23
de juny
del
2020
"Suposo que estudiaré biologia i que em formaré per ser anellador professional". Això és el que va dir l'actual secretari de l'Institut Català d'Ornitologia, Marc Illa, en una entrevista que la revista El Pou de la gallina li va fer l'any 2012. Aleshores ell estava fent primer de batxillerat a l'IES d'Auro de Santpedor (el Bages), el seu poble natal.
Ara, vuit anys després, ja pot dir, amb la boca ben grossa, que tot el que havia predit s'ha complert. Només començar la carrera –l'any 2014–, ja es va posar a treballar, en època estival, al Falsterbo Bird Observatory, un observatori d'ocells ubicat a Suècia que té com a objectiu principal ajudar a prevenir la disminució de la biodiversitat a través del monitoratge estandarditzat de les poblacions d'aus d'Escandinàvia. Allà va ser on va començar a desenvolupar la seva tasca d'anellador professional, una feina que no ha parat d'executar i que l'ha portat a viatjar per diversos països d'Europa.
Però que viatgi tant no vol dir que no tingui en compte la realitat local. Sense anar més lluny, Illa és el coordinador de l'estació biològica dels Aiguamolls de la Bòbila de Santpedor, un dels ecosistemes aquàtics més importants del Bages. De fet, en certa manera, va ser aquest aiguamoll el que el va convertir en un amant indiscutible dels ocells. "Els meus pares m'hi duien sovint, i el que feia era passar-m'hi hores i hores, en silenci, observant i anotant en una llibreta tot el que veia", explica.
Això va ser l'origen del cens que, periòdicament, es duu a terme a l'espai: "Des del 2007 i fins ara tenim un munt d'informació, de l'Aiguamoll", somriu, tot assegurant que "actualment, està millor que mai".
Tornant a la seva vessant més internacional, cal destacar que, a finals de febrer, el jove ornitòleg va marxar al Marroc per prendre part, per tercer any consecutiu, d'una campanya d'estudi de la migració dels ocells a la primavera. La crisi de la Covid-19, però, en va provocar la cancel·lació.
Amb l'arribada de la fase 3 de la desescalada, Illa ha tornat a marxar, aquest cop a Finlàndia, per participar en un projecte internacional que estudia com afecten els parcs eòlics a una espècie d'ocell que passa l'hivern al mar, amb la voluntat de minimitzar-ne l'impacte negatiu.
- Si no hi hagués hagut el coronavirus pel mig, què hagués fet, exactament, al Marroc?
- M'hagués ocupat d'anellar, diàriament, els ocells que arribessin al Yasmina, que així és com es diu l'oasi on tenim muntat el campament i que està al desert. A banda de la meva feina, el projecte també comptava amb equip de recerca associat que s'encarregava d'investigar aspectes diversos de la fisiologia d'aquests, com quina quantitat d'aigua perdien mentre eren al desert, com els canviaven les hormones... Hem de pensar que és un període molt complicat, per a ells.
- Per què?
- Per una banda, perquè tenen pressa per arribar a les zones de cria, i per l'altra, perquè no estan acostumats a viure en llocs àrids. I això és important tenir-ho en compte, perquè aquesta situació de canvi climàtic que estem vivint està fent desaparèixer els oasis. I si no hi ha oasis, la barrera de desert que han de travessar els ocells es fa cada vegada més gran. El nostre estudi, doncs, pretenia esbrinar què fan els ocells a través del desert per saber com s'adapten i què necessitaran a la llarga per sobreviure.
- Qui va impulsar-lo, aquest estudi?
- Qui primer va començar a realitzar estudis en aquesta zona del Marroc va ser l'Institut Català d'Ornitologia. Però, és clar, mantenir una tasca d'aquesta magnitud és molt complicat, i més encara amb les característiques d'un desert, sobretot per la despesa econòmica que comporta. En aquest sentit, fa tres anys, el Konrad Lorenz Institute of Ethology, d'Àustria, es van interessar en l'oasi on treballàvem, i juntament amb el govern del Marroc -que és qui ens dona els permisos- muntem una estació allà. Hem de pensar que en termes ornitològics, l'Àfrica és un forat negre de coneixement.
- Què vol dir?
- Que en tenim poca informació. Hi ha moltes teories que diuen que el desenvolupament que hi està havent a l'Àfrica fa que moltes espècies pateixin molt. Durant l'època d'hivernada, l'única preocupació dels ocells és sobreviure. Per això, alguns han d'anar fins a aquest continent per a poder-ho fer, perquè, a priori, les condicions són més òptimes.
- A priori, diu...
- Sí, efectivament. Si el canvi climàtic segueix propiciant la pèrdua de biodiversitat i el desequilibri dels ecosistemes, hi haurà molts ocells que no podran fer el viatge migratori en condicions perquè, com ja he dit abans, els oasis o les zones on passen l'hivern desapareixeran. I traslladar aquesta realitat a segons quines cultures és complicat.
- Per què?
- Perquè no l'entenen i perquè no disposen de recursos per fer-hi front. Sovint, el que passa és que quan ens adonem que una espècie està malament perquè el seu hàbitat no s'ha conservat, ja és tard per revertir la situació amb rapidesa.
- És només durant la migració que pateixen, els ocells?
- No. A nivell local, per exemple, el pla de Bages és una zona que està molt amenaçada.
- En quin sentit?
- Hi ha molts animals que estan desapareixent, sobretot pel tema de la intensificació agrícola. Els primers que pateixen aquestes pràctiques tan intenses són els invertebrats, que no sobreviuen a la quantitat de productes químics que es llencen a la terra. D'altra banda, també cal parlar de la destrucció dels marges entre camps, una pràctica que ara s'ha posat de moda i que perjudica greument la fauna.
- Com l'afecta?
- Aquests marges són el refugi de molts animals, com per exemple, del botxí meridional, un ocell quasi endèmic de la Península Ibèrica que està en forta regressió perquè no té ni què menjar ni on viure.
- I com és que s'eliminen, els marges?
- Per una qüestió d'imatge; perquè quedi net. I això no només passa al camp: a la ciutat està ple de gent que talla la gespa ben curta per qüestions estètiques o que no permet que hi hagi cap petit forat a la façana dels edificis.
- Forat?
- Hem de pensar que hi ha espècies (moltes d'elles protegides) que utilitzen forats o llocs d'edificis per nidificar: els falciots, les orenetes... I també els pardals, que tot i no ser una espècie protegida, últimament estem veient com cada cop n'hi ha menys...
- Què ho fa?
- Tradicionalment, sempre s'havia cregut que els pardals ho aguantaven tot. Tant era així que ningú s'havia entretingut a estudiar-los, perquè en teoria, era una espècie molt comuna. Ara, però, aquesta teoria s'ha desmentit i estem veient com la seva desaparició s'intensifica cada cop més. Hi ha estudis recents que asseguren que aquests ocells tenen problemes de malària aviar. De fet, les malalties són més propenses en espècies que han perdut els llocs de nidificació o que estan exposats a contaminació.
- Creu que les escoles de la comarca fan prou pedagogia del medi ambient?
- En línies generals sí que detecto que hi ha interès per part dels centres educatius. No obstant, però, no només depèn d'ells: les famílies també hi tenen un paper molt important, igual que els mitjans de comunicació. Rarament, a la televisió, a la ràdio o a la premsa es parla de la salut del medi natural del país.
- Hi ha una certa tendència entre la raça humana a pensar que som aliens a l'ecosistema, i que si es desequilibra, no en sortirem perjudicats.
- Però no és així: tot està lligat. Com més fiquem la mà en un ecosistema, més difícil serà que funcioni de forma natural. Les espècies invasores, per exemple, són un gran problema.
- En tenim, aquí al Bages?
- Sí, però no és alarmant. Aquí, per exemple, tenim les cotorres. N'hi ha dues espècies que estan totalment establertes: la de pit gris i la de Kramer, que és una mica més gran que la primera. El que fan és exercir una pressió molt bèstia en el medi, perquè són espècies molt fortes. No representen un greu problema a nivell d'ecosistemes, però no haurien de ser aquí.
- Hi ha espècies que abans eren comunes al Bages i que ara cada cop ho són menys?
- El botxí meridional és el més evident, però també està desapareixent l'hortolà, el còlit negre, la perdiu, la fredeluga, l'esmerla, la verderola...
- Déu n'hi do!
- Sí... Una cosa que m'agradaria remarcar molt és el problema dels gats. Els gats són espècies domèstiques. I això vol dir que han d'estar a casa. Si els traiem a fora, malament. Estem parlant d'uns caçadors perfectes, són implacables. I no haurien de ser al medi. Hi ha estudis que mostren que, cada any, milions i bilions d'ocells moren per culpa dels gats. En aquest sentit, si cadascú que té un gat és conscient i no el deixa sortir de casa sense vigilar, controlarem una mica més aquesta situació.
- Hi ha alguna altra recomanació que voldria fer a la ciutadania?
- Una que a mi em sembla molt lògica però pel que es veu, per a molta gent no. Avui en dia encara es destrossen molts nius d'orenetes. I això és un delicte penal! Hem de pensar que aquests ocells són una espècie protegida que és essencial per al medi.
Ara, vuit anys després, ja pot dir, amb la boca ben grossa, que tot el que havia predit s'ha complert. Només començar la carrera –l'any 2014–, ja es va posar a treballar, en època estival, al Falsterbo Bird Observatory, un observatori d'ocells ubicat a Suècia que té com a objectiu principal ajudar a prevenir la disminució de la biodiversitat a través del monitoratge estandarditzat de les poblacions d'aus d'Escandinàvia. Allà va ser on va començar a desenvolupar la seva tasca d'anellador professional, una feina que no ha parat d'executar i que l'ha portat a viatjar per diversos països d'Europa.
Però que viatgi tant no vol dir que no tingui en compte la realitat local. Sense anar més lluny, Illa és el coordinador de l'estació biològica dels Aiguamolls de la Bòbila de Santpedor, un dels ecosistemes aquàtics més importants del Bages. De fet, en certa manera, va ser aquest aiguamoll el que el va convertir en un amant indiscutible dels ocells. "Els meus pares m'hi duien sovint, i el que feia era passar-m'hi hores i hores, en silenci, observant i anotant en una llibreta tot el que veia", explica.
Això va ser l'origen del cens que, periòdicament, es duu a terme a l'espai: "Des del 2007 i fins ara tenim un munt d'informació, de l'Aiguamoll", somriu, tot assegurant que "actualment, està millor que mai".
Tornant a la seva vessant més internacional, cal destacar que, a finals de febrer, el jove ornitòleg va marxar al Marroc per prendre part, per tercer any consecutiu, d'una campanya d'estudi de la migració dels ocells a la primavera. La crisi de la Covid-19, però, en va provocar la cancel·lació.
Amb l'arribada de la fase 3 de la desescalada, Illa ha tornat a marxar, aquest cop a Finlàndia, per participar en un projecte internacional que estudia com afecten els parcs eòlics a una espècie d'ocell que passa l'hivern al mar, amb la voluntat de minimitzar-ne l'impacte negatiu.
- Si no hi hagués hagut el coronavirus pel mig, què hagués fet, exactament, al Marroc?
- M'hagués ocupat d'anellar, diàriament, els ocells que arribessin al Yasmina, que així és com es diu l'oasi on tenim muntat el campament i que està al desert. A banda de la meva feina, el projecte també comptava amb equip de recerca associat que s'encarregava d'investigar aspectes diversos de la fisiologia d'aquests, com quina quantitat d'aigua perdien mentre eren al desert, com els canviaven les hormones... Hem de pensar que és un període molt complicat, per a ells.
- Per què?
- Per una banda, perquè tenen pressa per arribar a les zones de cria, i per l'altra, perquè no estan acostumats a viure en llocs àrids. I això és important tenir-ho en compte, perquè aquesta situació de canvi climàtic que estem vivint està fent desaparèixer els oasis. I si no hi ha oasis, la barrera de desert que han de travessar els ocells es fa cada vegada més gran. El nostre estudi, doncs, pretenia esbrinar què fan els ocells a través del desert per saber com s'adapten i què necessitaran a la llarga per sobreviure.
- Qui va impulsar-lo, aquest estudi?
- Qui primer va començar a realitzar estudis en aquesta zona del Marroc va ser l'Institut Català d'Ornitologia. Però, és clar, mantenir una tasca d'aquesta magnitud és molt complicat, i més encara amb les característiques d'un desert, sobretot per la despesa econòmica que comporta. En aquest sentit, fa tres anys, el Konrad Lorenz Institute of Ethology, d'Àustria, es van interessar en l'oasi on treballàvem, i juntament amb el govern del Marroc -que és qui ens dona els permisos- muntem una estació allà. Hem de pensar que en termes ornitològics, l'Àfrica és un forat negre de coneixement.
- Què vol dir?
- Que en tenim poca informació. Hi ha moltes teories que diuen que el desenvolupament que hi està havent a l'Àfrica fa que moltes espècies pateixin molt. Durant l'època d'hivernada, l'única preocupació dels ocells és sobreviure. Per això, alguns han d'anar fins a aquest continent per a poder-ho fer, perquè, a priori, les condicions són més òptimes.
- A priori, diu...
- Sí, efectivament. Si el canvi climàtic segueix propiciant la pèrdua de biodiversitat i el desequilibri dels ecosistemes, hi haurà molts ocells que no podran fer el viatge migratori en condicions perquè, com ja he dit abans, els oasis o les zones on passen l'hivern desapareixeran. I traslladar aquesta realitat a segons quines cultures és complicat.
- Per què?
- Perquè no l'entenen i perquè no disposen de recursos per fer-hi front. Sovint, el que passa és que quan ens adonem que una espècie està malament perquè el seu hàbitat no s'ha conservat, ja és tard per revertir la situació amb rapidesa.
Marc Illa, en una imatge d'arxiu. Foto: Arxiu personal
- És només durant la migració que pateixen, els ocells?
- No. A nivell local, per exemple, el pla de Bages és una zona que està molt amenaçada.
- En quin sentit?
- Hi ha molts animals que estan desapareixent, sobretot pel tema de la intensificació agrícola. Els primers que pateixen aquestes pràctiques tan intenses són els invertebrats, que no sobreviuen a la quantitat de productes químics que es llencen a la terra. D'altra banda, també cal parlar de la destrucció dels marges entre camps, una pràctica que ara s'ha posat de moda i que perjudica greument la fauna.
- Com l'afecta?
- Aquests marges són el refugi de molts animals, com per exemple, del botxí meridional, un ocell quasi endèmic de la Península Ibèrica que està en forta regressió perquè no té ni què menjar ni on viure.
- I com és que s'eliminen, els marges?
- Per una qüestió d'imatge; perquè quedi net. I això no només passa al camp: a la ciutat està ple de gent que talla la gespa ben curta per qüestions estètiques o que no permet que hi hagi cap petit forat a la façana dels edificis.
- Forat?
- Hem de pensar que hi ha espècies (moltes d'elles protegides) que utilitzen forats o llocs d'edificis per nidificar: els falciots, les orenetes... I també els pardals, que tot i no ser una espècie protegida, últimament estem veient com cada cop n'hi ha menys...
- Què ho fa?
- Tradicionalment, sempre s'havia cregut que els pardals ho aguantaven tot. Tant era així que ningú s'havia entretingut a estudiar-los, perquè en teoria, era una espècie molt comuna. Ara, però, aquesta teoria s'ha desmentit i estem veient com la seva desaparició s'intensifica cada cop més. Hi ha estudis recents que asseguren que aquests ocells tenen problemes de malària aviar. De fet, les malalties són més propenses en espècies que han perdut els llocs de nidificació o que estan exposats a contaminació.
- Creu que les escoles de la comarca fan prou pedagogia del medi ambient?
- En línies generals sí que detecto que hi ha interès per part dels centres educatius. No obstant, però, no només depèn d'ells: les famílies també hi tenen un paper molt important, igual que els mitjans de comunicació. Rarament, a la televisió, a la ràdio o a la premsa es parla de la salut del medi natural del país.
- Hi ha una certa tendència entre la raça humana a pensar que som aliens a l'ecosistema, i que si es desequilibra, no en sortirem perjudicats.
- Però no és així: tot està lligat. Com més fiquem la mà en un ecosistema, més difícil serà que funcioni de forma natural. Les espècies invasores, per exemple, són un gran problema.
- En tenim, aquí al Bages?
- Sí, però no és alarmant. Aquí, per exemple, tenim les cotorres. N'hi ha dues espècies que estan totalment establertes: la de pit gris i la de Kramer, que és una mica més gran que la primera. El que fan és exercir una pressió molt bèstia en el medi, perquè són espècies molt fortes. No representen un greu problema a nivell d'ecosistemes, però no haurien de ser aquí.
- Hi ha espècies que abans eren comunes al Bages i que ara cada cop ho són menys?
- El botxí meridional és el més evident, però també està desapareixent l'hortolà, el còlit negre, la perdiu, la fredeluga, l'esmerla, la verderola...
- Déu n'hi do!
- Sí... Una cosa que m'agradaria remarcar molt és el problema dels gats. Els gats són espècies domèstiques. I això vol dir que han d'estar a casa. Si els traiem a fora, malament. Estem parlant d'uns caçadors perfectes, són implacables. I no haurien de ser al medi. Hi ha estudis que mostren que, cada any, milions i bilions d'ocells moren per culpa dels gats. En aquest sentit, si cadascú que té un gat és conscient i no el deixa sortir de casa sense vigilar, controlarem una mica més aquesta situació.
- Hi ha alguna altra recomanació que voldria fer a la ciutadania?
- Una que a mi em sembla molt lògica però pel que es veu, per a molta gent no. Avui en dia encara es destrossen molts nius d'orenetes. I això és un delicte penal! Hem de pensar que aquests ocells són una espècie protegida que és essencial per al medi.