La documentació de la CIA nord-americana publicada pel diari La Razón segons la qual l'expresident espanyol Felipe González va ser el responsable de la creació dels GAL (Grups Antiterrosistes d'Alliberament), ha posat sobre la taula el paper de l'exdirigent socialista en les trames més obscures de l'Estat. Però també ha posat el focus en el model de la Transició espanyola i en la informació que manejaven els Estats Units.
Els partits independentistes ja han demanat explicacions al PSOE pel paper de l'expresident espanyol i des dels comuns -per boca de Jaume Asens- també han reclamat a González que expliqui la veritat. Per la seva part, Bildu ha exigit la compareixença de l'expresident al Congrés. Segons la informació secreta publicada, informes de la CIA especificaven això: "Felipe González ha acordat la creació d'un grup de mercenaris, controlats per l'exèrcit, per combatre al marge de la llei a terroristes". La intel·ligència nord-americana afirmava que "el govern espanyol sembla determinat a adoptar una estratègia poc ortodoxa en relació amb ETA".
La CIA detallava que "els GAL han assassinat dos coneguts activistes d'ETA-M al sud de França i han segrestat un home de negocis espanyol a Hendaia del qual sospitaven que col·laborava amb els terroristes". Segons l'agència del govern dels EUA, "si la suposada participació de Madrid es confirma, les credencials democràtiques del govern espanyol i del Partit Socialista estarien seriosament tacades". Una afirmació de les més feridores pel PSOE de les que apareixen en l'esmentat informe.
Els GAL van assassinar i segrestar membres d'ETA i personalitats vinculades a l'esquerra abertzale. Una de les figures que va ser víctima mortal d'un atemptat va ser el dirigent d'Herri Batasuna Santi Brouard, portaveu del seu grup al Parlament basc, assassinat a trets a la seva consulta el 1984. També van atemptar, a partir d'informacions errònies, contra persones que res tenien a veure amb l'independentisme basc.
Les informacions sobre el que sabia la CIA deixa clara l'existència de trames obscures en l'Estat més profund, del tot conegudes per l'administració nord-americana. Unes trames que no van ser purgades amb l'adveniment de la democràcia. També queda en evidència la informació que tenia Washington de tot el que succeïa en la política espanyola des dels anys de la dictadura. Els darrers anys s'ha desclassificat nombrosa documentació que permet saber la preocupació que tenien els Estats Units sobre el futur d'Espanya després de la mort de Franco.
Converses sobre Franco al Despatx Oval
El diari El País ha accedit a documentació de la Biblioteca Nixon que mostra la inquietud que existia en els centres de poder a Washington per l'escenari que s'obriria amb la mort del dictador. Aquests dies ha anat publicant el contingut de diverses converses a la Casa Blanca amb Espanya com a tema central. El mandat de Richard Nixon (1969-74) va coincidir amb els anys finals de la dictadura i la decrepitud de Franco, i se'n poden extreure conclusions interessants.
En plena Guerra Freda, els Estats Units estaven obsessionats amb el "perill comunista" i consideraven l'Espanya franquista com un aliat. Més enllà d'això, eren conscients que Franco s'esllanguia i veien bé que Joan Carles fos el seu successor.
A començaments dels 70, l'administració nord-americana observava amb lupa tots els moviments que es produïen a Madrid. El 19 de maig de 1971, en una conversa al Despatx Oval entre Nixon, el vicepresident Spiro Agnew, el secretari d'Estat Bill Rogers i el conseller de Seguretat Nacional Henry Kissinger, Nixon elogiava Carrero Blancom com un dirigent "capaç", però "més conservador que Joan Carles".
López Bravo, el favorit
En bona part de les converses d'aquests anys, el dirigent espanyol que surt més ben acollit és Gregorio López Bravo, ministre d'Exteriors, destacat membre de l'Opus Dei i considerat un "liberal" dins del règim. En una conversa mantinguda a la Casa Blanca l'abril del 1973, Nixon ensenyava bastantes cartes: "Un dels objectius del meu govern és que Espanya s'integri plenament en la comunitat atlàntica". "Sabem que Espanya és part d'Europa geogràficament, però necessitem que ho sigui econòmicament i, el que és més important, políticament", deia el president nord-americà.
"Vostè és un polític sofisticat", assegurava Nixon al ministre espanyol, tot demanant que s'oblidés ja la Guerra Civil. Una insinuació subtil en favor d'un canvi polític, però controlat i sense excessos. López Bravo semblava d'acord amb el líder nord-americà. "Fem un tracte?", arribava a dir Nixon. López Bravo assentia. Però a Washington no les tenien totes sobre el que podia passar. En efecte, dos mesos després, Franco designava Carrero president del governi López Bravo sortia del govern.
L'atemptat contra Carrero
Molt s'ha especulat sobre l'atemptat contra Carrero Blanco (20 de desembre del 1973) i la informació que podria tenir Washington sobre l'esdeveniment. Però no hi ha rastre de cap voluntat d'eliminar el segon de Franco en els cables de Wikileaks ni en la documentació que s'ha anat desclassificant darrerament. Més enllà de les preferències de Nixon per López Bravo.
L'atemptat contra Carrero es va produir a pocs metres de l'ambaixada dels EUA a Madrid i just l'endemà de l'entrevista de l'almirall amb Kissinger, que va visitar Espanya el 19 de desembre. Però tot indica que la CIA va quedar tan sorpresa pels fets com el règim franquista. De fet, en un informe elaborat unes hores després de l'atemptat, la CIA elaborava un llistat de possibles successors. Arias Navarro, ministre de la Governació, que seria el designat, no hi apareixia.
Un viatge crucial: Joan Carles a Washington el 1976
La relació entre els Estats Units i l'aleshores príncep Joan Carles va ser estreta. Estaven en joc les bases nord-americanes a Espanya, però sobretot l'aliança enfront l'enemic comunista. Molt més després de la Revolució dels Clavells a Portugal del 1974, que va espantar els EUA. Nixon havia conegut Joan Carles en la seva visita llampec a Madrid l'octubre del 1970. L'any següent, Joan Carles va visitar Washington i es va entrevistar amb Nixon, que el veia com un dirigent que asseguraria el canvi necessari sense riscos.
Un viatge important va ser el que va fer el ja rei Joan Carles als Estats Units el juny del 1976, en plena lluita dins del règim entre oberturistes i immobilistes. Joan Carles es va entrevistar amb el successor de Nixon, Gerald Ford, i amb Kissinger, i va parlar davant el Congrés, tot un honor per un governant estranger. A Washington va trobar ànims per avançar en el model de transició previst. De fet, pocs dies després del seu retorn, va forçar la renúncia d'Arias Navarro i va designar Adolfo Suárez com a nou president.
La nit del 23-F i el retorn a l'ordre del 'felipisme'
En un moment concret sí que es va produir un allunyament entre els EUA i els governants espanyols. Va ser en els temps finals del govern de Suárez, que sempre va mostrar certa recança envers Washington i algunes inquietuds "neutralistes". El seu gest d'abraçar el líder palestí Iàsser Arafat a la Moncloa (octubre del 1979) no va ser oblidat a la Casa Blanca. La nit del 23-F, els Estats Units van emetre senyals de distància. Feia poques setmanes que Ronald Reagan havia pres possessió i una administració molt conservadora estava poc predisposada a tolerar "desviacions" en política internacional.
Amb el Congrés segrestat, el secretari d'Estat Alexander Haig es va referir al fet de Tejero com un "afer intern", declaració similar al de Terence Todman, aleshores ambaixador a Madrid. Però les relacions es van reconduir. I va ser precisament amb un govern socialista, el de Felipe González, que d'alguna manera va refermar l'ortodòxia en política exterior.
L'entrada a l'OTAN -i a la UE- situaria Espanya en l'statu quo occidental, sense les heterodòxies incontrolables de Suárez. Com havien desitjat Nixon i Kissinger. Els GAL s'inscriuria en un afer de política interna a ulls nord-americans, malgrat l'advertiment de la CIA.