CiU

Cinc anys del final de CiU: on eren i on són els seus protagonistes?

El trencament entre Convergència i Unió pel rumb del procés va esberlar l'espai nacionalista, ara disgregat en múltiples sigles i pendent de la reordenació de JxCat

Els protagonistes del final de CiU. | ND
per Oriol March, 18 de juny de 2020 a les 06:20 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 18 de juny de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
"El projecte polític de la federació CiU s'ha acabat". Nou paraules van certificar la defunció d'unes sigles crucials per entendre la història recent de Catalunya. Les va pronunciar Josep Rull, en aquell moment coordinador general de CDC i que, amb el pas del temps, acabaria a la presó per haver format part del Govern que va fer possible l'1-O. Les desavinences sobre el rumb del procés, concretades el juny del 2015, van acabar de deteriorar les relacions entre Convergència i Unió, que van encetar camins separats quan quedaven pocs mesos per a les eleccions plebiscitàries. Va ser just després d'unes municipals, al maig, a les quals ja van concórrer com a matrimoni de conveniència.

Com va precipitar-se el final, que també va comportar la sortida dels democristians de l'executiu d'Artur Mas? Unió, que amb Josep A. Duran i Lleida al capdavant plantejava dubtes sobre la conveniència d'apostar pel procés -sostingudes van ser les discrepàncies des del 2012, quan es va posar rumb a la consulta certificada el 9-N-, va promoure una votació interna entre la militància. L'enunciat, enrevessat i estructurat en diversos punts, descartava la via unilateral i qualsevol sortida que situés Catalunya fora de la Unió Europea (UE). El plantejament de Duran es va imposar sense arribar al 50% dels vots, fet que va portar el sector independentista d'Antoni Castellà a sortir del partit i a fundar Demòcrates, després amb presència dins de Junts pel Sí.

Aquesta coalició, que finalment van formar CDC -ara en concurs de creditors- i ERC després de mesos de negociacions, és clau per entendre també el trencament. Per què? Mas, al cap d'uns dies de constatar la ruptura de la federació, va tornar a posar damunt la taula la llista unitària que defensava des del 9-N. Sense tallar amb Duran, no hauria pogut fer creïble el moviment. Mesos després va veure com la CUP, malgrat que Junts pel Sí havia obtingut una majoria clara, el vetava com a presidenciable i cedia el testimoni a Carles Puigdemont, que en aquell moment era alcalde de Girona.

Cinc anys després, l'herència de CiU s'ha anat disgregant entre múltiples actors. CDC es va refundar sota el nom de PDECat al cap d'un any de la ruptura, però el partit negocia ara la integració dins de Junts per Catalunya (JxCat) sota el lideratge de Puigdemont des de Waterloo. Unió va desaparèixer després de presentar concurs de creditors, tot i que alguns dels seus dirigents van impulsar Units per Avançar, ara aliats amb el PSC al Parlament i a l'Ajuntament de Barcelona, en aquest cas representats per Albert Batlle. 

El dia 27 de juny es funda el Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), sorgit dels crítics del PDECat amb Puigdemont -com ara Marta Pascal- i que negociarà amb Units de cara a les pròximes eleccions. Al puzle de sigles també s'hi troben Lliures -fundat per Antoni Fernández Teixidó- i Convergents, liderat per l'exconseller Germà Gordó. Totes les ramificacions neixen del que va passar fa exactament cinc anys. Aquests van ser els seus deu principals protagonistes. On eren i què fan ara?

 

 

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació