Reindustrialitzar Catalunya

Els governs cada cop tenen menys força davant les multinacionals però cal una estratègia per no perdre teixit i atreure economia de valor afegit. Avui també són notícia el futur de Nissan, Wolkswagen, l'article de Junqueras i Aragonès, l'entrevista a Rull, la reforma laboral de Pérez de los Cobos i Tísner

28 de maig del 2020
Actualitzat a les 6:28h

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Catalunya és el territori econòmicament més dinàmic de l'Estat. De moment. Als segles XIX i XX una burgesia emprenedora, la seva bona posició geogràfica i unes elits poc preocupades de formar part de la casta funcionarial que anava consolidant-se a Madrid -amb uns efectes que patim i patirem- van fer possible que hi arrelés un fort teixit industrial. Una realitat industrial que explica també les onades d'immigració i la fortalesa del moviment obrer, dos factors clau en la nostra fesomia social i política.

La voluntat dels governs de l'Estat d'enfortir altres territoris per buscar un equilibri territorial que també té mòbils polítics i els efectes, no sempre bons, de la globalització han fet que Catalunya vagi perdent múscul industrial i hagi de fer mans i mànigues per mantenir el que té davant països emergents i amb costos de producció més barats. Sectors com el dels serveis, la construcció o el turisme, que generen menys riquesa perquè normalment van associats a precarietat laboral i, per tant, a sous més baixos i menors cotitzacions patronals, han agafat molt protagonisme. El nostre país no ha aconseguit ser prou atractiu per canviar la indústria tradicional (la metal·lúrgica i la química, que van prendre el relleu de la tèxtil) per la tecnològica o la biomèdica. Cap Govern hi ha posat prou la banya.

Enmig de la crisi del coronavirus, que fa estralls al sector dels serveis i al del turisme, avui hauríem de saber quins són els plans de la multinacional de l'automòbil Nissan, que preveu retallar 12.000 llocs de feina a tot el món. Les perspectives no són bones. A la Unió Europa l'empresa japonesa, que al seu dia va comprar Motor Ibèrica, centra la seva presència a Catalunya: Zona Franca, Montcada, Sant Andreu, el centre de distribució de Nissan al port i la seva planta de recanvis. Només a la Zona Franca són 4.000 treballadors entre els de l'empresa i les empreses auxiliars que hi presten serveis. De fet, els llocs de feina indirectes afectats podria arribar als 25.000 si la decisió fos tancar amb totes les conseqüències. El sector del motor està constituït per 10.900 empreses a Catalunya, amb 143.000 treballadors i una facturació total de 23.800 milions d'euros. És el 10,2% del PIB català.

Qüestions com el medi ambient, la sinistralitat laboral o l'emmirallament en els serveis i la "nova economia" han fet que, durant anys, s'hagi cuidat poc la indústria, que pràcticament se l'hagi menyspreada malgrat el pes històric i actual com a motor de progrés i benestar. Poca cosa hi poden fer ja els governs, que han posat a Nissan o a Seat totes les facilitats que han pogut i que cada cop tenen menys capacitat d'incidir sobre les grans multinacionals. Tampoc els treballadors, que no han parat de sotmetre's a ajustaments. Ni els agents socials ni els governs qüestionen l'economia de mercat, però sí que podrien promoure una fiscalitat que beneficiï els productes fabricats al país i mirar de governar de forma més eficaç la globalització. Empreses com Nissan haurien de ser més flexibles, socialment més responsables i també més hàbils a l'hora d'adaptar-se a les noves exigències del mercat, com ara el cotxe elèctric.

No hi ha solucions màgiques, però reindustrialitzar Catalunya, que segueixi sent un motor econòmic amb indústria manufacturera de valor afegit i un pol d'atracció d'inversions al sud d'Europa, hauria de ser una prioritat compartida. Més encara en un context tan complicat. 
 

Avui no et perdis

»L'impacte de perdre Nissan; per Pep Martí.

»Catalunya pateix menys impacte econòmic que la mitjana estatal, segons el Banc d'Espanya; per Roger Tugas.

»Opinió: «Plou sobre mullat, però ens en sortirem»; per Iolanda Fresnillo.

»La Comissió Europea llança un fons de 750.000 milions per rescatar l'economia; per Pep Martí.

»
Marlaska aparta ara el número 3 de la Guàrdia Civil.

»
Fil directe: «Trinxeres al Congrés»; per Joan Serra Carné.

»Entrevista a Josep Rull: «La legislatura no acaba fins al desembre del 2021»; per Oriol March.

»Opinió: «L'hora del compromís generacional»; per Oriol Junqueras i Pere Aragonès, president i coordinador general d'ERC.

»
La no‑retirada d'Albert Rivera; per Pep Martí.

»Opinió: «La bandera»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

»Mapa| Més enllà de Lleida: quatre regions frenen el coronavirus i a quatre augmenten els casos; per Roger Tugas Vilardell.

»Opinió: «Per la reconstrucció sanitària i social de Catalunya»; per Jordi Cruz, president de Metges de Catalunya.

»Ciència en societat: recuperem la salut a tots nivells; per Cristina Junyent.

I també bones notícies...

» ESMENA El govern espanyol rectifica i reconeix la prestació d'atur per als artistes.

»
AVENÇ La UAB treballa en una vacuna contra el coronavirus amb una metodologia innovadora.
 

 El passadís

El govern de Pedro Sánchez ha ensopegat dos cops els darrers dies amb el cognom Pérez de los Cobos. L'executiu intenta gestionar una greu crisi amb la Guàrdia Civil arran de la destitució del coronel Diego Pérez de los Cobos. Però pocs dies abans, va haver d'apagar un altre foc per l'acord entre el PSOE, Podem i EH Bildu per derogar la reforma laboral. Una decisió que ja ha estat aigualida per diversos portaveus del PSOE i membres del govern. També aquí apareix un altre membre de la família i germà del guàrdia civil, l'expresident del Tribunal Constitucional Francisco Pérez de los Cobos. Va ser el germà, com a catedràtic de Dret Laboral de la Universitat Complutense -i militant del PP-, el principal inspirador de la llei de reforma laboral promulgada el 2012 i que va ser aprovada al Congrés amb els vots del PP, CiU, UPN i Foro Asturias. De los Cobos havia estat promogut al TC el 2011 (el 2013 es va convertir en president) però va seguir actiu en l'assessorament al partit. Dos germans situats al bell mig dels poders de l'Estat. Això sí, els qui els coneixen asseguren que ha estat el magistrat el que ha obert sempre les portes al militar.

Vist i llegit

La gestió de la crisi de 2008 ha estat marcada per l'austeritat. Com que en vam sortir més desiguals i amb menys benestar pocs gosen ara a presentar-la com la gran solució. Però encara va sortint. Un dels economistes que té un discurs més nítid en contra és el professor d'Economia Internacional a la nord-americana Brown University, de Providence, Mark Blyth. L'entrevista Moisés Pérez al setmanari El Temps i analitza les propostes de la Comissió Europea al marge de la propaganda i les grans xifres. La podeu llegir aquí.

 L'efemèride

I ja que estem pendents de la Nissan, tal dia com avui de l'any 1937 es funda a Alemanya l'empresa automobilística Volkswagen, una de les més potents i populars del món. Es crea en ple nazisme a instàncies d'Adolf Hitler, que ho encarrega al seu sindicat vertical. L'objectiu era enfortir la indústria i fer vehicles populars. De fet el seu nom vol dir "cotxe del poble". El primer model és el popular Escarabat, del que fa poc s'ha celebrat el 80 aniversari. La marca va adquirir la majoria de les accions de Seat a mitjans dels 80 i finalment totes. Els darrers anys ha tingut problemes (costosos) amb la Justícia d'arreu per haver falsejat les emissions dels seus vehicles. Aquí podeu recuperar la història de l'Escarabat.

 L'aniversari

El 28 de maig de l'any 1912 va néixer a Barcelona Avel·lí Artís-Gener, Tísner, periodista, escriptor, ninotaire, escenògraf, traductor, enigmista, director artístic de publicitat i corrector català. Tot això i, a més, un personatge popular (també pel seu ull tapat), independentista i d'esquerres que es va haver d'exiliar a Mèxic després de la guerra. Durant la segona república va fer de periodista i ninotaire per als principals diaris en català. Tísner torna a Catalunya a mitjans dels 60 i es va fer un forat col·laborant en diversos mitjans i traduint literatura en castellà. Es va implicar de valent a Nacionalistes d'Esquerres i va acabar entrant a militar a ERC. Va morir l'any 2000 a Barcelona després que, entre altres reconeixements, se li atorgués la Creu de Sant Jordi. Aquí fragments d'entrevistes que va recollir el programa Retalls.

 
Ferran Casas i Manresa
subdirector de NacióDigital

Vols que t'arribi El Despertador de NacióDigital cada matí al teu correu electrònic? 
Fes clic aquí per rebre'l