Filiprim

Clint Eastwood, 90 anys i plena vigència

«Trobo més real, més tangible, la història d'amor i d'amistat que Clint Eastwood ens explica a "Million Dollar Baby" que no pas qualsevol passatge de la nostra suposada realitat»

per Toni Vall , 1 de juny de 2020 a les 16:19 |
El 31 de maig va complir 90 anys | EP
Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de juny de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quin gust poder posar la tele, buscar per les plataformes a les quals estàs subscrit i trobar que hi ha pel·lícules del teu gust, pel·lícules que sempre et ve de gust revisar, pel·lícules d'aquelles on et quedaries a viure. Clint Eastwood té algunes d'aquestes pel·lícules. Clint Eastwood va fer ahir noranta anys i de cop et vénen unes ganes terribles de tornar a veure Sense perdó, Million Dollar Baby, El sergent de ferro, Harry el Brut, Fuga d'Alcatraz, Mitjanit al jardí del bé i del mal, El genet pàl·lid, El desafiament de les àguiles... La llista podria tenir vint o trenta títols perfectament.

Us confessaré una cosa. Fa dos mesos i mig que quasi no miro la tele. Sé que l'hauria de veure, que hauria de fixar-me en allò que hi passa, en els programes que, irreductibles, han seguit allà, donant fe de tot el que passava amb la cosa aquesta que ens ha canviat la vida. De tant en tant ho faig, miro fragments d'informatius, alguns reportatges fantàstics de periodistes que se la juguen per a explicar allò que passa.


Però també veig molta indignitat, emissores que viuen de la mentida, de la manipulació, de la porqueria. I que no han de rendir comptes amb ningú. I que allà segueixen. Com s'entén que Ana Rosa Quintana continuï en actiu i no se li hagi clavat una puntada de peu? Té en nòmina un individu que s'inventa informacions i es creu impune.

Veure els polítics que ens estan prenent el pèl tampoc és una cosa que em motivi gaire. Els polítics que abans de l'inici oficial de la pandèmia ens deien que no passaria res, que Espanya estava a recer de tot. Com pot ser que al tal Fernando Simón no se l'hagi defenestrat? I els que diuen que Espanya és mort i Catalunya és vida? Què me'n dieu d'aquests? Què hem fet per merèixer aquest menyspreu sistemàtic? Per què no hi ha la capacitat crítica suficient per a fer front a tal menysteniment de la intel·ligència?


Davant de tot això, em refio dels meus refugis. No és una actitud infantil ni pueril, no, al contrari, és adulta i lúcida. Els refugis, sí. Els refugis de la ficció, sens dubte, els refugis de la ficció que són, no hi ha cap dubte, els refugis de la realitat. A aquestes altures, trobo més real, més tangible, la història d'amor i d'amistat que Clint Eastwood ens explica a Million Dollar Baby que no pas qualsevol passatge de la nostra suposada realitat. Reconec més humanitat en les contradiccions i paradoxes de la vida del protagonista de Sense perdó que en els discursos del ministre de torn. Em cauen millor els bèsties sense escrúpols de la saga de Harry el brut que els membres de la banda de tarats de la ultradreta aquesta amb nom de diccionari.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació