Estatut d’autonomia dins de l'ordenament jurídic.
- Com es va fer, això?
- A base de declarar que no vinculava al legislador estatal, que podia continuar exercint les seves competències al marge del que digués l'Estatut, ja que segons el Tribunal, malgrat ser una llei orgànica, no era més que un pacte polític sense efectes vinculants. Aquesta doctrina contradeia obertament la que el TC havia adoptat uns mesos abans respecte de l'Estatut del País Valencià, en què havia declarat que els estatuts podien completar amb rang supralegal les qüestions que la Constitució havia deixat obertes.
- I en la seva visió més personal, què va suposar per a vostè?
- Per mi, la sentència va suposar la confirmació del que he dit abans: que la Constitució i l'Estatut interpretats i aplicats com ho feia el TC no servien. I que Catalunya no tenia millor alternativa que la de la via de la independència.
- Amb la perspectiva d'aquests anys, es pot dir que determinat bloc de poder afincat a Madrid ha copat l'Estat?
- Això que a Catalunya se'n deia i encara se'n diu "Madrid" per designar un nucli de poder crec que no és fruit de la imaginació sinó una realitat efectivament existent. Han estat dècades de centralització dels poders econòmics, polítics, mediàtics, d'alts cossos funcionarials, acadèmics, que de fa temps ha acabat quallant en el centre de la península en un entramat opac, endogàmic i poderós.
- Aquest nucli de poder va ser decisiu per fer aterrar l'Estatut?
- Una part d'aquest Madrid es va mobilitzar de manera molt eficaç, a través, per exemple, d'articles amb arguments ad hominem respecte de determinats membres del TC, per tal que el tribunal canviés radicalment la doctrina que havia establert pocs mesos abans en relació a l'Estatut valencià, com li deia abans. Si el Constitucional hagués mantingut aquesta doctrina, l'Estatut hauria superat el control de constitucionalitat pràcticament en la seva totalitat.
- Creu que, alhora, existeixen dins de l'Estat sectors que tenen una visió més pluralista d'Espanya o són gairebé irrellevants?
- Aquests sectors existeixen, però de moment no ens podem fer massa il·lusions sobre això. Són encara minoritaris i tenen una capacitat d'influència sobre les estructures de poder molt limitada. Certament, hi ha també alguns canvis interessants en la societat espanyola, com ara l'increment del percentatge de persones favorables a un referèndum sobre el futur polític de Catalunya que convindrà seguir amb atenció i alhora amb escepticisme.
- Va ser vicepresident del Constitucional. Aquell TC del qual va formar part i l'actual són molt diferents?
- Aquesta és una pregunta a la qual no puc donar resposta. Si la donés seria tant com fer de jutge i de part al mateix temps. Crec que aquesta mena de valoracions les pot fer tothom excepte els propis magistrats del Tribunal.
- Creu que a Catalunya es coneixia prou la realitat de l'estat espanyol? Amb tot el que ha passat, es va pecar d'ingenuïtat?
- Crec que tots érem conscients que l'Estatut, en arribar al Congrés dels Diputats, trobaria una oposició política molt important del PP i fins i tot del PSOE, malgrat les promeses inicials del cap del govern socialista [José Luis Rodríguez Zapatero]. El que possiblement no esperàvem era una campanya tan allunyada dels paràmetres parlamentaris demoliberals habituals com la que va promoure el PP, instal·lant taules petitòries per recollir signatures contra l'Estatut o impugnant articles i no fent-ho respecte d'altres d'idèntics continguts en d'altres textos estatutaris.
- S'ha repetit que per part catalana no es va intentar trobar acords amb el PP durant la tramitació de l'Estatut i per això aquest va reaccionar en contra.
- Puc desmentir aquest extrem perquè tinc constància personal que aquest acord es va cercar.
- Es va intentar un apropament amb el PP en el tema de l'Estatut?
- Aquest acord es va intentar. Com a mínim, hi va haver una reunió en què jo vaig ser-hi, en un moment molt preliminar, amb la direcció del PP de Catalunya. Vam ser conscients que el PP no hi donaria suport i que en faria una oposició ferotge. Preferiria no concretar més. Pel que fa a la pregunta de si es va pecar d'ingenuïtat, aquesta és una idea, quasi una acusació, recorrent, reiterada, i no només en relació amb la reforma estatutària.
És cert que quan els dirigents polítics decideixen iniciar aquesta mena de processos han de valorar una gran quantitat de variables, entre les quals hi ha les possibles reaccions de les forces contràries. Però crec que no se'ls pot exigir el cent per cent de seguretat com a condició per endegar un determinat procés. Seria tant com donar a qui no vol fer cap canvi la capacitat unilateral i perpètua de bloqueig. A més, en el cas de la reforma estatutària, després d'estar anys denunciant la baixa qualitat de l'autonomia, semblava que havia arribat el moment de dir prou i intentar buscar una sortida al problema.
- La crítica sobre la ingenuïtat li molesta.
- És que no hi estic d'acord. Com tampoc estic d'acord en què es parli de la "derrota" de l'octubre del 2017. Home, no hi ha una derrota quan continua havent-hi gairebé el 50% de la ciutadania en favor de la independència.
- Deu anys després de la sentència, quin balanç faria del projecte de nou Estatut?
- Vist a llarg termini, no crec que sigui totalment negatiu. És clar que no va solucionar el problema de l'encaix polític de Catalunya, però va posar sobre la taula el problema i ens vam començar a carregar de raons per reclamar un canvi profund.
- És reconduïble el conflicte polític entre Catalunya i l'Estat? Un encaix és possible?
- Depèn del tipus d'encaix en què estiguem pensant. Sembla que a Catalunya hi ha una clara majoria, al voltant del 70%, favorable al sobiranisme, favorable a que la ciutadania sigui convocada a una consulta per decidir el seu futur polític. Prop del 50% continuaria sent favorable a la independència, malgrat les veus, amigues i adversàries, que el donaven per moribund. Tanmateix, malgrat aquestes majories, de moment és altament improbable que l'estat accedeixi fins i tot a convocar una consulta.
- Un 70% de sobiranistes?
- Tot aquell que creu que el conflicte polític ha de passar per una consulta que contempli la independència com a opció, encara que ell no la defensi, és sobiranista, encara que no ho sàpiga. Jo em resisteixo a creure que el problema polític que tenim plantejat sigui un problema irresoluble i que el "cas català" sigui un exemple del que els politòlegs anomenen "conflictes congelats", que queden enquistats durant anys i anys. Espero que les persones que continuaran el que nosaltres vam engegar, les persones que han agafat el relleu, a partir de les passes ja donades i de l'experiència acumulada, sabran trobar el desllorigador.
- Li ha quedat algun sentiment de no haver pogut influir més en els esdeveniments?
- A mi em sembla que la tasca d'assessor, que era la meva, exigeix humiltat. I no fer valoracions sobre el que van fer els nostres assessorats. Intento no entrar-hi. Molts dels meus companys estan encara sub iudice, jo ho he estat fins fa poc. Quan en parli, ho faré més de cara a la història que no pas amb voluntat d'influir en els que manen.
El jurista Carles Viver Pi-Sunyer és un testimoni d'excepció d'aquell moment i del procés polític i social que es va iniciar. Exdirector de l'Institut d'Estudis Autonòmics, exmagistrat del TC, del qual va ser vicepresident (1998-2001), va presidir el Consell Assessor per a la Transició Nacional i va convertir-se en arquitecte de la desconnexió en la legislatura del referèndum. En aquesta entrevista a NacióDigital analitza amb mirada serena i lúcida la transcendència d'aquell moment i el que va suposar.
- La sentència del TC va suposar la mort de l'autonomisme?
- L'autonomisme és viu. És el sistema que impera avui, el que està vigent a l'estat espanyol. A Espanya té un suport encara força sòlid, malgrat que existeix una pressió molt potent favorable a la creació d'un estat unitari totalment centralitzat. És cert, en canvi, que a Catalunya, per una gran part de la ciutadania, l'autonomisme ha mort, fins i tot com a estadi transitori cap al sobiranisme o l'independentisme. I la sentència va contribuir a aquesta defunció. Va tenir un doble impacte molt notable, que crec que s'ha mantingut fins a l'actualitat.
- Quins efectes en destacaria?
- D'una banda, la sentència -i, de fet, el procés d'elaboració de l'Estatut- va fer veure a una part molt important de la ciutadania que el nivell d'autogovern de Catalunya, en termes de poder polític, és a dir, de competències, de finançament i de reconeixement nacional, amb totes les seves derivades, era extraordinàriament migrat. D'altra banda, va fer palès que la Constitució i l'Estatut interpretats i aplicats com ho feia el TC no permetien assolir les aspiracions d'una àmplia majoria dels ciutadans. Crec que només per aquestes dues conseqüències ja va pagar la pena assajar la via de la reforma estatutària.
- Com va viure la sentència?
- Vaig participar en l'elaboració de l'Estatut des de l'Institut d'Estudis Autonòmics, elaborant esborranys d'avantprojectes de diverses parts del nou Estatut que trametíem a la ponència del Parlament encarregada de redactar l'avantprojecte del nou text. Sovint la ponència em demanava que els presentés els esborranys. L'objectiu era aconseguir una millora substancial de l'autogovern en els tres àmbits que abans he esmentat (competències, finançament i identitari), a banda d'altres no menys importants com augmentar la bilateralitat en els relacions amb l'Estat o apropar el poder judicial a Catalunya. I es tractava de fer-ho dins del marc constitucional existent. La sentència va desactivar pràcticament totes les novetats rellevants introduïdes en el nou Estatut a base d'un argument demolidor com va ser el de degradar la posició constitucional de l'Estatut d’autonomia dins de l'ordenament jurídic.
- Com es va fer, això?
- A base de declarar que no vinculava al legislador estatal, que podia continuar exercint les seves competències al marge del que digués l'Estatut, ja que segons el Tribunal, malgrat ser una llei orgànica, no era més que un pacte polític sense efectes vinculants. Aquesta doctrina contradeia obertament la que el TC havia adoptat uns mesos abans respecte de l'Estatut del País Valencià, en què havia declarat que els estatuts podien completar amb rang supralegal les qüestions que la Constitució havia deixat obertes.
- I en la seva visió més personal, què va suposar per a vostè?
- Per mi, la sentència va suposar la confirmació del que he dit abans: que la Constitució i l'Estatut interpretats i aplicats com ho feia el TC no servien. I que Catalunya no tenia millor alternativa que la de la via de la independència.
- Amb la perspectiva d'aquests anys, es pot dir que determinat bloc de poder afincat a Madrid ha copat l'Estat?
- Això que a Catalunya se'n deia i encara se'n diu "Madrid" per designar un nucli de poder crec que no és fruit de la imaginació sinó una realitat efectivament existent. Han estat dècades de centralització dels poders econòmics, polítics, mediàtics, d'alts cossos funcionarials, acadèmics, que de fa temps ha acabat quallant en el centre de la península en un entramat opac, endogàmic i poderós.
"Existeixen a l'Estat sectors amb una visió pluralista d'Espanya, però són minoritaris i amb influència limitada"
- Aquest nucli de poder va ser decisiu per fer aterrar l'Estatut?
- Una part d'aquest Madrid es va mobilitzar de manera molt eficaç, a través, per exemple, d'articles amb arguments ad hominem respecte de determinats membres del TC, per tal que el tribunal canviés radicalment la doctrina que havia establert pocs mesos abans en relació a l'Estatut valencià, com li deia abans. Si el Constitucional hagués mantingut aquesta doctrina, l'Estatut hauria superat el control de constitucionalitat pràcticament en la seva totalitat.
- Creu que, alhora, existeixen dins de l'Estat sectors que tenen una visió més pluralista d'Espanya o són gairebé irrellevants?
- Aquests sectors existeixen, però de moment no ens podem fer massa il·lusions sobre això. Són encara minoritaris i tenen una capacitat d'influència sobre les estructures de poder molt limitada. Certament, hi ha també alguns canvis interessants en la societat espanyola, com ara l'increment del percentatge de persones favorables a un referèndum sobre el futur polític de Catalunya que convindrà seguir amb atenció i alhora amb escepticisme.
- Va ser vicepresident del Constitucional. Aquell TC del qual va formar part i l'actual són molt diferents?
- Aquesta és una pregunta a la qual no puc donar resposta. Si la donés seria tant com fer de jutge i de part al mateix temps. Crec que aquesta mena de valoracions les pot fer tothom excepte els propis magistrats del Tribunal.
- Creu que a Catalunya es coneixia prou la realitat de l'estat espanyol? Amb tot el que ha passat, es va pecar d'ingenuïtat?
- Crec que tots érem conscients que l'Estatut, en arribar al Congrés dels Diputats, trobaria una oposició política molt important del PP i fins i tot del PSOE, malgrat les promeses inicials del cap del govern socialista [José Luis Rodríguez Zapatero]. El que possiblement no esperàvem era una campanya tan allunyada dels paràmetres parlamentaris demoliberals habituals com la que va promoure el PP, instal·lant taules petitòries per recollir signatures contra l'Estatut o impugnant articles i no fent-ho respecte d'altres d'idèntics continguts en d'altres textos estatutaris.
"Tinc constància personal que es va intentar un acord amb el PP sobre l'Estatut"
- S'ha repetit que per part catalana no es va intentar trobar acords amb el PP durant la tramitació de l'Estatut i per això aquest va reaccionar en contra.
- Puc desmentir aquest extrem perquè tinc constància personal que aquest acord es va cercar.
- Es va intentar un apropament amb el PP en el tema de l'Estatut?
- Aquest acord es va intentar. Com a mínim, hi va haver una reunió en què jo vaig ser-hi, en un moment molt preliminar, amb la direcció del PP de Catalunya. Vam ser conscients que el PP no hi donaria suport i que en faria una oposició ferotge. Preferiria no concretar més. Pel que fa a la pregunta de si es va pecar d'ingenuïtat, aquesta és una idea, quasi una acusació, recorrent, reiterada, i no només en relació amb la reforma estatutària.
És cert que quan els dirigents polítics decideixen iniciar aquesta mena de processos han de valorar una gran quantitat de variables, entre les quals hi ha les possibles reaccions de les forces contràries. Però crec que no se'ls pot exigir el cent per cent de seguretat com a condició per endegar un determinat procés. Seria tant com donar a qui no vol fer cap canvi la capacitat unilateral i perpètua de bloqueig. A més, en el cas de la reforma estatutària, després d'estar anys denunciant la baixa qualitat de l'autonomia, semblava que havia arribat el moment de dir prou i intentar buscar una sortida al problema.
- La crítica sobre la ingenuïtat li molesta.
- És que no hi estic d'acord. Com tampoc estic d'acord en què es parli de la "derrota" de l'octubre del 2017. Home, no hi ha una derrota quan continua havent-hi gairebé el 50% de la ciutadania en favor de la independència.
- Deu anys després de la sentència, quin balanç faria del projecte de nou Estatut?
- Vist a llarg termini, no crec que sigui totalment negatiu. És clar que no va solucionar el problema de l'encaix polític de Catalunya, però va posar sobre la taula el problema i ens vam començar a carregar de raons per reclamar un canvi profund.
- És reconduïble el conflicte polític entre Catalunya i l'Estat? Un encaix és possible?
- Depèn del tipus d'encaix en què estiguem pensant. Sembla que a Catalunya hi ha una clara majoria, al voltant del 70%, favorable al sobiranisme, favorable a que la ciutadania sigui convocada a una consulta per decidir el seu futur polític. Prop del 50% continuaria sent favorable a la independència, malgrat les veus, amigues i adversàries, que el donaven per moribund. Tanmateix, malgrat aquestes majories, de moment és altament improbable que l'estat accedeixi fins i tot a convocar una consulta.
"Tot aquell que defensa una consulta que contempli la independència com a opció, encara que ell no la defensi, és sobiranista, encara que no ho sàpiga"
- Un 70% de sobiranistes?
- Tot aquell que creu que el conflicte polític ha de passar per una consulta que contempli la independència com a opció, encara que ell no la defensi, és sobiranista, encara que no ho sàpiga. Jo em resisteixo a creure que el problema polític que tenim plantejat sigui un problema irresoluble i que el "cas català" sigui un exemple del que els politòlegs anomenen "conflictes congelats", que queden enquistats durant anys i anys. Espero que les persones que continuaran el que nosaltres vam engegar, les persones que han agafat el relleu, a partir de les passes ja donades i de l'experiència acumulada, sabran trobar el desllorigador.
- Li ha quedat algun sentiment de no haver pogut influir més en els esdeveniments?
- A mi em sembla que la tasca d'assessor, que era la meva, exigeix humiltat. I no fer valoracions sobre el que van fer els nostres assessorats. Intento no entrar-hi. Molts dels meus companys estan encara sub iudice, jo ho he estat fins fa poc. Quan en parli, ho faré més de cara a la història que no pas amb voluntat d'influir en els que manen.