30
de maig
del
2020
Actualitzat
el
01
de juny
a les
10:08h
Lenta, gradual i asimètrica. Són els tres adjectius que va utilitzar el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per definir, sobre el paper, la desescalada que havia de guiar l'Estat cap a l'anomenada nova normalitat. A la pràctica i a les portes de l'estiu, però, s'ha acabat prement l'accelerador. De no fixar calendaris, s'ha passat a anunciar que l'1 de juliol ja es podran rebre turistes, fins al punt que la ministra Reyes Maroto va avançar que es treballa en el marc de la Unió Europea per fixar corredors segurs per al turisme. Tot plegat, conseqüència de la balança entre les exigència sanitàries de limitar la mobilitat i mantenir la distància social i les urgències econòmiques amb què els governs es veuen abocats a gestionar la crisi.
Enrere ha quedat la rigidesa d'un desconfinament en quatre fases que s'havia de culminar en un termini d'entre sis i vuit setmanes, que podia patir retrocessos o alentiments i que tenia com a requisit que passessin almenys 15 dies entre un estadi i un altre. El govern espanyol ja s'ha obert a escurçar aquests temps i ha autoritzat que s'unifiquin les tres regions sanitàries metropolitanes i que, per tant, Barcelona deixi d'estar aïllada i es recuperi molta més mobilitat. Tot plegat, en un moment en què les dades constaten que la virulència de l'epidèmia ha afluixat, que el sistema sanitari està en vies de reforçar-se per fer front a possibles rebrots i que, en paral·lel, el ressentiment de l'economia va in crescendo.
Si bé cadascuna de les fases tenia de partida fixades quines activitats estarien permeses, cada vegada s'ha anat flexibilitzant més la pauta. Un exemple: la fase 0,5 que es va habilitar com a impàs per a Barcelona i Madrid per agilitzar la reobertura dels comerços o l'eliminació de les franges horàries als municipis petits i rurals, on el confinament es va considerar massa dur per la baixa incidència del virus detectada.
A més, si bé es van fixar uns marcadors per determinar els canvis de fase -la principal, la disponibilitat de llits d'UCI però també la capacitat de detecció dels casos i de seguiment dels contactes o índex de contagis-, els informes fets públics pel ministeri de Sanitat revelen que es va donar llum verda per desescalar a territoris amb situacions epidemiològiques molt variables entre elles.
Els barems desiguals per canviar de fase
Quan dilluns passat Barcelona i Madrid van entrar en fase 1, la mitjana espanyola era de 20 casos positius de coronavirus per cada 100.000 habitants mentre a les dues capitals era de 35 positius per cada 100.000 habitants. El darrer informe de Sanitat amb les dades de la setmana passada determinava que, en el cas de la ciutat de Barcelona, l'atenció primària diagnostica amb proves PCR el 21% dels casos, amb la qual cosa va recomanar millorar la diagnosi precoç. Els documents també apunten que Euskadi va passar abans a fase 1 que el País Valencià malgrat que el primer registrava més casos sospitosos que el segon.
Accelerar la desescalada i, fins i tot, rebre turistes té sentit en base a la radiografia actual de l'epidèmia? "El que fa bo un sistema és que es pugui adaptar a les circumstàncies", assegura la doctora Anna Vilella, epidemiòloga de l'Hospital Clínic, que considera que el desconfinament implica decidir "quins riscos s'assumeixen" per avançar cap a una situació el màxim de normal possible i fer-ho sempre en funció de la "capacitat de resposta i de reacció" de la qual es disposa si es produeix un rebrot.
La diagnosi que fa Vilella és que en aquests moments les dades "són bones" però que s'ha de continuar "vigilant", amb la qual cosa considera que per fer la desescalada la pregunta que s'ha de fer qui ha de gestionar la situació és si podria o no assumir una revifada dels contagis. "Un petit risc s'ha d'assumir en funció de la capacitat de reacció del sistema sanitari. Entenc que s'hagin de tenir en compte els factors econòmics, socials i també els psicològics que representa per a la ciutadania un confinament tan llarg", assegura.
Salvador Macip, doctor en genètica molecular i fisiologia humana, també considera que la clau és tenir capacitat per detectar els casos en cas que la desescalada es faci massa ràpid. "Això permet certa tranquil·litat", assegura. Argumenta que el desconfinament implica assumir riscos i que trepitgem un terreny d'"assaig-error" que pot suposar avenços i retrocessos en les decisions preses. El també metge investigador de la Universitat de Leicester (Anglaterra) i de la UOC afirma que hi ha mesures que "des del punt de vista científic poden ser qüestionables però que s'entenen des del punt de vista social i econòmic".
Un exemple clar seria la data fixada per a l'1 de juliol per permetre l'entrada de turistes sense obligació d'haver de fer quarantena. "Si fos pels científics, estaríem tots tancats un any a casa", raona. La lectura que fa sobre aquesta decisió concreta anunciada pel govern espanyol és que "el problema" de l'estat espanyol és que depèn molt del turisme. "Això fa que es prenguin mesures desesperades com la d'acceptar obrir fronteres", sosté. Aquest fet, adverteix, obligarà a augmentar la vigilància per evitar que s'importin o s'exportin contagis.
La Moncloa, però, ja ha deixat clar quines són les intencions per activar la temporada turística. La ministra d'Indústria, Comerç i Turisme, Reyes Maroto, va detallar aquest mes que el govern espanyol treballa tant per activar l'arribada de turistes estrangers com per potenciar el turisme autòcton, ja que el sector va ser "clau" en la recuperació de l'anterior crisi. "El turisme és el sector que va impulsar la generació de llocs de treball després de la crisi del 2008 i, si no es reactiva, l'impacte serà molt important a escala estatal", exposa Pedro Aznar, professor d'economia d'Esade.
El turisme representa el 12% del PIB català. A les Balears, per exemple, el pes en l'economia s'enfila fins al 35%. "Trobar un sector alternatiu és costós i requereix molt temps", exposa Aznar. Amb previsions econòmiques dolentes i l'atur disparat, les administracions entenen que el sector s'ha de reactivar, tot aplicant les mesures de seguretat necessàries. La reconversió del model turístic haurà d'esperar, perquè la prioritat és salvar la campanya. D'aquí s'explica que l'Estat permeti l'arribada de turistes estrangers a principis de juliol.
L'Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OECD) va pronosticar un descens d'entre el 45% i el 70% dels ingressos turístics a tot el món arran de la pandèmia. I els estats en els quals el turisme té un major pes han reaccionat per mitigar els danys. "Per pal·liar els efectes de la crisi en el turisme necessitem mesures a escala europea; les polítiques nacionals no seran suficients i, en alguns casos, poden ser fins i tot contraproduents", avisa Aznar. El professor d'Esade considera essencial, això sí, l'arribada de turistes estrangers per revitalitzar el sector: "Quan una regió entra en recessió, la caiguda de la despesa que fa la seva població en turisme sempre és superior a la caiguda del PIB i, si hi sumem les mesures proteccionistes dels països per fomentar el turisme interior, ens trobem amb un problema molt seriós".
Tanmateix, hi ha estats que no han optat per receptes com la d'Espanya. És el cas d'Àustria, amb una estratègia més selectiva d'entrada de ciutadans estrangers, per bé que el pes del turisme en el seu PIB no és equiparable al de Catalunya. La dificultat espanyola -extensiva al cas català- és la del model, que exigeix l'arribada massiva de turistes per poder fer rendible tot el sector i mantenir els llocs de treball. No es divisa, doncs, un canvi imminent de model productiu. L'objectiu és salvar la campanya, encara que això impliqui accelerar la flexibilització de les mesures sanitàries.
Enrere ha quedat la rigidesa d'un desconfinament en quatre fases que s'havia de culminar en un termini d'entre sis i vuit setmanes, que podia patir retrocessos o alentiments i que tenia com a requisit que passessin almenys 15 dies entre un estadi i un altre. El govern espanyol ja s'ha obert a escurçar aquests temps i ha autoritzat que s'unifiquin les tres regions sanitàries metropolitanes i que, per tant, Barcelona deixi d'estar aïllada i es recuperi molta més mobilitat. Tot plegat, en un moment en què les dades constaten que la virulència de l'epidèmia ha afluixat, que el sistema sanitari està en vies de reforçar-se per fer front a possibles rebrots i que, en paral·lel, el ressentiment de l'economia va in crescendo.
Si bé cadascuna de les fases tenia de partida fixades quines activitats estarien permeses, cada vegada s'ha anat flexibilitzant més la pauta. Un exemple: la fase 0,5 que es va habilitar com a impàs per a Barcelona i Madrid per agilitzar la reobertura dels comerços o l'eliminació de les franges horàries als municipis petits i rurals, on el confinament es va considerar massa dur per la baixa incidència del virus detectada.
A més, si bé es van fixar uns marcadors per determinar els canvis de fase -la principal, la disponibilitat de llits d'UCI però també la capacitat de detecció dels casos i de seguiment dels contactes o índex de contagis-, els informes fets públics pel ministeri de Sanitat revelen que es va donar llum verda per desescalar a territoris amb situacions epidemiològiques molt variables entre elles.
Els barems desiguals per canviar de fase
Quan dilluns passat Barcelona i Madrid van entrar en fase 1, la mitjana espanyola era de 20 casos positius de coronavirus per cada 100.000 habitants mentre a les dues capitals era de 35 positius per cada 100.000 habitants. El darrer informe de Sanitat amb les dades de la setmana passada determinava que, en el cas de la ciutat de Barcelona, l'atenció primària diagnostica amb proves PCR el 21% dels casos, amb la qual cosa va recomanar millorar la diagnosi precoç. Els documents també apunten que Euskadi va passar abans a fase 1 que el País Valencià malgrat que el primer registrava més casos sospitosos que el segon.
Anna Vilella, epidemiòloga de l'Hospital Clínic: "Un petit risc s'ha d'assumir en funció de la capacitat de reacció del sistema sanitari"
Accelerar la desescalada i, fins i tot, rebre turistes té sentit en base a la radiografia actual de l'epidèmia? "El que fa bo un sistema és que es pugui adaptar a les circumstàncies", assegura la doctora Anna Vilella, epidemiòloga de l'Hospital Clínic, que considera que el desconfinament implica decidir "quins riscos s'assumeixen" per avançar cap a una situació el màxim de normal possible i fer-ho sempre en funció de la "capacitat de resposta i de reacció" de la qual es disposa si es produeix un rebrot.
La diagnosi que fa Vilella és que en aquests moments les dades "són bones" però que s'ha de continuar "vigilant", amb la qual cosa considera que per fer la desescalada la pregunta que s'ha de fer qui ha de gestionar la situació és si podria o no assumir una revifada dels contagis. "Un petit risc s'ha d'assumir en funció de la capacitat de reacció del sistema sanitari. Entenc que s'hagin de tenir en compte els factors econòmics, socials i també els psicològics que representa per a la ciutadania un confinament tan llarg", assegura.
Salvador Macip, doctor en genètica molecular i fisiologia humana, també considera que la clau és tenir capacitat per detectar els casos en cas que la desescalada es faci massa ràpid. "Això permet certa tranquil·litat", assegura. Argumenta que el desconfinament implica assumir riscos i que trepitgem un terreny d'"assaig-error" que pot suposar avenços i retrocessos en les decisions preses. El també metge investigador de la Universitat de Leicester (Anglaterra) i de la UOC afirma que hi ha mesures que "des del punt de vista científic poden ser qüestionables però que s'entenen des del punt de vista social i econòmic".
"Hi ha mesures que "des del punt de vista científic poden ser qüestionables però que s'entenen des del punt de vista social i econòmic", assegura Salvador Macip, doctor en genètica molecular i fisiologia humana de la Universitat de Leicester i de la UOC
Un exemple clar seria la data fixada per a l'1 de juliol per permetre l'entrada de turistes sense obligació d'haver de fer quarantena. "Si fos pels científics, estaríem tots tancats un any a casa", raona. La lectura que fa sobre aquesta decisió concreta anunciada pel govern espanyol és que "el problema" de l'estat espanyol és que depèn molt del turisme. "Això fa que es prenguin mesures desesperades com la d'acceptar obrir fronteres", sosté. Aquest fet, adverteix, obligarà a augmentar la vigilància per evitar que s'importin o s'exportin contagis.
La Moncloa, però, ja ha deixat clar quines són les intencions per activar la temporada turística. La ministra d'Indústria, Comerç i Turisme, Reyes Maroto, va detallar aquest mes que el govern espanyol treballa tant per activar l'arribada de turistes estrangers com per potenciar el turisme autòcton, ja que el sector va ser "clau" en la recuperació de l'anterior crisi. "El turisme és el sector que va impulsar la generació de llocs de treball després de la crisi del 2008 i, si no es reactiva, l'impacte serà molt important a escala estatal", exposa Pedro Aznar, professor d'economia d'Esade.
"El turisme és el sector que va impulsar la generació de llocs de treball després de la crisi del 2008 i, si no es reactiva, l'impacte serà molt important a escala estatal", explica Pedro Aznar, professor d'Esade
El turisme representa el 12% del PIB català. A les Balears, per exemple, el pes en l'economia s'enfila fins al 35%. "Trobar un sector alternatiu és costós i requereix molt temps", exposa Aznar. Amb previsions econòmiques dolentes i l'atur disparat, les administracions entenen que el sector s'ha de reactivar, tot aplicant les mesures de seguretat necessàries. La reconversió del model turístic haurà d'esperar, perquè la prioritat és salvar la campanya. D'aquí s'explica que l'Estat permeti l'arribada de turistes estrangers a principis de juliol.
L'Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OECD) va pronosticar un descens d'entre el 45% i el 70% dels ingressos turístics a tot el món arran de la pandèmia. I els estats en els quals el turisme té un major pes han reaccionat per mitigar els danys. "Per pal·liar els efectes de la crisi en el turisme necessitem mesures a escala europea; les polítiques nacionals no seran suficients i, en alguns casos, poden ser fins i tot contraproduents", avisa Aznar. El professor d'Esade considera essencial, això sí, l'arribada de turistes estrangers per revitalitzar el sector: "Quan una regió entra en recessió, la caiguda de la despesa que fa la seva població en turisme sempre és superior a la caiguda del PIB i, si hi sumem les mesures proteccionistes dels països per fomentar el turisme interior, ens trobem amb un problema molt seriós".
Tanmateix, hi ha estats que no han optat per receptes com la d'Espanya. És el cas d'Àustria, amb una estratègia més selectiva d'entrada de ciutadans estrangers, per bé que el pes del turisme en el seu PIB no és equiparable al de Catalunya. La dificultat espanyola -extensiva al cas català- és la del model, que exigeix l'arribada massiva de turistes per poder fer rendible tot el sector i mantenir els llocs de treball. No es divisa, doncs, un canvi imminent de model productiu. L'objectiu és salvar la campanya, encara que això impliqui accelerar la flexibilització de les mesures sanitàries.
Salvador Macip: "Com més petita és la regió sanitària, més fàcil és de gestionar"
Pel que fa a la unificació de les tres regions sanitàries en què s'ha dividit l'àrea metropolitana -Barcelona ciutat, metropolitana nord i metropolitana sud-, Anna Vilella (Hospital Clínic) considera que "és normal que s'hagin volgut unificar perquè és molt difícil mantenir-les separades". Inicialment, el plantejament era que no es pogués sortir ni entrar a Barcelona fins a la fase 3, excepte per motius laborals. A partir de dilluns, però, ja estarà permesa la circulació entre Barcelona ciutat i les àrees metropolitanes nord i sud.
Salvador Macip (Universitat de Leicester) es mostra contrari a la decisió d'unir les tres regions, tot i que la comprèn en termes de facilitar els fluxos de mobilitat. "Com més petita és la regió, més fàcil és de gestionar i a l'àrea metropolitana hi ha realitats molt diferents i densitats de població molt diferents", argumenta. En aquest sentit, posa sobre la taula que caldrà contemplar accions puntuals de "tancar per barris o per pobles" en cas que, per rebrots localitzats, s'hagi de reconfinar població.
Pel que fa a la unificació de les tres regions sanitàries en què s'ha dividit l'àrea metropolitana -Barcelona ciutat, metropolitana nord i metropolitana sud-, Anna Vilella (Hospital Clínic) considera que "és normal que s'hagin volgut unificar perquè és molt difícil mantenir-les separades". Inicialment, el plantejament era que no es pogués sortir ni entrar a Barcelona fins a la fase 3, excepte per motius laborals. A partir de dilluns, però, ja estarà permesa la circulació entre Barcelona ciutat i les àrees metropolitanes nord i sud.
Salvador Macip (Universitat de Leicester) es mostra contrari a la decisió d'unir les tres regions, tot i que la comprèn en termes de facilitar els fluxos de mobilitat. "Com més petita és la regió, més fàcil és de gestionar i a l'àrea metropolitana hi ha realitats molt diferents i densitats de població molt diferents", argumenta. En aquest sentit, posa sobre la taula que caldrà contemplar accions puntuals de "tancar per barris o per pobles" en cas que, per rebrots localitzats, s'hagi de reconfinar població.