Reportatge

Avions, paperetes i un faristol buit: així es va gestar la revifada europea de Puigdemont

Comín, Borràs i Aleix Sarri, director de campanya, rememoren el periple de l'expresident fins a l'Eurocambra un any després del triomf sobre Junqueras a les urnes

per Oriol March , 23 de maig de 2020 a les 18:45 |

El vespre del 9 de març de l'any passat va ser convuls. L'elaboració de les llistes electorals al Congrés dels Diputats, l'Ajuntament de Barcelona i el Parlament Europeu tensava les costures del triangle que formen el PDECat, Junts per Catalunya (JxCat) i Carles Puigdemont.


L'endemà, en un consell nacional extraordinari, es resolien totes les incògnites: Laura Borràs, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull serien les cares visibles a Madrid; Elsa Artadi faria tàndem amb Quim Forn a Barcelona; i Puigdemont assumiria tot el protagonisme a les europees. El final de la història, amb una victòria incontestable -més d'un milió de vots- i una entrada Estrasburg en diferit per les traves de la justícia espanyola, és conegut i va contrastar amb un pobre resultat a les municipals, que a Catalunya va guanyar ERC. Ara bé: com es va gestar aquell triomf a Europa?

"Hi ha una fase zero", assenyala Toni Comín, número dos de la llista de Junts per Catalunya-Lliures per Europa al costat de l'expresident de la Generalitat. Aquesta fase va consistir en què Puigdemont va acabar convencent l'exconseller de Salut -amb qui comparteix exili- per tal que se sumés a la llista. Hi va haver ofertes formals a ERC per tal d'elaborar una candidatura conjunta, però els republicans, sota la batuta d'Oriol Junqueras -candidat a l'Eurocambra- les van rebutjar. Quan es va constatar la negativa, Comín va fer el salt -el 2017 havia anat a les llistes d'ERC al Parlament després de fer-ho amb Junts pel Sí dos anys abans- i es va tancar el fitxatge de Clara Ponsatí.


L'exconsellera d'Ensenyament, que durant la tardor del 2017 va apostar inequívocament per la declaració d'independència i que el 2018 va fer aquelles declaracions icòniques en les quals admetia en l'etapa del referèndum s'havia protagonitzat una catxa, va aportar a la candidatura la capacitat de "representar el sobiranisme", en paraules de Comín. "Jo vaig dubtar moltíssim, perquè volia la llista conjunta amb ERC i volia que Europa fos un oasi on es preservés l'excepció i la unitat", remarca l'exconseller a NacióDigital. Els problemes logístics, però, no van trigar gaire en arribar.

Dos recursos, un del PP i un de Ciutadans, davant la Junta Electoral Central (JEC) -més protagonista que mai en l'extenuant primavera electoral de l'any passat i peça central en l'entrada en diferit de Puigdemont, Comín i Ponsatí a l'Eurocambra- van fer que JxCat estigués a punt de no concórrer a les eleccions. Davant la decisió de la JEC d'apartar els tres primers membres de la llista, es va arribar a l'acord d'urgència de substituir-los per Gonzalo Boye, Beatriz Talegón i Xavier Trias. Es van sondejar noms, també, com el de Pep Guardiola, entrenador del Manchester City. La batalla es jugaria a la justícia.


"I és la primera vegada que un exiliat guanya un pols a la justícia espanyola", recorda Comín. Amb l'aval del Tribunal Suprem -allà mateix on s'estaven jutjant els impulsors del referèndum de l'1-O a cavall de les campanyes electorals-, Puigdemont va poder tornar a exercir com a candidat. Hi havia, això sí, un problema: faltaven paperetes. "Vam fer el procés d'imprimir-les i de distribuir-les nosaltres", recorda Laura Borràs, que acabava de ser escollida diputada al Congrés i sempre ha estat de la màxima confiança tant de Puigdemont com del president de la Generalitat, Quim Torra.

La idea, original d'un assistent de JxCat al Parlament, la van materialitzar Borràs i altres dirigents del partit, com és el cas del diputat Francesc de Dalmases. Van llogar tres furgonetes i van recórrer el país per portar les paperetes en els actes que s'organitzaven al territori per les eleccions municipals, que eren el mateix dia. "Vam anar a Amer, plaça obligada", recorda la cap de files de JxCat a Madrid, en referència al poble de Puigdemont. Borràs i Dalmases també van ser a Venècia, aprofitant la Biennal, el primer dia que Comín i Ponsatí, com a exiliats, van posar els peus en territori italià.
 

Toni Comín i Clara Ponsatí, amb el delegat del Govern a Itàlia, Luca Bellizzi Foto: Junts per Catalunya


"La campanya ja era la promesa que fèiem: internacionalitzar la causa catalana", assenyala Aleix Sarri, director de la campanya electoral. L'exconseller de Salut i l'exconsellera d'Ensenyament van viatjar arreu del continent: Londres, París -hi va anar Ponsatí-, Ljubljana, Schengen -on es va defensar la llibertat de moviments dels exiliats- i Luxemburg van ser algunes de les places. A Berlín hi havia previst un acte en un centre de refugiats, però un retard de tres hores amb l'avió va impedir-lo. Sí que s'hi va acabar fent un míting al costat de Die Linke, formació d'esquerres alemanya.

Del faristol buit al tercer eurodiputat

Sarri, sense voler-ho, va acabar convertint-se en un dels protagonistes de la campanya. Va ser així perquè va abandonar el debat aTV3 de candidats catalans a les europees. Puigdemont va decidir no ser-hi després del veto de la JEC a Junqueras -empresonat en aquell moment a Soto del Real-, i el mateix organisme va decidir que Comín tampoc hi podia participar. Tot estava preparat per entrar des d'un estudi que la televisió catalana fa servir a Brussel·les, però va acabar sent impossible. Així que el director de campanya, després d'un intens debat intern, va optar per intervenir a l'inici del debat i va marxar.


Com es va gestar la decisió? Quan Sarri es va llevar a les 4 del matí d'aquell 14 de maig no sabia com acabaria el dia. A les 5 ja era a l'aeroport per agafar un avió cap a Brussel·les, d'allà va dirigir-se a Waterloo per preparar el debat. "Comencem a treballar, dinem i la cosa comença a pintar malament. Vam començar a debatre què faríem si ens prohibien participar-hi amb Comín, i es decideix que ho faci jo. A les 17 surto de la casa de la República cap a l'aeroport, després de comprar el bitllet, i just a l'avió ens comuniquen la prohibició", rememora. Al grup de la campanya es posa damunt la taula marxar del debat. "I jo hi estic disposat", recorda. És el que va acabar passant.

El seu adeu del plató -petita entrebancada inclosa- va convertir-se en un dels moments d'una campanya en què, amb el pas dels dies, dins de JxCat creixia la sensació que guanyarien les eleccions. "Es va veient que el segon el tenim assegurat", recalca Comín. El milió de vots va permetre aconseguir dos escons de forma immediata, i en un moment de la nit electoral a Brussel·les va ser Josep Costa, del nucli dur de Puigdemont i Torra, qui va aixecar la veu per fer constar que Ponsatí també entraria en cas que es materialitzés el Brexit. I així va acabar passant al cap d'uns mesos.

Lideratge reforçat

La victòria de Puigdemont va ser incontestable, tot i que la nit no va acabar de ser rodona perquè JxCat havia quedat tercera a les eleccions municipals, amb un resultat especialment dolent a Barcelona, on va quedar penúltima, per sota de Manuel Valls. En un context de reordenació pendent -i encara no resolta, per cert-, el triomf de l'expresident el va projectar de nou com a líder de l'independentisme i va servir per enviar un missatge als dirigents del PDECat que l'havien qüestionat en privat per la manera com s'havien fet les llistes: cada cop que es presenta, guanya, com el 21-D.

A banda, havia aconseguit quedar per sobre d'un Junqueras que, un mes abans, s'havia imposat amb claredat a les espanyoles amb 15 escons, un resultat històric. "Però encara quedava la tercera part, que ja és èpica sobre èpica", insisteix Comín. Es refereix a la batalla jurídica per entrar al Parlament Europeu, que es va produir en dos temps. El 2 de juliol va quedar-se a la frontera entre França i Alemanya, a tocar d'Estrasburg, des d'on van gravar un vídeo pels milers de manifestants congregats. No van entrar a França perquè van ser advertits que la policia espanyola els detindria, sosté l'exconseller i ara eurodiputat. No va ser fins al 19 de desembre que, gràcies a la resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que donava empara a Oriol Junqueras atenent els recursos dels seus advocats, van poder accedir al càrrec.


"La victòria li va donar molta moral a nivell emocional", indica Comín. "Els tres eurodiputats són del nostre Govern legítim", resumeix Borràs. "Aquella campanya només la podia fer ell", sosté Sarri. Per accedir a l'Eurocambra va haver de renunciar a l'escó al Parlament, i per tant a la restitució com a president. El que sí que és compatible, adverteixen a JxCat, és ser eurodiputat i al mateix temps candidat a les eleccions catalanes. Sí que hauria de renunciar a Europa si volgués tornar per ser investit, escenari que ara mateix no està damunt la taula pel risc de detenció. Només el temps acabarà determinant si Puigdemont acaba tornant a fer una campanya catalana. Una demanda que, per cert, té suports rellevants dins del seu partit.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 5,90€ al mes, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació