90è aniversari

Jordi Pujol, 90 anys i un llegat en qüestió

L'expresident de la Generalitat arriba a les nou dècades allunyat de la vida pública després de la confessió i pendent de la investigació judicial sobre les activitats de la família

per Oriol March , 8 de juny de 2020 a les 20:15 |
Jordi Pujol, en un dels pocs actes públics dels últims anys | Albert Alcaide
És probable que, si les circumstàncies del 2003 s'haguessin perpetuat fins avui i al Palau de la Generalitat hi continuessin manant els hereus del seu espai polític, Jordi Pujol hauria rebut un homenatge per part de les institucions catalanes. Qui sap si, en funció de com es trobés, hauria pogut pujar al faristol i adreçar unes paraules al públic pel norantè aniversari. Però no només han passat disset anys des que va deixar la presidència, sinó que n'han transcorregut sis des que va confessar l'existència de diners sense declarar a l'estranger. Una confessió convertida en punta de l'iceberg del calvari judicial de la família Pujol, obligada a restar en segon terme i pendent de la instrucció a l'Audiència Nacional sobre les seves finances, que acabarà l'any vinent.


L'expresident de la Generalitat fa noranta anys amb el llegat qüestionat, la presència pública relegada a l'ostracisme i l'activitat cada vegada més minvada. Manté despatx al carrer Calàbria de Barcelona, on es va desplaçar després de perdre els honors que comportava el càrrec -l'estiu del 2014, una decisió dolorosa per qui el va succeir al capdavant de CiU i després a la Generalitat, Artur Mas-, i des d'on continua amb les antenes activades per conèixer l'actualitat. Lector voraç, es desplaça amb un monovolum de color gris i un escorta de confiança que l'acompanya des de fa anys.

Les celebracions familiars -especialment les nadalenques- continuen tenint l'epicentre a Premià de Dalt, al Maresme, on la seva figura -abans inqüestionable- també s'ha vist rovellada. Hi ha un episodi especialment simbòlic: una nit de setembre, mesos després de la confessió, va aparèixer una estàtua seva al terra. Havia estat arrencada del pedestal, metàfora de què havia passat amb l'arquitecte de la Catalunya autonòmica, marmessor de pactes a Madrid -de la Transició a José María Aznar, passant per Felipe González- i creador d'una màquina de guanyar eleccions, CDC, ara quasi liquidada.


Una de les seves últimes intervencions rellevants davant la militància de l'antiga Convergència va ser al congrés de Reus, l'any 2012, quan es va fer el gir cap a l'estat propi. En aquella ocasió va avisar que el catalanisme seria la "tropa de xoc" davant d'un Mariano Rajoy a qui ja s'endevinaven -malgrat que CiU n'avalaria la reforma laboral, entre d'altres mesures amb el segell de l'austeritat i les retallades- les intencions recentralitzadors. Els debats d'aquell congrés de CDC, emmarcat pel lema Una manera de fer, una manera de ser, van desembocar en el gir independentista i també amb l'entronització d'Oriol Pujol com a secretari general de la formació.

Al cap d'un dia, Josep Tous, amic personal de l'únic fill de l'expresident que s'ha dedicat formalment a la política, era detingut per una trama al voltant de les ITV que acabaria suposant el final de la carrera política d'Oriol Pujol. El pas al costat del març del 2013, quan va delegar en Josep Rull, Jordi Turull i Lluís Corominas les seves responsabilitats a CDC un cop concretada la imputació, va acabar amb el seu adeu definitiu. Era el juliol del 2014 i quedaven només uns dies per la confessió del pare, precedida d'un episodi agre amb Artur Mas que suposava el principi del final -polític- de la família.


Una confessió sísmica

Va ser el dia 7, concretament, quan l'aleshores president de la Generalitat va demanar explicacions a Pujol i al seu fill per una informació del diari El Mundo segons la qual van ingressar 3,4 milions d'euros a Andorra el 2010. Les evasives de tots dos van posar en alerta Mas, que va rebre el seu antecessor el dia 25 al seu despatx del carrer Còrsega. Va ser una reunió breu que va arrencar als voltants de les vuit del matí. Mitja hora després, Pujol sortia al carrer amb aire entotsolat, conscient com era que acabava d'arrencar una onada que se l'enduria. Quedaven només unes hores perquè la carta de confessió que havia esbossat a Mas s'acabés fent pública.

FOTOS La trajectòria de Pujol, en imatges


Des d'aquell moment, l'expresident va anar desapareixent de la vida política, amb presències puntuals per les novetats judicials sobre la família -contínues després de la confessió- i per acudir al Parlament, on va desplegar tot l'arsenal contra l'oposició. En paral·lel, el partit que havia fundat el 1974 procedia a refundar-se, aparcant la seva figura i renunciant a celebrar el quarantè aniversari d'unes sigles cabdals per entendre l'evolució del país des del final de la dictadura. Pujol passava a ser pràcticament un proscrit mentre Catalunya enfilava el pols del referèndum amb l'Estat.

L'expresident, amb menys anys i un historial impol·lut amb la justícia, hauria intervingut més en el debat públic. Es va limitar, però, a enviar una carta a Puigdemont en el fragor d'un octubre elèctric que acabaria amb 155, presó i exili. De tant en tant publica els seus pensaments al web de l'Associació Serviol, que presideix, i participa en els pocs actes que organitza el col·lectiu Tagamanent, centrat en reivindicar l'obra de govern. La gran pregunta que sobrevola l'expresident és si el seu llegat com a president -plenipotenciari- queda superat per la corrupció de la família.

Reivindicació tardana

Els seus partidaris, que s'expressen aquests dies en una pàgina web posada en marxa pel norantè aniversari, li agraeixen haver construït una etapa d'autogovern marcada per l'entesa amb Madrid -la setmana passada ho recordava Gabriel Rufián des del faristol del Congrés per burxar l'espai postconvergent, on proliferen figures que reneguen del pujolisme- i un aire patrimonialista en la gestió del poder. Els més nostàlgics enyoren el projecte que tenia al cap, el seu lideratge i una altura política que no sempre ha tingut continuïtat en la cadena successòria a Palau, vistos els perfils de l'última dècada.

Pujol s'ha convertit en una figura emmetzinada, incòmoda de reivindicar pels qui van fer carrera al seu costat -l'ombra de la corrupció familiar ho contamina tot- i argument habitual per aquells que el fan servir per als detractors del sobiranisme i, especialment, de l'antiga CDC. Les mostres públiques de suport escassegen, malgrat que en privat hi ha dirigents governamentals en actiu que n'enyoren les qualitats. Fins i tot pesa sobre Mas un cert penediment per haver procedit a liquidar CDC després de la confessió, tot i que el final del partit també s'explica pel cas Palau, en el qual ha quedat acreditat el finançament irregular de la formació en connivència amb Fèlix Millet.


Pujol fa noranta anys amb el seu paper en els llibres d'història qüestionat, pendent de l'Audiència Nacional i allunyat de la vida pública. El lideratge moral que projectava des de la Generalitat va demostrar-se corcat amb la confessió del 2014 i, per a un dirigent que donava tanta importància a la seva biografia, el cop és irreparable. Almenys fins que s'emeti una entrevista gravada l'any passat i que s'emetrà un cop ja no hi sigui. Un document d'emissió pòstuma amb regust d'expiació.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació