La dutxa que va canviar la història del cinema: 60 anys de «Psicosi»

Existeixen pel·lícules, escenes, personatges i moments en la història de la cinematografia que són immortals, es mantenen brillantment intactes amb el pas del temps. Icones que transcendeixen tipus de públics, edats i generacions per convertir-se en un fenomen pop i cultural. I aquest és el cas de Psycho (Psicosi, en català), el film d'Alfred Hitchcock que va suposar un abans i un després en la història del setè art. La pel·lícula, una càtedra del suspens i el terror, va gelar la sang de tots els espectadors que la van veure per primer cop el 16 de juny de 1960 en la seva estrena als Estats Units.

Hitchcock, considerat pels estudiosos del cinema com el mestre del thriller i el suspens, va adaptar l'obra literària de Robert Bloch per construir un metratge cinematogràfic que encara avui dia s'estudia a les escoles. A través de la psicoanàlisi, de les pors de l'audiència i un seguit de seqüències fetes amb l'orfebreria curosa del director britànic, Psicosi avança com el ganivet que s'enfonsa al cos de Janet Leigh en la mítica escena de la dutxa. Han passat sis dècades i aquells dos minuts segueixen sent un punt i a part en la història.

Paramount va ser la multinacional de Hollywood que va distribuir la pel·lícula però no ho va fer convençuda del tot. Es va negar a produïrla i tot. En un primer moment s'hi va negar perquè, sota els paràmetres moralistes de l'època, la productora considerava que el llibre de Bloch era "repugnant". Això va obligar a Hithcock i el seu equip a rebaixar molt el pressupost del film i reutilitzant espais -la mansió que escenifica l'Hotel Bates està reutilitzada de El fantasma de l'Òpera-. Una estrella com Janet Leigh només va cobrar 25.000 dòlars. Anthony Perkins, el co-protagonista, 44.000. I tot l'equip un total de 62.000 dòlars. Una autèntica odissea.

Hitchcock era conegut per les seves obsessions, dèries i per una preocupant actitud misògina cap a totes les actrius que contractava -generalment rosses, atractives i que responguessin als seus cànons de bellesa preferits-. El rodatge de Psicosi va suposar tota una carrera de fons pels intèrprets, productors i associats a la pel·lícula, conscients de com d'immers estava el director per transmetre l'angoixa a l'audiència.

L'escena de la dutxa mereix tota una menció a part i va generar la producció del documental 78/52. La escena que cambió el cine (2017, Alexandre O. Philippe), que va guanyar el premi al millor documental al Festival de Sitges. Els crits de Leigh són reals i la intensitat de l'escena va ser conduïda pel mateix Hitchcock, que reclamava vivament una passió terrorífica -com es pot veure en l'adaptació que van fer de la pel·lícula biogràfica el 2013-.

La música no formava part del metratge original i el compositor Bernard Herrman va convèncer Hitchcock perquè la inclogués després de presentar-li aquesta obra d'art que ha acabat sent un manament del cinema. Psicosi explora el terror psicològic dels seus protagonistes, va ser una pel·lícula trencadora per una indústria carrinclona que censurava al director als seus certàmens de premis -cap Óscar va rebre en vida Hitchcock-.

Una obra de culte que creadors de tota la història han aplaudit, amb la particular entrevista que François Truffat li va fer a Hitchcock. El film va esquivar bona part de la censura que volien imposar-li al director i, seixanta anys després, segueix sent una obra mestra.