FUTBOLÍTICA

Futbol en roig i negre

Els apriorismes ens porten a pensar que si alguna ideologia política està distanciada del món del futbol aquesta és l'anarquista, però res més lluny de la realitat

per Ramon Usall , 23 de maig de 2020 a les 10:45 |
Aficionats del Sankt Pauli. | Internada por la izquierda
El fet que el futbol del nostre temps s'hagi convertit en un gran negoci, com ens ha acabat de reafirmar l'actitud de la majoria de regents dels organismes futbolístics durant la pandèmia de la Covid-19, quan han posat els interessos econòmics molt per sobre dels afeccionats, la veritable ànima d'aquest esport, ha provocat un evident distanciament de determinats sectors populars, políticament molt conscienciats, d'un esport que, en la seva majoria, ja forma part del que els nord-americans van encertar a denominar com a show-business, és a dir, del negoci de l'espectacle.

Tot i això, de forma paral·lela a aquest allunyament, diversos sectors dels moviments socials més crítics, en un inici força minoritaris però cada vegada més nombrosos, han apostat per recuperar un futbol diferent, popular i alternatiu, que trenqui amb aquell tòpic que l'esport rei és, només, un element d'alienació de masses.


Aquesta mirada diferent de la història del futbol, que coincideix amb la visió de César Luis Menotti quan afirma que aquest esport "pertany a la classe obrera" i que, com el mateix "Flaco" explicava en una entrevista al periodista Lu Martín, "li ha estat manllevat a la gent", té diversos exponents a casa nostra entre els quals podem citar l'historiador Carles Viñas, el periodista Toni Padilla, o qui signa aquestes mateixes línies, per exposar-ne només alguns dels molts i diversos exemples.
 

Fragment de la coberta del llibre «Fútbol y anarquismo» de Miguel Fernández Ubiría Foto: Catarata


És en el marc d'aquesta nova tradició que reivindica una mirada social i política al futbol en la que s'insereixen Miguel Fernández Ubiría i la seva obra Fútbol y anarquismo, publicada per l'editorial Catarata. Un text que beu, evidentment, de fonts futbolístiques, però també dels grans referents que s'han apropat d'una manera diferent de l'esport. Des d'Antonio Gramsci, que afirmava que el futbol és "un regne de la llibertat a l'aire lliure" fins a Jean-Paul Sartre, que defensava que era "una metàfora de la vida". Un joc "on tot es complica per l'existència de l'adversari". Com a la vida, si fa no fa.


Però potser el gran referent de Fútbol y anarquismo és l'historiador i periodista argentí Osvaldo Bayer. Aquest anarquista de pedra picada, opositor i exiliat durant la darrera dictadura militar argentina, no va dubtar en combinar la seva ferma posició política llibertària amb la seva passió futbolística, una mescla de la qual en va sorgir l'obra Fútbol argentino, una excel·lent història del futbol al país de Maradona publicada un ja llunyà 1990.
 

Un jove Diego Armando Maradona vestint la samarreta de l'Argentinos Juniors. Foto: Youtube


Potser per això, el futbol argentí ocupa una part important en el llibre de Miguel Fernández. No en va, el país llatinoamericà és el bressol de diferents equips que, nascuts a principis del segle XX, van tenir una marcada influència anarquista. L'exemple més il·lustratiu és, sens dubte, l'Asociación Atlética Argentinos Juniors, un equip mundialment cèlebre per ser el que va descobrir i formar a Diego Armando Maradona, una figura futbolística que, fruit del seu origen humil, de la seva vida convulsa i de la seva presa de posició política, ha esdevingut també una icona global de certa esquerra.


Més enllà de Maradona, la història de l'Argentinos Juniors està marcada per la seva relació amb el moviment obrer, i molt especialment amb els sectors llibertaris. No en va, aquest club de Buenos Aires va néixer el 1904 fruit de la fusió de dues entitats prèviament existents al barri de Villa Crespo: l'equip Mártires de Chicago, batejat amb aquest nom en record dels obrers anarquistes que, durant la revolta de Haymarket que reclamava la jornada laboral de 8 hores el maig de 1886, van ser arrestats, condemnats a mort i executats; i el club Sol de la Victoria, una denominació que s'inspirava en la lletra de l'Inno dei laboratori, l'himne del Partit Socialista Italià, que feia referència a il sole della vittoria.
 

Un cartell d’Argentinos Juniors en ocasió de l’1 de maig recordant el orígens obrers del club. Foto: Twitter - @AAAJ


Si la filiació dels integrants del Sol de la Victoria era, lògicament, socialista, en el cas dels Mártires de Chicago els seus membres eren, majoritàriament, anarquistes seguidors de Bakunin que van voler retre homenatge als obrers simpatitzants d'aquest mateix corrent ideològic que havien estat executats el 1887, l'any següent a la revolta de Haymarket.

El pas del temps, ha desdibuixat el perfil social i llibertari de l'Argentinos Juniors, com també ho ha fet amb d'altres clubs argentins vinculats històricament a l'anarquisme, com és el cas de l'Independiente de Avellaneda, del Chacarita Juniors o del Defensores de Belgrano, per citar-ne només alguns exemples.

Una circumstància que dona la raó a Osvaldo Bayer quan afirmava que els anarquistes argentin, fruit de la seva experiència esportiva, no van trigar gaire a adonar-se'n que transformar el futbol era una empresa fins i tot més difícil que la de fer la revolució.

Tot i aquest matís, que ens mostra com, de vegades, els clubs han perdut les seves essències fundacionals i la fidelitat a la seva història, el cert és que l'experiència futbolística llibertària va força més enllà de les fronteres argentines, com el mateix Miguel Fernández s'encarrega de demostrar-nos amb un recorregut per diferents clubs del planeta que han tingut, en algun moment de la seva història, una estreta relació amb l'anarquisme o amb les lluites socials que aquest moviment ha protagonitzat.
 

Imatge històrica del Club Esportiu Júpiter, una entitat estretament vinculada al moviment anarquista català. Foto: Arxiu històric CE Júpiter


Com no podia ser d'una altra manera, aquesta ruta s'atura a Catalunya per parlar del Club Esportiu Júpiter, l'equip originari del Poblenou que és un fidel reflex de la convulsa història de la Catalunya de la primera meitat del segle XX, un període en el qual l'anarcosindicalisme, estretament vinculat al club, era hegemònic entre la classe treballadora catalana.

Més enllà del repàs històric als vincles entre futbol i anarquisme, l'obra de Miguel Fernández Ubiría, tal com apunta el pròleg del professor Carlos Taibo, reflexiona sobre quins haurien de ser els valors del futbol promogut pels cercles socials llibertaris.

Un futbol definit per la seva desmercantilització, per la recerca de fórmules que no facin de la competició i de la victòria a qualsevol preu l'eix principal de la seva activitat, per la dimensió col·lectiva i cooperativa del joc, pel rebuig als elements d'alienació interclassista i sexista, per la pràctica autogestionària i pel vincle amb la realitat quotidiana de barris i pobles. En definitiva, un futbol en roig i negre tan utòpic com el somni que Proudhon, Bakunin, Kropotkin i companyia van tenir per al conjunt de la classe treballadora.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació