07
de juny
del
2020
Actualitzat
el
08
de juny
a les
14:33h
Enric Canet ha estat tan actiu com ha pogut en els mesos de confinament. Ha contribuït a desplegar els recursos del Casal dels Infants -que ofereix suport a més de 2.500 persones en situació precària al Raval, el Besòs, la Mina, Santa Coloma de Gramenet i Salt- i ha reflexionat sobre les lliçons de la pandèmia. Canet, amb una dilatada trajectòria en el teixit associatiu, també treballa en una tesi doctoral sobre la transformació que pretenia l'entitat de la qual és el director de relacions ciutadanes.
En aquesta conversa amb NacióDigital s'endinsa en conceptes com la fragilitat i la incertesa, tan associades a la pandèmia, i reclama dedicar esforços a un canvi de mentalitat que aporti transformacions reals. Biòleg, educador i capellà, Canet es fa escoltar sempre que parla, perquè és autocrític i, alhora, exigent amb el poder i els poderosos. Descriu el que creu que fem malament i apunta què podríem fer millor.
- En un dels seus últims articles al diari Ara, escrivia aquesta frase sobre els mesos de confinament: "De cop hem après què és la incertesa".
- Amb en Joan Subirats, tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, parlàvem de com no havíem viscut fins ara el concepte d'incertesa. La incertesa és aquest canvi que succeeix en un no-res i que t'obliga a viure amb unes noves condicions, completament diferents. No ens podíem imaginar que aquesta ciutat i un país sencer com Catalunya, que depèn del turisme, de cop no tindria turistes.
- La incertesa també pot derivar en angoixa. Angoixa, per exemple, per perdre la feina. De fet, en té moltes de derivades, la incertesa.
- Sí. Les següents generacions, si no apliquem canvis profunds, viuran més pandèmies. Amb tot el que això significa.
- L'anterior crisi, la del 2008, es va resoldre salvant el sector financer. Ara, en canvi, es conjuga el discurs de la inversió pública, del lideratge públic. Són receptes que s'intueixen diferents. És incrèdul davant les solucions que es plantegen?
- Els poders tornen a Keynes, perquè els sembla que Keynes, que va resoldre el problema el 1929, trobarà ara una solució. Però ens continuem fent preguntes antigues i buscant respostes antigues. I ens hauríem de fer preguntes noves i trobar respostes en un marc d'incertesa. I això vol dir que les respostes no seran úniques. La incertesa l'hem palpada amb el paper dels científics, que estan avesats a l'assaig-error. No estem acostumats a viure en la incertesa, i esperem solucions màgiques als problemes. No trobarem solucions úniques.
En relació a la inversió pública, el que estem fent és recórrer a fer més gran el deute global. A mi el que em sembla important és que el poder públic prengui les regnes de la situació. En l'anterior crisi, si haguéssim estat fidels a l'escola de Chicago, no hauríem d'haver donat diners als bancs. Aquest va ser l'error. La inversió pública que s'apliqui ara ha de tenir governs seriosos al darrere.
- Em referia a la seva incredulitat perquè ha escrit que tem que, quan hagi passat el cop més dur de la pandèmia, les administracions s'oblidin de les promeses en polítiques socials.
- Les polítiques socials es mantindran, potser amb més recursos, però no canviarà la mentalitat. Continuem amb una mentalitat assistencialista. No ha desaparegut la mentalitat segons la qual el pobre ho és perquè volia ser pobre. I tampoc s'elimina la idea que el pobre, a sobre, ens vol enganyar. Això de l'engany ja ho deia Joan Lluís Vives, al segle XVI, quan va classificar els pobres entre vergonyants, fingits i veritables. Les males collites i la pesta negra van provocar un augment de la pobresa i van aparèixer les institucions de beneficència. D'entre els pobres, els vergonyants que definia Joan Lluís Vives eren els que havien tingut recursos i els havien perdut. A aquests els havíem d'ajudar.
Aquesta mentalitat es va repetir el 2008. Vam veure com la crisi afectava els que eren iguals que nosaltres, la classe mitjana. La compassió que desperta el nen pobre convivia amb el pobre que, segons determinades mirades, ens intenta enganyar per rebre ajudes. La idea que els pobres utilitzen la picaresca ja era present en els segles XV i XVI. No hem canviat aquest esquema. I continuem oferint respostes antigues a preguntes noves. La pregunta nova és: tenim dret a viure amb dignitat? L'òptica és la dels drets i no la de l'assistencialisme.
- Ara que parla de drets. Li sembla un avenç notable l'ingrés mínim vital?
- És una mínima primera solució. No és la solució. però comença a tapar els forats. Això no solucionarà el problema de la pobresa, però frenarà situacions complicades.
- Per l'administració és una decisió rellevant, i més en un moment en què cal desplegar molts recursos públics.
- Europa ha començat a donar diners, que pagarem a la llarga. L'ingrés mínim vital és una primera solució, és un pedaç, que de moment ha de servir. Ara bé, hem d'avançar cap a un canvi de mentalitat. El pobre és pobre no perquè ho hagi volgut sinó perquè l'atzar de la vida el condueix a la pobresa.
-També escrivia recentment aquesta altra reflexió: "Em temo que a mesura que passin els dies serem incapaços de tornar al març del 2020". Interpreto que pensa que no aprofitarem les lliçons del confinament.
- Ens costarà massa, perquè el canvi de mentalitat hauria de ser tan brutal per transformar la nostra manera de viure, que no serà possible. La reflexió que feia estava inserida en un article en què comparava el març del 2020 amb el maig del 1968, per la sacsejada que va suposar. En aquell moment es reclamava un canvi absolut i es lluitava contra el poder establert. Algunes coses es van aconseguir, però el poder finalment va actuar. Ara hauríem de viure d'una manera diferent, governant-nos d'una manera diferent. Però no en sabrem.
- És escèptic amb la nostra capacitat per canviar.
- El poder és el poder. El primer pecat de la humanitat és l'home que vol ser Déu, el poder. El segon pecat és Caín i Abel, l'enveja.
- Aquesta és una crisi que torna a colpejar els que ja havien patit l'anterior i de la qual no se n'havien recuperat del tot. Persisteix el problema de la desigualtat. Com es pot revertir?
- Des de l'assistencialisme no es revertirà. La ferida no es tanca. D'entrada, hi ha una primera solució: els impostos. El ric ha de saber que ha de compartir, que una part dels seus diners han d'anar a les mans del pobre.
- En aquest país, quan es plantegen debats sobre els impostos, com per exemple el de successions, les posicions són polaritzades i s'obre la caixa dels trons.
- L'herència és allò que no has guanyat tu. Finalment, es fa persistent la riquesa i la pobresa. És epigenètica. La qüestió, és evident, no s'acaba amb l'impost de successions. L'Església, per exemple, podria pagar més impostos.
- L'Església s'ha arremangat en aquesta crisi?
- No. Hi ha gent que ha fet coses, però el que hauria de preguntar-se l'Església és què podem fer per esdevenir pobres de debò. Segurament, hauríem de perdre molts palaus. Finalment, tots tenim el nostre Vaticà dins. Tots tenim les nostres riqueses, que sentim com a pròpies, i no les volem deixar anar.
- Vostè defensa que, en aquests últims tres mesos, hem redescobert la llar com a refugi. Pensar en la llar com a refugi ens hauria de fer més exigents en la lluita contra els desnonaments. En termes socials, hauria de ser una línia vermella. I encara no ho és.
- El 2009, en la Carta Municipal de Barcelona, no s'hi incloïa la referència al dret a l'alimentació. I vaig demanar que s'hi havia d'incloure, tot i que el regidor de torn expressava dubtes. La representant de Cáritas va insistir, també. No hem entès encara que l'alimentació és un dret com l'aire que respirem. Si no entenem això, és lògic que ens passi el mateix amb l'habitatge. En la Constitució, el dret a l'habitatge és un dret social, no és un dret fonamental. Acceptem aquestes coses, com acceptem les cues i la mateixa existència del Banc d'Aliments.
I tampoc hem atès un tercer dret, el dret a l'educació de 0 a 3 anys. L'edat fonamental en la construcció d'un infant és de 0 a 3 anys. I, en canvi, és la franja d'edat en què l'educació no està garantida. Per què passa això? Doncs perquè les polítiques socials es van fer per a la classe mitjana i no per als pobres. I s'entenia que als pobres, les classes baixes, ja els donarien de menjar les entitats socials. La primera pregunta que ens hem de fer és a qui hem de dirigir les polítiques socials.
- El debat sobre la reobertura d'escoles és viu. Amb les escoles tancades no facilitem que s'eixamplin les desigualtats?
- Els infants de classes baixes necessiten la socialització que facilita l'escola. Perquè l'escola transmet conceptes universals i l'infant conviu amb tota la diversitat. I això és el més important.
- Li hauríem de demanar a l'escola el mateix que li hem demanat a la sanitat? Hem aplaudit molt metges i infermeres, i ens preguntem quina ha de ser la resposta dels mestres. És un debat pervertit?
- És un debat complex, perquè té a veure amb la militància. Hi ha molts mestres militants, però com a col·lectiu no són tan militants. I no sé si se m'entendrà, perquè és complicat d'exposar. Metges i infermeres han fet el que diu el jurament hipocràtic, s'han imposat salvar vides. També és cert que mestres que coneixem en el nostre entorn han dedicat tots els esforços possibles a atendre els alumnes a distància. Al món li falta militància per transformar.
- Als infants i els adolescents, els hem atès i els hem entès bé en el confinament?
- No. Diuen que els vells han estat els més maltractats en aquesta pandèmia. Jo crec que han estat els nens. Han hagut de demostrar molta capacitat de resistir. Segur que necessitaven coses tan òbvies com veure els amics.
- De les experiències que ha hagut de viure al Casal d'Infants del Raval en aquests tres mesos, què l'ha sorprès?
- Que vam pensar molt en com podíem tenir-los localitzats i connectats, i no vam pensar que els feien falta fins i tot papers per escriure. Ens hem adonat de moltes necessitats que no estaven cobertes. Potser al Raval es poden cobrir amb més rapidesa, perquè hi ha moltes entitats que hi treballen, però en altres llocs, és més complicat.
- Ha escrit que la pandèmia ens concedeix dues oportunitats: reconèixer la grandesa de la fragilitat i pensar quin món volem per al futur.
- S'han sentit fràgils fins i tot els de Pedralbes. El poder no fa que sigui menys vulnerable davant el virus. Siguem capaços d'entendre que la fragilitat ens fa veure que necessitem els altres. Per exemple, necessitàvem els metges. És una lliçó per als que es consideren autosuficients. La nostra espècie no té sentit si actua de forma individual. Tenim una relació amb el medi i amb els altres.
- I quin món s'imagina?
- Hem de pensar en una nova manera de viure. Com deia Galeano, la utopia és el món que no existeix però que et fa avançar. Es tracta d'això, d'avançar. La grandesa humana és la resurrecció. Cada vegada m'amoïna menys què passarà en el més enllà, m'amoïna més què passa en aquesta vida i com aquí es ressuscita. El que passa ara als Estats Units amb la lluita contra el racisme és gent que ressuscita.
- Citava les protestes als Estats Units. El racisme és un dels conflictes que no resolem i que, cíclicament, emergeixen.
- El problema del que veiem als Estats Units és el racisme inherent a una societat feta per conqueridors. És una societat luterana, una societat construïda pels forts que van conquerir i prosperar. L'home blanc que té poder sobre tot el que hi ha. Aquesta mentalitat no la tenim aquí, per bé que n'hi ha expressions i el racisme és entre nosaltres.
- Voldria fer-lo reflexionar sobre la relació amb la natura i l'emergència climàtica. Federico Mayor Zaragoza s'explicava així en una entrevista a NacióDigital: "Hem d'aprofitar aquesta pandèmia per recuperar la memòria i dir als joves que aquesta vegada no els trairem. Fins ara, els hem traït".
- Hi estic molt d'acord. Quan era jove, em queixava de la generació anterior a la meva. Em lamentava també del món que ens estaven deixant. Fins i tot la gent gran com jo hem de dedicar fins l'última gota del nostre esforç per transformar aquest món. No arreglarem el problema del medi ambient si abans no resolem el problema de la justícia social. Hem d'entendre que el respecte al medi ambient s'haurà de tractar com una nova política social.
- La del feminisme i l'emergència climàtica són dues lluites que parlen de justícia social.
- Exacte. La meva gran esperança en aquesta voluntat de transformació recau en el gènere, en la dona. En primer terme, perquè té una altra manera de concebre el poder. Els homes no hem desenvolupat la cura, que és complicitat. La dona és més humana. Confio que les dones prenguin el poder.
En aquesta conversa amb NacióDigital s'endinsa en conceptes com la fragilitat i la incertesa, tan associades a la pandèmia, i reclama dedicar esforços a un canvi de mentalitat que aporti transformacions reals. Biòleg, educador i capellà, Canet es fa escoltar sempre que parla, perquè és autocrític i, alhora, exigent amb el poder i els poderosos. Descriu el que creu que fem malament i apunta què podríem fer millor.
- En un dels seus últims articles al diari Ara, escrivia aquesta frase sobre els mesos de confinament: "De cop hem après què és la incertesa".
- Amb en Joan Subirats, tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona, parlàvem de com no havíem viscut fins ara el concepte d'incertesa. La incertesa és aquest canvi que succeeix en un no-res i que t'obliga a viure amb unes noves condicions, completament diferents. No ens podíem imaginar que aquesta ciutat i un país sencer com Catalunya, que depèn del turisme, de cop no tindria turistes.
- La incertesa també pot derivar en angoixa. Angoixa, per exemple, per perdre la feina. De fet, en té moltes de derivades, la incertesa.
- Sí. Les següents generacions, si no apliquem canvis profunds, viuran més pandèmies. Amb tot el que això significa.
- L'anterior crisi, la del 2008, es va resoldre salvant el sector financer. Ara, en canvi, es conjuga el discurs de la inversió pública, del lideratge públic. Són receptes que s'intueixen diferents. És incrèdul davant les solucions que es plantegen?
- Els poders tornen a Keynes, perquè els sembla que Keynes, que va resoldre el problema el 1929, trobarà ara una solució. Però ens continuem fent preguntes antigues i buscant respostes antigues. I ens hauríem de fer preguntes noves i trobar respostes en un marc d'incertesa. I això vol dir que les respostes no seran úniques. La incertesa l'hem palpada amb el paper dels científics, que estan avesats a l'assaig-error. No estem acostumats a viure en la incertesa, i esperem solucions màgiques als problemes. No trobarem solucions úniques.
"Ens continuem fent preguntes antigues i buscant respostes antigues"
En relació a la inversió pública, el que estem fent és recórrer a fer més gran el deute global. A mi el que em sembla important és que el poder públic prengui les regnes de la situació. En l'anterior crisi, si haguéssim estat fidels a l'escola de Chicago, no hauríem d'haver donat diners als bancs. Aquest va ser l'error. La inversió pública que s'apliqui ara ha de tenir governs seriosos al darrere.
Canet té una dilatada trajectòria en el món associatiu. Foto: Adrià Costa
- Em referia a la seva incredulitat perquè ha escrit que tem que, quan hagi passat el cop més dur de la pandèmia, les administracions s'oblidin de les promeses en polítiques socials.
- Les polítiques socials es mantindran, potser amb més recursos, però no canviarà la mentalitat. Continuem amb una mentalitat assistencialista. No ha desaparegut la mentalitat segons la qual el pobre ho és perquè volia ser pobre. I tampoc s'elimina la idea que el pobre, a sobre, ens vol enganyar. Això de l'engany ja ho deia Joan Lluís Vives, al segle XVI, quan va classificar els pobres entre vergonyants, fingits i veritables. Les males collites i la pesta negra van provocar un augment de la pobresa i van aparèixer les institucions de beneficència. D'entre els pobres, els vergonyants que definia Joan Lluís Vives eren els que havien tingut recursos i els havien perdut. A aquests els havíem d'ajudar.
"La pregunta nova és: tenim dret a viure amb dignitat? L'òptica és la dels drets i no la de l'assistencialisme"
Aquesta mentalitat es va repetir el 2008. Vam veure com la crisi afectava els que eren iguals que nosaltres, la classe mitjana. La compassió que desperta el nen pobre convivia amb el pobre que, segons determinades mirades, ens intenta enganyar per rebre ajudes. La idea que els pobres utilitzen la picaresca ja era present en els segles XV i XVI. No hem canviat aquest esquema. I continuem oferint respostes antigues a preguntes noves. La pregunta nova és: tenim dret a viure amb dignitat? L'òptica és la dels drets i no la de l'assistencialisme.
- Ara que parla de drets. Li sembla un avenç notable l'ingrés mínim vital?
- És una mínima primera solució. No és la solució. però comença a tapar els forats. Això no solucionarà el problema de la pobresa, però frenarà situacions complicades.
- Per l'administració és una decisió rellevant, i més en un moment en què cal desplegar molts recursos públics.
- Europa ha començat a donar diners, que pagarem a la llarga. L'ingrés mínim vital és una primera solució, és un pedaç, que de moment ha de servir. Ara bé, hem d'avançar cap a un canvi de mentalitat. El pobre és pobre no perquè ho hagi volgut sinó perquè l'atzar de la vida el condueix a la pobresa.
-També escrivia recentment aquesta altra reflexió: "Em temo que a mesura que passin els dies serem incapaços de tornar al març del 2020". Interpreto que pensa que no aprofitarem les lliçons del confinament.
- Ens costarà massa, perquè el canvi de mentalitat hauria de ser tan brutal per transformar la nostra manera de viure, que no serà possible. La reflexió que feia estava inserida en un article en què comparava el març del 2020 amb el maig del 1968, per la sacsejada que va suposar. En aquell moment es reclamava un canvi absolut i es lluitava contra el poder establert. Algunes coses es van aconseguir, però el poder finalment va actuar. Ara hauríem de viure d'una manera diferent, governant-nos d'una manera diferent. Però no en sabrem.
Enric Canet, durant la conversa amb NacióDigital. Foto: Adrià Costa
- És escèptic amb la nostra capacitat per canviar.
- El poder és el poder. El primer pecat de la humanitat és l'home que vol ser Déu, el poder. El segon pecat és Caín i Abel, l'enveja.
"El ric ha de saber que ha de compartir, que una part dels seus diners han d'anar a les mans del pobre"
- Aquesta és una crisi que torna a colpejar els que ja havien patit l'anterior i de la qual no se n'havien recuperat del tot. Persisteix el problema de la desigualtat. Com es pot revertir?
- Des de l'assistencialisme no es revertirà. La ferida no es tanca. D'entrada, hi ha una primera solució: els impostos. El ric ha de saber que ha de compartir, que una part dels seus diners han d'anar a les mans del pobre.
- En aquest país, quan es plantegen debats sobre els impostos, com per exemple el de successions, les posicions són polaritzades i s'obre la caixa dels trons.
- L'herència és allò que no has guanyat tu. Finalment, es fa persistent la riquesa i la pobresa. És epigenètica. La qüestió, és evident, no s'acaba amb l'impost de successions. L'Església, per exemple, podria pagar més impostos.
- L'Església s'ha arremangat en aquesta crisi?
- No. Hi ha gent que ha fet coses, però el que hauria de preguntar-se l'Església és què podem fer per esdevenir pobres de debò. Segurament, hauríem de perdre molts palaus. Finalment, tots tenim el nostre Vaticà dins. Tots tenim les nostres riqueses, que sentim com a pròpies, i no les volem deixar anar.
- Vostè defensa que, en aquests últims tres mesos, hem redescobert la llar com a refugi. Pensar en la llar com a refugi ens hauria de fer més exigents en la lluita contra els desnonaments. En termes socials, hauria de ser una línia vermella. I encara no ho és.
- El 2009, en la Carta Municipal de Barcelona, no s'hi incloïa la referència al dret a l'alimentació. I vaig demanar que s'hi havia d'incloure, tot i que el regidor de torn expressava dubtes. La representant de Cáritas va insistir, també. No hem entès encara que l'alimentació és un dret com l'aire que respirem. Si no entenem això, és lògic que ens passi el mateix amb l'habitatge. En la Constitució, el dret a l'habitatge és un dret social, no és un dret fonamental. Acceptem aquestes coses, com acceptem les cues i la mateixa existència del Banc d'Aliments.
"La primera pregunta que ens hem de fer és a qui hem de dirigir les polítiques socials"
I tampoc hem atès un tercer dret, el dret a l'educació de 0 a 3 anys. L'edat fonamental en la construcció d'un infant és de 0 a 3 anys. I, en canvi, és la franja d'edat en què l'educació no està garantida. Per què passa això? Doncs perquè les polítiques socials es van fer per a la classe mitjana i no per als pobres. I s'entenia que als pobres, les classes baixes, ja els donarien de menjar les entitats socials. La primera pregunta que ens hem de fer és a qui hem de dirigir les polítiques socials.
Enric Canet, a la Rambla Catalunya. Foto: Adrià Costa
- El debat sobre la reobertura d'escoles és viu. Amb les escoles tancades no facilitem que s'eixamplin les desigualtats?
- Els infants de classes baixes necessiten la socialització que facilita l'escola. Perquè l'escola transmet conceptes universals i l'infant conviu amb tota la diversitat. I això és el més important.
- Li hauríem de demanar a l'escola el mateix que li hem demanat a la sanitat? Hem aplaudit molt metges i infermeres, i ens preguntem quina ha de ser la resposta dels mestres. És un debat pervertit?
- És un debat complex, perquè té a veure amb la militància. Hi ha molts mestres militants, però com a col·lectiu no són tan militants. I no sé si se m'entendrà, perquè és complicat d'exposar. Metges i infermeres han fet el que diu el jurament hipocràtic, s'han imposat salvar vides. També és cert que mestres que coneixem en el nostre entorn han dedicat tots els esforços possibles a atendre els alumnes a distància. Al món li falta militància per transformar.
"Diuen que els vells han estat els més maltractats en aquesta pandèmia. Jo crec que han estat els nens"
- Als infants i els adolescents, els hem atès i els hem entès bé en el confinament?
- No. Diuen que els vells han estat els més maltractats en aquesta pandèmia. Jo crec que han estat els nens. Han hagut de demostrar molta capacitat de resistir. Segur que necessitaven coses tan òbvies com veure els amics.
- De les experiències que ha hagut de viure al Casal d'Infants del Raval en aquests tres mesos, què l'ha sorprès?
- Que vam pensar molt en com podíem tenir-los localitzats i connectats, i no vam pensar que els feien falta fins i tot papers per escriure. Ens hem adonat de moltes necessitats que no estaven cobertes. Potser al Raval es poden cobrir amb més rapidesa, perquè hi ha moltes entitats que hi treballen, però en altres llocs, és més complicat.
- Ha escrit que la pandèmia ens concedeix dues oportunitats: reconèixer la grandesa de la fragilitat i pensar quin món volem per al futur.
- S'han sentit fràgils fins i tot els de Pedralbes. El poder no fa que sigui menys vulnerable davant el virus. Siguem capaços d'entendre que la fragilitat ens fa veure que necessitem els altres. Per exemple, necessitàvem els metges. És una lliçó per als que es consideren autosuficients. La nostra espècie no té sentit si actua de forma individual. Tenim una relació amb el medi i amb els altres.
Enric Canet, a la Gran Via, amb Joan Serra Carné. Foto: Adrià Costa
- I quin món s'imagina?
- Hem de pensar en una nova manera de viure. Com deia Galeano, la utopia és el món que no existeix però que et fa avançar. Es tracta d'això, d'avançar. La grandesa humana és la resurrecció. Cada vegada m'amoïna menys què passarà en el més enllà, m'amoïna més què passa en aquesta vida i com aquí es ressuscita. El que passa ara als Estats Units amb la lluita contra el racisme és gent que ressuscita.
- Citava les protestes als Estats Units. El racisme és un dels conflictes que no resolem i que, cíclicament, emergeixen.
- El problema del que veiem als Estats Units és el racisme inherent a una societat feta per conqueridors. És una societat luterana, una societat construïda pels forts que van conquerir i prosperar. L'home blanc que té poder sobre tot el que hi ha. Aquesta mentalitat no la tenim aquí, per bé que n'hi ha expressions i el racisme és entre nosaltres.
"Hem d'entendre que el respecte al medi ambient s'haurà de tractar com una nova política social"
- Voldria fer-lo reflexionar sobre la relació amb la natura i l'emergència climàtica. Federico Mayor Zaragoza s'explicava així en una entrevista a NacióDigital: "Hem d'aprofitar aquesta pandèmia per recuperar la memòria i dir als joves que aquesta vegada no els trairem. Fins ara, els hem traït".
- Hi estic molt d'acord. Quan era jove, em queixava de la generació anterior a la meva. Em lamentava també del món que ens estaven deixant. Fins i tot la gent gran com jo hem de dedicar fins l'última gota del nostre esforç per transformar aquest món. No arreglarem el problema del medi ambient si abans no resolem el problema de la justícia social. Hem d'entendre que el respecte al medi ambient s'haurà de tractar com una nova política social.
- La del feminisme i l'emergència climàtica són dues lluites que parlen de justícia social.
- Exacte. La meva gran esperança en aquesta voluntat de transformació recau en el gènere, en la dona. En primer terme, perquè té una altra manera de concebre el poder. Els homes no hem desenvolupat la cura, que és complicitat. La dona és més humana. Confio que les dones prenguin el poder.