Segurament avui no diré res que no sapigueu, però no em puc estar de recopilar alguns dels trets característics d'aquesta nova anormalitat tan estranya a la que ens ha portat la pandèmia. Aquest impàs de dies rars, on ja no estem situats dins del refugi, i la vida pren noves formes a partir de les fórmules i regles que ens arriben. Les pautes que ens marquen en nom del bé comú, però que sovint sembla que estan centrades en el bé d'alguns.
Se'm fa estrany que arribin abans els guiris a les Balears que no els meus amics que hi tenen família. O abans que els amics que viuen allà, puguin venir aquí a abraçar als seus que són aquí. Se'm fa estrany que s'obrin les portes al turisme quan hi ha gent que amb un cop de tren podria baixar a abraçar els seus, i encara no ho ha pogut fer.
Se'm fa estrany que s'hagin reobert els bars, les esglésies i els centres comercials abans que les escoles. Sí, se'm fa estrany. Igual d'estrany que se'm fa que les criatures no hagin pogut anar a l'escola durant setmanes, i que d'aquí poc puguin fer-ho al casal d'estiu. Un casal d'estiu sense excursions ni piscina. Això sí.
Se'm fa estrany que encara ens alarmem quan llegim en un titular que 70 escoles van tornar a tancar després de la reobertura dels centres de França, al maig, sense preocupar-nos de comptar que en total, l'estat veí hi ha 400,000 escoles, i que per tant, proporcionalment, el tancament postreobertura era molt, molt, molt petit.
Se'm fa estrany que davant de les incerteses que encara tenim sobre la propagació del virus, a l'hora de prendre decisions, només es llegeixin alguns dels indicis i se n'oblidin d'altres.
Espero amb candeletes més resultats de l'estudi Kids Corona de l'Hospital Sant Joan de Déu. Per ara, han dit que els infants tenen una prevalença d'anticossos de la COVID-19 similar als adults, però que més del 99% presenten símptomes lleus. Em fa feliç llegir que l'Hospital durà a terme un projecte de recerca als casals d'estiu, "per determinar la capacitat transmissora del virus que tenen els infants". Espero que pugui donar pistes de cara al que ha de venir el setembre vinent.
Se'm fa estrany que les terrasses estiguin atapeïdes i els teatres estiguin buits. Que els concerts i festivals es cancel·lin o posposin, però tornin els partits de futbol. Ni que siguin sense públic i a l'aire lliure. I malauradament no se'm fa estrany, però em cabreja infinit, que la lliga masculina es reprengui i no ho faci la femenina. Perquè qui ho ha decidit, no té cap mena de vergonya.
Se'm fan estranyes moltes decisions. Espero que la meva estranyesa es degui a una manca d'informació. M'encantaria pensar que les decisions es prenen basant-se en dades científiques i estudis que mesuren realment, com fer front comú contra la Covid-19. Perquè aquestes són les informacions que haurien de vetllar per damunt de qualsevol altra cosa.
Se'm fa estrany que no se'ns hagi presentat un pla amb múltiples escenaris i alternatives perquè al setembre tot sigui el més normal possible. Se'm fa estrany que no s'estiguin buscant equipaments (biblioteques, casals, centres cívics...) on fer classe en cas d'haver de reduir les ràtios de les aules. Se'm fa estrany que no s'estiguin trucant als professors de les borses dient que sí, que ja es poden posar a pencar, perquè al setembre caldran més mestres. Se'm fa estrany que, davant la incertesa, no es reaccioni pensant escenaris previsibles i solucions reals, per mirar d'estar preparats davant de què preveuen que vindrà.
I també, malauradament, no se m'ha fet gens estrany llegir que les desigualtats de gènere s'agreugen amb la Covid-19. Un cop més, directores generals fent mans i mànigues per gestionar un panorama més difícil de l'habitual.
Se'm fa estrany separar-me de les meves filles després de 90 dies plegades 24/7. Se'm farà estranya aquesta nova normalitat, tant anormal.