Obituari

Rosa Maria Sardà, la diva polièdrica de Catalunya

La mort de l'actriu posa punt final a una carrera prolífica al teatre, la televisió i el cinema

per Victor Rodrigo , 11 de juny de 2020 a les 18:10 |
Rosa Maria Sardà, amb 37 anys, en una fotografia especial de l'exposició «Actrius catalanes del segle XX» | Gencat / Palau Robert
Còmica, actriu, diva, icònica, transgressora, transversal, única. Rosa Maria Sardà (Barcelona, 1941), La Sardà, és una persona irrepetible en la cultura contemporània de Catalunya. Polifacètica i de carrera prolífica, el seu impacte en el teatre, la televisió i el cinema és immens. Diu adeu als 78 anys després de patir un càncer limfàtic i viure dient el que pensava, com quan va retornar la Creu de Sant Jordi el 2017.

Nascuda a Barcelona en plena postguerra, al barri d'Horta, les seves primeres passes escèniques les va fer en companyies teatrals durant la dècada dels anys 60. Es va professionalitzar gràcies a una educació autodidacta. La trajectòria de Sardà veu del teatre, on va forjar uns fonaments, acompanyats de caràcter, que l'impulsarien com a actriu. Després arribaria la televisió i, més tard, el cinema. Al davant hi tenia una carrera extraordinària.



La seva faceta còmica també va marcar el pas per la televisió -a més d'adaptacions teatrals a la petita pantalla, d'autors com Sagarra, Regàs o Pla-, amb programes mítics a Televisió Espanyola i TV3, com Festa amb Rosa Maria Sardà o Una hora amb Vittorio Gassman. Els seus gags amb l'Honorato d'Enric Pous van passar a la història de la televisió catalana.


Casada amb Josep Maria Mainat durant tres dècades, la relació va portar-la a col·laborar en molts programes de La Trinca a la televisió catalana. El seu estil sarcàstic, àcid i lúcid la van convertir en una de les primeres dones còmiques de l'Estat i de Catalunya. Va presentar tres cerimònies dels Premis Goya, una fita gens fàcil de complir.

Als escenaris va acumular papers recordats i premis. Desenes d'obres al llarg de cinc dècades, amb interpretacions destacades en obres com La casa de Bernarda Alba, Olors, L'hostal de la Glòria, Esperando a Godot, Wit o El Caballero de Olmedo



Ventura Pons va ser el primer director de cinema que va veure la llum interpretativa de Sardà, en tota la seva esplendor, i va contractar-la per El vicari d'Olot (1980), el primer llargmetratge de la seva carrera. El trajecte per la gran pantalla la va dur a treballar amb directors com Luis García Berlanga -que va dir que ella era la millor actriu espanyola- a Moros y Cristianos (1987); Ho sap el ministre? (1991), de Josep Maria Forn; la meravellosa Actrius (1996), de Ventura Pons; Airbag (1997), de Juanma Bajo Ulloa; La niña de tus ojos (1998), de Fernando Trueba; Todo sobre mi madre (1999), de Pedro Almodóvar; Sin Vergüenza (2001), de Joaquín Ustrell; i Te doy mis ojos (2003), d'Icíar Bollaín.

Va aconseguir dos Goya i diversos Premis Butaca. Actriu de raça -que no hauria desentonat en l'època de les dives del Hollywood d'Or de les grans produccions-, en els seus últims papers, més secundaris, a Ocho apellidos catalanes (2015), continuava destacant. Sardà tenia, simplement, carisma.


Va ser una de les protagonistes de les primeres campanyes per la normalització de la llengua catalana, però amb el procés català va començar a arrufar el nas i aixecar una cella, com bé sabia fer en l'àmbit interpretatiu, mostrant-se molt crítica amb les tesis independentistes. Va retornar la Creu de Sant Jordi el 2017 i va participar en diverses manifestacions de Societat Civil Catalana en els últims anys de la seva vida. La Sardà és una icònica de l'humor, la interpretació i l'espectacle de la història moderna de Catalunya. El seu llegat ha marcat generacions i la seva obra formarà part dels prestatges d'or de la cultura catalana.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació