10
de juny
del
2020
"Tenim una idea bastanta clara del que va succeir". Aquesta frase del fiscal encarregat d'aclarir l'assassinat d'Olof Palme, Krister Petersson, va desfermar l'atenció i el misteri a la societat sueca, que viu des de feia dies pendent d'un dels crims més enigmàtics de la història. Aquest dimecres, la fiscalia farà públiques novetats importants sobre el magnicidi que va impactar el món.
Han passat 34 anys des d'aquella nit freda del 28 de febrer del 1986, quan un home va disparar dos trets contra el primer ministre suec, que acabava de sortir d'un cine en companyia de la seva dona. Només en un país poc conflictiu i sense tradició d'atemptats era imaginable que un cap del govern passegés sense escorta pel centre d'Estocolm.
Com l'assassinat de John Kennedy, el de Palme va passar a engruixir els magnicidis irresolts, propiciant nombroses teories conspiradores. L'assassí no va ser detingut. Només un rodamón va ser empresonat durant un temps, i va ser posat en llibertat poc després.
L'arma no va ser localitzada. La policia, gens acostumada a un crim d'aquesta naturalesa, va cometre molts errors, començant per no acordonar immediatament el lloc de l'atemptat. Una de les bales va ser trobada dies després per un vianant. Tot i els milers d'interrogatoris i els anys d'investigació, les forces policials van acabar en un carreró sense sortida.
L'any 2016, però, les coses van canviar. Una forta pressió social va fer que es reobrís la investigació, en un intent de tancar definitivament una ferida que ha afectat la societat sueca. Les diverses teories sobre l'assassinat van reviure i van continuar tenint els seus defensors i detractors.
De totes les hipòtesis, la que es va obrir camí amb més defensors va ser la de la connexió sud-africana. Qui va treballar a fons el crim va ser el periodista i escriptor Stieg Larsson, que es faria famós per la novel·la Millennium. Especialista en l'extrema dreta sueca, va seguir els lligams entre sectors ultres organitzats i membres dels serveis secrets sud-africans.
Un magnicidi en ple declivi de la socialdemocràcia
L'assassinat de Palme es va produir en un context internacional molt determinat. Occident havia donat un acusat gir a la dreta i governs neoliberals s'imposaven en la mjaoria dels països desenvolupats. Ronald Reagan era el president dels Estats Units i Margaret Thatcher regia el Regne Unit. Els socialdemòcrates havien perdut el poder en molts països. Willy Brandt i Helmut Schmidt ja no governaven a Alemanya.
El primer ministre suec era un dels dirigents més carismàtics de la Internacional Socialista i un referent del model socialdemòcrata nòrdic. Però a més era un dirigent amb una gran projecció internacional que s'implicava en moltes campanyes en defensa dels drets humans. Una de les imatges que es van recordar d'ell en el moment de l'assassinat va ser la del primer ministre amb una guardiola pels carrers d'Estocolm demanant suport econòmic per l'oposició antifranquista el 1975. Palme es va convertir en objecte d'una campanya contrària de la premsa franquista.
El líder socialdemòcrata es va posicionar a favor del desarmament nuclear, en la denúncia contra l'apartheid sud-africà i per l'ajuda als països en vies de desenvolupament. Era una veu heterodoxa i creixentment incòmoda. Fa 34 anys, algú va decidir que calia apagar-la.
Han passat 34 anys des d'aquella nit freda del 28 de febrer del 1986, quan un home va disparar dos trets contra el primer ministre suec, que acabava de sortir d'un cine en companyia de la seva dona. Només en un país poc conflictiu i sense tradició d'atemptats era imaginable que un cap del govern passegés sense escorta pel centre d'Estocolm.
Com l'assassinat de John Kennedy, el de Palme va passar a engruixir els magnicidis irresolts, propiciant nombroses teories conspiradores. L'assassí no va ser detingut. Només un rodamón va ser empresonat durant un temps, i va ser posat en llibertat poc després.
L'arma no va ser localitzada. La policia, gens acostumada a un crim d'aquesta naturalesa, va cometre molts errors, començant per no acordonar immediatament el lloc de l'atemptat. Una de les bales va ser trobada dies després per un vianant. Tot i els milers d'interrogatoris i els anys d'investigació, les forces policials van acabar en un carreró sense sortida.
L'any 2016, però, les coses van canviar. Una forta pressió social va fer que es reobrís la investigació, en un intent de tancar definitivament una ferida que ha afectat la societat sueca. Les diverses teories sobre l'assassinat van reviure i van continuar tenint els seus defensors i detractors.
De totes les hipòtesis, la que es va obrir camí amb més defensors va ser la de la connexió sud-africana. Qui va treballar a fons el crim va ser el periodista i escriptor Stieg Larsson, que es faria famós per la novel·la Millennium. Especialista en l'extrema dreta sueca, va seguir els lligams entre sectors ultres organitzats i membres dels serveis secrets sud-africans.
Un magnicidi en ple declivi de la socialdemocràcia
L'assassinat de Palme es va produir en un context internacional molt determinat. Occident havia donat un acusat gir a la dreta i governs neoliberals s'imposaven en la mjaoria dels països desenvolupats. Ronald Reagan era el president dels Estats Units i Margaret Thatcher regia el Regne Unit. Els socialdemòcrates havien perdut el poder en molts països. Willy Brandt i Helmut Schmidt ja no governaven a Alemanya.
El primer ministre suec era un dels dirigents més carismàtics de la Internacional Socialista i un referent del model socialdemòcrata nòrdic. Però a més era un dirigent amb una gran projecció internacional que s'implicava en moltes campanyes en defensa dels drets humans. Una de les imatges que es van recordar d'ell en el moment de l'assassinat va ser la del primer ministre amb una guardiola pels carrers d'Estocolm demanant suport econòmic per l'oposició antifranquista el 1975. Palme es va convertir en objecte d'una campanya contrària de la premsa franquista.
El líder socialdemòcrata es va posicionar a favor del desarmament nuclear, en la denúncia contra l'apartheid sud-africà i per l'ajuda als països en vies de desenvolupament. Era una veu heterodoxa i creixentment incòmoda. Fa 34 anys, algú va decidir que calia apagar-la.