Sobre Woody Allen i la indecència

S'ha publicat A propósito de nada (Alianza Editorial), les memòries de Woody Allen. Després de superar boicots, conspiracions i tota mena de maledicències, per fi les hem pogut llegir. Són magnífiques, Allen repassa tota la seva vida, totes les seves pel·lícules, el seu aprenentatge, els anys de guionista de còmics i de monologuista, els seus primers films com a actor, les seves relacions amb les dones de la seva vida, etc. Se'n fum de si mateix amb la seva habitual capacitat per a fustigar-se, per a abonar-se a la falsa modèstia –a vegades divertida i a vegades un pèl carregant- hi ha grapats de reflexions genials sobre l'art, sobre la direcció de cinema, sobre la seva infància, sobre la complexitat de la ment humana i de les relacions entre els que habitem aquest planeta.

Parla també, profusament, de l'escàndol que el persegueix des de fa anys: les acusacions d'abusos sexuals a la seva filla Dylan. Repassa amb exhaustivitat tots els detalls, tots els viaranys que ha travessat l'assumpte al llarg dels anys. I es defensa, i tant que sí. Ataca la seva exparella, Mia Farrow amb arguments molt contundents. Afirma que ha sigut ella la inventora del cas, que ha sigut ella qui ha incrustat al cervell de Dylan amb insistència la creença que Allen va abusar d'ella. Una versió que coincideix amb la del seu altre fill, Moses, que afirma que era Farrow qui maltractava els seus fills i qui s'ha inventat la història dels abusos.

Allen recorda que les investigacions fetes quan el cas es va donar a conèixer a mitjans dels noranta van concloure que no existia cap cas, cap prova dels mencionats abusos. També recorda el testimoni de Soon-Yi, que va explicar fa uns anys com rebia amb molta freqüència la ira de Farrow, qui l'obligava a aprendre anglès i si no se sabia la lliçó, la penjava cap per avall i la balancejava. Que li pegava i la insultava amb freqüència. Allen detalla també que Farrow adoptava nens compulsivament i que, fins en tres ocasions, els va tornar al seu lloc de procedència. El relat és demolidor, esfereïdor. És el relat d'Allen, és clar, és la seva versió dels fets.

Abans d'ahir, entusiasmat amb la lectura del llibre, vaig fer un tuit en què animava a qui ho desitgés que fes com jo: un top 3 dels films d'Allen que més li agradaven. La demanda va ser un èxit total, absolut, dotzenes de respostes, quantitat de films que la gent s'estima. Fantàstic! Però, ai, també van aparèixer uns quants aprofitats que van utilitzar el meu tuit per a calumniar Allen, afirmar que és un violador. Alguns d'aquests aprofitats anaven guarnits amb la disfressa del feminisme. Sense cap prova, sense cap fonament, sense cap argument.

Senzillament no se'l creuen a ell, no es creuen el seu fill Moses, no es creuen els treballadors de casa Farrow, no es creuen els investigadors que afirmen que tot és una invenció malaltissa de Farrow. No tenen cap motiu per a fer-ho, només la seva absurda arbitrarietat. Persones que consideren que el fet que no existeixin proves contra ell no vol dir res. Persones que consideren que la presumpció d'innocència no és pels acusats sinó pels denunciants. És just a l'inrevés però els és igual. Creuen Farrow i Dylan perquè són les denunciants i perquè, asseguren, les persones suposadament abusades tenen sempre més credibilitat que les persones acusades. I punt final.

Que cadascú cregui qui vulgui, només faltaria. Però amb arguments, amb fets comprovats, amb raonaments i opinions formades amb fonament. Però em temo que hi ha molts a qui no els interessa això. No els interessa llegir el llibre, conèixer la versió dels fets d'Allen. No, ja fa temps que van decidir que és culpable. No desitgen que res els espatlli la lapidació.
 
Quina sensació tan desagradable topar amb aquestes persones tòxiques, irresponsables, profundament indecents. Persones a les qui no importa res més que no sigui la seva pròpia notorietat, l'empanada mental en forma de lluita feminista que s'han muntat. Ahir una causa tan important, noble, justa i necessària com el feminisme va ser trepitjada, esbatussada, destrossada per persones sense escrúpols. No saben si Woody Allen és culpable o no. No ho sap ningú més que ell i la seva filla Dylan. Ningú més. Ni tu, ni jo, ni aquell de més enllà.

El mateix Allen suggereix a les memòries que està convençut que Dylan s'ho creu de veritat per culpa de la pressió psicològica implacable exercida impunement per Farrow al llarg dels anys. No és lògic, de sentit comú, pensar que ningú té cap dret a esbombar que Woody Allen és un abusador, un violador? Senzillament perquè és una calúmnia i no tenen proves per a fer-ho.

Una altra element col·lateral és l'alegre utilització del concepte de misogínia. Hi ha algunes persones encantades d'afirmar que el cine d'Allen és misogin. Perfecte, que ho diguin i s'ho creguin. No hi ha cap problema, les opinions són lliures. Però ahir vaig descobrir que alguns dels creients en aquesta teoria no es queden aquí sinó que no estan disposats a acceptar l'opinió contrària.

Si tu dius que no et sembla que el seu cine sigui misogin, et diuen que això no és opinable, que no tens criteri per a decidir això. Ridícul, oi? Sí, i profundament infantil, immadur, flirtejant amb el patetisme. A més a més, per norma general no són capaços de mencionar cap pel·lícula, cap escena, cap personatge del cinema d'Allen que els permeti falcar la seva teoria.

Finalment, per què hi ha persones que menystenen d'una manera tan mesquina la capacitat de decisió de Soon-Yi? Per cert, filla adoptiva de Mia Farrow i André Previn, no pas filla adoptiva d'Allen. Per què consideren que no tenia el criteri suficient per a decidir, a vint-i-dos anys, que es volia casar amb la persona que estimava i amb qui porta més de vint anys de feliç matrimoni? Això si que és pura misogínia.