25
de juny
del
2020
Actualitzat
a les
11:53h
El Club Capitol tanca i si jo fos l’alcalde de Barcelona o fos qui té alguna responsabilitat en el terreny cultural, patrimonial o urbanístic de Barcelona sentiria autèntica vergonya. Sentiria tanta vergonya, tanta ràbia de no haver fet res per a impedir-ho, que només contemplaria una decisió: dimitir. El Club Capitol de La Rambla tanca per sempre. No tornar a obrir. Serà arrasat. Entraran les màquines desballestadores i el buidaran de tot. De les butaques, dels escenaris, les taquilles, els lavabos, els camerinos, les cortines, tots els records que al llarg dels anys s’hi hagin anat quedant per casualitat. També desapareixerà el cartell que deia que la sala de baix, la gran, era la sala Pepe Rubianes. Se n’aniran també tots els intangibles que orbiten per allà dins. Els aplaudiments que s’hi han quedat adherits al llarg del temps. Les riallades, les emocions.
Segur que encara hi queda algun record de quan era un cinema. Primer d’una sala, l’històric Capitol, Can Pistoles li deien. Eren mítics els guarniments de l’entrada, les marquesines, els cartells pintats de les pel·lícules. Molts anys després, el 1989, quan el van convertir en dues sales. La Cubana el va inaugurar amb el seu fabulós Cómeme el coco negro. Quan només era una sala hi vaig anar només una vegada, a veure Los Aristogatos de Disney. Després, moltes vegades més: Gremlins 2, Sin perdón, A la hora señalada... I quan ja només hi feien teatre, doncs com oblidar Rubianes i Pavlovsky, als dos els vaig anar a veure dues o tres vegades cadascun.
Bé, el propietari del local no vol renovar-li el lloguer a l’empresa Balañá i aquest és el final de tot. De veritat? Així s’acaba la història d’un lloc que és història de la ciutat de Barcelona? Un lloc que no només és emblemàtic, és pura vida de la Rambla, de Ciutat Vella, patrimoni material, urbanístic, cultural, històric i immaterial, intangible, metafòric i tot el que vulgueu. Quan a finals de l’any passat es va avançar la notícia, algunes veus van assenyalar que l’Ajuntament faria el do de pit i compraria el Capitol perquè es pogués continuar explotant com a teatre. Doncs ara que arriba el moment, no hi ha notícies. No. Res de res. Adéu siau.
Ni Ada Colau, ni Jaume Collboni, ni Joan Subirats, ni ningú de l’equip municipal, ni el regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, ni cap responsable de conservació, patrimoni, urbanisme etc ha considerat oportú ficar-hi la banya? No ens diuen cada cert temps omplint-se la boca que l’Ajuntament de Barcelona té superàvit? No els sembla que conservar el Capitol viu és una prioritat? Els semblaria una frivolitat? No els dona la gana de fer-ho? Però quin escàndol és aquest? Es quedaran tan tranquils veient com el demoleixen i es converteix en una franquícia podent? Bé, a ningú li hauria d’estranyar que així fos, és el pa de cada dia en aquesta ciutat des de fa ja molts anys. A cap equip municipal li ha importat un rave aquesta mena de qüestions.
Per cert, hi ha a Barcelona, rodalies, cinturó –o més enllà- alguna associació de veïns, de comerciats, d’actors i directors de teatre, de cine, de televisió, de circ o de titelles que pensi fer alguna cosa, alçar la veu, organitzar una protesta, una campanya, per a intentar que el Capitol no sigui destruït? Algú es posarà les piles amb això?
Em guardo les respostes.
Segur que encara hi queda algun record de quan era un cinema. Primer d’una sala, l’històric Capitol, Can Pistoles li deien. Eren mítics els guarniments de l’entrada, les marquesines, els cartells pintats de les pel·lícules. Molts anys després, el 1989, quan el van convertir en dues sales. La Cubana el va inaugurar amb el seu fabulós Cómeme el coco negro. Quan només era una sala hi vaig anar només una vegada, a veure Los Aristogatos de Disney. Després, moltes vegades més: Gremlins 2, Sin perdón, A la hora señalada... I quan ja només hi feien teatre, doncs com oblidar Rubianes i Pavlovsky, als dos els vaig anar a veure dues o tres vegades cadascun.
Bé, el propietari del local no vol renovar-li el lloguer a l’empresa Balañá i aquest és el final de tot. De veritat? Així s’acaba la història d’un lloc que és història de la ciutat de Barcelona? Un lloc que no només és emblemàtic, és pura vida de la Rambla, de Ciutat Vella, patrimoni material, urbanístic, cultural, històric i immaterial, intangible, metafòric i tot el que vulgueu. Quan a finals de l’any passat es va avançar la notícia, algunes veus van assenyalar que l’Ajuntament faria el do de pit i compraria el Capitol perquè es pogués continuar explotant com a teatre. Doncs ara que arriba el moment, no hi ha notícies. No. Res de res. Adéu siau.
De veritat? Així s’acaba la història d’un lloc que és història de la ciutat de Barcelona?
Ni Ada Colau, ni Jaume Collboni, ni Joan Subirats, ni ningú de l’equip municipal, ni el regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, ni cap responsable de conservació, patrimoni, urbanisme etc ha considerat oportú ficar-hi la banya? No ens diuen cada cert temps omplint-se la boca que l’Ajuntament de Barcelona té superàvit? No els sembla que conservar el Capitol viu és una prioritat? Els semblaria una frivolitat? No els dona la gana de fer-ho? Però quin escàndol és aquest? Es quedaran tan tranquils veient com el demoleixen i es converteix en una franquícia podent? Bé, a ningú li hauria d’estranyar que així fos, és el pa de cada dia en aquesta ciutat des de fa ja molts anys. A cap equip municipal li ha importat un rave aquesta mena de qüestions.
Per cert, hi ha a Barcelona, rodalies, cinturó –o més enllà- alguna associació de veïns, de comerciats, d’actors i directors de teatre, de cine, de televisió, de circ o de titelles que pensi fer alguna cosa, alçar la veu, organitzar una protesta, una campanya, per a intentar que el Capitol no sigui destruït? Algú es posarà les piles amb això?
Em guardo les respostes.