#ELS50NOMS (26/50)

Joan Gaspart, de lloctinent de Núñez a «expert en el fracàs»

Empresari hoteler, l'expresident del Barça s'ha manifestat a favor d'un referèndum d'autodeterminació en el que votaria "no"

per Miquel Macià / Pep Martí , 21 de juny de 2020 a les 09:37 |
Joan Gaspart Solves i Joan Gaspart Bonet | ND
"Soc un expert en el fracàs". D'aquesta manera tan crua, l'empresari Joan Gaspart va retratar en una entrevista que la seva trajectòria emprenedora presentava molts alts i baixos. Ell ho atribuïa al fet que en la seva vida va dedicar el 80% del seu temps a les seves passions i el 20% al seu treball. La realitat, potser, és més complexa. El cert és que Gaspart va dirigir un negoci hoteler que va iniciar el seu avi i ell va engrandir i internacionalitzar. Després, el que va ser un gran empori va entrar en una crisi devastadora que el va deixar molt lluny del que havia estat. Però Gaspart continua sent un nom important del sector turístic, mentre els seus fills continuen el negoci familiar.

La història de la saga hotelera s'inicia a començaments del segle XX, quan un jove emprenedor d'arrels pageses, provinent de Caldes de Montbui, posa la banya a l'hostaleria. Es tracta de Josep Gaspart Balbuesa, nascut el 1885. És el germà petit, no és l'hereu, i decideix obrir-se camí a Barcelona, on arriba a inicis del segle XX. El primer lloc on treballa és a l'actual Zurich com a cambrer. Després roda pel món, una experiència de la qual n'explicarà facècies als fills i als nets; algunes de certes, d'altres que semblen novel·lades, com el relat d'un suposat viatge amb vaixell a Marsella com a polissó.


Gaspart Balbuesa va viatjar de jove per Europa i sembla que durant un temps va treballar de majordom al servei d'un noble anglès. Després, va decidir obrir negoci propi i va tornar a Barcelona. Es va casar el 1914 i va quedar vidu quatre anys més tard a causa de la febre espanyola.


Se sap molt poc del que va fer entre 1908 i 1924, però la seva posició devia ser prou sòlida per tancar un contracte d'arrendament amb un senyor de Barcelona, Esteve Sala, propietari de l'Hotel Oriente, a la Rambla. Es va iniciar així una relació que continua 96 anys més tard: l'edifici és propietari dels hereus de Sala i els Gaspart continuen explotant el negoci.

L'Exposició Internacional del 1929 va ser un moment important per l'economia catalana. També per als Gaspart. L'avi del futur president del Barça va aconseguir ser el responsable de la restauració de la mostra i va donar un fort impuls al negoci, fent-se amb l'explotació de l'Hotel España, al carrer de Sant Pau, a més de l'Oriente. El 1930 va ser un dels fundadors de la cadena Husa. 


Joan Gaspart Bonet, la segona generació, va consolidar l'ambició del fundador i va estendre el negoci, que va anar sumant hotels. Un dels més rellevants va ser l'Avenida Palace, que es va inaugurar a l'escalf d'un altre esdeveniment, el Congrés Eucarístic, el 1952. Gaspart Bonet, mort el 2002 poc després d'haver rebut la Creu de Sant Jordi, va ser una figura cabdal del sector.

Un dia, Gaspart Bonet li va etzibar al seu fill: "Tu ets un empresari, però no ets un hoteler. Perquè no saps el nom del client de l'habitació 102". Era difícil que ho sabés, amb tota una cadena hotelera estesa pel món. El pare de l'expresident del Barça volia estar sempre a menys d'una hora dels hotels que regentava. Tot un estil molt allunyat dels actuals propietaris de cadenes internacionals.

"L'Oriente és la història de la família"

Husa va arribar a explotar 160 hotels, la gran majoria en règim de lloguer. Però Josep Gaspart, 48 anys, fill de l'expresident del Barça, explica a NacióDigital que no s'ha de confondre Husa amb l'empresa familiar: "Husa va ser propietat del meu pare, però els hotels de la família són l'Oriente, Avenida Palace, Arenas, Tres Torres i El Mesón Castilla. I per damunt de tots, l'Oriente és la història de la família".
 

Façana de l'Hotel Oriente. Foto: Adrià Costa


L'hotel de les Rambles ja ha obert la seva terrassa i espera l'anomenada "nova normalitat" post-pandèmia per reobrir les habitacions. Conserva l'encant de sempre. Josep Gaspart, a qui es veu servint els clients com un treballador més, és el més allunyat de la imatge que s'espera de l'hereu d'un patrici. "No he jugat mai al golf ni soc soci del Reial Club de Tenis ni de l'Ecuestre". Mostra amb orgull el vestíbul d'un hotel històric, que preserva les columnes de l'antic monestir benedictí del segle XVI que va ser i que ha acollit personatges com Ernest Hemingway, George Orwell, Manolete i la parella que formaven Robert Capa i Gerda Taro.   

El coqueteig polític del pare de Gaspart

Les simpaties conservadores de Joan Gaspart no han estat mai un secret. A l'empresari hoteler se l'ha situat sempre en l'òrbita del Partit Popular, sense ser-ne militant. A inicis dels anys vuitanta, quan era vicepresident del Barça, va ser sondejat per Manuel Fraga per liderar la dreta espanyola a Catalunya i aspirar un dia a la presidència de la Generalitat. De fet, el seu fitxatge va ser anunciat oficialment. Eren els anys en què Alianza Popular buscava consolidar un espai propi en una Catalunya que se li resistia.

Gaspart s'ho va estar rumiant uns quants dies. Ell ho explica així a NacióDigital: "Manuel Fraga, a qui coneixia dels temps en què era ministre d'Informació i Turisme, em va convocar per dir-me que havia "decidit" que jo liderés el partit a Catalunya". Finalment, però, va desestimar l'oferta. Explica un detall que, segons ell, demostra que no actuava com algú que volia ser un polític professional: "Una de les primeres persones a qui vaig consultar la decisió va ser al president Pujol, amb qui jo havia de rivalitzar, i que es va mostrar molt sorprès per la meva trucada".

El consell del pare va ser determinant en la seva negativa. Canviar la direcció del negoci familiar i la seva responsabilitat com a un dels homes forts de la directiva de Núñez al Barça per una carrera política acabdillant les forces fraguistes a Catalunya era una opció molt incerta.

Gaspart sí que va fer una cosa: al dir-li que no a Fraga, es va comprometre a buscar un candidat per al partit. El perfil que es volia era el d'una persona amb un fort component empresarial. I la va trobar: va ser Eduard Bueno, del sector immobiliari (Ibusa), que va acabar liderant el cartell d'AP a les autonòmiques del 1984.

Joan Gaspart Bonet, el pare, també havia tingut les seves inquietuds polítiques. En els inicis de la transició, va formar part d'un partit de nova creació, Acció Regional, una marca fundada per l'exministre franquista Laureano López Rodó per aglutinar les restes del règim. El partit de López Rodó, membre insigne de l'Opus Dei, es va integrar en l'Alianza Popular de Fraga, però no va tenir una llarga carrera perquè va abandonar la política el 1979.

La ma dreta de José Luis Núñez al Barça

La transcendència pública de Joan Gaspart no s'explica sense la projecció que li va oferir el Barça. En va ser vicepresident en el llarg regnat del nuñisme -ple de turbulències- i després va guanyar les eleccions a la presidència quan el constructor va deixar la llotja del Camp Nou. Més que un directiu amb responsabilitats, Gaspart va exercir de lloctinent de Núñez, amb tot el que això comportava.
 

Gaspart amb Casaus i Núñez en una imatge del setembre del 1996. Foto: FC Barcelona

 

Negociador capaç de desgastar els seus contraris, assumia les operacions dels fitxatges mentre esquivava la premsa: va arribar a portar Romario a missa després de tancar el contracte al seu domicili de l'Empordà. Sempre tindrà penjada la llufa de comunicar a Cruyff la seva destitució quan el tècnic havia estat l'artífex d'escombrar el derrotisme del club, en una reunió de la qual va Gaspart sempre va dir que van volar cadires.

Una veu que no es talla a l'hora de les frases impactants

D'estampes curioses, Gaspart en va deixar unes quantes. Va banyar-se al Tàmesi després de la Copa d'Europa del 1992 a Wembley i se'l va immortalitzar saltant amb una bufanda a la gespa del Bernabéu en aquella final de Copa del Rei quan Cruyff ja no era a la banqueta. Loquaç i abrandat, se'l recordarà per afirmacions que el retraten com a personatge: es va definir com un integrant més dels Boixos Nois i va arribar-se a considerar com el pitjor president de la història del Barça.

Certament, la seva etapa al capdavant del club -en l'epíleg del nuñisme- va ser un desert esportiu mentre l'entitat es degradava. Una crisi sintetitzada en aquella estampa de Gaspart resistint estoicament una de les pitjors mocadorades de l'Estadi, fidel a les creences cristianes de purgar els pecats.

Nuñez va ampliar el patrimoni del club mentre s'aixoplugava en els èxits esportius de Cruyff i feia hibernar la política al Camp Nou -contenint un catalanisme acomplexat-, però el relleu de Gaspart va dilapidar el balanç econòmic, ennegrit per pèssimes decisions en el terreny esportiu. El desori, insuportable fins i tot per als socis acrítics del nuñisme que el van votar, va fer que emergís l'alternativa trencadora de Joan Laporta i que el cruyffisme recuperés el poder manllevat.

Josep Gaspart, però, defensa el llegat del seu pare al capdavant del Barça i diu amb to una mica provocador: "Va ser el millor president. Ja sé que això pot xocar, però va ser ell qui va contractar Messi, Iniesta i Xavi".

Catalanista i "amic de Puigdemont"

Gaspart no ha amagat mai les seves simpaties conservadores, però sempre a la seva manera, dúctil i pragmàtica, que sovint ha sorprès amics i contradictors. Al costat del seu component de centre dreta, ha subratllat el seu catalanisme. En els moments més durs del procés va restar al marge de l'hostilitat que van expressar d'altres grans famílies. Fins al punt de manifestar-se com amic de Carles Puigdemont. i preguntar -se públicament si el sol fet de ser català ja era delicte o encara no. El 2015 havia traslladat la seu de la companyia a Madrid per uns "motius operatius" que desvinculava del procés d'independència.

Els mitjans de la caverna madrilenya van llançar una campanya contra ell quan van saber que Puigdemont feia les seves compareixences públiques a Brussel·les en un hotel de Gaspart, el President Park. En direcció oposada, des de l'esquerra se l'havia acusat de servir l'àpat de la Fundació Francisco Franco per commemorar el 120 aniversari del naixement del dictador, un servei que finalment no es va dur a terme.

L'últim càrrec

Joan Gaspart ha acumulat al llarg de la seva vida un munt de càrrecs en tot tipus d'entitats associatives. Ha estat a les directives de les patronals Foment del Treball i CEOE -on va ser vicepresident-, al Gremi d'Hotels i a la Cambra de Comerç. Poques institucions s'han resistit a un home que sempre ha volgut, per damunt de tot, ser present. Un dels darrers llocs que ha abandonat ha estat el Patronat de Turisme de Barcelona, que ha presidit durant vint-i-sis anys.
 

Joan Gaspart a Turisme de Barcelona. Foto: ACN


De fet, és el president de la Cambra de Comerç qui ostenta la presidència de Turisme, però tots els presidents de la Cambra havien delegat en Gaspart fins a l'arribada de l'independentista Joan Canadell a l'entitat cameral. El juny passat, Canadell va assumir la presidència i, mesos més tard, va delegar en l'empresari hoteler Eduard Torres. Però Gaspart ja ha estrenat aquest any una nova responsabilitat: membre del patronat de la fundació vinculada a la CEOE.

Un referèndum per votar que no

Possiblement una de les declaracions més sorprenents de Joan Gaspart han estat les que va deixar anar en una entrevista a NacióDigital, on es va mostrar contrari a la independència però partidari de la celebració d'un referèndum d'autodeterminació en el qual ell votaria "no". És aquesta una afirmació que ha anat repetint en els darrers temps. Gaspart assegura que en cas que la independència s'imposés en aquesta consulta, ell continuaria vivint tranquil·lament a Catalunya. En declaracions a NacióDigital, apunta que no coneix ningú que fos independentista fa uns anys i ho hagi deixat de ser: "En canvi, conec força persones que no ho eren fa deu anys i ara sí".


 Nom: Joan Gaspart i Solves (Barcelona, 1944), tercera generació d'empresaris hotelers.

 Família: Fill de Joan Gaspart Bonet i net de Josep Gaspart Bulbena, el fundador del negoci hoteler de la saga. Casat amb Marita Bueno, té cinc fills: Josep, Maria, Juanón, Guillem i Isabel.

 Negoci: Després de l'ensulsiada de 2014, el negoci ha sobreviscut amb penes i treballs. Però els fills continuen al sector.

 Un lloc: Joan Gaspart té la seva segona residència a la urbanització SuperMaresme, a Sant Vicenç de Montalt, un dels seus racons preferits.

 Actitud davant el procés: Respectuosa. Ha dit i repetit que no és independentista però es declara amic de Carles Puigdemont, que va fer algunes de les seves compareixences d'exili al seu hotel de Brussel·les.

 
La cadena dels Gaspart: 80 anys d'ascens i cinc de davallada

El negoci hoteler de Joan Gaspart va arribar al seu punt més alt en els anys de la bombolla immobiliària que es desinflen el 2010. Des de la seva creació, el 1930, la cadena havia experimentat un creixement interromput només per la Guerra Civil i per la fase d'autarquia econòmica de la que no es desperta fins al desenvolupament encetat a finals dels anys 50.

El 2005, el Grup Husa celebra el seu 75è aniversari mentre llueix un imperi de 160 hotels -30 dels quals són a l'estranger- i una trentena d'establiments de restauració,  que ofereixen unes 12.000 habitacions, gestionades per una plantilla de 2.800 persones. A França, Andorra, Estats Units, Bèlgica, Egipte, Turquia i Argentina. És la tercera cadena hotelera espanyola, per darrere de Sol Melià i NH Hoteles, essent la primera entre les de propietat familiar.

El negoci estava estructurat en dues divisions: Husa Hosteleria i l'emergent Husa Restauración, que actuava a través de l'empresa Prats Fatjó i que, a més de restaurants, treballava en el càtering i els àpats per a col·lectivitats. Husa gestionava quatre dels 22 hotels del rànquing dels 400 més luxosos del món: l'Hotel Real, de Santander; el Castell Hotel Son Vida, de Mallorca, i el Palace i el Rey Juan Carlos I de Barcelona. A mitjan dels setanta, havia sumat un altre nom emblemàtic al seu llistat: el Princesa Sofia. El Ritz, el Manila i el Plaza ja eren d'altres noms llegendaris de la casa.

Malgrat els primers anuncis de crisi, Husa va seguir creixent. El 2010 facturava 300 milions d'euros, una tercera part dels quals els aportava l'àrea de la restauració, amb un total de 3.000 treballadors. Somiava amb hotels a París, Londres, Roma i tenia a tocar el de Berlín. El 2011, posseïa a Barcelona cinc hotels de cinc estrelles, amb 700 habitacions, un 16% de l'oferta total de la ciutat. En la gamma de tres i quatre estrelles, disposava de vuit hotels més. Els nous projectes d'expansió internacional eren damunt de la taula de l'empresa, indiferents als tambors de recessió que repicaven arreu del món. El precipici era a la vora.

La cadena Husa (Hoteles Unidos SA) va ser creada el juny de 1930 a Tarragona, quan l'avi de Joan Gaspart va agrupar en una sola empresa la gestió d'un hotel tarragoní, al que hi va sumar dos establiments de Barcelona, un dels quals era el mític Hotel Oriente de la Rambla. Comptava amb dos socis més, els Vilalta i Ramon Oller, que era propietari de l'Hotel Europa, de Tarragona. El patriarca fundador era fill de Caldes de Montbui (Vallès Oriental) i s'hauria iniciat d'uixer al Palace de Via Laietana. Enamorat per aquell entorn, va llogar l'Hotel España i l'Oriente, i va fer-se càrrec de restaurants de l'Exposició Universal de 1929.
 

Retrat de Josep Gaspart Bulbena. Foto: Adrià Costa.


Josep Gaspart Bulbena, l'avi, va passar el negoci al seu fill, Josep Gaspart Bonet, que va contraure matrimoni amb Pepita Solves, a qui havia conegut en un hotel de la família a València.  D'aquest enllaç, en va néixer el protagonista de la història, Joan Gaspart i Solves, l'11 de novembre de 1944 a Barcelona.

La seva biografia s'explica a base de càrrecs esportius i empresarials i d'una gestió dels seus negocis familiars que després de més de 80 anys d'ascens van patir una crisi demolidora que els va reduir de forma dràstica. El 1969, Gaspart és un jove de 25 anys que assumeix la direcció de l'Hotel Oriente, el cap i casal on la família ha viscut les últimes dècades i que és el nucli des d'on s'ha irradiat la cultura professional de la casa. Abans, havia fet les seves primeres passes com a grum d'hotel als catorze anys, i després va estudiar a La Salle Bonanova. El 1982 va ascendir a la direcció general del grup.

En paral·lel, s'anava introduint en la vida associativa. Al FC Barcelona a la Federació Catalana de Futbol i en associacions del sector hoteler i turístic. Després d'un càrrec, el següent. Així, Gaspart anava teixint una productiva xarxa de contactes en els cercles de poder. El Comitè Olímpic Internacional el va premiar com a membre del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992, que van ser un bon negoci per a Husa Restauración. I un càrrec tan revelador com inofensiu: cònsol honorari de les Illes Seychelles.

Casat amb Marita Bueno, el matrimoni té cinc fills: Maria, Josep, Joan, Guillem i Isabel. El planejament previ al naufragi assenyalava Josep, nascut el 1972, com a ma dreta del seu pare en la direcció màxima; Joan, com a cap d'explotació dels establiments; Guillem, com a responsable de creixement i gestió comercial, i Maria com a gestora dels petits hotels de Barcelona. Isabel, mestra de professió, treballava al marge de l'empresa.
 

Josep Gaspart, fotografiat a l'Hotel Oriente. Foto: Adrià Costa.


Gaspart explicava que aquest repartiment de funcions havia estat pactat entre els fills. El seu somni de vellesa era retirar-se als setanta anys i dedicar-se a gaudir del plaer de regir un hotel "com si fos una joguina": l'Avenida Palace, per exemple, gran joia de la família.

Es ven el vell Ritz per 68 milions

El primer anunci de crisi -bé que argumentat com una "especialització"- va ser la venda de l'immoble de l'Hotel Palace (antic Ritz), de Barcelona, per 68 milions d'euros. Husa en conservava la gestió perquè volia concentrar-se en el cor del negoci i desprendre's de patrimoni immobiliari. De fet, era una injecció de liquiditat en moments que la crisi ja ofegava els comptes.

Les pèrdues anuals van anar agreujant-se i eren del domini públic del sector i dels sindicats. El juny de 2013, el príncep saudita Turky ben Naser retirava a Gaspart la gestió de l'Hotel Rey Juan Carlos I -que tenia signada del 2007 al 2025- per reiterats impagaments. Els seus 500 treballadors es temien el pitjor. El gener d'aquell any, el grup ja havia refinançat el 80% del seu deute de 42 milions d'euros. La gestió de l'Hotel Real de Santander també s'havia quedat pel camí.

La crisi de 2008 deixa els hotels en números vermells

Alguns analistes diagnostiquen que Gaspart no va ser conscient de la profunditat de la crisi econòmica a partir del 2008 i de l'impacte que tindria en el turisme i les empreses, que eren els seus principals clients. Els comptes de 2010 mostraven un patrimoni negatiu de 67 milions i uns pagaments pendents de prop de 250 milions, que se sustentaven comptablement en una valoració d'actius que anys més tard seria considerada com massa optimista per part dels administradors del concurs de creditors que esclataria el febrer de 2014. Les pèrdues estaven repartides entre uns 27 hotels, mancats de clients i sotmesos a uns contractes de lloguer a preus draconians, signats en temps de la bombolla immobiliària.

La davallada de l'imperi Gaspart està farcida d'impagaments generalitzats als propietaris dels immobles i als bancs que els finançaven i de retards en els pagaments de nòmines que havien desfermat accions de protesta. Cobrar d'Husa esdevenia cada vegada una tasca més àrdua i de resultats impossibles. La morositat traspassava límits fins al punt que un diari digital va assegurar que una bona manera de cobrar era instar concurs de creditors per via judicial: aleshores, com a reacció defensiva, Gaspart aturava el procediment pagant aquell deute en concret. Anys més tard, la família atribuiria a aquell article la proliferació de conats de concurs de creditors per cobrar deute, que haurien acabat de despullar Husa de recursos econòmics.

Una petita empresa de Sevilla fa esclatar Husa sense voler

El final va ser digne de pel·lícula: una empresa sevillana de neteja empra aquesta tàctica i demana el concurs de creditors, esperant que Husa li pagarà almenys una part dels 100.000 euros que li deu. Però resulta que no se li paga. Potser perquè no ha pogut aixecar 100.000 euros d'enlloc o perquè l'estratègia ja consistia en deixar-ho rebentar tot i obrir una nova etapa.

El primer sorprès és l'empresari sevillà, que quasi demana perdó quan veu l'incendi que ha provocat i que pot destruir centenars de llocs de treball si el concurs desemboca -com sol ser habitual a l'estat espanyol- en una liquidació absoluta. Una liquidació que inquieta molt a l'Institut Català de Finances, un dels creditors enganxats al desastre.
 

Joan Gaspart, a l'Avenida Palace. Foto: Adrià Costa.

 

La notícia salta el 12 de febrer de 2014. El jutjat número 3, tot i haver estat un concurs instat per un creditor, decideix mantenir els Gaspart a la direcció del grup, talment com si hagués estat un concurs voluntari. A partir d'aquell moment, mentre es prepara la negociació amb els creditors, el grup Husa es va tornant petit. Els contractes de gestió dels hotels es van fonent i les plantilles disminueixen a base de vendes, rescissions i expedients de regulació.

Tres mil creditors i un imperi en liquidació progressiva

Els principals enganxats -d'entre els més de tres mil!- són Hisenda i la Seguretat Social amb uns 90 milions, centenars de treballadors i el pool de bancs format per Caixabank, Santander i Sabadell, a més de propietaris d'edificis arrendats i proveïdors de tota mena. Darrere de la matriu, Hosteleria Unida SA, van caient fins a una desena d'empreses del grup, algunes de les quals aniran a liquidació definitiva. El passiu global s'enfila als 221,8 milions.

Però aquell concurs no va ser la fi. Empetitida i malferida, la companyia va aconseguir aixecar la suspensió de pagaments amb un acord amb els creditors el 28 de juliol de 2015, que seria ratificat pel jutge el 9 d'octubre. Els creditors s'empassaven unes insòlites quitances de fins al 95% del deute, enmig d'una operació de traspàs d'actius immobiliaris a la banca creditora. Però ni Hisenda ni la Seguretat Social signaven.

Els números definitius del concurs diferien força des que s'havien presentat. Els administradors concursals Josep Pujolràs, del bufet Roca Junyent, i José Manuel Calavia, de Mazars, van presentar un informe que establia una diferència 153 milions d'euros del passiu per damunt de l'actiu, i amb la possibilitat que s'apropés als 200 quan s'anés a fons a valorar uns actius que van fixar en 34,73 milions. Res a veure amb els 145 atribuïts per l'empresa al principi del concurs.

Uns contactes que valien el seu pes en or

Els anys següents consistiran en un discret viacrucis de vendes i de liquidacions de contractes de gestió d'establiments, que desintegraran la major part del que havia estat el fenomenal grup hoteler d'aquell llunyà 2007. És l'adeu a l'hotel Florida del Tibidabo, al Miramar de Montjuïc i després al President Park de Brussel·les.

La salvació d'un petit bloc de negoci que permet als Gaspart seguir treballant, malgrat la suspensió de pagaments de 2014, només hauria estat possible gracies a la sòlida xarxa de relacions socials que el propietari conservava en els cercles del poder polític i econòmic, segons diferents observadors consultats per NacióDigital. El volum del concurs de creditors era massa gran per ser salvat per un empresari menys connectat.

Una mostra reveladora és que tot i haver estat imputat pel cas de la fracassada companyia aèria Spanair i haver patit l'ensulsiada, Gaspart va conservar la presidència del Consorci Turisme de Barcelona (integrat per l'Ajuntament, la Cambra de Comerç i la Fundació Barcelona Promoció) fins al 2019, quan l'assalt triomfal de l'independentista Joan Canadell a la presidència de l'organisme empresarial va fer inevitable la seva sortida.
 

Vista interior actual de l'Avenida Palace. Foto: Foto: Facebook Hotel Avenida Palace.


El negoci hoteler dels Gaspart, avui

A partir de la mort del seu pare, el maig de 2002, de la seva sortida del Barça de i la seva plena dedicació als negocis, Gaspart va emprendre un moviment consistent en protegir les principals propietats immobiliàries i els millors actius de la família situant-ne la gestió al marge del grup Husa.

Gràcies a això, l'hecatombe que va ensorrar el grup el 2014 no va afectar aquest patrimoni, que avui continua en part en propietat de la família i que es gestiona com a negoci hoteler per part del mateix Gaspart i una part dels seus fills. "Va traspassar els actius més valuosos a Ergas i va afeblir Husa, fins que va deixar de pagar", va afirmar un portaveu sindical a Economia Digital el l'octubre de 2015.
 
L'actiu del clan Gaspart consisteix per damunt de tot en la gestió de l'Oriente i en la propietat i la gestió de l'lAvenida Palace. El primer, situat a la tocar del Liceu, és el bressol familiar i està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local. Se'l considera l'hotel més antic de la ciutat. Gaspart comparteix presència als càrrecs societaris amb la seva germana Marta i el seu fill Josep. La família hi actua per la via de societats com Industrial Hotelera Ergas SL, Sogama 2004 SL, Tano Tembo SL, Yomo Aranesa SL i d'altres.

L'Avenida Palace de número 605 de la Gran Via funciona amb el nom comercial d'El Avenida Palace Hotel. Adquirit pel pare de Gaspart el 1952, ha experimentat notables millores i avui és un luxós establiment de 153 habitacions, de quatre estrelles, sensible a temàtiques socials: el novembre de 2019 va hissar la bandera lila contra la violència de gènere i una seva brigada va participar a la Jornada de Neteja del Fons Marí l'octubre de l'any passat.

En l'àmbit de la gestió hotelera, els Gaspart també regenten l'Arenas Atiram Hotel i els Tres Torres Atiram Hotel, a la zona alta de Barcelona; el Mesón Castilla del carrer Valldonzella i l'Internacional Rambles Atiram Hotel. A Andorra, hi són presents amb Annapurna Atiram Hotel Cèntric Atiram Hotel, el Mola Park Atiram Hotel, el Patagonia Atiram Hotel i l'Imperial Atiram Hotel.

La insistència en el mot Atiram es pot explicar perquè és Marita escrit al revés, el nom familiar de l'esposa de Gaspart. Aquests establiments funcionen a través de diverses societats: Lihsa Hotels SA, Slon Zolty SL, Llogas SA, Inversiones Factoy Express SL i, a Andorra, amb Huersa SAU. Ara, la seva mirada està posada a Xina, amb l'obertura de tres hotels. Una de les filles de Gaspart gestiona una petita cadena d'apartaments turístics a la capital catalana.

























 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

També hauries de llegir
Fa una setmana

10 coses que potser no sabies dels Gaspart

Fa 2 setmanes

Els Carulla, entre el mecenatge i la Gallina Blanca dels ous d'or

Fa 3 setmanes

Carmen Cervera, de filla d'un mecànic a baronessa Thyssen

Fa 16 setmanes

Luis Conde, el caçatalents que va apostar per Ciutadans

Fa 17 setmanes

Josep Lluís Núñez, el constructor sense manies que va regnar al Camp Nou

Fa 18 setmanes

Els Suñol, Barça, sucre i mecenatge

Fa 19 setmanes

Casa Tarradellas, les pizzes d'un empresari que només és un pagès

Fa 20 setmanes

Els Tous, el somni de les joies a l'abast de tothom

Fa 21 setmanes

José Luis Bonet, les caves Freixenet del poder

Fa 22 setmanes

Els Godó i «La Vanguardia», una nissaga i un negoci irrepetibles

Fa 23 setmanes

Els Valls-Taberner: banca, Opus i corona

Fa 24 setmanes

Manuel Lao, un home fet a si mateix

Fa 25 setmanes

Vidal-Quadras, banca, esclavisme i política

Fa 27 setmanes

Els Feliu, l'electricitat que ve d'Olot

Fa 28 setmanes

Alberto Palatchi, de Pronovias a la premsa del cor

Fa 29 setmanes

Borja García-Nieto, la burgesia «ecuestre»

Fa 30 setmanes

Sol Daurella, el secret de la Coca-Cola

Fa 31 setmanes

Els Güell, la burgesia girada cap a Madrid

Fa 32 setmanes

Bon Preu: comerç i independència

Fa 34 setmanes

Grifols, l'Íbex sobiranista mimat per Washington

Fa 35 setmanes

Els Gallardo, entre la discreció burgesa i l'unionisme de carrer

Fa 36 setmanes

Josep Oliu, l'home que volia un Podem de dretes

Fa 37 setmanes

Els Molins: Opus, ciment i catalanisme

Fa 38 setmanes

Els Cambó, el declivi d'un llegat

Fa 39 setmanes

Els Lara, els prínceps destronats de Planeta

Fa 40 setmanes

Els ​Samaranch, entre la foscor i la glòria

Participació